Skip to content

Carregant

Entrevista a Bruno Sokolowicz

Entrevista a Bruno Sokolowicz, abril 2012

Comencem l’entrevista amb el periodista Bruno Sokolowicz, sorprenent exemplar militant del positivisme radical, rellegint un article de Nando Cruz a Nativa en el que, d’alguna manera, apostava per una desacceleració de la producció creativa, afirmant que “Vivimos un más madera que, además de contradecirse con los tiempos que corren, ni siquiera apunta una evolución creativa sino que se convierte en pura y estéril acumulación de productos de consumo que jamás de los jamases podremos digerir.


Bruno Sokolowicz afegeix…

S’ha multiplicat l’oferta però, sobretot, s’ha fet més visible. No sé si s’està fent més música que els 60’s o els 80’s, però ara tenim més possibilitats d’escoltar a qualsevol músic que estigui tocant a la seva habitació a Tokyo o Alaska. Evidentment és impossible escoltar-ho tot, però és molt útil pels amants de gèneres minoritaris perquè pots connectar amb una petita comunitat que tingui el mateix gust i retroalimentar el teu gènere i la teva activitat per més modesta que sigui.

Respecte si la oferta és millor, no sé però crec que sí, que es fa més música que abans i, per tant, hi ha més música bona i més música dolenta; però has de buscar entre molta més quantitat.

Tú, per exemple, escoltes més música ara que abans?

No sé, sempre he escoltat molta música, però és veritat que ara escolto molta menys estona cada cançó. Hi havia un article molt interessant, en aquest sentit, d’un professor de la Red Bull Music Academy que deia que la mitjana de temps que dediquem a una cançó que ens arriba per les xarxes socials és només de 3 segons! Amb aquest poc temps ja jutgem si ens agrada o no, la qual cosa no deixa de ser sorprenent, tenint en compte com pot canviar un tema després de la intro. Però, en fi, és així, amb l’allau de informació a la que accedim, la presa de decisions sobre el que ens agrada ha de ser molt ràpida, i suposo que ens hi estem adaptant.

De totes maneres, jo ja en tinc prou, he arribat al meu límit. Cada vegada sóc més fan del ritme lent i aposto per decréixer i disfrutar més de cada cosa. Al final tanta velocitat és estressant i provoca ansietat.

La sostenibilitat s’aplica a la cultura també, i passa per menys i millor i per més a poc a poc per veure més.

La sostenibilitat s’aplica a la cultura també, i passa per menys i millor i per més a poc a poc per veure més.

I què cal fer? Ordenar, frenar, decréixer…? com es fa?

M’encanta el concepte de decreixement…

Ja… però com l’apliques a l’actual moment creatiu, com es podria aplicar a la música?

Doncs podant les coses que no calen, deixant que morin per inanició; que tothom faci el que vulgui però no hi ha pasta per a tothom. Una cosa és expressar-se i una altra cosa és que et puguis guanyar la vida amb això, convertir-te en professional.

La clau està en decidir qui senzillament s’expressa i qui es guanya la vida amb la música.

Però qui ho ha de decidir? Perquè abans hi havia un petita xarxa de persones que decidien (discogràfiques, periodistes), però ara això ha canviat?

Efectivament, abans, la indústria musical filtrava qui valia i qui no i decidia qui gravava i qui no uns discos que valien una pasta; i això feia de barrera natural per molts artistes. Avui dia aquesta barrera no existeix i, per tant, el filtre el pot fer un mateix, i per això té més sentit que mai la figura del recomanador, que pot ser-ho qualsevol i no el grup reduït de persones que tenien interessos comercials barrejats amb els gustos artístics.

La clau està en decidir qui senzillament s’expressa i qui es guanya la vida amb la música.

S’ha acabat l’era dels mitjans de comunicació parlant de dalt a baix de forma unidireccional, ara és un diàleg horitzontal en el que mitjans de comunicació, persones, marques i empreses estan al mateix nivell. Però les empreses volen controlar la seva marca i es posen nervioses i tenen molta por. Quan es relaxin i entenguin que no ho poden controlar, viuran millor.

Tot l’entramat empresarial que ha rodejat el negoci de la música, potser un dels més grans dintre del sector cultural, està adaptant-se a un canvi de paradigma que mai ha volgut que es produís. Com valores la seva reacció a la irrupció de les noves tecnologies i a la pèrdua de control dels processos de distribució de l’obra musical?

La indústria musical va ser molt forta entre els anys 50 (posem quan comença el fenomen d’Elvis Presley i companyia) fins als anys 90 perquè no hi havia forma de saltar-se-la per consumir música a casa. Havies de comprar els seus productes, no hi havia formes fàcils, de qualitat i barates de fer còpies il·legals, no hi havia una amenaça seriosa al seu sistema de producció i comercialització. A partir d’aquest poder oligopolístic i moltes vegades abusiu, van cometre una sèrie d’errors que mentre no hi havia alternativa, la gent havia d’empassar-se: com uns preus molt alts, una selecció d’artistes no representativa de tot l’espectre musical que s’estava produint, relacions viciades amb els mitjans de comunicació tradicionals, etc.

Quan la gent ha tingut la possibilitat de saltar-se aquesta indústria i aconseguir altres tipus de música o, fins i tot, la mateixa però a preus raonables o gratuïtament, se n’ha aprofitat. I llavors s’ha esmicolat la industria musical tal i com la coneixíem.

Ara bé, al mateix temps, però, ha nascut una nova indústria relacionada amb la música, en mans d’unes altres persones, que han vist l’oportunitat que els oferia el món tecnològic i digital. Així, on abans hi havia Warner, Sony i CB, ara hi ha Apple, Telefónica i Vodafone, que continuen ingressant milions d’euros com abans les discogràfiques, entre altres coses, per la música que hi ha dins del món virtual, l’accés al qual ells et venen a preu d’or. Quanta gent hagués volgut pagar 40 ó 60 euros d’ADSL a casa sinó hi hagués hagut música i cinema a internet?

De totes maneres, potser qui assumeixi que no es guanyarà la vida fent música, s’ho passarà millor.

Les grans discogràfiques mai van ser unes marques molt simpàtiques pel públic de la música, no?

Les grans discogràfiques, no; les indies, potser si. Avui dia, però, són els músics els que s’han de convertir directament en marca i gestionar-la com un negoci i a partir d’aquí buscar-se la vida i aconseguir ingressos de totes les maneres possibles.

Màrqueting, inevitablement?

Si vols intentar guanyar-te la vida sí, però això no és obligatori. Potser vols divertir-te o lligar o sentir-te realitzat o canalitzar la teva creativitat. Si vols intentar guanyar-te la vida; més que mai et cal estar connectat amb les noves tecnologies i els nous canals de difusió i pensar en el teu nom com a marca i buscar la forma que sigui rendible.

De fet, el percentatge de negoci musical respecte el total de música que es crea sempre ha estat força petit. La música és meravellosa, però guanyar-se la vida com a músic és dur i difícil.

De totes maneres, potser qui assumeixi que no es guanyarà la vida fent música, s’ho passarà millor.

Quan el teu hobbie es converteix en professió, perds un hobbie. I perdre un hobbie també et fa més pobre a nivell humà o espiritual.

Sembla que parlis per experiència pròpia …

Sí, de fet sí. En un època vaig decidir no escoltar música a casa perquè era la matèria prima de la meva feina. Necessitava separar-ho.

Ara tinc ganes de deixar el periodisme musical i cultural per desenvolupar altres línies personals i professionals més obertes a altres temes i recuperar la música com a hobbie. M’agradaria recuperar la sensació d’anar a un concert amb il·lusió: alguns dels últims que he anat gairebé hi anava per obligació.

Doncs mira que tothom el que vol és treballar d’allò que li agrada?

Bé, jo crec que sóc molt afortunat de poder dedicar-me al que m’agrada i poder arribar a final de mes. El que explicava és un dany col·lateral, una anècdota.

Què et va portar a aquesta situació?

Durant un període de la meva carrera professional, vaig tenir l’oportunitat de treballar en uns mitjans molt potents: els 40 Principals a ràdio i Sputnik a televisió, la qual cosa em va suposar una sobreexposició a la música i, de vegades, a música que no m’agradava, sobretot als 40 principals. Això va fer que em saturés.

De totes maneres és una etapa que repetiria amb els ulls tancats, va ser una oportunitat d’aprendre a fer ràdio amb uns mitjans que no podia accedir fent ràdio a altres llocs amb uns continguts més afins a mi, com Ràdio 3. M’interessava aprendre a fer ràdio bé i això passava per la forma, i la forma la fan millor als 40 Principals i a les ràdios comercials que a les ràdios independents, alternatives o culturals.

Al principi teníem la il·lusió de poder satisfer al públic especialista però, al mateix temps, sorprendre i ser atractius a un públic menys entès.

No existeix una ràdio independent amb mitjans tècnics potents?

Malauradament, crec que, almenys en aquells moments, hi havia una dicotomia molt bèstia: d’una banda la ràdio comercial que estava ben feta a nivell de forma però era un cutrerio a nivell de continguts i, per l’altra, la ràdio dels continguts interessants, independent, arriscada, atrevida, que era molt interessant a nivell de continguts però un cutrerio a nivell formal. No necessàriament ha de ser així, però en aquells moments crec que era així: el programa Sputnik és un exemple de programa interessant amb uns mitjans a l’alçada, però en format TV.

El més curiós és que si preguntes a la gent si els agrada la música, el 90% et dirà que si, però el consum de periodisme cultural no arriba al 10%. Això és un fracàs pel periodisme musical doncs vol dir que no sap arribar al seu públic potencial. Per això no m’ha interessat mai ser un crític musical: primer perquè no volia competir amb els altres a veure qui és més wikipedia… i, després, perquè pensava que no em servia per arribar al gruix de la gent a qui li agrada la música.

Aleshores, des de Scanner FM, preferiu dirigir-vos al gran públic abans que els interessats i grans erudits en música?

Al principi teníem la il·lusió de poder satisfer al públic especialista però, al mateix temps, sorprendre i ser atractius a un públic menys entès. I tot i que em feia més gràcia arribar a aquest grup menys enterat, és necessari arribar al públic especialista per créixer a llarg termini i perquè era i és el nostre entorn natural: tota la gent que s’apunta amb il·lusió a un projecte com Scanner FM pertany al primer grup; el dels bojos per la música, que en saben un colló, els hi encanta i ho viuen al 100%.

Explica’ns una mica més què és Scannerfm?

Scanner FM neix fa 8 anys de les ganes de compartir una música que ens agradava i que pensàvem que no tenia massa presència als grans mitjans de comunicació. Vam néixer amb la idea de cobrir un forat a la FM de Barcelona, però de seguida vam entendre que havíem de tenir presència a internet perquè era un mitjà que tenia moltes més possibilitats.

Vam néixer a Ràdio Gràcia: ocupàvem el 65% de les hores d’antena, fèiem nits i caps de setmana. Això ens va donar certa visibilitat. Però vam veure que era massa lent i costós i que cada vegada teníem menys audiència convencional i més a internet. Vam decidir deixar la FM i passar-nos al 100% a internet i buscar nous canals i maneres d’explotar els nostres continguts.

Totes les alegries que esperàvem trobar a la FM, ens les hem trobat –de manera diferent- a internet, inclòs el premi Ondas que ens van donar com a pioners de la ràdio per internet.

Em fa il·lusió viure aquests moments de canvis. M’agradaria que Scanner FM fos la banda sonora d’aquest canvi social

Emeteu en directe?

Pràcticament no. Gravem algun programa i els oferim a la carta. El gruix dels nostres continguts són 4 canals emetent 24 hores tipus fil musical, petites càpsules, algun grup presentant les seves cançons… Els programes els tenim a la web com a postcasts.

Tampoc tenim pressupost per pagar la producció de gaires programes, així que el programa el fa qui vol, com vol i quan vol, d’acord amb els nostres gustos i les nostres necessitats.

Rebeu subvencions públiques?

Mai n’hem rebut, tot i que directa o indirectament hem treballat amb les administracions públiques. Per exemple, a Ràdio Gràcia no cobràvem per la nostra feina però tampoc no pagàvem per fer servir les instal·lacions. Les fèiem servir com a centre embrionari del nostre projecte, igual que hi ha gent que va a Barcelona Activa.

Amb l’Ajuntament vam començar a parlar de col·laborar d’una manera més estable. Creien, igual que nosaltres, que a Barcelona faltava -i encara falta- una ràdio musical i cultural de qualitat centrada en l’àmbit local.

Però, potser actualment no té sentit un projecte limitat només a la ciutat?

No, per culpa d’ internet. Però si tinguessis un punt en el dial de l’FM, on només t’escolten des de Barcelona, encara avui tindria sentit que d’entre les 30-40 emissores que s’hi poden escoltar, una –només una!- es dediqués a la música i la cultura de la ciutat, del que passa a la ciutat.

I ICat FM, Ràdio 3, Flaix FM?

Sí, hi ha coses interessants, però no es centren a la ciutat. Flaix FM, per exemple, era una emissora catalana però especialitzada en música dance. Van trobar una especialització que els hi va funcionar molt bé i van ser molt intel·ligents en ocupar un forat al mercat, van connectar amb els fills de l’audiència del Justo Molinero.

Encara aspireu a tenir una freqüència FM?

Cada vegada menys. Abans era el nostre somni i mai l’hem pogut complir al 100%. Ens hi vam acostar molt i continua sent una espina clavada, tot i que no ens en penedim d’haver optat per internet.

És molt diferent el model de ràdio en funció de si s’emet per FM o per internet?

Bé, el que és més important és la decisió de fer ràdio en directe o no. Opinar davant del micro, presentar unes cançons o entrevistar a músics pots fer-ho en directe o no. Fer-ho en directe té algunes avantatges: la interacció i el morbo del que està passant aquí i ara, però no és necessari.

És sostenible Scanner FM?

Scanner FM va néixer amb un model de negoci però amb capital 0 i sous 0. Vam tardar aproximadament 1 any i mig a ingressar els primers euros. Al principi era només un projecte, una marca, una idea, una il·lusió i unes hores d’emissió a Ràdio Gràcia i per internet. Ens vam posicionar bastant ràpid i hem aconseguit, per una banda, uns mínims de publicitat que ens serveixen per pagar uns costos i, per una altra banda, proporcionar projectes similars a tercers. Diferents marques (Estrella Damm, Vueling, l’Ajuntament de Barcelona o Red Bull) han volgut replicar el model per acostar-se al nostre públic amb els nostres continguts. Hem fet un canal de música relaxada per Estrella Damm, una agenda online a l’Ajuntament de Barcelona, un bloc de viatges per Vueling…

I sobrevivim, la qual cosa, en el context actual, on més de 50 mitjans de comunicació de tot Espanya han tancat durant el 2011, és una heroïcitat. Hem hagut d’adaptar-nos a la situació, reduint plantilla i sous, però sobrevivim.

I el futur?

Em fa il·lusió viure aquests moments de canvis. M’agradaria que Scanner FM fos la banda sonora d’aquest canvi social, de paradigma, de formes de vida que s’està produint.

Jo crec que si ajudes a la gent i els hi aportes alguna cosa útil, com un somriure o benestar, t’ha d’anar bé per collons, no en tinc cap dubte.

M’agradaria participar i contribuir a aquesta millora global en la que crec que estem embarcats, tot i que ara estem travessant un moment de patiment col·lectiu. És un moment que hem de passar per canviar un model totalment irracional des de qualsevol punt de vista. Em temo que trigarà una mica en acabar de canviar positivament, però no tinc massa pressa, em conformo en veure la pau mundial abans de morir, que crec que ho aconseguiré i m’agradaria contribuir-hi.

Així que creus en la bondat del sistema i la seva capacitat d’adaptar-se?

Jo crec que el sistema canvia sempre. El sistema està constantment canviant i si el capitalisme és tant fort és perquè sap mudar i adaptar-se als canvis i, per tant, està canviant sempre. Crec que les lluites socials fan canviar les empreses, les persones i el sistema; les utopies han ajudat a empènyer endavant el sistema, encara que tardi 10 ó 20 anys a assimilar-ho.

I Scanner FM de banda sonora?

M’agradaria que se’ns conegués com a recomanadors que ajuden a descobrir música que emocionalment o qualitativament és important per algunes persones.

I a partir d’aquí, ens agradaria generar nous tipus de contingut i, en general, aportar punts de vista interessants que puguin servir d’inspiració per la gent que se sent atrapada en la energia negativa tant estesa actualment. Aportar una mica de llum i optimisme a través de la música i alguna cosa més.

Un objectiu molt lloable, més enllà de la seva viabilitat econòmica…

Jo crec que si ajudes a la gent i els hi aportes alguna cosa útil, com un somriure o benestar, t’ha d’anar bé per collons, no en tinc cap dubte.

A més, també estic convençut que com més bé t’ho passes fent una cosa en què creus i menys t’obsessiona guanyar-t’hi la vida més bé t’acaba funcionant, inclòs des d’un punt de vista econòmic.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Toni Berini says

    M’he quedat de pedra. No coneixia a Bruno Sokolowicz, ni Scanner FM i llegint l’entrevista m’he fet fan!. Algú que parla i pensa com ell ha de ser a la força mereixedor de que el segueixin. M’agrada sentir que algú aposta per la desacceleració, per la qualitat en comptes de la quantitat, i que afirmi que el canvi no el pot controlar ningú. Que no tothom val per viure de lo que li agradaria. Felicitats per l’entrevista

  2. BR1 says

    gràcies per les teves paraules de suport Toni, s’agraeixen… gràcies també a l’Eduard per la catxo entrevista que em va fer, preparar-la, fer-la i editar-la haurà estat una bona estona!

  3. Eduard Arderiu says

    Un plaer!

  4. varda says

    10 points



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )