Skip to content

Carregant

Les escoles de música municipals protesten

Escrit el 30/06/2012 per Olga Ábalos a la categoria Editorial, Educació, OPINIÓ.
Tags: .

El 21 de juny és el dia de l’Esclerosi Lateral Amiotrófica (ELA). També és el Dia de la Música. Desconec qui va ocupar primer l’efemèride i si la coincidència de dates respon a algun tipus de casuística. Però sense intenció de frivolitzar sobre aquesta greu malaltia, la casualitat fa que en ambdós casos s’hagi de parlar de malalts, cures, tractaments i esperances de vida. Perquè les escoles de música municipals catalanes estan tocades i perquè van usar el dia 21 per fer-ho saber amb un acte reivindicatiu davant la seu de la Generalitat, tot i que costa que els docents es mullin públicament per por a perdre la feina. Afortunadament la forta cultura pedagògica del país fa que l’ensenyament musical i artístic sigui un malat amb una salut de ferro però ara més que mai necessita que algú li digui amb quines dificultats s’haurà d’enfrontar a partir d’ara i quin paper social li deixaran tenir. La tendència cap a la privatització d’una potent xarxa d’uns 170 centres públics que ha trigat més de 30 anys en consolidar-se i que ara està patint les conseqüències d’una forta retallada en les subvencions públiques podria significar que només la gent amb recursos accedeixi als estudis artístics. Sí, com en altres èpoques.

L’Associació Catalana d’Escoles de Música (ACEM), en boca del seu vicepresident Carles Farràs, porta des del mes de gener denunciant a través dels mitjans la situació d’incertesa què viuen els centres des que el Departament d’Educació va confirmar que hi hauria una reducció de les subvencions per al curs que tot just s’acaba i amb efectes retroactius. Això vol dir que els ajuntaments rebrien menys diners dels previstos quan ja havien fet tota la despesa econòmica i planificat el curs amb uns altres pressupostos. En total la retallada en els darrers dos anys ha acabat essent del 61% i pel següent curs la Generalitat encara no ha donat cap indicació de com anirà la cosa – el gener es sabrà -, però es preveuen més tisorades. “No tenim més remei que adaptar-nos al que hi ha però el que ens mata és la incertesa”, declarava Farràs als “Matins” de TV3. A Catalunya Ràdio, en canvi, denunciava la falta de diàleg amb la consellera Rigau, que segons ells decideix aplicar retallades sense un consens amb els docents ni els usuaris.

Sense la possibilitat de planificar és impossible consolidar un model pedagògic que en el cas de les escoles de música és encara més particular pel fet de ser ensenyaments no reglats, encara que regulats. És cada ajuntament el que ha d’apostar per un sistema propi i això necessita d’una gran implicació del professorat corresponent. Aquesta flexibilitat permet una cosa molt interessant: adaptar el model l’escola a les singularitats de cada municipi. I quan hi ha ganes de fer-ho bé, els resultats poden fer admirables. Que li preguntin als mestres d’escoles punteres com són l’Escola de Música-Cente de les Arts de L’Hospitalet de Llobregat (creada el 2005) i l’Escola Municipal de Música de Mataró (formada el 2009), que han fet un gran treball de cohesió social mitjançant la música. Ambdues aposten per implicar a tots els barris de la ciutat, alguns d’ells marginals com La Florida o Collblanc a L’Hospitalet, amb programes innovadors, fent que sigui l’escola qui es desplaci i es distribuiexi territorialment, incidint en l’aprenentatge de la música mitjançant la pràctica i la pedagogia de grup, establint col·laboracions amb altres entitats, realitzant concerts per tota la ciutat, etc. A L’Hospitalet tenen la sort que el consistori i el regidor d’educació recolzen totalment el projecte, però en el cas de Mataró el canvi de govern el 2011 (PSC-PM van perdre la majoria a favor de CiU) i l’arribada d’un nou regidor ha canviat les perspectives de l’escola.

El de Mataró és potser el cas més escandalós i exemple del futur que poden tenir molts centres, futur condicionat per una situació de crisi econòmica que resulta ser l’excusa perfecta per tirar endavant idearis polític neoliberals. Després de tres anys de feina en què s’ha aixecat i començat a consolidar un ambiciós projecte d’escola de música amb voluntat integradora i democratitzadora de l’ensenyament artístic, la seva continuïtat perilla amb la destitució fa mesos del que era el seu director Ignasi Gómez. A data d’avui, el professorat encara no té garantida la seva continuïtat tot i que es continuen negociant i discutint canvis en l’oferta educativa de l’escola que en alguns casos poden significar una reducció del 40% del sou.

Segons va denunciar el claustre de professors en roda de premsa i com també ho han fet els usuaris de l’escola des de la pàgina “Salvem l’EMMM” a facebook, el nou ajuntament convergent va encarregar un informe de viabilitat del centre per valor de 8000€ a la Fundació del Liceu, que precisament representa una manera oposada d’entendre l’ensenyament, de “conservatori”, enfocada a la professionalització, quan la Diputació de Barcelona el podia haver fet gratuïtament. En el document s’afirma que a les classes es navega “en l’especulació pedagògica i la improvisació permanent” i es menystenen noves idees pedagògiques, precisament les que pretenen allunyar l’ensenyament d’aquella idea que és una cosa carrinclona, avorrida i un capritx de classes benestants. Per acabar de rematar-ho el Liceu, entitat privada que ja gestiona una escola de música a Mataró, s’ofereix en el mateix document per a dirigir l’escola. El més greu és que ni la directora de la Fundació, Maria Serrat, ni cap altre membre han posat un peu a les aules de l’EMMM per a l’elaboració del text.

Davant d’una situació així és lògic malpensar i creure que darrera d’aquesta estratègia només hi ha una intenció soterrada de privatitzar la seva gestió, cosa que respòn a un cert model social, econòmic i polític. Conservador i poc apassionat amb el paper que juga la música en la nostra societat. Que són estudis deficitaris? Sí, però necessaris. “Hi ha nanos que no sabrien ni què és el la música si no fos per una escola pública”, em comenta un mestre de l’EMCA de L’Hospitalet en una conversa informal. “A més hi ha una relació molt directa amb l’èxit escolar. No sabria dir-te si ajuda a que hi hagi menys conflictivitat o delinqüència, però quan et ve un director d’escola o institut a dir-te com milloren els nanos és que alguna cosa passa. Amb la música, els nens guanyen en atenció i els cohesiona moltíssim socialment. A més puja l’autoestima dels nens de famílies desestructurades, perquè estàs per ells i aprenen, i això és súper important”.

Sense diners, molts ajuntaments ja han pres la decisió de tancar escoles. Moltes d’altres acabaran privatitzades i imposant altes quotes als usuaris. Altres buscaran en l’externalització una forma de salvar-les o millorar la gestió. L’esperança de revertir la situació provocada per la retallada en les subvencions és minúscula i ni tan sols les escoles confien en què la seva pressió tingui algun efecte, però com diu un dels profes a l’EMMM, Dani Comas -també guitarrista de l’escena de jazz comtal i qui m’ha contagiat les ganes d’escriure sobre aquest tema- només ens queda “denunciar el que està passant”.


38 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Carles says

    Els ajuntaments ara haurien de fer l’esforç d’aguantar la sotragada i així guanyar temps per arribar a trobar fórmules factibles, sostenibles. Si no, les retallades d’ara (acomiadaments, privatitzacions, tancaments, etc) no tenen marxa enrera.

    • Olga says

      Gràcies Carles! Estic d’acord amb el que dius, però en la meva modesta opinió (no sóc experta en política) això només serà possible si l’ajuntament i el regidor/a d’ensenyament corresponent fan una aposta per l’escola i per a que tothom pugui accedir a ensenyaments que sí, són deficitaris, però crec que ajuden a crear persones amb cervellets pensants i amb independència crítica, independentment de si serveixen per tocar un instrument o no.

    • Xavier says

      100 % d’acord.

  2. Xavier says

    Al respecte de l’Escola de Música de Mataró i la serratocràcia.

  3. Olga says

    Gràcies Xavi per l’aportació! Definitivament el cas de Mataró és un cas molt polititzat que està perjudicant molt la tasca feta fins ara a l’EMMM. I el teu text ajuda a entendre millor el paper de la Fundació del Liceu en tot plegat. Per cert, se sap si algun mitjà ha intentat que Maria Serrat doni la seva versió dels fets?

    • Xavier says

      La Sra. Serrat només ha sortit als mitjans per aquesta entrevista, que interpreto formava part de tota l’estratègia. És del 24 de novembre, coincidint amb l’època en que feien fora l’Ignasi. Per cert el jutge ha declarat improcedent el seu acomiadament, o el que és el mateix, no hi havia motius per a l’acomiadament, o el que és el mateix, l’ajuntament de Mataró haurà de fer-se càrrec d’una indemnització amb diner públic per una decisió no procedent.
      http://www.totmataro.cat/portal//index.php?option=com_content&task=view&id=95076&Itemid=

      • Jordi Riera Abad says

        De tota manera a mi el que em sorprèn és que el Vicepresident de L’ACEM (potser a hores d’ara ja és president o ja ha dimitit), l’ exdirector de l’EMMM o l’ expresidenta de l’ACEM no sabessin que els estudis de viabilitat d’escoles de música (cito de l’article) “els fa la Diputació gratuïtament”. Perquè ells n’han cobrat uns quants.
        Fer un article és molt difícil i porta molta feina, cal contrastar, etc. Però aquest tema de les escoles municipals és més complexe del que sembla.
        Salut.

      • Xavier Nogué says

        Hola Jordi,
        La Diputació de Barcelona no fa res gratuïtament. Es financia amb els nostres impostos i executa els seus projectes en base a aquests pressupostos, això inclou els estudis de viabilitat de les escoles de música. T’adjunto pressupost 2012 de la Diputació de Barcelona. http://media.diba.cat/diba/fitxers/ladiputacio/pressupost2012.pdf

      • Jordi Riera Abad says

        És precissament per això que ho dic. L’article diu que l’estudi de viabilitat de l’EMMM pel qual la Fundació Liceu cobra 8.000€ cito “la Diputació de Barcelona el podia haver fet gratuïtament”.
        Aleshores, per què persones com l’esmentat a l’article vicepresident de l’ACEM o la recent expresidenta de l’ACEM han cobrat també per uns estudis de viabilitat d’escoles de música a Sant Andreu de la Barca o a Valldoreix…Cal investigar molt més en aquest tema!
        Salut.

  4. Rafa Milán (@rafamilan) says

    Molt bó el teu article, Olga. I molt d’acord en tot el que dius. Només afegir un parell de dades:

    1. Les Escoles Municipals de Música ja existien abans de les retallades i ja existien abans de que fossin finançades per la Generalitat. De fet va ser el govern del tripartit, després d’anys de reclamacions dels ajuntaments, les pròpies escoles de música i l’ACEM, qui va reconèixer “econòmicament” que li corresponia al govern aportar part del seu finançament i no només regular el seu funcionament. Un primer pas, potser, que es va quedar aquí, per reconèixer que podien formar part d’un sistema inexistent de formació musical en tot el país. Un sistema d’ensenyaments artístics que encara no existeix.Vull dir amb això que els ajuntaments havien decidit impulsar, sense el finançament que va venir després, un model propi i municipal d’educació musical per a la ciutadania. Podrien dir que ho van prioritzar per sobre d’altres necessitats ciutadanes assumint el cost total del que representava entre ajuntament i famílies. En aquests moments de crisi política i ideològica és més necessari que mai que els ajuntaments apostin per la formació musical de la ciutadania malgrat no tinguin finançament del govern. Si no ho fan estaran fent el mateix que aquells a qui denuncien, retallar en formació perquè no tenen diners. I els diners hi són, una altra cosa és a que es dediquen. Aquí podrem trobar diferències entre uns i altres, sense demagògies.

    2. Com sigui la Generalitat només ha finançat durant aquest temps un percentatge (el més alt, al voltant del 60%) del cost del alumne (una mitjana de 1000€/any) en edat d’escolarització obligatòria, és a dir, fins els 16 anys. La resta del cost dels alumnes d’una escola municipal de música ha estat finançat al complet per l’ajuntament (descomptant la matrícula, és clar). Aquí també hi ha un posicionament ideològic, perquè mentre algunes escoles s’han dedicat principalment a nens i nenes (el que tenien finançat en part) d’altres han obert el ventall de possibilitats malgrat no disposessin de finançament del govern. Per ser més clars, caldria saber de les escoles municipals de música el percentatge d’alumnes fins a 16 anys i de més de 16 per entendre el discurs de cada ajuntament i si ho han fet realitat o no.

    3. Per acabar, i disculpa l’extensió del comentari, cal denunciar amb molta claredat i contundència (com tu ho fas) tots aquests casos de privatització, entesa com a posar traves a l’accés de la ciutadania a la formació i a la cultura amb filtres econòmics, i de dedicar diners públics a mantenir negocis privats antics, carrinclons i rancis.

    Gràcies pel teu article, Olga

    • Olga says

      Hola Rafa! gràcies a tu per la teva aportació i per aquesta informació complementària que ens ajuda a tenir més perspectiva històrica i entendre millor el moment en el que estem. Si ho he estès bé, si la Generalitat finalment elimina les ajudes a l’ensenyament musical i de dansa, que sembla que serà així en un futur no gaire llunyà, estarem d’alguna manera com al principi. El gran problema és que ara els ajuntaments no tenen diners i tenen menys marge de maniobra per a iniciatives social que no tenen un efecte immediat sobre la societat. I aquí és on apareix en escena el fantasma de la priviatització. Estic d’acord amb tu que en aquest moments de crisi i pocs recursos, la manera com es gestionen les coses i per a quines coses s’aposten respòn una ideologia política.
      L’EMM de Mataró té alumnes de més de 16. Inclús preparen nanos per a l’accés a l’Esmuc. La paradoxa és que aquest curs de preparació, degut a l’increment de les taxes, en alguns casos és més car que el propi Esmuc.

  5. alex ventura says

    Estic d´acord amb moltes de les coses que aquí es denuncien, però, cuidado amb el tema de la pedagogia de grup. A vegades sembla que hagi de ser l’única sortida per fer viables les escoles de música i això a la llarga pot tenir conseqüèncias nefastes en els resultats.

    • Olga says

      Hola Alex! Sí, les classes en grup no és una solució si no hi ha una idea pedagògica ben treballada al darrera. Amb les retallades, algunes escoles han optat per a agrupar nens i nenes amb un sol professor i això no es pot fer de qualsevol manera. Quan estava fent aquest article, els mestres amb els quals vaig parlar em van comentar precisament això que dius, que si no es fa ben fet pot ser un desastre. Gràcies!!

  6. Núria Sempere says

    Gràcies Olga per l’article, ens fa il·lusió que es reculli el compromís del govern de L’Hospitalet per democratitzar la pràctica artística, per arribar a sectors de població que no tenen tradició en expressar-se artísticament i per ser un vehicle de cohesió social i èxit escolar. Alhora em fa especial il·lusió que aparegui el professorat de l’escola (no sé amb qui has parlat, ni vull saber-ho!) parlant de la seva feina: una feina compromesa amb fer sortir el millor de cada estudiant i fent-li sentir seu un món que massa sovint se’ls fa ailiè, el món de les tradicions musicals de naturalesa diversa, el món de les músiques d’alguns adults que es serveixen mastegades als infants o als joves o que senzillament se’ls amaguen. Fer funcional l’aprenentatge, fer-lo significatiu, promoure l’aprenentatge cooperatiu o facilitar l’aprendre a aprendre són els eixos de treball d’aquest equip de professorat que vol amplificar les espectatives musicals dels estudiants i que vol facilitar la seva inserció en un conjunt vocal o instrumental que interpreti la millor música en cadascun dels estils i els gèneres presents a l’escola de música de L’Hospitalet -que no són pocs!-. Articles com el teu posen de relleu el compromís d’un ajuntament, certament, però també d’un equip de professionals que treballa amb rigor per fer possibles els propòsits de les polítiques públiques la responsabilitat de les quals se’ls diposita. Gràcies un cop més!

  7. Jordi Riera Abad says

    El problema ve d’abans. Rafa, el (paupèrrim) finançament del govern (ha estat fins l’estiu passat de 600€ per alumne i any, no de 1000€) existeix des del 1993. El que va signar l’Ernest Maragall (Ex conseller) és una renovació del conveni de finançament en el qual entre moltes coses “boniques” es pot llegir que l’augment de la ràtio hores lectives del professor d’instrument / alumne és un requisit que dona més Qualitat!!?? al centre educatiu i per això, i per altres requisits de “Qualitat” té dret a un plus en el seu finançament.
    La pedagogia musical (que no té res a veure amb els valors electorals d’una escola municipal de música que massifica) és un tema que els importa un pito a convergents i socialistes. Això sí, ens utilitzen per a les seves guerres particulars. Més info a http://plaquem.blogspot.com.es/ Salut, Jordi

  8. Pruden Panadès says

    Model massificat, semimassificat, individual (ista)…? Model electoralista ? Model apolític? Interessos o desinterès? El que fa basarda (potser més que les retallades) és que s’estigui perpetuant l’aïllament de la música, i que no provoqui cap alarma social la inexistència de xarxes similars d’escoles de dansa, d’ arts visuals o de teatre. No reben ni poc ni molt finançament perquè senzillament no hi són. Fa un cert pànic aquest dèficit “estructural”…no? O la música és una altra cosa?
    Personalment no em fan por les aules atapeïdes de fagots, clarinets o arpes, encara que en algun moment desafinin. Afortunadament, al seu dia, JA Clavé no va titubejar davant les desafinades previsibles d’uns cantaires educats en la música de taverna. Aquests dies hi he pensat a propòsit del “Sistema” veneçolà i de l’orquestra Simón Bolívar que des de fa trenta-set anys rep diners públics, de diferents colors polítics i a més fa una música excel.lent. Van començar amb professors sense títol, ni conveni, ni …

  9. Jordi Riera Abad says

    Doncs a mi el que em fa repugnància és la instrumentalització política de l’educació, en aquest cas musical. Tampoc em fan por els cors, les formacions clàssiques o modernes, desafinant o no. Fins i tot un rècord de gaiteros de’n Fraga. No em fa por ni basarda, excepte quan s’utilitza com a eina electoral. Perquè aleshores converteix una hipotètica democratització de la música i/o l’art, en una sovietització cultural.
    Després d’aquesta “bombolla” pedagògica que ha inflat l’educació municipal (això sí, farcint la butxaca de quatre gestors i beneficiant alguns electes municipals) i després d’aquestes injustes retallades (perquè no oblidem que no importem ni a uns ni a altres) haurem de reconstruir entre tots el sistema.
    Aquesta vegada però, si no volem tornar-ho a fer malament, els professors, els pedagogs (els que trepitjen aules) i els alumnes haurem de ser-hi, probablement a esquenes dels polítics, si volem “construir” quelcom que duri una mica més, i que realment faci un servei a la societat.
    Per cert, no us perdeu el “Manifest de la Plataforma d’Ensenyaments Artístics de Barcelona” http://www.slideshare.net/plateabcn/presentaci-plataforma-pdf i, entre altres coses, la seva referència al model Veneçolà.
    Salut,

    Jordi

    • Xavier Nogué says

      Hola Jordi,
      Em podries aclarir què és una “bombolla” pedagògica? En què consisteix tècnicament? En quin moment concret i en base a quins criteris tècnics podem dir que hem entrat en una situació de “bombolla” pedagògica?

      I encara una última pregunta: quina és la diferència entre “bombolla” pedagògica i bombolla pedagògica?

      Gràcies

  10. Pruden Panadès says

    Efectivament, les arts i l’educació artística també són política, “alta política” arreu!

  11. Jordi Riera Abad says

    Encantat de contestar, encara que demano disculpes per intervenir tantes vegades en un àmbit de comentaris. Potser, si voleu, es podria traslladar el debat, si n’hi ha, a una altra banda.
    El 9 de Juliol del 2008 va morir David Ausubel, creador de la teoria de l’aprenentatge significatiu, i també, per continuar la desgràcia, es va signar el nou conveni de finançament entre la Federació Catalana de Municipis, l’Associació de municipis i comarques i el Departament d’Ensenyament, segons el qual es continuava finançant les EMMs mitjançant 600€ per alumne i any, però a diferència de l’anterior conveni (1993) s’eliminaven les clàusules que condicionaven el finançament per alumne a un mínim de classe personalitzada i també s’estipulaven (Conveni marc, Annex 1, 2008) uns requisits de “qualitat” que podien ampliar el finançament dels centres que ho acomplissin en un 20 per cent . Entre aquests requisits hi podem trobar: “Impulsar les mesures, iniciatives o accions que puguin representar un impacte en termes socials i culturals en el municipi on està ubicada l’escola”. o “Augmentar la capacitat de recepció d’alumnat mitjançant l’aplicació de ràtios òptimes hora lectiva professor/nombre d’alumnes”.
    Jo no conec cap sistema educatiu del món a on el fet d’augmentar el nombre d’alumnes sense augmentar el nombre de professors representi més “Qualitat”. (A la penosa retallada a l’educació pública de primària i l’ajustament de les ràtios als CEIPs n’hi diem “requisit de qualitat”?)
    La qüestió es que uns quants gestors varen interpretar aquestes clàusules com una oportunitat personal. Es tracta d’una martingala més senzilla que la de la bombolla inmobiliària. El gestor ofereix al regidor o al Batlle de torn triplicar el nombre d’alumnes sense augmentar el cos docent, a l’ajuntament no li costarà gaire més perquè paga el departament a traves de cada alumne. El gestor cobrara per un estudi de viabilitat entre 6.000 i 10.000€ , mes uns 20.000€ i escaig per gestionar. Aquesta operació la pot repetir en diferents municipis. El que farà, però, que disfruti d’un suport incondicional de l’electe de torn és el valor electoral que li donarà a l’escola, mitjançant la proporció d’alumnes i l’impacte (que es noti) de les activitats de l’escola en la resta de la ciutadania.
    Els professors (que per molt que treballin, si no estan als equips directius, mai arriben a cobrar com un mestre de primària) que no hi estan d’acord entraran en conflicte amb la direcció i/o la gestió (entre 2008 i 2010 s’ha acomiadat a molts docents). En més d’una EMM el director ha esdevingut al mateix temps l’enllaç sindical, democràticament, es clar.
    Darrera de moltes massificacions en les nostres EMMs (potser no totes) no hi ha cap Willems, ni Kodaly, ni Ausubel,. I per molt que els professors es deixin l’ànima en donar la màxima qualitat a una educació musical (perquè si no parlem d’educació musical el finançament s’hauria d’haver buscat al Departament de Benestar Social) el que hi ha al darrera és simplement un model de gestió i no una pedagogia musical que faci de suport al docent.
    És per això que parlo de “bombolla” pedagògica, o si molesta, bombolla sense cometes.
    I també coincideixo en que l’educació és política, però, precissament per això no s’ha d’utilitzar l’educació com a eina electoral.
    Crec que és molt sà denunciar el que està passant, però també és important denunciar el que ha estat passant, perquè ara ens tocarà construir de nou i ho hem de fer sobre quelcom que no sigui una bombolla.
    Salutacions.

    • Xavier Nogué says

      Disculpa Jordi, però la teva resposta em desorienta. Podries concretar i sintetitzar una mica més? T’agrairia que fessis una abstracció inteŀlectual del concepte “bombolla pedagògica”, stricto sensu, sense contextualitzar-lo amb difunts, sindicalistes, convenis de finançament, estudis de viabilitat, misteriosos gestors oportunistes, etc… Per dir-ho d’una altra manera, necessitaria que m’expliquessis el concepte “bombolla pedagògica” en estat pur, és a dir, des del sentit etimològic del subjecte “bombolla” i l’adjectiu “pedagògica”, no se si m’explico.

      També necessitaria que m’aclarisis, en base a quins criteris, indicadors i paràmetres (que han de ser bàsicament numèrics, avaluables i contrastables), podem dir que hem entrat en una situació de “bombolla pedagògica”.

      Finalment t’agrairia que em recomanessis bibliografia sobre “bombolles pedagògiques”. De moment no necessito res més. Moltes gràcies.

      • Jordi Riera Abad says

        Totes i cadascuna de les “dades” que exposo en aquest lloc estan contrastades. Hi he dedicat força temps que hagués preferit dedicar-lo a tocar, però ho vaig trobar necessari perquè el nostre col·lectiu som uns desinformats.
        Xavier, t’has de calmar. Així el que fas és defugir el debat, i aquest és i serà inevitable en el moment de canvi que ve. Es pot entrar en situació de fallida o en recessió,etc. però no en “situació” de bombolla inmobiliària o pedagògica. Es tracta d’un símil. Les bombolles s’inflen d’aire, que vol dir buides de contingut. I això, encara que no t’agradi, és el que penso. La perspectiva que dona el temps serà millor jutge que tu o que jo.
        Ara bé, pensar que el conveni de finançament, o algunes pràctiques diguem-ne poc ètiques no influeixen en la pedagogia musical és més que innocent.
        Per què en lloc de posar-te així, no consultes, per exemple aquest conveni i busques coses o frases bones que pugui tenir (que les té) i enriquim el debat en lloc de enpobrir-lo. Per què no busquem en altres sistemes educatius, com ara el finlandès d’educació primària i secundària a on els profes hi tenen més a dir (Reijo Laukannen, Claus de lèxit del sistema educatiu finlandès).
        Potser la meva determinació a través de la meva manera d’escriure es fa molesta. Ho sento perquè no és la meva intenció la de molestar. Però és que penso que les noves generacions d’educadors musicals (jo ja vaig per la cinquantena) haurien d’estar més ben preperats que nosaltres i sobretot molt més informats. I per informar-se, s’ha de cercar.
        Xavier, no t’enfadis, pensa que tots serem necessaris per tirar això endavant. Dedica aquesta energia en ajudar l’educació musical. I reb una salutació cordial de tot cor.
        Jordi

      • Xavier Nogué says

        Hola Jordi,

        És físicament impossible que una bombolla que s’infla d’aire, estigui buida de contingut. Conté aire!!!

        A veure, et poso un exemple:

        “…l’augment i la consolidació de la prosperitat econòmica d’una nació, si ha de ser estable i sostenible, s’ha de recolzar en un augment paral·lel del nivell educatiu d’aquella nació. Quan es produeix un desequilibri, o una separació, com va passar a espanya, en que va pujar moltíssim el nivell de prosperitat econòmica sense que pugés paral·lelament el nivell educatiu, això, tècnicament, és una bombolla econòmica. Tard o d’hora explotarà…” (José Antonio Marina).

        Marina basa la seva afirmació en els estudis i conclusions d’Eric A. Hanushek, http://hanushek.stanford.edu/, uns estudis molt interessants, complerts i alhora complexes de seguir. Molts dels seus escrits es poden descarregar de la mateixa web i s’acompanyen d’una extensa bibliografia. Et recomano llegir: “Do Better Schools Lead to More Growth? Cognitive Skills, Economic Outcomes, and Causation”, “The Distribution of Teacher Quality and Implications for Policy”, “Education quality and economic growth”, “The Economic Benefit of Educational Reform in the European Union” i molts altres articles que hi trobaràs per iŀlustrar-te.

        El debat està encallat, i no avançarà mentre no quedi clar que entens el que escrius i deixis clar als teus interlocutors, que saps de què parles, altrament, estàs elucubrant i fugint del debat. Arribar a la conclusió que s’ha produït una bombolla pedagògica, i no ser capaç d’explicar-ne els fonaments quan ets interpel·lat, t’exclou automàticament de poder participar en qualsevol debat d’un cert nivell intel·lectual que es pugui organitzar al país, i et relega, com a molt, a assistir de públic per escoltar i aprendre.

        Has conclòs que s’ha produït una bombolla pedagògica (t’accepto la puntualització sobre “situació”), i ara resulta que el procés intel·lectual que t’ha portat a aquesta conclusió es basa en un símil que en ell mateix és un contrasentit (bombolles plenes i buides de contingut a la vegada). Francament millor dedicar el temps a tocar la guitarra, segur que ho fas molt bé.

        Crec que hores d’ara només tens dues sortides, o bé expliques i dones dades sobre la suposada bombolla pedagògica que s’ha produït i fonamentes les teves conclusions (com ho fa Marina) o bé, adoptes una actitud humil i admets que estàs elucubrant, que no tens arguments per fonamentar les teves afirmacions i que senzillament t’has equivocat. El que anul·laria automàticament part del teu discurs….

        Hauries d’agilitzar una mica el debat i desencallar-lo, per poder passar a la resta de temes, ja que em queden alguns dubtes més sobre sovietització cultural, sobre com s’infla l’Educació Municipal, sobre massificació, sobre qualitat, sobre enllaços sindicals que ho són democràticament (tens algun problema amb la democràcia?), sobre les teves fixacions cap a alguns membres de l’ACEM, etc, etc, etc… ja veus que tenim feina.

        Finalment, espero que, quan facis una exposició als teus alumnes i aquests t’interpel·lin per alguna cosa que no han entès, no acabis demanant-los que es calmin. Estaries posant en dubte, també, la teva professionalitat com a pedagog.

        I per cert, pots estar ben tranquil, que allò que em fa perdre la calma o em fa enfadar, està totalment fora del teu abast.

      • Jordi Riera Abad says

        Hola Xavier,
        Per entendre el que ha estat passant en l’educació musical pública no reglada, hi ha més dades que cal conèixer.
        Aquest sistema educatiu té uns ideòlegs o impulsors que han desenvolupat uns estudis bressolats per la Diputació de Barcelona, en cito dos d’aquests estudis:
        “Estudi 8” i “Escoles Municipals de Música: educació musical i acció cultural a Catalunya (2006). Hi ha un reflex de parts essencials d’aquests estudis que el conveni de Finançament del 9 de juliol de 2008 recull (veure “Apunts sobre educació musical#1” a http://plaquem.blogspot.com ). El conveni és molt important perquè li dona forma, finançament, i per tant realitat al sistema.
        Aquests estudis critiquen perseverantment aquells aspectes de l’anterior conveni que impedeixen el finançament d’escoles de música més massificades.
        D’altra banda, en qualsevol sistema educatiu calen uns gestors, també uns directors de centre (que no és el mateix) i entre d’altres, també uns professors de música responsables últims de l’educació musical dels alumnes.
        En qualsevol país amb una latitud més alta que la nostra, aquestes funcions estarien sempre repartides en diferents persones. Però, en el nostre país, el què, al meu entendre, no és gaire higiènic és que es repeteixin alguns noms en l’àmbit del desenvolupament de la ideologia, la gestió i la direcció de centres. Encara més quan des dels propis estudis que podem trobar a la Diputació es defensen criteris com “valorar la relació entre el nombre d’alumnes matriculats amb el total de la població”, “Mesures per tal de garantir un impacte de les activitats sobre la resta de la ciutadania” “arribar a àmplies capes de la ciutadania” o “ Augmentar la capacitat de recepció d’alumnat mitjançant l’aplicació de ratios “òptimes”… Invitacions aquestes a la creació de gestions més grans, que són, curiosament les mereixedores de sous més grans també.
        No cal ser molt suspicaç per entendre-ho, encara que en el teu cas començaré a partir d’ara ja, a pensar una altra manera d’explicar-t’ho.
        Tenim doncs aquells “pocs escollits” (que no electes) que són capaços d’exercir ideologia, política, gestió i direcció en un mateix sistema, probablement els que tu classificaries com a capaços de “poder participar en qualsevol debat d’un cert nivell intel·lectual que es pugui organitzar al pais” (els demés n’estaríem exclosos, segons tu), i per una altra banda els professors de música que, quan a més de fer classes de música o concerts, critiquen o qüestionen aspectes del sistema, molesten i el millor que poden fer és tocar i callar. A tu mateix se t’ha escapat en una intervenció: “Francament millor dedicar el temps a tocar la guitarra, segur que ho fas molt bé”.
        Tu mateix… però aquest discurs, no s’aguanta per enlloc.
        Existeix una possibilitat ben diferent en la que ens podríem emmirallar. Es tracta del model finlandès d’educació primària i secundària (no el de les escoles de música), un dels més prestigiats i eficaç del món, i al meu entendre, molt més interessant que el model Veneçolà esmentat.
        Una de les Claus de l’èxit d’aquest model, segons Reijo Laukannen seria la participació del professorat en les decissions estratègiques del sistema educatiu. Per què no aprendre d’un sistema tant elogiat a tot arreu?
        “L’apoderament de la professió docent dona bons resultats. Els professors han de disposar d’espai per a la innovació, perquè han de buscar noves formes de millorar l’aprenentatge [-] Es considera que els professors són la cosa més important, perquè els sistemes educatius funcionen gràcies a ells. Així, quan es preveu realitzar canvis, les seves opinions s’han de prendre com a indicacions”. (Reijo Laukannen, Claus de l’èxit del sistema educatiu finlandès)
        En un altre ordre de coses, un sistema educatiu en el qual, (cito de l’Annex 1 conveni marc 2008) “Augmentar la capacitat de recepció de l’alumnat mitjançant l’aplicació de ratios òptimes hora lectiva professor/nombre d’alumnes” Dit d’una altra manera, posar més alumnes per professor representa més “qualitat” jo l’he qualificat com a “bombolla pedagògica”. Després de llegir el que tu has escrit i el que jo he escrit, penso que és una bona aproximació. Però, he de reconèixer que tenen més raó els que qualifiquen això com a una “Estafa pedagògica!”
        Ens cal ara, abordar el tema de la democratització de l’educació musical.
        Per a introduir el tema, unes propostes: Una reflexió sobre la frase: tractar a tots els alumnes igual és la millor manera de discriminar-los.
        Una altra: Per a aconseguir desenvolupar una “pràctica artística de qualitat”, per a aconseguir desenvolupar la “creació de valors, habilitats i competències per a l’autoexpressió i la comunicació” i per a aconseguir desenvolupar una “educació integral que permet a l’individu desenvolupar-se plenament i treure millor rendiment de les seves capacitats personals” (frases recollides del manifest de l’Associació Catalana d’Escoles de Música i que també es recullen en els estudis esmentats). Què és millor, una classe d’instrument personalitzada (jo parlo d’educació musical), una classe de grup de tres persones disposant del triple de temps tal com proposa Arlette Biget, en casos concrets . O bé, una classe d’instrument de tres quarts d’hora amb la ràtio petada?
        Posem tots els alumnes de bateria, els de baix elèctric, els de guitarra elèctrica, els de teclat… I ho anomenem “assignatura de big band”?
        Democratitzar l’educació musical suposo que consisteix en fer arribar aquesta educació musical a un nombre gran d’alumnes.
        Doncs el “Què i Com” fem arribar aquesta educació no és quelcom a ignorar, perquè si no, el que democratitzem no és educació musical, sino fum… o aire…
        Una darrera reflexió sobre democratització i sovietització la proposo a traves d’una novel·la divertidíssima i de culte a Europa de l’est:
        “El Maestro i Margarita” (recomano traducció al castellà) de Mijaíl Bulgákof.
        No pateixis que parlarem d’aquesta sovietització i de tot el que faci falta. Tenim molta feina!
        No em vull acomiadar sense cridar l’atenció sobre el fet més important i dramàtic que està succeint a les Escoles Municipals de Música: La manca de finançament que aplica aquest govern irresponsable i que provoca tancaments d’escoles i acomiadaments de professors. El debat que tenim, davant d’això, Xavier, pot semblar infantil o tonto en alguns moments, però jo crec que, tot al contrari, és molt útil, perquè parlar del que estava mal fet ens pot ajudar molt a fer-ho millor en properes ocassions.

    • Jordi Riera Abad says

      Vull deixar ben clar que tot el que exposo aquí, d’especulació res de res. Que sé perfectament de què parlo i que he estat mesos cercant, contrastant i intercanviant dades i informacions sobre l’educació musical pública no reglada.
      En un debat es poden contraposar perspectives diferents, fins i tot oposades, es pot enriquir al complementar o rectificar entre uns i altres informacions i idees.
      Però una altra cosa molt diferent són unes intervencions de tall inquisidor i infantil, que només pretenen que no anem més enllà en aquestes reflexions sobre un tema important, al meu entendre, com és l’educació musical al nostre país.
      No pot ser que quan no ens agrada el que diu l’altre, inmediatament el posem en qüestió a ell i el desqualifiquem: Això sí que és metodologia d’un profe pèssim.
      No vull col·laborar en baixar el nivell del debat, però també tinc dret a aclarir aquestes qüestions personals que malauradament esdevenen un impediment per a un desenvolupament més fluit.

      • Xavier Nogué says

        Hola Jordi,

        no era la meva intenció desqualificar la teva persona, espero n’acceptis les meves disculpes, si així ho has percebut.

        Voldria fer-te una petició. Això de la sovietització cultural m’ho podries explicar una mica més? En què consisteix? Vol dir que a partir d’ara a les festes majors, enlloc de ballar sardanes, ballarem el Kalinka i brindarem amb vodka? (bufff… espero que no, pobres avis…!!!)

        He fet una cerca a la web de Cultura de la Generalitat, i em diu el següent: “No s’han trobat resultats amb la vostra condició de cerca. Comproveu que els termes de la cerca són correctes.”

        De moment en tinc prou amb quatre ratlles per orientar-me i contrastar, després ja entrarem més a fons en els detalls.

        També, si ho prefereixes i et resulta més fàcil, podries explicar-me què hauria de fer per sovietitzar la cultura del meu poble? N’hi ha prou amb una instància a l’ajuntament?

        De totes maneres, no pateixis, he preguntat a un amic mosso (d’aquells amics que tots tenim) i em diu que, de moment, no sembla res important. Li he dit però que estiguéssin molt atents i que m’avisi si observa algun moviment estrany.

        Ja em diràs i salutacions de tot cor.

      • Jordi Riera Abad says

        Molt bé, Xavier, dit aixó, ara et respondré la teva intervenció “etonant” quan dius que si no fonamento l’expressió “bombolla pedagògica” no em deixes participar en cap debat de cert nivell intel·lectual que es pugui organitzar al país i que em relegues a escoltar i aprendre.
        La qüestió és que no cal cap estudi de’n José Antonio Marina, ni cap estudi impulsat per la Diputació de Barcelona ni cap debat d’un cert nivell intel·lectual per a fonamentar l’expressió “bombolla pedagògica”:
        El propi sistema s’auto-desqualifica quan s’atorga més qualitat pel fet de posar més alumnes per hora lectiva/professor. Potser, d’aquesta manera, jugant al “Sim City” o al “Catan” podries avançar tres casselles i tornar a tirar, però si parlem d’educació musical, això és una barbaritat, una mentida i una bombolla que, quan esclata tornem a estar igual que abans en termes d’educació musical. I aleshores hem de donar la raó als que defineixen això com un nyap, un frau, o una estafa pedagògica.
        Tothom amb qui he tingut aquesta conversa ho ha entés perfectement amb aquests termes. A partir d’aquí no em sento responsable del teu aprenentatge.
        Tot Això no vol dir que en José Antonio Marina no tingui raó quan exposa el desequilibri entre el nivell de prosperitat econòmica i el nivell educatiu. Espanya i Catalunya en són paradigmes.
        El que t’ha de quedar ben clar, però, és que en aquest país, els que han aportat el gra de sorra per a apujar el nivell educatiu musical, en la mesura en que ha sigut possible, han estat els professors i els educadors musicals amb el seu compromís, vocació, generositat i dedicació (dissabtes i diumenges si cal), a pesar d’un sistema educatiu musical públic mal dissenyat que ha aportat més inconvenients que eines alhora d’educar musicalment.
        D’altra banda és una idea molt dolenta la d’intentar “relegar” a algú d’un debat. No em costaria gaire exposar un parell d’arguments que et podrien posar en la consideració de “relegat” del sistema educatiu musical a Catalunya, però no ho faré perquè això només ens conduiria cap a un univers ben patètic i poc productiu al qual jo no estic disposat a entrar-hi.
        El que si que trobo necessari, i per tant m’apunto a la teva proposta, és a escoltar i aprendre. Tots hem d’aprendre i molt per a poder oferir una educació musical de qualitat i per a poder fer evolucionar les pedagogies musicals. Jo em poso humilment a la fila dels aprenents, això si, darrera d’uns quants que ho necessiten molt més (Atenció, el fet que em posi “humilment” a la cua de l’aprenentatge no vol dir que estigui elucubrant ni que consideri que no fonamento els meus raonaments ni que pensi que m’he equivocat, com tu, elucubrant i sense fonamentar, suggereixes).
        Per encapçalar la fila de l’aprenentatge hi haurien d’anar els que varen redactar el conveni de finançament del 2008 i el Conseller que el va signar: evidentment no varen estar a l’alçada i tenen molt a aprendre en educació musical.
        A continuació els aprofitats que, de la mateixa aixeta d’on surt el sou d’un professor de música a jornada complerta que no arriba al d’un mestre de primària, ells en treuen cinc vegades més i sense trepitjar aula. Aquests tenen molt a aprendre en valors ètics.
        Seguits dels que ara tanquen aquesta aixeta i estronquen aquests però també a tots els alumnes i els professors de les escoles musicals públiques de tot Catalunya. Aquests no coneixen el valor de l’educació musical (i no em refereixo a valors afegits com el valor electoral d’una escola de música).
        A continuació els que donen suport als aprofitats creient que hi ha un lloc per a ells
        Seguidament els que malgestionen equips humans perquè encara no saben per què els professors són tan essencials en l’educació.
        Home, amb tots aquests aprenentatges, potser si que els educadors musicals podríem treballar en millors condicions, podríem fer evolucionar la pedagogia musical i, sobretot, podríem donar més qualitat a l’educació musical.
        Salut.

  12. admin says

    Per la part que ens toca, cap problema en que tingueu aquest debat aquí. És prou interessant.

  13. Xavier Fort says

    Una vegada més hem anat d’un extrem a l’altre sense passar pel mig. Molt possiblement les escoles de música municipals rebien uns ajuts que en alguns casos eren alts tenint en compte el seu retorn en termes de democratització de la cultura i en concret de la musical. D’altra banda l’actual situació de no ajuts farà que moltes escoles tinguin serioses dificultats per continuar fent la seva tasca, necessària i poc valorada massa sovint. També molt possiblement tots els que treballem en aquest sector tenim una part de responsabilitat en el que esta passant del que va passar i del que passarà. Per tant entre tots hem de ser capaços de proposar quin ha de ser el model que permeti en el futur aguantar embestides de tots tipus (econòmiques, polítiques i socials). Molt possiblement la solució està al mig. Més o menys.

  14. Pruden Panadès says

    (Gràcies “admin” per possibilitar el debat!)

    Totes les aportacions – les extenses i les breus- que ha generat l’Editorial (bravo Olga!) posen al descobert una fragmentació més aparent que real.
    Probablement comparteixen una mateixa música de fons:
    – a Catalunya, una suposada societat democràtica, la fragilitat dels drets culturals és total. La política de
    prioritzacions (no retallades!) ho posa en evidència. M’estalvio els exemples.
    – el sistema educatiu català està greument esquerdat per una doble xarxa: pública / concertada, les
    oportunitats d’educació artística (tots els lleguatges) no són alienes a aquest context, o “estil” com vulgueu.
    (El “Manifest de la Plataforma d’Ensenyaments Artístics de Barcelona” és ben il.lustratiu!)
    Per acció, omissió o consentiment aquests són els resultats de les polítiques educatives i culturals (d’uns i altres) en els darrers anys a casa nostra. Tal vegada és per aquestes raons que ens resulti xocant un projecte social i artístic com el “Sistema” veneçolà, intervencionista i “aprofitat”, però que emociona.
    Aquí Benestar Social , Cultura i Educació/Ensenyament són conselleries diferents i separades.

    Quan en Xavi Fort diu:
    “Per tant entre tots hem de ser capaços de proposar quin ha de ser el model que permeti en el futur aguantar embestides de tots tipus (econòmiques, polítiques i socials). Molt possiblement la solució…”

    Potser està suggerint que aprofundim en la tenaç trajectòria seguida des de la societat civil – i perdoneu les síntesis-: de l’escolanía de Montserrat al Taller de Músics, de Narcisa Freixas a Sílvia Pérez Cruz, del mestre Llongueras als germans Vila de Granollers… per adonar-nos que no partim de zero! Que des de fa molt estem en el terreny dels drets fonamentals de les persones, totes, sense exclusions, més que no pas en el dels tira-afluixa de pressupostos conjunturals.
    Potser ens falta convenciment i per això anem d’un extrem a l’altre, sense acabar d’enxampar el ritme.

  15. Jordi Riera Abad says

    Aquí estan, al meu entendre, les claus per a les possibles sortides de l’educació musical a Catalunya.
    Hem de coneixer la nostra pròpia història de la pedagogia musical, sobretot la dels últims 40 anys. En això crec que el propi ESMUC, concretament el seu departament de pedagogia ens ha fallat bastant.
    Llegint el mateix article que ha motivat aquests comentaris, sembla com si aquestes “noves pedagogies” fossin l’alternativa a l’educació rància, decimonònica i carrinclona de “conservatori” (aquests adjectius els poso associats a la paraula “conservatori” perquè és de manual).
    Evidentment, si fem un repàs a les alternatives reals que hi ha, i hi ha hagut a les pràctiques pedagògiques dels conservatoris a Catalunya ens trobarem amb el “mig” al què fa referència en Xavier Fort, i si aquest “mig” el començem a coneixer, ens adonarem que és molt més gran pedagògicament parlant que les anomenades “noves pedagogies”. També ens adonarem que aquestes no són tan noves.
    També hi trobarem que algunes d’aquestes iniciatives no són només possibles punts de partida, sinó que han esdevingut fites i referències de l’educació musical a Catalunya.
    Per al que vulgui investigar una mica li proposo algunes preguntes.
    Qui o quina escola va introduir la filosofia educativa d’Edgar Willems i el seu valor humà a l’educació musical? Quines escoles, i en quina època, varen introduir la improvisació com a element essencial de l’educació musical?
    Qui o quines escoles varen introduir Orff a l’educació musical? i Dalcroze?
    Quines escoles varen introduir i desenvolupar altres músiques que no fossin la clàssica i la romàntica a Catalunya? Etc.
    En cap de les respostes hi trobarem una escola subvencionada. I això és una llàstima.
    Ni tant sols la pedagogia de grup es pot dir que l’hagi introduit l’escola municipal moderna de les “noves pedagogies”. La pedagogia de grup no té una gran literatura al darrere si no esmentem el llibre d’Arlette Biget “Une practique de la pedagogie de group dans l’ensegnement instrumental” (Ed Cité de la musique 98).
    El prefaci del llibre carrega contra l’electoralisme municipal, i les pràctiques pedagògiques que proposa estàn lluny i tenen poc a veure amb la pràctica docent en les EMMs sobretot en els casos amb més massificació i en aquells (majoria) en que la pedagogia de grup ve imposada (d’això adverteix i molt l’Arlette Biget en el seu llibre).
    No és que no s’hagi fet feina a les aules en aquests darrers anys en l’àmbit públic de l’ensenyament musical no reglat, però aquest ensenyament ha estat condicionat per una política de subvenció a canvi de valor electoral i no a canvi de millorar l’educació “musical”. La millora en aquest aspecte és una cosa de la qual l’electe no es sent responsable. Aquesta política, indirectament, condiciona la pedagogia musical a les EMMs i no permet, encara que el president de l’ACEM digui el contrari, que les escoles subvencionades puguin desenvolupar idees pedagògiques gaire diferents, que és el que realment ajudaria en l’evolució de l’educació musical a Catalunya.
    A més a més, les escoles municipals de música no han d’alliberar de responsabilitats educatives als ensenyaments musicals dins de les escoles de primària i secundària (aquí tenim més debat).
    L’alternativa passa per construir a esquenes! dels polítics. Sense cap dependència amb ells, només amb els alumnes i amb la societat.
    Ens cal coneixer la pròpia història i la realitat de l’educació musical perquè si no sempre estarem igual.
    I aleshores farem cert el que diu l’historiador: “La història no és que es repeteixi…… és que no canvia!

  16. Pruden Panadès says

    “A l’hora que ens ha tocat de viure, i qui sap si en totes les hores que han sonat en la història, l’abstencionisme, la torre d’ivori, és una ficció irrisòria. Davant una qüestió candent, aguda o crònica, en la qual s’involucra el destí d’unes quantes coses essencials, algú podrà imaginar-se neutral, però estarà molt lluny de ser-ho: sense pensar-ho, o sense voler, ens decidim per un costat o per l’altre; i no decidir-nos és ja una manera d’haver-nos decidit. Ara: si el neutralisme resulta impossible, la independència, en canvi, és una obligació.”

    Joan Fuster
    (“Sobre algunes relacions entre l’art i la política” 1955 a TRES NOTES MARGINALS)

  17. Olga says

    Hola a tothom!
    De veritat moltes gràcies per fomentar el debat i no cal dir que em fa molta il·lusió que l’article hagi provocat discussió, contrast d’opinions, etc. I que també hagi col·laborat, tot i les imprecisions que pogui tenir, a cridar l’atenció sobre el paper de l’educació musical pública en la nostra societat i la seva utiltzació tendenciosa per part del sector polític. Una de les conclusions que en trec de tots els vostres comentaris és que el tema és sumament complex i que cada ciutat, cada ajuntament i cada escola pública és un món. I això fa encara nés difícil qualsevol anàlisi i, sobretot, treure conclusions.
    Està clar que el meu article es queda curt en alguns aspectes com per exemple, en cap moment faig esment de la mala gestió d’algunes escoles públiques dels seus recursos econòmics tal i com apuntava algú de vosaltres. És cert. Ni tampoc l’educació músical pública és la única opció “bona” tal i que es podria deduir del text. Via email he rebut algunes comunicacions que em preguntaven si l’educació musical privada no era “bona”, si no feia també una molt bona feina pedagògica, ja que en el text no dic res d’aquesta altra xarxa d’escoles. L’objectiu del text era ser un article d’opinió, i això es vulgui o no es vulgui – sóc de l’opinió que l’objectivitat és impossible, el que sí que és possible és la responsabilitat del que escrius – dóna una visió esbiaixada de la realitat. Tot i les imprecisions, he intentat contrastar tota la informació que aporto. Una altra cosa és si les fonts que he utilitzat han estat les adecuades o no i si jo ho després ho he sabut transmetre bé. Així que disculpeu si en algun moment no he donat una imatge no massa exacta de la realitat.
    D’altra banda, aprofitant la venentesa, també volia fer esment d’un altre comentari que m’ha arribat per email i que m’ha fet pensar molt en quin paper té la música en l’educació obligatòria en tot plegat. Hi ha realment un pla pedagògic comú que posi en comú d’alguna manera el que s’ensenya a les escoles amb el de les escoles de música? Hi ha escoles de música pública perquè en el fons no es considera que s’hagi d’ensenyar música de veritat en l’educació obligatòria? Això segur que dóna per un altre debat!! Fa un temps vaig intentar escriure-hi: http://www.nativa.cat/2008/05/l’autoestima-de-la-classe-de-musica/
    I res, jo com a espectadora estic aprenent molt en aquest debat. Ja sabeu que els periodistes sabem una mica de tot però en el fons no sabem de res. Gràcies!!

  18. Jordi Riera Abad says

    Xavier, tothom ha entés el que explico excepte tu. Bé, ho he intentat, què hi farem.
    Crec que quan no estàs d’acord amb alguna cosa o no t’agrada no has de desqualificar a les persones que ho exposen, perquè això si que és de mal profe.
    Fes el que creguis, però jo continuaré desenvolupant i expressant opinió per una banda, i per l’altre donant a conèixer aquelles dades que jo considero rellevants en l’àmbit de l’educació musical i que he pogut contrastar.
    Res del que has escrit aquí hem fa sentir desqualificat.
    D’altra banda vull agrair als responsables de nativa que hagin possibilitat aquest debat i molt especialment a l’Olga Ábalos pel seu esforç i pel seu últim comentari honest i generós. Jo he dedicat molt de temps a cercar i contrastar dades i m’he trobat amb un panorama de l’educació musical més complex del que havia pensat.
    De la mateixa manera que per fer una bona història del jazz són més útils els historiadors que els músics, necessitarem gent com l’Olga amb visió extra musical que ens ajudi en els diversos periples de l’educació musical. Gràcies Olga.

  19. Jordi Riera Abad says

    Volia afegir (l’anterior comentari amb el telèfon i la insuficient cobertura costava d’escriure) que li volia demanar a l’Olga sisplau que no abandoni el tema de l’educació musical, i que hi aprofundeixi. Aquesta educació musical comença a necessitar d’una vegada per totes a periodistes especialitzats que sàpiguen interpretar les coses que passen i, sobretot, que no facin fàstics a la investigació ni al anar nés enllà.
    D’altra banda, una cosa que necessitem amb importància (encara que segons Quino “lo urgente nunca deja tiempo para lo importante”) és una bona “Història de la Pedagogia musical a Catalunya”. Imprescindible per entendre cadascuna de les situacions que esdevenen actuals. I per a això, que no és poc ambiciós, es necessitaran recursos, periodistes especialitzats, testimonis, documentació, recerca i sobretot bons historiadors.
    Salut, Jordi

  20. Xavier Nogué says

    Hola JR,

    Perfecte, ara ja sabem, que qualifiques de “bombolla pedagògica” el fet d’augmentar la ratio d’alumnes per professor a les escoles de música, i que coneixes algú que això ho qualifica d'”estafa pedagògica”. Jo de tu, i ja posats, t’aconsellaria que ho qualifiquéssis de “Crim Pedagògic Contra la Humanitat”, no se, per allò del sensacionalisme…, no se si m’explico…, segur que tindria més sortida. Bé, només és un consell, ja t’ho rumiaràs.

    El millor de tot, és que això no cal debatre-ho i que no necessites estudis de res ni de ningú per decidir que el que tu dius és així i punt… “Es fantááááástico” diria el Punset. Imagino que deus tirar les cartes… o potser tens una bola de cristall…? Bé ja ens ho explicaràs.

    Mentrestant, si et sembla , et proposo uns exercicis pràctics. La pràctica sempre ajuda a entendre millor la teoria:

    Exercicis pràctics:

    i.- Ordena de menor a major les següents “bombolles pedagògiques” d’ensenyaments musicals referents a diferents països del món*.
    ii.- Digues qui la té més gran, Finlàndia o Catalunya.
    iii.- Fes un gràfic i situa Catalunya.
    iv.- Defineix Qualitat.

    A = Alumnes
    P = Professors
    A/P = Ratio mitjana Alumnes per professor
    % E = % Escolarització

    Àustria: 194.855 A / 7.034 P = 27,35 A/P. % E = 2,35 %
    Bèlgica: 97.812 A / 2.370 P = 41,27 A/P. % E = 2,27 %
    Finlàndia: 58.000 A / 3.600 = 16,11 A/P. % E = 1,07 %
    Catalunya (Públic+Privat): 53.435 A / 4.255 P = 12,56 A/P. % E = 0,70 %
    Catalunya (públic): 39.855 A / 2.999 P = 13,29 A/P. % E = 0,52 %
    Catalunya (Privat): 13.580 A / 1.256 P = 10,81 A/P. % E = 0,18 %
    Alemanya: 983.347 A / 37.000 = 26,58 A/P. % E = 1,19 %
    Islàndia: 15.055 A / 892 P = 16,88 A/P. % E = 4,74 %
    Irlanda: 8.000 A / 240 P = 33,3 A/P. % E = 0,20 %
    Italia: 24.000 A / 2.300 P = 10,43 A/P. % E = 0,04 %
    Liechtenstein: 2.730 A / 84 P = 32,50 A/P. % E = 7,80 %
    Luxemburg: 4.800 A / 200 P = 24 A/P. % E = 0,96 %
    Dinamarca: 105.000 A / 4.289 P = 24,48 A/P. % E = 1,94 %
    Noruega: 109.375 A / 6.031 P = 18,14 A/P. % E = 2,22
    França: 410.000 A / 21.000 P = 19,52 A/P. % 0,65 %
    Hongria: 109.558 A / 10.512 P = 10,42 A/P. % E = 1,10 %
    Holanda: 355.700 A / 7.200 P = 49,40 A/P. % E = 2,14 %
    República Txeca: 234.565 A / 11.349 P = 20,67 A/P. % E = 2,23 %
    Suècia: 348.000 A / 5.000 P = 69,60 A/P. % E = 3,70 %
    Suïssa: 283.000 A / 9.868 P = 28,68 A/P. % E = 3,60 %
    Venezuela: 350.000 A / 5.620 P = 62,28 A/P. % E = 1,17 %

    Fonts consultades:
    KOMU – Konferenz der Österreichischen Musikschulwerke; DAMUSA – Dansk Musikskole Sammenslutning; Association of Finnish Music Schools; VdM – Verband Deutscher Musikschulen; Association of Hungarian Music and Arts Schools; Felag Tonlistarskolakennar (Islàndia); National Association of Music Schools Ireland; AldSM – Italian Association of Music Schools; Liechtenstein Musikschule; AEM (Luxemburg); Kunstconnectie (Holanda); Norsk kulturskolerad (Noruega); Verband Musikschulen Schweiz VMS; Fesnojiv – Fundación del Estado para el Sistema Nacional de las Orquestas Juveniles e Infantiles de Venezuela; FFEM – Fédération Française de l’Enseignement Musical; Wikipedia; Idescat; Generalitat de Catalunya – Departament Educació; EMU – European Music School Union.

    * Dades del 2010

    • Jordi Riera Abad says

      Tanta estadística, tanta parafernàlia, i resulta que les dades que aportes sobre l’escolarització musical a Catalunya són incorrectes!
      Són incorrectes perquè són incompletes, per molt oficials que siguin.
      A les estadístiques europees sobre escolarització musical, generalment, hi consten totes les escoles subvencionades, i en queden excloses les que no ho estan. A Catalunya també, però potser el que no diu l’estadística que tu has consultat és que, a Europa, les escoles de música autoritzades d’iniciativa privada, generalment, tenen subvenció per tal que puguin popularitzar els preus i dignificar les remuneracions als docents, i per això consten a les seves estadístiques. A Catalunya però, les escoles de música d’iniciativa privada és molt complicat que puguin tenir ajut públic, i és per això que en consten tan poques a l’estadística que tu has consultat (0’18% d’escolarització musical).

      Per tal de fer un mapa que aportés una visió de la situació real de l’escolarització musical a Catalunya, les Escoles de Música d’Iniciativa Privada Associades de Catalunya, van prendre la iniciativa conjuntament amb la Secretaria General d’Ensenyaments Artístics del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
      La presentació d’aquest estudi que també és oficial, a càrrec de la Secretaria General d’Ensenyaments artístics, es va fer al desembre del 2009, i situa l’escolarització musical a Catalunya en 83.959 estudiants de música, que representa un 1’14% de la població, sense comptar els alumnes dels graus mitjans ni els de títol superior, essent la mitjana europea del 1’3%. Les dades d’aquest estudi estan ben lluny del 0’7%, perquè, a diferència de l’estudi que tu has consultat, aquest es refereix a totes les escoles de música, i no només a les subvencionades.

      De què serveix doncs l’estadística, si no som capaços de contextualitzar un mínim i si ens encaparrem en ignorar un sector, el de l’educació musical d’iniciativa privada, que representa el 50%! de l’escolarització musical a Catalunya?

      A partir d’aquí es pot considerar que cal encara més escolarització musical a Catalunya. Es pot considerar si el model d’escola que volem és el de la bombolla pedagògica (ho sento, però és que ja som molts que ho definim així) o volem altres models que ajudin a una millor alfabetització musical. Es pot considerar quin és el paper de l’ensenyament musical a l’educació obligatòria.
      Es pot considerar si, per tal de popularitzar preus i dignificar sous, s’hauria d’ajudar les escoles de música que no existeixen en algunes estadístiques però que tinguessin uns requisits de qualitat pedagògica, els quals, igual que les qüestions metodològiques, no fossin establertes des de cap Diputació ni cap Federació de Municipis, ni cap conveni de finançament, sinó des d’un consell assesor dels ensenyaments artístics (òrgan que contempla la Llei d’Educació Catalana LEC), o des d’algun òrgan col·legiat.
      O també podem considerar que amb la que està caient ens falta poc per desaparèixer de les estadístiques.

      D’altra banda, jo no puc desqualificar-te, ni tampoc el fet de que aportis unes dades incorrectes. Però el que sí que et desqualifica, i potser no n’ets conscient, és el teu to groller i desquiciat. Tu mateix.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Hara: Iru for precious friend!
  • Montserrat Iniesta: T’aplaudeixo amb les orelles, Ramon. Confio en una nova generació que comença a imaginar...
  • Masnel Gris: Molt necessari. Gràcies, necessitava un article com aquest. Em qüestiono molts dies coses com aquesta,...
  • carme rodriguez: Molt be, Ramón, molt interessant la revisió del concepte obrer, l’extensió del terme vers la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )