Skip to content


Les lluites de la cultura

Escrit el 01/08/2012 per Jordi Oliveras a la categoria Editorial.
Tags:

Texto traducido al castellano.

Aquests dies, “el món de la cultura”, expressió genèrica que segons els casos abasta diferents agrupacions de persones dedicades a la cultura, ha estat notícia, per l’apujada d’impostos, i algunes reaccions a aquesta. He aprofitat el moment per fer llista d’algunes lluites a l’entorn de la cultura que estan més o menys vigents. Sovint es fiquen totes les lluites culturals en un mateix sac. En nom d’un bé tant prestigiat i col·lectiu com “la cultura” hi ha qui defensa interessos ben particulars, i models no només diferents sinó també contraposats.

CONTRA L’IVA

Ha estat la notícia de les darreres setmanes. El recent anunci de la pujada de l’IVA a productes i espectacles culturals ha aixecat les ires de gent que fins ara s’havia mostrat poc procliu a mobilitzar-se, com la gent vinculada al cinema i la música. Malgrat que alguns l’hagin disfressat amb consideracions ideològiques, és una lluita principalment relacionada amb la viabilitat d’alguns negocis. Com també passa en moltes altres mesures que s’estan adoptant, la dinàmica que afavoreix el pagament del deute amenaça la viabilitat de moltes empreses. En aquesta lluita, com passa sovint en l’àmbit de la cultura, poden coincidir músics que facturen per tocar el cap de setmana, empreses que organitzen festivals, grans mitjans de comunicació, o fins i tot el conseller de cultura, Ferran Mascarell i l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias. En la cultura és freqüent aquest aire de sindicat vertical.

NO RETALLEU LA CULTURA

Aquesta lluita té una mica més de temps. La gent de les arts visuals, la dansa, les arts escèniques multidisciplinars i altres, el que -seguint el tòpic-, podríem anomenar sector artístic, ha patit diversos trasbalsos en els darrers temps. Per exemple, la crisi a museus i centres -un cas significatiu va ser tot el que va passar a l’entorn del centre Santa Mònica i el projecte del Canòdrom- i de forma més genèrica, la progressiva explicitació d’un discurs polític que tendeix a subordinar el suport a la creació a la viabilitat econòmica. La gent vinculada a aquesta perspectiva no defensa tant els arguments econòmics en favor de la cultura com la idea que la seva feina té quelcom d’investigació i recerca que fa progressar la societat. El seu finançament depèn clarament del sector públic (en el fons tots, però ara no la liarem aquí). Els sectors afectats s’han bellugat en diverses ocasions.

CULTURA LLIURE versus CULTURA PROPIETÀRIA

Probablement és de les lluites que ha transcendit més, i la única que ha mobilitzat a ciutadans preocupats per la cultura, més enllà dels professionals implicats. D’entrada està en joc el model de distribució de la cultura “no presencial” -pel·lícules, música enregistrada,…- a partir de l’existència de la xarxa (internet) i les seves potencialitats. En el transfons teòric, un conflicte entre diferents formes d’entendre la relació entre individu i comunitat en l’elaboració cultural. Les actuacions de la SGAE i la Llei Sinde, i la implicació de molt diversos col.lectius en una i altra banda segueixen vius. Els conglomerats que composen els dos bàndols son complexos. Els interessos de la gran indústria estan repartits en una i altra banda: els productors de continguts defensen la cultura propietària i les empreses telefòniques que venen connexions d’ADSL poden coincidir amb l’altra. A més, en el model propietari hi ha la major part dels artistes que esperen viure de vendre productes culturals a l’engròs (música, pel·lícules, llibres,…). I en la cultura lliure també es situen bona part dels usuaris que paguen banda ampla, i gent que, sigui des de la perspectiva del model de negoci, sigui des de la perspectiva cultural, sigui des de la perspectiva de nous models socials, està per un canvi.

IDENTITAT

El debat identitari, que durant anys ha polaritzat el debat cultural català, ha anat canviant en els darrers anys. La defensa d’una cultura pròpia es contraposava per exemple a una visió urbana i cosmopolita. A l’entorn d’això es van articular diversos fronts culturals. Ara, tot està molt obert, i fins a cert punt diluit. Cosmopolitisme, identitat i indústria cultural poden anar junts en un mateix discurs. M’ha semblat necessari fer esment a una qüestió que ha mobilitzat tantes energies en aquesta llista, però no estic segur de en quin punt es troba.

ELS SERVEIS CULTURALS PÚBLICS

En aquest cas, potser és una lluita futura. Tot apunta a que en els propers mesos es percebran canvis a pitjor en els serveis públics culturals comunitaris. Penso en biblioteques, centres cívics i tota mena de projectes culturals locals. Els seus treballadors, com acostuma a passar amb el sector públic, tendeixen a ser molt prudents a l’hora de manifestar disconformitat. Tampoc és habitual que els usuaris manifestin disconformitat amb les variacions, potser perquè no ho han assumit com un dret. En qualsevol cas són espais amb una silenciosa però constant labor per la cultura, d’aquells que afecten de forma directa a molts ciutadans, i es preveuen canvis.

  • Preguntant-se si la cultura és un dret social bàsic, al blog delirandounpoco s’ha obert una molt interessant conversa que afecta a aquest i altres punts d’aquesta llista.

LA PRECARIETAT AL SECTOR CULTURAL

Arribats a aquest punt de la llista, mostrem més les lluites que desitgem i proposem que les que un observador objectiu auguraria. Bona part del món dels treballadors de la cultura té quelcom d’aristocràcia precària, amb el comportament orgullós de qui es creu en possessió del foc sagrat, però amb problemes per pagar el lloguer del pis. Suposem que ens trobem en una crisi sistèmica que afecta un munt de persones que s’estan quedant sense feina. Una crisi que entre altres coses és una crisi en el model de producció. Entre altres, també en l’àmbit dels treballadors de la cultura. S’havien canalitzat esperances d’ocupació en treballs culturals que no es sostenen. S’havien orientat esforços a conrear un sector professional amb una actitud flexible en la que s’intercanviava la idea de realització personal en el treball per un status d’emprenedor-precari. Quan constatem aquesta crisi, no hi haurà algun deute social amb totes aquestes persones que han estat animades a formar-se i viure així? Ni més ni menys que amb altres sectors en procés de reconversió. Ni més ni menys que l’atenció mínima que cal garantir a totes les persones.

NO EN EL NOSTRE NOM

En els darrers anys, i dins la dinàmica general de desemmascarament de corrupcions de tota mena, hem conegut un bon munt d’escàndols a l’entorn d’equipaments culturals. Probablement el més sonat a Catalunya és la trama a l’entorn del cas Palau. Crec que un entorn professional definit pel seu amor a la cultura, faria bé en posicionar-se en aquestes qüestions, exigir responsabilitats, rebel·lar-se davant els perjudicis que suposa pel sistema cultural. El silenci ens fa còmplices.

EL MÓN CULTURAL S’IMPLICA AMB EL MÓN

Algun optimista s’ha atrevit a dir que la pujada de l’iva és una venjança contra un sector bel·ligerant amb la dreta. Particularment em sembla una idea totalment allunyada de la realitat i carent de sentit, ja que el sector de la cultura ha estat particularment submís i acrític des de fa dècades. És més, com diuen els autors del llibre CT, hi ha arguments per a defensar que en les darreres dècades la producció cultural ha estat un element actiu per dissimular tot el que de fals hi ha hagut en la transició democràtica espanyola. Ens trobem lluny de l’ideal de la cultura crítica.

Hi ha qui defensa que la cultura crítica ha trobat el seu espai en àmbits allunyats de la producció artística. És possible, són moltes les àrees de coneixement que han integrat que, més enllà del “coneixement tècnic” hi ha relats arreu (en la política, en l’economia, en el medi ambient, en la salut,…) que condicionen l’estat de les coses. Mentre els productors de cultura hem quedat limitats en el discurs de la cultura professional, la mirada cultural s’ha estès per tot. Potser és una manera de morir d’èxit.

Tendeixo a pensar que si els treballadors de l’entorn cultural volem defensar el sentit de la nostra tasca, haurem de baixar de la còmoda butaca de bufons del rei i contribuir a explicar el món amb una mirada més crítica. No és només una qüestió política, és també una qüestió cultural. Quina mena de cultura és aquesta que troba lleig inteactuar amb les coses “mundanes”? Cal que ens mullem amb Eurovegas des de la cultura, que fem costat a la lluita pel dret a la vivenda, que plantem cara a missatges culpabilitzadors (això de viure per sobre les possibilitats),… Tant a partir del propi treball cultural, com des de la perspectiva de la col·laboració en lluites protagonitzades per altres.

Resumint, ni la cultura és patrimoni de les empreses i treballadors de la cultura, ni aquests som un tot unitari amb interessos comuns, com a vegades es fa creure darrera d’exagerades consignes. Des del nostre punt de vista, toca revisar amb esperit crític el rol exercit pels treballadors culturals en el passat, i contribuïr en necessaris canvis globals, que també són culturals.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. anna cerdà says

    ole, ole i ole! si em vénen al cap més lluites et faig un sms! :-P

  2. Margarida says

    Pel que fa a l’apartat “Els Serveis Culturals Públics” adjunto l’ Anteproyecto para la racionalización y Sostenibilidad de la Adminstración Local (esborrany del juliol 2012) on queda clar -si la llei tira endavant- com i quines seran les competències en l’àmbit de la cultura de les Administracions Locals (Ajuntaments)

    http://concejos.org/wp-content/uploads/2012/08/anteproyecto.pdf



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )