Skip to content


Final d’estiu

Escrit el 05/09/2012 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Aquest matí he recordat la cara de felicitat del meu fill quan es banya al mar. Quan l’agafo i el llenço contra les onades. I veig el seu cap sota l’aigua. I surt. I obre la boca amb una rialla de felicitat . “Una altra vegada”, diu. Amb la profunda voracitat de món d’un nen de quatre anys. L’única voracitat real.

Ho he recordat estirat al seu llit. Estic sol. A casa. Ell i la mare són lluny de Barcelona, ja fa dies, a la platja. M’he quedat sol per acabar la tesi. Hi ha un veí que fa obres al seu pis, el soroll no em deixava dormir. M’he estirat al llit del meu fill perquè a la seva habitació no arriba el terrabastall dels envans petant contra el terra. I ha sigut aleshores, al percebre l’olor del seu coixí, que m’ha vingut al cap el seu somriure mullat després d’una capbussada sagrada.

Potser perquè l’estiu ja s’acaba, el record del meu fill  m’ha fet pensar en tots els finals de l’estiu. He recordat aquell setembre, quan la meva mare em va venir a buscar a casa de l’àvia, després de passar el millor estiu de la meva vida. He recordat com vaig carregar el tocadiscs i els discos. He recordat el final de tots els estius i m’he posat a plorar sobre el coixí del meu fill.

No era tristesa. Potser hi havia quelcom de melangia. Potser cert cansament davant el setembre que ens espera. Potser pel fet de comprendre des d’un estrany estat de vigília, de comprendre ara que el furiós somriure del meu fill ja és, també, un record, de comprendre que el seu somriure significa la pèrdua definitiva del meu somriure. De comprendre que en certa forma, em podria morir i allò significatiu ja hauria passat. De comprendre que se m’han acabat els anys de somriures furiosos i de voracitat de món, que tot això ara és seu.

La voracitat de món que hom creu conservar, quan la veu estampada en el somriure furiós i nou d’un nen de quatre anys, que es capbussa a la platja de Pals i que és el teu fill, és converteix en un trist simulacre de voracitat. Més aviat, depredació. O en una parodia de voluntat. Al cap i a la fi,  la veritable voracitat només és lícita quan tens quatre anys, quan ets un nen. Després, quan et fas gran, creus conservar-la; però no és més que egoisme. Als quaranta dos anys només els idiotes són innocents. I aleshores, sobre el coixí, no puc evitar pensar en el príncep Mixkin de Dostoievski i en la Nastàsia Filippovna, de qui em vaig enamorar amb 19 anys quan la voracitat de món, i de paper, encara semblava lícita.

Potser ser artista, pretendre conservar la voracitat de món d’un nen de quatre anys que no és conscient dels danys col·laterals del seu assalt, no és més que una coartada professional per emmascarar el propi egoisme. No ho sé. Mai m’he acabat de creure cap art compromès. Puc creure en el compromís de la persona que, a més, no en el mateix moment, és artista. Al cap i a la fi, la creació artística es nodreix de moltes coses (economia, ideologia, vivències personals, religió, altres creacions artístiques, el carret de la compra…), però a les seves mans cap d’elles deixa de transformar-se en tan sols cosa estètica. De fet, crec que un artista que no és capaç de transformar el seu material en tan sols cosa estètica, és un mal artista.

La paradoxa arriba quan qui ha d’interpretar allò tan sols estètic, necessita traduir-ho en termes d’economia, ideologia, vivència personal, altres creacions artístiques… refer el camí a l’inversa. Apareix l’equívoc, i és clar. Crec que les grans obres d’art són les que toleren el màxim d’interpretacions equívoques respecte les intencions originals de l’artista.

Aquest fi d’estiu, amb els ulls mullats sobre el coixí del meu fill, amb un fill de puta derrocant envans sobre el meu cap, un rere l’altre, amb la tesi inacabada sobre la taula, he entès que el traspàs s’ha fet. I les llàgrimes, que en realitat eren de felicitat, les ha provocat una visió assolida a les palpentes: el meu do més preuat, la voracitat de món, ara és del meu fill, que es capbussa a la platja de Pals mentre jo m’acomiado definitivament de l’infantesa. Que ja no és meva.

… Ja era hora!


6 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. roger paez i blanch says

    ramon, preciós…
    felicitats per aquest text sobre passar pàgina. especialment en un dia com avui, 12 de setembre, quan s’ha passat una altra pàgina. ja era hora!

  2. joan antoni paez i berga says

    Ramon, quina manera més adient d’explicar d’expressar el canvi del temps i les generacions. Jo aquesta reflexió teva ja l’he hagut de fer dos cops, però mai l’hauria sabut comunicar així.

  3. josep M. Rovira says

    Hola
    Ay en Proust!!!
    Cézanne parlava de manera semblant quan mirava Hortense per fer-li un retrat
    Voracitat necessària del artista
    Escolta “El tren de la costa” dels Sirex: no sé que passa que es la teva veu!!! Es alucinant
    Salut
    JMR

    • Merce Coll says

      Magnífiques paraules per acompanyar aquest pas del temps que ens neguem a reconéixer fins que un nen reclama alló que voldriem retenir. He recordat el gest d’un nen que un dia , ja fa més de 30 anys, va deixar de donar-me la mà amb un lleuger somriure timid, com si es despedís sense moure’s del meu costat. Ara entenc d’on venia aquesta sensació de despedida.

  4. Ramon says

    Moltes gràcies als quatre pels comentaris generosos!!

  5. is says

    No t’havia llegit !! Son molt macos.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )