Skip to content


Artur Mas i el marqués del Vasto

Escrit el 07/10/2012 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Suposo que molts de vosaltres heu vist la fotografia: Artur Mas passa revista als Mossos d’esquadra, que vesteixen de gala. Commemoren la guerra del francès que va convertir Catalunya en un país definitivament espanyol. La història ja la coneixeu. Un timbaler del bruc ociós i amb poc seny ens va deixar fora d’Europa.

Entre 1539 i 1541 Tiziano pinta “L’al·locució del marquès del Vasto als seus soldats”, un oli de 2,23 m d’alçada per 1,65 d’amplada, que actualment es troba al Museu del Prado. És una peça que et treu el singlot. La seva foscor contrasta amb les celebracions agressives de l’èpica militar. L’home que hi ha al damunt del podi, Alfonso de Ávalos y Aquino, general imperial, és el Gran Camarlenc del rei de Nàpols a qui Carlos V ha nomenat marquès del Vasto (1521). També és marquès de Pescara des de 1525. Hereta el títol del seu cosí Fernando de Ávalos, que mor sense descendència. El mateix any ha humiliat al rei de França, Francesc I, derrotat a la guerra de Pavia.

Al quadre de Tiziano, mirem el marqués del Vasto des del punt de vista dels soldats, des de baix. Alcen les llances als seus peus. Es diu que se’l miren amb cara amenaçadora (de fet, no veiem bé els rostres). Alfonso de Ávalos no els exhorta per al combat. Al revés, aplaca un motí oferint-los diners. Els mercenaris s’han revoltat contra la seva autoritat i la de l’emperador Carlos V. Pel que sembla, els convenç.

Tiziano ens presenta un Alfonso de Ávalos amo de la situació: mirada serena, braç alçat, vara de comandament. El seu fill, l’única figura que té al darrere, vesteix a la romana (un altre signe del poder imperial), però les tropes van equipades amb estris de guerra actuals. Porten la mateixa indumentària que van fer servir a la batalla de Pavia uns anys abans. Estris mortífers. L’efecte perspectiu de les llances emfatitza el poder d’oratòria d’un home que, tot sol, es capaç de convèncer a tants soldats. Un efecte perspectiu del qual Velázquez prendrà nota per al seu quadre de la rendició de Breda. A diferència de la fotografia d’Artur Mas, el quadre no fa cap gràcia, més aviat por. Potser per què Tiziano, un artista modern, pinta més enllà del que li demana el comitent. L’atmosfera és fúnebre, els perfils fantasmagòrics, la gestualitat ens fa pensar més en estàtues que en cossos vius. Aquí ningú celebra cap guerra, ho sàpiga o no qui ha pagat el quadre.

De vegades les imatges més terrorífiques també fan molta gràcia: Charles Chaplin menjant-se els claus de la bota a The Gold Rush (1925). Al principi rialles pels descosits. Quatre anys després, Crack del 29, el públic ja no riu tant mentre furga entre les inmundícies. També és graciós, si ens ho mirem fredament, Leatherface i la seva ànsia de retallar-ho tot. Corrent amb la serra mecànica a The Texas Chain Saw Massacre (1974). O Norman Bates quan es transforma en la seva mare a Psycho (1960), fosca paràbola sobre els perills del turisme, tot passa en un hotel.

En realitat les imatges fan riure o fan plorar per què les comparem amb altres imatges, i no necessàriament de ficció.

La fotografia on apareix Artur Mas està agafada de 3/4, gairebé frontal. Això dóna certa inestabilitat a la imatge, dinamisme. Artur Mas no està al damunt d’un podi. El seu cap cau per sota del cap dels seus homes (no del cap del mosso més baixet, centre geomètric de la imatge). El fet d’evitar el pla frontal també fa que es multipliquin el nombre de canons, un efecte perspectiu que sense la subtilesa de Tiziano, juga la mateixa carta: veiem més fusells (7) que caps (6). Els Mossos, a diferència dels soldats de Tiziano, vesteixen a l’antiga. L’uniforme de gala s’inspira en l’uniforme tradicional del segle XIX, que ja aleshores era poc pràctic.

Una altra diferència important respecte Tiziano és que sí podem distingir els seus rostres. Un a un. Retòricament funciona. Genera empatia. Ens hi podem reconèixer. Encara més, en tractar-se de físics vulgars i corrents: un baixet, l’altre amb papada, un tercer amb els cabells grisos. No són amenaçadors. Són familiars. Podrien ser el nostre pare, o germà o nosaltres mateixos.

La vessant humana dels mossos retratats contrasta amb el subtext èpic del titular: Els mossos recorden la seva fidelitat a la Generalitat en cas de conflicte. Se’ns anuncia guerra i, tanmateix, si ens cenyim a la foto, només un bromista els confiaria la defensa del seu país. L’any 2012 ningú guanya una guerra calçat amb espardenyes i cobert amb un barret de copa. En tot cas, molt menys amenaçadors que quan es vesteixen, per posar un exemple, de manifestants violents. Vam veure les imatges a youtube. Així sí que feien por. Cap rostre a la vista. Empatia zero. Per suposat menys amenaçadors que quan es vesteixen d’anti-avalots. L’armilla blau marí amb botons platejats cedeix el pas al negre; el popelín de la camisa, al cuir i al plàstic; les espardenyes de Valls a les botes d’assalt. No, quan el casc opac reemplaça el barret de copa no fan cap gràcia.

La fotografia no és recent. Però sobta que es recuperi amb un titular com el que hem citat abans. L`aspecte nostàlgic de l’uniforme no casa amb el to inflamat del subtetx. Potser és la figura del president qui encarna la imatge d’una Catalunya temible: mandíbula poderosa (les dentadures grans signifiquen força), estreny els ulls, la mirada apunta lluny (és la mirada del timoner que escruta l’horitzó)… i tants altres signes avui ja evidents: la camisa blanca (la pulcritud ètica, pur com l’ermini), el vestit distingit però sobri (és un gestor eficient i amb criteri), etc.

Però en realitat la fotografia no tracta d’atemorir ningú. Aquesta és la trampa. Aquest és el sentit ocult. Probablement tan sols serveix per oferir una altra imatge d’un cos policial que, després de passar-se mesos atonyinant manifestants catalans, vol mostrar-se d’una altra manera: fidel al seu poble. Lamentablement per a ells, a diferència del segle XVI, les imatges circulen molt ràpid. Ni tan sols un geni com Tiziano podria ajudar-los. La pintura a l’oli ja no és útil. Per això els manifestants graven amb el telefon.

A diferència del marqués del Vasto, Artur Mas no està al damunt del podi. Seria un error interpretar-ho com una senyal d’igualitarisme. Només cal mirar el vestit que porta, esplèndid però convencional. Potser el president parla de patriotisme, però l’ideari que representa només creu en la independència del capital. Artur Mas, a la fotografia, no està quiet damunt del podi per què no és un home d’estat, sinó un home de pas.

A la fotografia veig un home de negocis que es passeja davant d’uns soldadets de joguina.


9 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. ManelGris says

    Impressionant anàlisi. Em permets compartir-ho al Facebook? Fabulós!

  2. admin says

    Manel, els continguts de Nativa estan sotmesos a una llicència CC que permet la seva difusió, citant a l’autor, sense modificar el text, i sense utilitzar-ho per a fins comercials, mentre no s’especifiqui el contrari en algun cas particular. És a dir, es clar que ho pots compartir. Prou que ens convé. De passada, no està de més que diguis que t’ho has trobat a Nativa. Això ens ajuda a seguir publicant.

  3. Ramon says

    Per mi encantat, moltes gràcies!

  4. Miguel says

    Joder, qué bueno. Por lo que dice y por cómo lo dice. Nen, t’has lucío to the max. “Un home de negocis”, menudo colofón. Me ha gustado mucho.

  5. Sägeberg says

    per donar-vos suport i per que el text és molt bo, també el compartiré al meu facebook i així que sàpiguen els que volen votar al Mas en què es trobaran. Darrerament ens estem escrivint amb molts amics i amigues par parlar de política com mai ho havíem fet, i he copsat que gent que estava a l’esquerra de l’esquerra està d’acord amb el Mas i a mí això em fa pensar… Quin poder de seducció ha fet que això passés en un moment d’incertesa econòmica, precarietat i de menys cultura com feia molt de temps no teníem?. Alerta als qui creuen en un salvador. Penso que després de l’alegria sobtada hi haurà una caiguda sonada.

  6. Ignorant says

    Gran article. Diu molt més del Mas que no pas tots els retrats que li fan aquí i allà. I una conclusió tan pausada com la resta de l’article, però és difícil que sigui més demolidora. A veure si la gent obre els ulls i es comença a fixar en detalls com fas tu ; sovint diuen més de la persona que cap altre gest.

  7. karpov says

    un article molt bo. felicitats.
    bussiness friendly.

  8. Merce Coll says

    Molt afilada i incisiva la lectura de la fotografia del Sr. Mas. El conjunt és magnífic. No queda bé que digui com sempre per alló de la consanguinitat, pero ho diré. Com sempre despunta la intel·ligència en cadascun dels comentaris que has escrit en aquesta revista



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )