Skip to content


Jo vull viure aquí

Escrit el 14/10/2012 per Marina Garcés a la categoria el sol ho encén tot.
Tags:

Hay una traducción al castellano de este texto

Fa dies que tinc al cap aquesta frase, com a motiu per a escriure la propera columna de “El sol ho encén tot”, la que ara mateix, asseguda al terra d’un aeroport del que fa dos dies que hauria d’haver sortit, em disposo a començar.

Amb aquesta frase acabava una carta anònima que el 25 de setembre va publicar la web Bookcamping. Una noia madrilenya hi explicava perquè aquell dia acudiria a la convocatòria “Rodea el congreso”.

“Haber llegado hasta aquí, con 28 años, pensando que la dignidad de lo que venga pasa en parte por participar de la posibilidad de pensarlo, de hacerlo, de robarlo, de forzar que ocurra y si tal, hablar en esos términos con cualquier turista de Montana, con cualquierx conocidx de madriz, con mis padres, con mis vecinxs, en términos de lo que sí se puede por lo menos hablar. Yo voy el 25S porque en el diferencial imperceptible de la frase sí se puede y la frase es imposible lo que está en juego es mi capacidad de vivir aquí. Y yo quiero vivir aquí.”

El seu “aquí” em va semblar brillant, poderós. Era una paraula petita per un desafiament molt gran. En primer lloc, un desafiament enfront del discurs derrotista que ens repeteix cada dia que en aquest país o en aquest tros de món, li diguem com li diguem, no es pot viure; que només es pot desitjar marxar, escapar quant abans millor, i que qui encara rondi per aquí és o bé perquè està lligat o bé perquè no ha tingut possibilitats millors. En segon lloc, per tant, aquesta frase desafiava també els valors que defineixen què ha de ser una vida desitjable: feina, crèdit, productivitat, creixement econòmic… Segons aquests paràmetres, avui seria més desitjable viure a Singapour o a Copenague que a Barcelona o a Madrid. Ho és? Potser sí. Però i si no? I encara més: dir-ne “aquí” i no Madrid, Espanya o el que sigui, desarticulava el mapa de les identitats i les filiacions que ens els darrers temps torna a imposar la seva trista i excloent lògica. Finalment, aquest “aquí” era la declaració d’un compromís: la vida es vol viure on hi ha un lloc comú, un “aquí” per obrir i compartir; que viure no és altra cosa que fer habitable un “aquí”, entre el possible i l’impossible. Quin és el teu “aquí”?, podríem preguntar, com en altres ocasions havíem preguntat “quina és la teva guerra?”, o “quina és la teva vaga”? Preguntes amb què reinventar els mapes, redefinir els enemics i obrir la mà als amics.

El seu “aquí” em va semblar brillant, poderós. Era una paraula petita per un desafiament molt gran.

De fet, aquesta frase, amb tot el paràgraf que l’acompanya, em semblava tan poderosa que tenia previst acabar la conferència que a hores d’ara, mentre encara sec a terra d’aquest aeroport, hauria d’estar donant en una ciutat molt lluny d’aquí. La volia presentar com una declaració de guerra a la guerra, com una afirmació des d’on alçar-nos contra l’experiència general de la destrucció que s’ha apoderat dels nostres temps. Però fa més de 48 hores que “la crisi”, en el seu sentit més evident, ha interromput els meus plans. L’avió que m’havia de portar oceà enllà, on diuen que la gent és emergent i feliç, s’ha espatllat i no n’hi ha d’altre. Els recursos limitats de la companyia portuguesa d’aviació, TAP, m’ha deixat tirada a mig camí, entre Barcelona i Brasil, on hauria d’estar pronunciant aquestes meravelloses i combatives paraules.

En aquestes 48 hores, passades entre mostradors d’atenció al client, passadissos d’aeroport, sales d’espera, centres comercials i hotels de carretera, començo a dubtar de si vull viure aquí, de si realment es pot continuar vivint aquí. Un aeroport condensa la veritat de la nostra societat: la humanitat movent-se cada cop més ràpidament, cadascú amb el seu destí particular del que altres res no saben, i tots capturats per un sistema fet d’horaris, normes, senyalitzacions, fumigacions, alimentació precintada… Un sistema orientat a la funcionalitat i a la seguretat que a cada moment està a punt de col.lapsar-se i deixar-nos abandonats. No és aquesta la situació actual de la crisi? El col.lapse d’un sistema que a l’hora ens captura i ens abandona.

Un sistema orientat a la funcionalitat i a la seguretat que a cada moment està a punt de col.lapsar-se i deixar-nos abandonats. No és aquesta la situació actual de la crisi?

En aquest sistema, l’interval entre el “sí es pot” i l'”és impossible” està en mans d’una arbitrarietat normativitzada sota la qual només es pot circular entre el maltracte i la docilitat. En un aeroport es fa evident que tots apliquem un mateix càlcul: per arribar on vull anar, cal que faci tot el que se m’ordena, fins el nivell més vergonyós de la humiliació. Així vivim, fent de la llibertat individual la farsa que amaga l’obediència.

Ei, gent, anem-nos-en d’aquí. Buidem els llocs. Deixem d’alimentar la racionalitat voraç de la cinta transportadora. El sistema ja ens ha deixat tirats. Ara és l’hora d’interrompre la farsa que ens fa ser qui som i que ens preguntem on desitgem anar i amb qui. Quin és el teu “aquí”? El meu, per ara, només pot ser un no-aquí, un contra-aquí, un més-enllà-d’aquí.


3 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. corda says

    No sé ben bé com dir el meu “aquí”. El sento cada vegada més fràgil. Tinc la sensació que l’espai es fa més i més petit. A l’escola, al carrer, a l’hospital… de sobte, cal complir més requisits per fer les mateixes coses que fèiem abans. Me’n recordo del conte de Cortázar “La casa tomada”, on una mena de presencia, d’una naturalesa estranya, que no es veu però que se sent molt a prop, et fa acomiadar-te de les teves coses i, a poc a poc, et roba l’espai fins que et fa fora de casa. En aquest món reduït, el meu “aquí” només és la geografia d’un cos feble que diu “no em faran fora” i tracta de robar temps per pensar i cuidar-se.

Continuant la discussió

  1. Ací i allà | Azures linked to this post on 03/12/2013

    […] Quin és el teu “aquí”? El meu, per ara, només pot ser un no-aquí, un contra-aquí, un més-e… […]

  2. Ací i allà | Azures linked to this post on 10/12/2015

    […] Quin és el teu “aquí”? El meu, per ara, només pot ser un no-aquí, un contra-aquí, un més-e… […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )