Skip to content


Quatre apunts sobre política i cultura

Escrit el 28/10/2012 per Jordi Oliveras a la categoria Editorial.
Tags:

Les darreres setmanes hem sentit vàries crides des del govern de la Generalitat cap al món de la cultura. En diversos moments, al Mercat de Música Viva de Vic, vam escoltar polítics de la conselleria de cultura lamentant la manca de politització de l’entorn musical, i reclamant a la música implicació en la societat, “per a que la gent no la consideri ornamental”.

La crida s’ha anat confirmant i definint en dies posteriors. En el recent acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura, el conseller Ferran Mascarell va dir: “Ara més que mai cal una aliança sòlida i profunda entre el món cultural, capaç d’imaginar un futur millor, i el món polític, obligat a una certa urgència. Es poden canviar les coses amb cooperació i convicció”. Torna la cultura per a definir el país després d’anys de discurs amb accent econòmic i tecnocràtic. En el mateix acte, Carles Duarte, president del CONCA, va dir “Catalunya ha de definir els seus horitzons des de la cultura” i, per acabar de reblar el clau, el president Mas, citant a Jorge Semprún, va afegir: “El catalanisme, a diferència d’altres moviments nacionals, no és agressiu perquè es basa en la cultura”.

No podem tornar a allò. Entre les feines pendents hi ha imaginar unes altres relacions entre estat i cultura.

He decidit posar-me a la feina i aportar quatre apunts urgents per aquesta creació d’imaginaris que reclamen.

– Primer, una crida a la prudència. Alguns tenim ben present com durant anys vam rebutjar la instrumentalització política des de les institucions, per exemple, del rock català, i considerem que si alguna cosa bona té el moment musical recent té a veure precisament amb el trencament d’aquell vincle després dels anys noranta. No podem tornar a allò. Entre les feines pendents hi ha imaginar unes altres relacions entre estat i cultura.

– Demanar implicació al món cultural en el polític des de les institucions, en el moment actual, és una qüestió una mica delicada, no? Tots sabem fins a quin punt la cultura depèn econòmicament de l’estat, i com ara, els agents culturals, com molta altra gent, es troben en situació molt precària. Així ha quedat expressat per exemple en aquesta plataforma de gent i entitats a qui s’ha promès subvencions que de moment no cobren. En una situació com aquesta, voleu dir que no dóna la impressió que es demana una cultura subordinada?

– Coincideixo però en la necessitat d’una cultura més polititzada. A Nativa n’hi ha uns quants que fa temps que en parlem. O potser hauríem de dir que desitgem veure reflectides altres posicions polítiques en la producció artística, ja que la cultura sempre n’és de política. En música, després d’aquella etapa dels noranta, molts es van refugiar temàticament en racons íntims defugint -de forma intencionada o no- aquella relació. A mi el que m’agradaria, per exemple, és una cultura que creés imaginaris positius per al desacord.

– Perquè, efectivament: On és la capacitat crítica que suposem a la cultura? On és el seu potencial per fer visibles els conflictes? Hi ha motiu per pensar que la cultura que tenim esmorteeix la reacció que hauríem de tenir en aquest moment de flagrant conflicte entre minories molt poderoses i majories espoliades. El món de la cultura es troba molt despistat, no sap com parlar-ne d’això, acostumat precisament a crear aquest món harmònic del que parla el president. Afortunadament hi ha fronts no-artístics des d’on es creen nous imaginaris, sovint de forma força creativa. Potser cal mirar-los des de “la cultura” per trobar noves fonts d’inspiració.

La politització de la cultura que necessitem és una qüestió a resoldre entre el món cultural i la ciutadania, no amb aquesta política.

– En definitiva: Voleu dir que la politització de les propostes culturals ha de passar per la seva vinculació al món polític actual? No creieu que aquest és un món que està donant mostres evidents d’incapacitat per gestionar les necessitats de la gent? Parlem d’un món que no sap resoldre les seves dinàmiques corruptes, d’un món que està malvenent els béns comuns que ens queden, d’un món que resol els greus conflictes del present en contra dels interessos de la ciutadania, d’un món clarament necessitat de regeneració democràtica. No veig que una aliança entre aquest món polític i el cultural pugui ser positiva per cap país. La politització de la cultura que necessitem és una qüestió a resoldre entre el món cultural i la ciutadania, no amb aquesta política. Certament tenen molt a dir-se i molts llaços a reconstruir després d’anys d’intermediació del públic i el privat que els han fet febles.

Nota final. Els imaginaris ordenats són cosa de les ideologies, que necessiten trobar lògiques universals a les coses. La manera de fer política de la cultura té més a veure amb els matisos i les excepcions que amb la jardineria. Això és el que rarament fan les ideologies. Necessitem una cultura més polititzada, cert, però la seva proposta no serà fèrtil si la subordinem a qualsevol projecte d’ordre.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Borja Duñó says

    Chapeau, bona reflexió, Jordi!

  2. Pruden Panadès says

    “Per al.lusions…” que la prudència no sigui l’excusa per a la covardia. Més aviat una forma de coratge eficaç! Novament el teu article fa diana en les qüestions més punyents.

  3. Nicolás Barbieri says

    Gràcies Jordi, per la molt bona síntesi i les interessants reflexions.
    Com sempre, les paraules compten. Quan parlem de política i cultura caldria intentar definir què entenem per política i això és més que necessari en el cas dels responsables de les polítiques públiques. En qualsevol cas, tal i com estem, crec que la discussió sobre la politització de la cultura és molt necessària.
    En general, quan en l’àmbit de la cultura ens referim a la política, la definim com espai instrumental partidista. Com a lluita entre determinades elits per aconseguir vots i influència en els poders públics. A Catalunya la política cultural ha estat un espai molt reduït d’acords tàcits i lluites d’aquest tipus. I en aquest sentit, si bé els governs han estat els primers responsables, el conjunt del sector cultural és també responsable de l’abisme que s’ha generar amb la resta de la societat.
    La política és molt més que la lluita per determinats recursos, la política és també l’espai de gestió del conflicte i el consens (i no només del consens), l’espai d’intersecció de projectes individuals amb d’altres col·lectius. Perquè, com escriu Barbero, l’espai d’allò públic, si vol ser l’espai dels interessos comuns, ha de ser conflictiu, perquè els comuns són molt diferents i tenen interessos diversos. I en aquest escenari en què cal refer els lligams entre el món cultural i la resta de la societat, crec que entre les moltes coses pendents està la de repensar el paper de les polítiques públiques en l’àmbit de la cultura. Si no ho fem, crec que estem contribuint a una veritable despolitització de la cultura.

  4. Manel Cano says

    L´argument de “per a que la gent no la consideri ornamental” em fa pensar que hauriem de fer per no considerar a la majoria de polítics ornamentals. Jo també els demanaria més implicació a la societat, si.

    I, efectivament Jordi, jo també crec que el que es demana és una cultura subordinada. Això encaixa en l´actual moment de degradació de les llibertats democràtiques.

    Com es pot demanar res al “món cultural”?

    Això és un contrasentit.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.
  • Fausti: No ho descriguis tan bé, coi!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )