Skip to content


Robin Williams és foucaultià

Escrit el 22/12/2012 per Rubén Martínez a la categoria Lotería de palabras.
Tags:

Traducció al català de l’original Robin Williams es foucaultiano

«L’aposta de totes aquestes empreses sobre la bogeria, la malaltia, la delinqüència, la sexualitat (…) és mostrar que l’acoblament d’una sèrie de pràctiques-règim de veritat forma un dispositiu de saber-poder que marca efectivament en el real l’inexistent, i el sotmet a forma legítima a la divisió de la veritat i la falsedat»

Michel Foucault a “Naixement de la biopolítica”

«Si trobo al misogin que va inventar els talons el mato»

Robin Williams a “Senyora Doubtfire”

Adoro a Michel Foucault. Odio a Robin Williams. No és còmode posar-me aquest jou mentre escric el que segueix, però no puc deixar de pensar que si Foucault es reencarnés en còmic i reduís amb força alegria el seu pensament seria una cosa semblant a Robin Williams. Estic dient que si Foucault hagués tret a la palestra les seves dots de clown i hagués deixat de banda el seu estil afrancesat, hauria encarnat a Peter Pan a “Hook”?. Sembla que sí, potser dic això. Bé, no sé, però em sembla evident que en algunes de les pel·lícules protagonitzades pel còmic nord-americà Robin Williams, de fet, les més conegudes, hi ha una càrrega foucaultiana. Si més no, una crítica institucional que una i altra vegada pren tints foucaultians. Si em doneu una estona, m’explico.

En realitat, l’interès de Foucault es centrava en analitzar com es produeixen «règims de veritat»

Més enllà del que se sol pensar, Foucault no estava interessat en fer una crítica a l’existència de certes institucions. No era aquest el seu objectiu. Quan Foucault analitzava la institució carcerària, la institució psiquiàtrica, la institució educativa o el sexe com a institució, no ho feia motivat per qüestionar l’existència d’aquests dispositius. O no exactament. Més aviat, la seva intenció era analitzar quins elements -històrics, socials, culturals, polítics- havien produït les institucions i sota quins mecanismes i discursos s’erigien com «espais de verificació». En realitat, l’interès de Foucault es centrava en analitzar com es produeixen «règims de veritat». És a dir, sota quines premisses, sota quins elements substantius, en quines idees, imaginaris i discursos es fa robust un espai on es produeixen veritats, espais legitimats on es gestionen els límits entre el normal i l’anormal, entre la veritat i la falsedat, entre el que s’inclou i el que s’exclou. Aquest espai, aquest context que produeix reglaments, llenguatge especialitzat i subjectes que enuncien veritats es desplega com a institució, com un dispositiu que si bé pot emergir a la recerca d’analitzar, ordenar o comprendre la realitat, al seu torn la codifica. Un espai normatiu que, si bé té la voluntat d’assolir certa veritat, acaba al seu torn produint-la. Això permetia a Foucault situar quins altres discursos s’han anat ometent, quines altres formes de pensar, entendre o produir el nostre entorn han estat històrica i socialment desplaçades, oblidades o interessadament omeses. Les relacions entre saber i poder i -en la seva última etapa- les tecnologies que conformen el nostre “jo”, aquesta és el full de ruta de Foucault.

Les relacions entre saber i poder i-en la seva última etapa-les tecnologies que conformen el nostre “jo”, aquesta és el full de ruta de Foucault.

A la pel·lícula “El Club dels Poetes Morts” Robin Williams interpreta John Keating, un professor de literatura gens disciplinat. Acabat d’arribar a la prestigiosa acadèmia nord-americana Welton, en lloc d’ensenyar als seus alumnes discursos científics sobre la poesia, Keating els convida a practicar la poesia. En lloc de conduir-los cap a les convencions acadèmiques, els ofereix sentir-se lliures d’ignorar-les. Mentre Keating s’enfronta al poder jeràrquic de la Universitat, provoca als seus alumnes perquè el destitueixin de la seva càrrega pastoral, de la seva suposada capacitat per guiar-los. Al llarg de la pel·lícula, Keating puja sobre la taula per fer classe, convida als seus alumnes a destruir llibres canònics, a que ignorin el que serà més o menys productiu per al seu futur professional i els proposa muntar un club nocturn que es salta a la torera diverses de les regles fundacionals del prestigiós institut. Una de les coses més interessants que trobem en el relat és l’actitud dels alumnes. Durant les primeres classes de Keating, s’escandalitzen davant les seves propostes. Estant subjectes a la disciplina de la institució, titllen de boig una i altra vegada al seu professor. Però poc a poc es senten seduïts per Keating, es van alliberant dels dispositius disciplinaris sota els quals -ara sí- es senten encotillats. El relat acaba en tragèdia, ja que no només la institució educativa, sinó altres dispositius -la família- actuen com a mecanisme d’opressió sobre un dels alumnes “alliberats” provocant així el seu suïcidi. La pel·lícula transmet un últim missatge. L’ordre regulador del centre dicta una sentència injusta: en lloc de pensar que el detonant del suïcidi és la repressió institucional sobre els desitjos d’emancipació de l’adolescent, la culpa és del lliurepensador que ha trencat la “normalitat”.

Sistematitzar, delimitar, ordenar, normalitzar, estigmatitzar, prohibir, regular, excloure, en definitiva, aquests «règims de veritat» i els dispositius, tècniques i tecnologies que els fan possibles acaben convergint en un mateix objectiu: governar als subjectes. Més que prohibir, agredir o amenaçar cal reglamentar els cossos, normar els llocs de possibilitat. Normalitzar és governar. A Foucault li interessava veure com es construïen categories com el bé, el natural o el normal, ja fos en el cos sexuat o en la producció de lleis del mercat. Per Foucault, aquests processos han anat generant «tecnologies de poder» que no només regulen els subjectes, sinó que els disciplinen. Un cop s’han produït aquests escenaris que fan pensable el pensable i impensable l’impensable, els propis subjectes reprodueixen les relacions de poder a les que han estat confinats. Unes relacions de poder que, si bé acompanyades o articulades amb mecanisme de coerció, es produeixen i reprodueixen a l’interior dels propis subjectes. Un poder que no només es produeix de manera vertical, sinó que es troba disseminat en espais relacionals, produint-se també en la interacció entre els propis subjectes i en la subjecció d’aquests a aquests règims de veritat. Segons Foucault, les «arts de govern» es donen a l’exterior i en l’interior dels subjectes, subjectes que es normalitzen a si mateixos, subjectes disciplinats, subjectes subjectats.

A Foucault li interessava veure com es construïen categories com el bé, el natural o el normal, ja fos en el cos sexuat o en la producció de lleis del mercat.

La pel·lícula “L’indomable Will Hunting” narra la història d’un jove autodidacte, un prodigi de les matemàtiques que viu als suburbis de Boston i treballa en una empresa de neteja prop del MIT. Per casualitat, el prestigiós matemàtic Gerald Lambeau descobreix el seu talent i perquè Hunting pugui lliurar-se d’una condemna a la presó, li ofereix formar part del seu equip d’investigació al MIT. Però Hunting està convençut de voler viure al seu barri de classe baixa, allunyat dels reptes institucionals que considera no només com a objectius menors sinó exclusius per burgesos d’esperit buit. Per poder canviar la seva actitud, Lambeau contacta amb un vell amic, Sean McGuire. McGuire, psicòleg de perfil extravagant i considerat com un outsider pels seus col·legues, és el personatge interpretat per Robin Williams. Després de peticions insistents de Lambeau, McGuire considera tutelar Will Hunting. S’ajunten així dos “anormals” dels que s’espera que, induïts pel sol institucional, facin el correcte.

Se suposa que McGuire ha de disciplinar Will Hunting. El psicòleg ha de reconduir l’actitud rebel del superdotat injectant els principis ètics que li permetin percebre el talent que està desaprofitant. McGuire ha de posar rumb a la vida de Hunting, ha de -com diria Foucault- «conduir la seva conducta». Però la relació metge-pacient pren un altre rumb. El jove Will Hunting, conegut per burlar-se de psicòlegs de divan, capaç de desarticular una i altra vegada un discurs especialitzat que ha après a descodificar, es topa amb un psicòleg diferent. Més que sotmetre’l a diagnòstics o quadres de tractament més o menys estandarditzats, McGuire opta per un tractament experiencial, intentant evitar una relació de dominació sobre “l’afectat”. El psicòleg s’exposa a una immersió en la vida de Will Hunting perquè ell mateix s’enfronti als seus monstres i prengui la seva pròpia decisió. Si obviem que el desenllaç està prenyat d’arquetips i que el final és una reificació (en gran) de l’amor romàntic com a espai d’emancipació, per moments sembla que Foucault hagi escrit aquest personatge de Robin Williams.

En el llibre “Naixement de la biopolítica” Foucault fa un comentari molt il·lustratiu per explicar la seva posició política respecte a la consolidació de certes institucions: «Recordar que els metges del segle XIX van dir moltes necieses sobre el sexe no té cap importància des d’un punt de vista polític. Només té importància la determinació del règim de verificació que els va permetre dir i afirmar com veritables un seguit de coses al respecte de les quals avui sabem que potser no ho éren tant (…) El que políticament té la seva importància no és la història de la veritat, no és la història de la falsedat, és la història de la verificació» (Foucault, 1979). El discurs mèdic sobre la curació, sobre el pacient, sobre el diagnòstic, etc. s’encarreguen de produir “la veritat de la malaltia” a l’espai hospitalari.

El que políticament té la seva importància no és la història de la veritat, no és la història de la falsedat, és la història de la verificació

En la pel·lícula “Patch Adams”, Robin Williams interpreta un metge que busca posar en crisi els discursos de la institució mèdica del present amb que li ha tocat bregar. Patch Adams, personatge que pren com a referent un cas real, no assumeix certs principis amb els quals es modula la relació entre un metge i els seus pacients. L’atenció mèdica ha de ser distanciada, freda, experta, institucional. Horroritzat després de passar per una institució mental -com Foucault abans d’escriure “La història de la bogeria”- Patch Adams decideix desenvolupar tractaments basats en l’humor i l’afecte, obrint una clínica sense llicència que promet curar “d’una altra manera” als seus pacients. És expulsat dues vegades de la Universitat de medicina i tractat com pallasso per la institució. Podem pensar que potser Patch Adams deia la veritat, però no estava “en la veritat” del discurs mèdic de la seva època: no ho estava segons les regles que es formaven dels objectes i dels conceptes mèdics. En el desenllaç de la pel·lícula, Patch Adams, defensant el seu discurs davant d’un tribunal científic d’avaluació de la Universitat de Virgínia finalment es gradua. La institució accepta els seus tractaments sense que el metge-pallasso hagi normalitzat els seus mètodes. Patch Adams accepta la seva institucionalització ensenyant el cul als presents.

Podríem seguir amb altres pel·lícules (què dir de Sra Doubtfire i el “dispositiu de sexualitat com alliberament») però a mi també m’agradaria expulsar els meus monstres acariciant aquest final a contrapèl. I és que em va venir una estampa claríssima al cap el dia que vaig llegir per primera vegada a Foucault. Una imatge tremendament nítida en què apareixien Robin i Michel completament solapats. “L’ordre del discurs” (Foucault, 1970) és un assaig breu que conté la transcripció de la lliçó inaugural que Foucault va impartir per la seva càtedra “Històries del Pensament” al Collège du France. Sincerament crec que aquest text conté un dels millors inicis que he llegit mai. Les quatre primeres pàgines són de traca. En aquestes pàgines, Foucault lamenta no poder estalviar-se la solemnitat atorgada per la institució al moment en què algú emprèn un discurs. En començar la seva lliçó, Foucault intenta -amb força èxit- exposar el que hi ha de taxatiu i decisiu en l’inici d’un discurs a causa dels rituals que envolten aquesta cerimònia. El silenci, l’espera, l’arquitectura (física i simbòlica) acadèmica, la posada en escena, la teatralització, en definitiva, l’exercici de poder que un ha de desplegar.

Vaig pensar que Foucault bé podria haver posat en marxa la seva crítica al “ordre del discurs” convidant a cada un dels assistents a pujar a la seva taula tal com John Keating fa a “El Club dels Poetes Morts”

La decisió que pren Foucault és una que marca la seva vida acadèmica: opta per analitzar el funcionament del discurs a través del seu propi discurs. Disciplinat sí, però intentat ofegar la disciplina. I aquí apareix Robin Williams. Bé, no en l’assaig, em refereixo a la imatge nítida que imaginava on tots dos es solapen. Mentre el  llegia, vaig pensar que Foucault bé podria haver-se enfrontat al dispositiu acadèmic i al seu discurs inaugural pujant a la taula i cridant “Oh capità, el meu capità!”. Vaig pensar que Foucault bé podria haver posat en marxa la seva crítica a l'”ordre del discurs” convidant a cada un dels assistents a pujar a la seva taula tal com John Keating fa a “El Club dels Poetes Morts”. És un altre joc, potser actituds contraposades o diferents pulsions, però són maneres de entrar al mateix tauler i als mateixos reglaments.

Sens dubte amb estils diferents, però Michel i Robin prenen posicions similars davant certs dispositius que vol pensar «la veritat» al mateix temps que la produeixen. El que considero un dels pitjors clowns es dóna la mà amb una de les ments més afilades i creatives del nostre temps. Bé, ja ho he dit. Aquí deixo aquest monstre. Espero estar en «el cert» i, en fi, que Foucault em perdoni.

PD: Agraeixo molt a Ana els bons moments que hem passat rient d’això. Anna, mira el que has fet!


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.
  • Fausti: No ho descriguis tan bé, coi!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )