Skip to content

Carregant

Sucar el melindro amb la Tanit Plana

Escrit el 09/12/2012 per Anna Cerdà a la categoria Activistes, ENTREVISTES.
Tags:

SUCAR EL MELINDRO AMB LA TANIT PLANA

(L’entrevista es va realitzar el 13 de setembre de 2011. La idea era quedar a la Granja Viader del c/ Xuclà de Barcelona, però hi havia massa fressa i vam acabar en un bar impersonal. Mantenim el títol, però, perquè ens fa gràcia.)

La Tanit Plana va néixer el 1975 i és artista. Fotògrafa, sobretot, però també organitza tallers, xerrades, accions al carrer i edita libres. És professora i a sobre té un grup de pop gimnàstic, Albert amb l’aigua al coll. I em deixo coses. Ha desenvolupat, des del 2009, a través del col·lectiu Pingpong Therapy (un gabinet per a la realització de projectes fotogràfics), iniciatives com Toma! També col·labora a Standard Books, editorial creada el 2011, i recentment ha fundat l’agència de comunicació i disseny Beluga.

MODUS OPERANDI

P: Ho dic molt seriosament, tu què et prens? No, ara de debò, l’entrevista volia que tractés no només del que fas, que sé que són moltes coses i sospito que no les sétotes i que ni tan sols sé tots el tipus de coses que fas, sinó també de com ho fas, i de com veus (intentant evitar la visió catastròfica que a tots ens ve al cap) això de treballar en cultura.

R: És que aquesta és la resposta. Per començar a explicar què faig i com ho faig i perquè ho faig, i què no em prenc, perquè la resposta és que no em prenc res…

P: Però res és res? Alguna mena de te o cafè? Algun consell dietètic? Perquè és estrany que jo flipi amb algú per currante

R: I a més tinc un fill…

P: Això, ja…! Amb una amiga sempre ho diem: “Quina ràbia de tia!”, perquè no pares de fer coses i totes semblen interessants. I a sobre no fas ràbia, que encara fa més ràbia.

R: Viabilitat. Ja sé que és una paraula una mica així, però me la porto al meu terreny, intento fer viables des del principi les coses que vull fer.

P: És a dir, que si no, no les fas.

El meu motor són coses que no entenc

R: No. Tinc moltes idees. Constantment hi ha milions de temes que m’interessen, que em semblen portes a obrir. M’interessa preguntar. El meu motor són coses que no entenc. Sobre alguna cosa de la qual ja n’he tret una conclusió, si no em genera un conflicte, ni tan sols em plantejo treballar-hi. Han de ser coses que em cridin l’atenció, que em generin malestar o curiositat, qualsevol cosa. Llavors, cap allà. I de coses que et generin interrogants n’hi ha un munt, cada hora en passen tres, a nivell social, particular, polític, íntim, de gènere, econòmic… N’hi ha de mil tipus. Jo vaig tenir molta sort perquè amb el primer projecte em van becar. He tingut recolzament des del començament. I m’he marcat aquest estàndard. Si amb el primer ho vas aconseguir, ho has d’aconseguir cada vegada. Això vol dir finançament o recolzament d’alguna mena, trobar aliats, però no només que algú em faci un copet a l’esquena, sinó que jo també estic oberta (i aquesta crec que és la part interessant) a mirar com he d’articular allò que tinc al davant i que em crida l’atenció perquè acabi generant alguna complicitat amb algú que en garanteixi la viabilitat. I algú vol dir alguna institució… Sí, estic bastant acostumada a treballar amb institucions, a nivell d’art o de fotografia. Aquesta és una premissa que no em salto, però no perquè ho digui jo, sinó perquè sinó no ho puc fer, perquè m’agrada fer moltes coses, i em poso la tasca de fer-ho atractiu per algú. Per tant des que tinc la idea fins que acabi essent viable, jo faig molta feina, però no començo a produir res. I això em sembla molt interessant. A vegades les idees es comencen a produir quan estan en fase embrionària, i és un error. Les idees han de madurar. I jo potser tinc la tranquil·litat de dir, ara això m’interessa però no sé com fer-ho viable, ho deixo.

P: És a dir, potser és més creativa la manera de fer-la viable que la idea original en sí, per allò que diuen que ja no hi ha res nou sota el sol.

R: Totalment, totalment, però veus, això que dius no m’ho havia plantejat mai així. És a dir, com detectar que les idees estan madures, donar-hi voltes, i trobar aliats. Per exemple, pel projecte de les núvies jo vaig estar quatre anys sense produir. Que un altre ja estaria histèric…

P: Ja, la majoria de gent passaria a una altra cosa…

R: O tindria sensació de fracàs. I no, les idees han de madurar. Hi ha moltes idees susceptibles de ser un bon projecte, però cal encertar el moment. No sé d’on ho he tret això, potser perquè ho vaig veure des del començament i vaig dir-me que havia de ser així. I també he vist molta gent, m’agrada observar, escoltar, sóc molt receptiva, i he vist molta gent que s’ha matat pel camí, que s’ha cremat. I analitzo molt què li passa a la gent que és com jo. Crec que aquest punt és bastant important.

Hi ha moltes idees susceptibles de ser un bon projecte, però cal encertar el moment

P: Llavors el que m’intriga és com fas compatible això que dius amb l’activitat frenètica que, almenys des de fora (i després si vols podem passar al capítol de les xarxes socials i parlar de si la vida que reflectim a les xarxes és una mica una pantomima) sembla portes a terme.

R: Jo et defensaria que és real…

P: Segurament és real però filtrada, sí

R: És real però només una part…

P: En tot cas pel seguiment que et puc fer a través d’internet, dels coneguts comuns que tenim, etc., tinc la sensació que no pares, i em xoca aquesta capacitat de frenar (una cosa que jo total estic començant a aprendre ara, a no precipitar-me)… No sé, potser al mateix moment estàs gestant una idea i al mateix temps executant-ne una altra a contra-rellotge. No se’t creuen els cables?

R: A mi m’agrada molt la gestió de projectes. Jo vinc de producció, de marcar fites. I m’encanta.

P: Potser per això el procés t’agrada més i t’hi recrees més.

R: Sí, i tinc la capacitat de no angoixar-me si tinc projectes en fase 0, 1 i 2. I si me’n surt una que és pim-pam, matem-ho, la puc fer. És simplement una qüestió d’ordre.

P: És que encara seguim amb la idea romàntica de l’artista caòtic i inspirat…

R: Jo això ho odio a mort…

P: Potser el meu xoc ve d’aquest tòpic, que imagino que per tenir idees has d’estar-te mirant el mar cada dia, quan en realitat t’estàs barallant amb un excel…

R: Ja, ja! Sóc més d’excel que d’inspirar-me davant del mar. Totalment. Una cosa que és una bestiesa i que he descobert fa quatre anys és que fent esport sóc molt més capaç de tenir ordre mental..

A vegades has de dir “aquest projecte és una merda, tal com l’has plantejat”

P: No crec que sigui cap bestiesa, no, a mi m’està passant. Suposo que és una qüestió d’oxigenar millor el cervell.

R: No sé què és però m’està passant. De cop se t’ordena, i pum, pum, pum. I descobreixes potencial de resoldre coses, o de saber a què no és el moment de donar voltes. I des que vaig tenir en Marçal, el meu fill, fa sis anys, vaig desenvolupar el criteri de destriar, de decidir això sí i això no. I és duríssim. I fer preguntes, dir, escolta, això com ho farem? La pregunta que mai ningú fa. A risc de semblar subnormal, la faig. Si no ho veig clar, pregunto, o ho dic.

P: La importància de dir que no. Tot aquest altre mite de l’assertivitat, que tot s’ha de plantejar en positiu… A vegades has de dir “aquest projecte és una merda, tal com l’has plantejat, torna a començar”.

R: O “ara no es pot fer”. És una cosa fonamental. Hi ha vegades que em col·lapso, està clar. Em truquen per dir-me que tenen una proposta a fer-me, que havien pensat en mi, i que hi vagi pensant. I al cap d’uns dies m’adono que porto dues setmanes pensant-hi i que, en canvi, no hi puc fer res, perquè ells han d’avançar en cert aspectes. No és cap bestiesa. He hagut d’auto-entrenar-me per saber parlar. Per dir, per exemple, “m’interessa però no estic en disposició d’avançar ni de seguir-hi pensant si no tanqueu això, això i això altre. Quan ho pugueu fer, si encara us interessa treballar amb mi, em torneu a trucar”

P: La no cultura de l’encàrrec, no? De no saber encomanar bé les coses. Els arquitectes diuen que s’hi troben tot sovint… Potser és això, si són projectes que no inicies tu des de zero sinó que t’arriben i tu els dónes forma, si no està ben feta la pregunta inicial…

R: Preguntar, preguntar. A vegades no preguntem per vergonya, i és lícit expressar els dubtes. Jo he hagut d’aprendre a no ofendre, a no ser agressiva. Perquè a vegades la inseguretat et fa preguntar malament. Saber dir “el paquet sencer m’interessa, però aquest paquetet el veig clar i aquell altre no”, ser com un orfebre. I si alguna cosa no va, dir-ho, i dir perquè. I la pastanaga meva de fer les coses molt ben fetes. Sóc molt perfeccionista. Això m’estimula moltíssim, a mi sola. I el fer les preguntes abans de fer un procés molt estructurat, és per mi mateixa, per saber que on sóc ho tinc tot resolt, que és el que vull fer, que tinc garantia de poder-ho fer, bla bla bla. Aquesta és la teoria, i són les bases. Després ve la realitat, que és que t’arriba un projecte, que t’interessa, t’interessa la gent que ho fa, el marc de treball, etc., però paguen molt poc. Doncs ho faig. Perquè penso que el rèdit que en puc treure, en general, és gran. Però és fotut, perquè en el procés de treball sempre em cago a mi mateixa.

SABER PARAR, SABER COBRAR

P: Sovint la gent que treballa en la cultura s’auto-precaritza, a vegades l’única partida que no pressupostes quan planteges un projecte són els teus propis honoraris… Perquè com que se suposa que treballes en una cosa interessant o maca, ja no cal cobrar…

R: Això ja… Per exemple, jo els caps de setmana ja no treballo. M’ha costat un munt prendre la decisió, però és bàsica. En el meu cas, perquè tinc un fill, etc. Però m’ha costat un colló. Si jo no respecto aquests paràmetres, això és xauxa… I tot i així molts pressupostos que t’acaben arribant són molt baixets. I el punt en què sempre pateixo és dir, hi ha tota la voluntat per l’altra banda, però només poden arribar a això. I ara què faig? Per exemple, el darrer projecte en què he treballat, Circulació, ha estat molt xulo, molt. Tothom n’ha quedat content i satisfet, jo també. Però si faig el còmput d’hores respecte als honoraris que he cobrat…

Ja que l’art és una cosa invisible, cal mostrar les hores que s’hi inverteixen.

P: Ja, t’esgarrifes…

R: Sí, però s’ha de fer, eh? Jo per exemple tot el pressupost de producció, que en aquest cas és molt correcte, jo el justifico amb tiquets, em diuen que no cal, però jo penso que sí. Vaig presentar una peça al Santa Mònica que al final tenia l’excel de producció. Em sembla molt important. Ja que l’art és una cosa invisible, cal mostrar les hores que s’hi inverteixen. No sé si pot servir de res, o si ha de servir. Quan articules un projecte sempre hi ha aquesta altra cara, el mecanisme, l’estructura que hi ha al darrera. També em faig el càrrec que estem en un país on és complicat aconseguir fons, partides i pasta per producció. Jo de moment no em puc queixar.

P: Fins i tot a data d’avui?

R: Dona, em puc queixar, evidentment, penso que hauríem d’estar més ben valorats, em puc queixar del sistema, però penso que he anat treballant molt per fer-me un lloc que s’assembla al que m’imaginava per mi. És a dir que em truquin per oferir-me o encarregar-me projectes, que òbviament hi hagi honoraris… Que tinguin una estructura que me la crec. Per aquí va la viabilitat. O per aconseguir beques. És clar, escric molt, reescric molt els projectes. A vegades els artistes ens pensem que mira, m’ha vingut un vent i ja ho tinc. Doncs, home…

CUENTISTA

P: Perquè tu com et definiries?

R: M’agrada explicar històries, m’agrada veure com passa el temps. Sé que no és una paraula. Storyteller s’hi acostaria. Cuentista: jo miro una cosa, pregunto, i després te l’explico. Com a gest bàsic. Preguntadora, també m’agrada bastant.

P: I de les coses que em sorprenen en tu és la varietat i gèneres de les coses que fas. Des d’obra fotogràfica estàndard, a tallers infantils, projectes d’edició, acompanyament de projectes d’altres. No sé fins a quin punt al sistema li estranya que toquis tantes tecles. Sempre penso que quan algú és una mica polifacètic o multidisciplinari o com li vulguis dir sempre apareix un altre que li diu, centra’t, dedica’t a això i prou…

R: Hi perdo zero segons, en això. No ho he notat en absolut. Potser al principi tenia una mica d’angoixa, però després vaig dir, de forma molt radical, que m’és igual, que el que he de procurar és explicar-me molt bé. Que si estic proposant uns tallers al Santa Mònica el que he de fer és explicar molt bé a qui van dirigits, com s’han d’organitzar, i convèncer-los de provar-ho. Potser quin més reticent ha estat als meus canvis són els fotògrafs, les capelletes a vegades són més papistes que el Papa. Coses com “Ara fas vídeo? I ja no faràs mai més foto? però si en realitat acabaves de començar”. Jo no ho sé, si faré fotos!

Cuentista: jo miro una cosa, pregunto, i després te l’explico

ORÍGENS

P: Perquè tu d’on ets?

R: Jaja, és una mica complicat i barroc. Jo sóc de Berga. Bé, el meu pare és de Berga i ma mare de Gironella, que és al costat. Quan érem petits es van separar, que no es separava ningú, i jo tenia una obsessió per ser normal (no volia anar al restaurant només amb ma mare i mon germà, em semblava estrany)… Vam anar a Mallorca amb ma mare dels 8 als 14 anys. Després vam anar a viure a Sabadell i als 18 o 19 em vaig independitzar i vaig venir a viure a Barcelona. És a dir que dir d’on sóc és complicat, em sento molt de Berga, de Mallorca, de Sabadell, de Barcelona. I ma mare, sobretot, s’ha preocupat molt de transmetre’ns aquelles coses que ella estima. I ens va inscriure a Mallorca a l’única escola on es parlava català. Estem parlant de l’any 1989 o així, vull dir que no és com ara…

P: Bé, potser tornarà a ser-ho, perquè com que anem enrere…

R: Jajajaja, sí! Doncs a l’escola aquesta sempre em van parlar dels Països Catalans. Diga’m que estic en una bombolla, però a mi aquesta història m’emociona, em fa connectar amb coses dels meus avis, de la meva família, i és la meva manera d’estimar aquesta terra. Sovint hi penso, que s’hi m’ho haguessin explicat d’una altra manera, la pell de gallina se’m posaria amb una altra cosa, amb una altra bandera, uns altres colors, una altra cançó. Jo mai no he estat bel·ligerant però si em pregunten d’on sóc dic que de Catalunya. I no em sento espanyola. Però m’encanta Espanya. El país del pernil, el flamenc, Almodóvar, m’agrada molt, i m’ho passo molt bé quan hi vaig. Però si després et poses en pla racional, és el país al qual pertanyo per llei però que amenaça constantment la meva diferència. I ja és hora que en parlem, de tot això.

VIABILITAT I TRANSHUMÀNCIA

P: Dels projectes que em deies, quan parlaves de viabilitat, en quin sentit va la fletxa, vull dir que tens una idea i busques la manera de dur-la a terme o reps encàrrecs o propostes i tu les abordes a la teva manera? O com et sents més còmoda?

R: Si parlem d’encàrrecs de producció artística, no s’han donat tant. Però sí que me n’arriben. Per exemple amb PingPong Therapy, que és tota una branca de fer bullir el pensament crític des del nens i la seva relació amb la imatge, que sigui sana, de preguntar, d’estripar, de saber que allò ho ha fet algú… I també en genero. I em sento còmoda de les dues maneres. Quan m’arriba un encàrrec procuro portar-lo al meu terreny, però entenc que ja és això el que volen. El tema aquest de la caminada, em van trucar i em van dir que volien parlar amb mi sobre la transhumància. I és clar, jo em vaig quedar de pedra.

P: M’ho imagino, xais i vaques…

R: Clar, jo anava pensant, ramats, bestiar…

P: “Dec fer olor de xai?”

R: “És per què vinc de Berga, oi? Per pagesa!” Jajajajaja! I una altra vegada la feina més densa i complicada és la d’aconseguir entendre quèvolen exactament, quin és l’encàrrec, i els vaig preguntar, “però vosaltres voleu que torni, la transhumància?”…

P: Transhumància.Sí/ Transhumància.No

R: Jajaja, però és que potser volien alguna cosa en favor de la transhumància, i jo no estava en disposicióde fer aquest clam. Els vaig preguntar: “Tot això està relacionat amb el moviment slow, pot ser més genèric, o voleu que retorni la transhumància?”. I em van dir que podia ser més genèric. I jo vaig anar per aquí.

P: No havies d’anar a mirar preus unitaris d’ovelles.

R: No! Per exemple ara l’Oriol Fontdevila m’ha encarregat l’última intervenció del seu període al Museu Abelló de Mollet, l’última dels quatre anys que hi porta treballant. I em va dir “M’agrada molt el tema de l’Hipercor que vas començar a investigar, però com que és l’última també podria ser una cosa festiva, o… fes el que vulguis”. I li vaig dir, sort que m’avises un any abans! Però això és el que m’agrada, en realitat…

P: Clar… Torno a fer un símil arquitectònic: què és més creatiu, que tinguis tots els calés del món per construir una casa en un solar pla, amb unes vistes fantàstiques al mar o

R: O tots els problemes del món a resoldre…

P: On ets més creatiu? Al solar guai faràs una casa de puta mare, però al que fa pujada i amb quatre duros hauràs de fer la millor casa possible…

R: Sí, i a mi em diverteix. Ara estic en la fase d’avaluaciód’aquesta proposta. I per aixòdesprés tot és tan heterogeni, perquèem van bullint coses al cap i no sési seràuna foto, un dibuix, un vídeo o si faré una pujada de bandera. No ho sé. No em preocupa gaire, ara mateix. Potser d’aquíun temps em diré”Mecagum Déu, què he fotut!”. Jo el que entenc és que em diuen que volen que treballi allà. Volem que vinguis a mirar-te això. I pots fer el que vulguis però pressuposem una sèrie de coses: per què aquí hi sec jo i no una altra persona? Potser t’agrada com desplego xarxes, tinc capacitat per ser baixar les preguntes a les que podria entendre la meva iaia. Estem parlant d’economia peròamb uns xavals de 16 anys a través d’una caminada i de fer fotos.

P: I ara que deies xarxes, pensava en què crec (no és que ho cregui, ho sé), que treballar en cultura fora de Barcelona té la seva dificultat, i crec que aixòt’obre les mires, i els “encarregadors” també es queden amb això, en què ho has fet possible, això també et diferencia d’altres…

R: A mi em sembla fonamental.

P: Sí, sí, i probablement et sembla normal, però encara queda força gent que creu que no hi ha vida més enllà de les rondes…

R: Jo ja ni m’ho plantejo… Peròés que a més a més… com que m’he acostumat a trobar or molt aprop… No em sembla que hagi de trobar-lo en cap lloc especial. Ara en instituts del Bages m’ho he passat teta, he al·lucinat. I també aquesta necessitat de poder explicar a tothom el que estàs fent. Jo en el circuit dels galeristes estic molt incòmoda. Perquè tothom sembla que ja ho sap tot, i que hagis de parlar en un idioma estrany. Jo engego coses per fer preguntes, no m’atreviria a anar més lluny. A la caminada va venir un senyor que no séd’on collons va caure (em sembla que el flyer va arribar a una associació de gent que camina), i quan ens estàvem menjant la botifarra em va dir “és que això que ens has fet fer és molt interessant, eh? Jo no sabia a quèvenia i…”. I ostres, que et diguin això botifarra en mà… No sé ben bé què ha acabat d’entendre, però a mi això em fa molt feliç…

A vegades em preocupa una mica estar tan arrelada aquí, tinc la sensació que em costaria treballar a fora perquè em sembla que em queden moltes coses per preguntar de casa meva. I em preocupa, en aquests moments, que a vegades tinc la impressió que hauria de marxar, però jo no puc anar a preguntar a fora, en tot cas he d’anar a explicar als altres què ha passat quan jo he preguntat aquí. Fa dies que li dono voltes a això. Tinc un vincle molt estret amb… la comarca, si vols…

P: Ja, ja, amb la tierra media

R: Però m’agrada que sigui així, eh? I crec que puc aprofundir i em puc relacionar d’una forma plena també perquè aquí treballo amb un cert nivell de confort. Les eines que desplego per treballar, aquesta xarxa d’empatia, no sé, alguna dia ho provaré a fora, però…

P: Però és un salt que fa cert iuiu, no?

R: Sí. El tema de les núvies, per exemple, em sembla que seria molt exportable. M’encantaria fer-ho a Mèxic, o en algun lloc així… és molt universal… Ho vaig provar a Sardenya, de fet. A Itàlia vam fer un petit experiment i va anar molt bé, ja no me’n recordava.

CULTURA  I RETALLADES, L’EXCEL QUE NO VEIEM

P: I en quant a sortir a fora, ja no només parlant de la teva trajectòria, sinó en general, amb la situació actual de la cultura… Tens alguna opinió formada? Ho relaciono amb allò que deies de la viabilitat… Potser la viabilitat no són sempre diners.

R: Sí, però tot sovint la viabilitat són diners, no tinguem por de demanar diners per treballar en cultura. No tinc cap resposta clara i contundent com per posar en una pancarta. Moltes vegades penso que la cultura és fonamental, peròquan veig que a ma mare, que treballa amb disminuïts, li congelen el sou tres mesos, penso, parem un moment, saps? Tinc aquest punt, també. Potser podem parar un moment de fer fotos però hi ha gent que atén la gent gran, etc., que… Per exemple, jo no he tingut mai plaça en llars d’infants públiques per al meu fill. I sempre he pagat els meus impostos. Això em rebenta les pilotes. Vol dir que s’ha d’acabar la cultura? No, evidentment que no. I em penso que ens estan enganyant amb unes titelles com perquè ens barallem. A veure, què gastem en armament? Perquè el big big money no és el de cultura. Parem la representació!

R: Ja, ensenyeu-nos l’excel, no?

P: Les coses grans no són les que surten els diaris. I com que no en tinc ni puta idea, m’encantaria però no en tinc… La cultura no és un luxe? No, però la vida tampoc no ho és. Recordes la campanya, no?

P: Sí, sí. Clar, són aquestes coses categòriques, no? Perquè la sanitat pública i de qualitat tampoc, i l’ensenyament públic i de qualitat tampoc…

R: A mi, personalment, si em preguntes què prefereixes, llars d’infants, escoles i hospitals i a canvi jo no puc fer exposicions, diria que d’acord, però crec que aquest no és el debat…

P: Això és el que ens volen fer creure, sí. En la trobada de Tribus que es va fer al Parc de la Ciutadella hi va haver una aportació que em va semblar molt interessant (no sé qui era la persona que ho va dir): Et trobes amb el dilema de defensar condicions laborals decents pels treballadors de la cultura i al costat tens un metge o un mestre en pitjors condicions. I tothom veu que un bomber i un professor són necessaris, però algú que treballa en el món cultural, no. I potser és que ja no som necessaris. Potser ens hem de fer necessaris. Potser hem d’anar a aquest bomber, metge o mestre i dir-li aquí em tens, què podem fer?

R: Sí, potser sortir de la bombolla aquesta…

P: Potser segons quina cultura síque s’havia convertit en un luxe, potser hi havia més pa que formatge.

R: Em sembla bé generar la pregunta, peròfem-nos-la nosaltres mateixes, pensem per quèserveixen les coses que fem. Durant el dia hi ha molts correus i trucades d’aquest estil. L’altre dia un colega m’escriu “hi ha unes amigues meves, que els han denegat una subvenció però ho volen tirar endavant igualment, a veure si hi pots participar i fer una expo…”. Però com? Quina exposició? Quina mena d’equilibri és aquest? Per què serveix tot això? I sé que és polèmic qüestionar els teus col·legues. Li vaig dir que no ho entenia. Elles tenen la necessitat de dur a terme aquest projecte. Doncs que me la facin sentir, perquè trobar-nos un cap de setmana i fer festa i que hi hagi fotos penjades… a mi em fa vomitar. No li vaig dir així però no entro en aquest joc. A mi no m’interessa aquesta cultura…

P: Una mica la mateixa idea que amb el sector immobiliari, no, que hi ha gent que va dient que s’anirà recuperant… I no és això, que no hauríem d’haver construït així, ni venut habitatges així, ni haver-los comprat… I potser no tot han de ser exposicions de 200.000€. Potser el projecte ha de ser un llibre, un blog, tovallons que deixes pels bars, jo què sé.

R: Jo m’he trobat de vegades pensant, per primera vegada, que entenc més els galeristes i la gent que està clarament dins del mercat de l’art, que no pas algúque espera una subvenció per penjar quadres, sense cap tipus d’objectiu. Posats aixíentenc més un tio que diu “jo em crec que aixòli pot interessar a algúper tenir-ho penjat a casa com a valor de canvi”. Al final, ho trobo més coherent… I no estic dient que el mercat de l’art em sembli fabulós. Però si el diner públic, que es reparteix millor o pitjor suposadament per fer planter, no t’arriba, per quèvéns a mi a demanar-me que et regali les meves hores? No ho entenc. I hi ha una altra cosa que és una pregunta que m’ha fet donar molts tombs, que és per què serveix l’art. Com que hi ha milions de maneres de fer-ne… Suposo que m’he anat posicionant cap a un tipus d’accions que, encara que sigui a tres persones, a mi em sembla que generen transformació, que passa alguna cosa. A mi això ja em serveix. Per mi ha estat important trobar una resposta ni que sigui circumstancial a la pregunta.

P: Això del senyor de la botifarra del Bages, oi?

R: I després de tot això, passar-s’ho bé! …

PAPERS GALDOSOS

Jo aquest estiu em vaig proposar fer les mateixes vacances que el Marçal. I aixòés molt. Tenia vertigen, pensant “al setembre seré una desgraciada, no es pot parar…”. I ho he fet. I no ha passat res. És polític. També és absurd que un nen tingui tres mesos de vacances i els seus pares tres setmanes. Però ho he fet, he tancat. És una puta victòria.

P: I, a part, hauràs viscut o pensar coses que t’alimentaran els propers anys… Ens hem empassat una gran mentida, i les ties segurament encara més…

R: Jo tinc la mateixa teoria per tot això: me la sua una mica. Quan veig coses que no m’agraden ho dic, i no les faig. I poques vegades això m’ha generat problemes, fins i tot això del gènere. L’única vegada va ser un dia que em van convidar a participar en una taula rodona sobre gènere i el puto moderador va i comença “¿Habéis visto qué invitadas más guapas?”.

P: No m’ho puc creure!

R: Vaig estar a punt de dir que pujava sobre la taula a pixar. És l’única vegada que em vaig dir que no havia d’haver acceptat. Tinc la impressió, potser m’equivoco, que en el debat sobre el gènere, si m’hi posava tampoc no en trauria l’entrellat, i m’he estimat més anar caminant, fent política en acció. Posar-me a pensar en una frase “final”… M’hi farémal. Jo m’he sentit molt inclosa a molts llocs… I fent una mica de resum, perquè no hi he pensat massa… Evidentment que reconec la feina que han fet les nostres mares. Per descomptat. Però jo estic en el mateix punt que amb el sentiment del país: és clar que sóc una dona. Però curro amb un estàndard que em poso jo, hi ha tios brillants i tios subnormals, i com que jo intento currar amb aquests criteris, penso que la gent també em tracta així. Potser sóc burra, però no tinc la sensació d’haver-me sentit discriminada. Quan he estat amb equips de treball sé que es pagava el mateix a tothom… I em sembla que ho hagués percebut.

P: Segurament si ets el motor del teu propi projecte, és més difícil que no et parlin de tu a tu…

R: I en part és normal, pobres tios, porten tota la humanitat dominant. Penso que és una putada ser tio, quin paper més galdós. Quèfan, ser col·legues? Super-mascles? Prefereixo mirar-m’ho així, perquèalguna vegada que m’he enfadat per aquesta mena de coses, no se m’ha posat bé, i he decidit seguir amb la meva. Una cosa que síque faig és escoltar-me. Perquèser bel·ligerant pot ser divertit, peròet trobes en uns pantans… Que està bé, esverar-se, eh?. La massa és molt divertida. Potser em ve de la Patum. A la mani de l’11S ho pensava, jo algun dia faré alguna cosa sobre això, sobre la massa…

P: Sí, és com que ets tu i ets una altra cosa al mateix temps…

R: Exacte. I hi ha una mena d’eufòria…

P: I ens toquem tan poc, normalment, que quan t’apretes amb la gent, en una mani, t’agafa una cosa eròtica (o erògena). Sanota, vull dir…

R: [Somriu]


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )