Skip to content

Carregant

La cultura és política o la política és cultura?

Si he de fer una aportació al breu i concentrat diàleg mantingut entre Pau Llonch i Xavier Marcè al voltant de les lluites de la cultura, crec que em toca esmenar l’únic punt en que els dos interlocutors van estar d’acord, a saber, la subsidiarietat de la cultura respecte de la política. Sense ànim d’avorrir, voldria fer-me la pregunta que la manca de temps no va permetre contestar a fons durant el debat: què és la cultura?

Sempre que manifesto la meva passió per l’Antropologia surt algú -normalment de ciències aplicades- i em fa la pregunta del milió: “Això de l’antropologia està molt bé però, en veritat, per a què serveix?”, he de confessar que sempre explico la mateixa història:

Hi havia una vegada una ONG molt ben pensant que es va trobar que, en un remot poblat de l’Àfrica Central, les dones patien una gran pressió per part del conjunt dels homes. Les condicions de vida de l’indret eren força dures i la font d’aigua més propera estava a dues hores a peu; naturalment, la responsabilitat de fer tot el camí i tornar carregant el pes de l’aigua requeia sobre les dones de la comunitat. Després d’una reeixida campanya de recollida de fons, la ONG va encarregar a un equip d’enginyers i constructors la instal.lació d’un aqüeducte des de la font al poblat, destinat a alliberar a les dones de la tasca d’anar a buscar aigua a la que eren sotmeses pels homes. Al poc d’haver inaugurat l’obra, al poblat van començar a circular rumors de bruixeria al voltant de l’aqüeducte fins al punt que les dones en van abandonar el seu ús per a tornar a buscar l’aigua a peu. La decepció va ser majúscula, què havia passat? La ONG, que veia el seu prestigi compromès, va encarregar a una antropòloga un treball de camp etnogràfic, per tal d’esbrinar què era el que havia fet que les dones es neguessin a usar l’aqüeducte.

La qüestió clau aquí és entendre que economia, religió, biologia, parentesc, història etcètera, són àmbits abstractes que ens ajuden a entendre -fer contínua- una realitat sempre discontínua

Després de molts mesos, d’haver-se instal.lat al poblat, d’haver-ne après la llengua, estudiat el parentesc, la societat, la biologia, l’alimentació, l’economia, la història, la religió etcètera però sobretot després d’haver posat en relació tots aquests àmbits, l’antropòloga va presentar una conclusió tan simple com fundada: allò que feia que les dones preferissin el suplici al que eren sotmeses pels homes de fer tot el camí a peu i carregar l’aigua abans que obrir l’aixeta de l’aqüeducte, era precisament que durant les hores que invertien en el trajecte es veien alliberades de la pressió masculina, podien parlar de les seves coses i fins i tot pactar estratègies d’emancipació, sense que els homes les molestessin.

La qüestió clau aquí és entendre que economia, religió, biologia, parentesc, història etcètera, són àmbits abstractes que ens ajuden a entendre -fer contínua- una realitat sempre discontínua; durant el debat tan Llonch com Marcè van usar el concepte cultura com un més d’aquests àmbits mentre que, des d’una perspectiva antropològica, no hi podríem estar més en desacord: quan es parla de la perspectiva holística de l’Antropologia, ens referim precisament a la noció gramsciana que una cultura en un lloc i en un moment donats és el conjunt de relacions que guarden entre sí tot aquest seguit d’àmbits. És veritat que totes aquestes relacions i institucions socials que integren una cultura són correlatives a les relacions de poder i que, per tant, la cultura és en el fons una qüestió política, i tanmateix, invocant un altre cop Gramsci, degut a la natura cultural d’aquestes relacions i institucions hem de concloure que la cultura és política en el mateix grau en que la política és cultura.

Per entendre això cal parar molta atenció a la diferència que Gramsci estableix entre ideologia i hegemonia. En el cas més concret que va ocupar la discussió entre Llonch i Marcè, és a dir, la progressiva mercantilització que pateix la música a casa nostra, la ideologia (dominant) seria aquell discurs de la indústria cultural fàcilment reconeixible en enunciats com ara “l’únic que compta és el rendiment econòmic a curt termini”, “els números han de sortir” etcètera i que podríem resumir en que “l’única música que val és la que genera valor en termes de capital econòmic a curt termini”. Aquesta ideologia és falsa consciència en el sentit més marxista del terme, falsa perquè per a qualsevol que tingui més de dos dits de front, és evident que les elits catalanes subvencionen la música i els artistes que els interessen, molt més enllà de l’escàs valor en termes de capital econòmic que la seva activitat pugui produir.

Ara bé, l’hegemonia no és identificable amb aquesta ideologia dominant, la hegemonia vindria a ser el conjunt de relacions estructurals, entre els diferents àmbits d’allò que anomenem realitat, que fan que un gestor cultural (sigui socialdemòcrata o leninista) acabi duent a terme precisament allò que hi ha darrera la ideologia dominant, és a dir, que l’aprenentatge, l’assaig i l’execució en directe de la música quedi reservada a uns pocs privilegiats. El que és cabdal a l’hora d’articular una transformació social, és entendre que la ideologia és un concepte polític, l’hegemonia és un concepte cultural i que ambdues guarden una relació estructural, és a dir, que no es pot canviar un sistema polític sense intervenir en el sistema cultural i que, per tant, no hi pot haver canvi sense una estratègia cultural.


5 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Jordi Oliveras says

    Aquí és on ens hauríem de preguntar quina relació tenen en l’actualitat les pràctiques artístiques amb aquesta hegemonia cultural, no? Té alguna relació aquest voler parlar soles de les dones africanes de que parles amb el que actualment es vehicula, per exemple, a través de l’execució musical? O en una visita a un museu?
    O potser són unes altres les pràctiques culturals que en l’actualitat ocupen aquest paper decissiu en les nostres societats?

  2. Quimantú Segura says

    La voluntat de l’article és divulgar l’aportació de Gramsci a la tradició marxista, a saber, la negació de cap relació de jerarquia entre la base i la superestructura, crec que és una cosa que els marxistes contemporanis no tenen del tot assumit, Lukacs i Lenin provablement haguessin condemnat aquesta tesi Gramsciana. L’anècdota de les dones de l’aigua va bé, no només per reivindicar el paper de l’Antropologia, sinó per il.lustrar el fet que, si bé és veritat que les dures condicions materials (base) estàn en l’origen de la pressió (política) exercida sobre les dones, tampoc es poden explicar les relacions de poder sense entendre el sistema semiòtic de la bruixeria, que respon a únicament a una lògica cultural (superestructura), sobretot tenint en compte com les dones li donen la volta i utilitzen la bruixeria per a la seva pròpia agenda contrahegemònica!
    L’altra cosa és el debat sobre la praxi artística. Al meu parer la idea hegemònica que s’ha de desconstruir en el nostre context és aquella que equipara la gestió cultural amb la emprenedoria cultural. Un gestor cultural gestiona un valor que és en última instància capital cultural, mentre que un empresari o emprenedor gestiona un valor que és en última instància capital econòmic. La diferència és massa cabdal com per a que ens passin per alt els esforços que el poder (institucional o econòmic) ha dedicat a confondre amdós àmbits, per instaurar el paradigma del que s’ha donat a conèixer com a “indústries culturals”. Crec que qualsevol praxi contrahegemònica passa per no perdre de vista que la cultura, com la salut, és un valor en sí mateixa. La producció i el consum de cultura han de sortir de les lògiques del capital econòmic per inscriure’s en el marc que els és natural que és el de la cultura.

  3. Ferran Farré says

    Visca Gramsci!
    Passaré de llarg de l’exemple de les dones, entenc perquè el poses, però és més que qüestionable la conclusió, ja que entrariem en la mateixa lògica que justifica que portar el rostre tapat, dona més “llibertat” a les dones musulmanes.
    Estic absolutament d’acord amb la idea de cultura que planteges i amb la interdependència cultura-política. I encara celebro més la diferència que fas entre gestió cultural i empreneduria cultural. Bravo!
    Em preocupa però -a l’hora de gestionar aquest capital cultural- quina és l’aportació directament ideològica del gestor i com ha de relacionar-la amb la de la institució en la que treballa.

    • Quimantú Segura says

      Gràcies Ferran!
      Definitivament cal passar per alt la qüestió del gènere en aquesta discusió ja que, a l’Àfrica negra, no apliquen les mateixes categories que a Europa: “la llibertat” no significa el mateix ni de bon tros; això també val per les relacions de gènere i les de classe (si és que les classes existeixen “en sí” i “per a sí” a l’Àfrica, cosa més que dubtosa excepte en el cas de Sudàfrica). Per a evitar malentesos eurocentrats recomano fervorosament la lectura de LA REVOLUCIÓN PENDIENTE d’Albert Roca (Ed.) ISBN 84-8409-888-5
      Sobre la pregunta de què pot fer el gestor cultural en el present context, d’externalització de la gestió d’equipaments públics a mans d’empreses privades, crec que, en la mesura del possible, aquest no hauria d’acceptar dels seus caps, tant de l’administració pública com de l’empresa per a la qual treballa, cap hipocresia discursiva de tipus empresarial: la cultura, igual que la salut, no és rentable en el curt plaç senzillament perquè el seu valor no resideix en el capital econòmic sinó en el cultural, si algú ha decidit retallar per un cantó per subvencionar per un altre que no ho justifiqui en els números, és una qüestió de voluntat política (hauria de dir cultural ! ). Cal desenmascarar una estafa que no només és política sinó també cultural, començant pel llenguatge i els arguments que fem servir.
      Per altra banda, i ja en el terreny de la música, crec que tant públic, com músics, com programadors, tècnics i tothom que hi està involucrat, hauríem de tornar a posar al centre de l’activitat el valor cultural, assumir que el fet que es dugui a terme una actuació, una gravació etc. ja és un fet que val per si mateix – fins i tot si el que cal per a què aquesta actuació tingui lloc és que tots els implicats renunciin a certes parceles de la professionalització. De fet, a tall d’exemple simpàtic, diré que a les societats de l’Àfrica negra, la professionalització de l’especialista musical no és ni imaginable fins a l’onada colonitzadora del s.XIX i que després de les independències la professionalització del músic és un fet més aviat escàs en comparació a Europa, se sap del cert que aquesta manca de professionalització no afecta per a res a la vitalitat de la música a l’Àfrica, potser en podríem aprendre. Aquí he de remarcar una cosa: la proposta no va tant en el sentit de desposseïr als músics professionals (ho dic abans que algú se’m tiri a sobre!) sinó de tornar a prestigiar aquelles persones que escolten i aprenen a tocar per la simple passió de fer-ho, o bé aquells que toquen per la comunitat – el propi Marcè es lamentava duran el debat d’aquesta obsessió per prestigiar únicament aquell que viu econòmicament de la música en detriment d’altres modalitats de músic. Anar a sentir música ha de ser una activitat que tingui valor molt més enllà del que un s’ha gastat en l’entrada i aprendre a tocar un instrument també.

  4. Karlus vicentegc says

    Sempre he estat molt interessat en l,obra de grams vi, truncat massa aviat. Tot i aixo, quan les dones africanes han d,anar a buscar aigua, caminant mes d,una hora i pensant amb la possibilitat de ser devora des per un lleó, no pateixen cap mena de docència psicològica, simplement han de sobreviure. Entre nosaltres parlem de la significació de la cultura per que tenim aixetes



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )