Skip to content


El joc de les parets

Escrit el 19/02/2013 per Nando Cruz a la categoria El ruido de fondo.
Tags:
Traducció de "El juego de las paredes" 

Una galerista ens introdueix en l’obra del pintor que exposa en el seu espai d’art, un cantautor interpreta el seu repertori en una sala de concerts, un escriptor conversa amb un periodista sobre el seu últim llibre al reservat d’un hotel i una companyia estrena el seu últim espectacle en un teatre. Aquestes eren les informacions que composaven el bloc cultural del Telenotícies aquell migdia. Amb la ment en blanc i el volum del televisor baixat, vaig detectar un tret comú en totes elles: al fons o a un costat, sempre hi havia una paret.

És el normal, vaig pensar. Però al dia següent va tornar a succeir. En totes les informacions culturals, tard o d’hora, apareixia una paret. Des de llavors, no aconsegueixo dominar el mal costum de buscar una paret a tots els continguts culturals que serveixen els diferents mitjans de comunicació. I sempre hi és: fixant amb discreció cada notícia. El passatemps s’ha convertit en un vici incòmode, com quan jugues a separar en dos blocs els números de la matrícula del vehicle de davant per després restar de manera que sumin zero i buscant la combinació encertada… gairebé xoques amb el cotxe!

A base de pràctica diària, he après a deduir que aquestes parets no sempre són literals. De vegades són tanques provisionals. Altres vegades estan representades per l’embolcall del producte de què s’informa (un disc, un llibre…) o pel preu que s’ha de pagar per accedir a aquest objecte o aquest espai. Perquè, en realitat, el que sempre hi ha a la informació cultural és una porta que sol quedar fora de camp de la notícia però que tots els implicats (informador, creador i públic) sabem que existeix.

Tots, tant si la creuem com si no, coneixem la seva existència. De fet, una llei mai escrita ens suggereix que si el contingut cultural que protagonitza la informació no hagués travessat aquesta porta potser no seria notícia. Perquè, sovint, és aquest mateix espai acotat el que converteix en informació una cosa que, cent metres més enllà, al carrer, no hagués estat un fet noticiable. I és que un altre tret de la informació cultural dels nostres mitjans és l’absència de carrer, d’espais realment oberts, de camp.

Després de dècades rebent informació sobre continguts culturals situats entre parets hem acabat assumint que la cultura és una cosa que passa en un lloc tancat al que s’accedeix superant una paret, una tanca, una porta, un torn giratori … Resulta sospitós que, sent la cultura quelcom tan indefinible i intangible, sempre se’ns presenti envasada o tancada. Però posar portes al camp, aquella expressió popular amb què definim la impossibilitat d’acotar un espai infinit, és el gran miracle que ha obrat la indústria cultural. Un miracle que els mitjans de comunicació hem engolit sense dir ni piu, inculcant puntualment al públic, dia a dia, per omissió, que tot allò que no pugui ser envasat o tancat no és cultura.

O, millor dit, encara no és cultura. Perquè coneixent aquesta regla, no hi ha res més fàcil de transformar alguna cosa en informació cultural: només cal ficar-lo entre quatre parets. Quatre parets molt determinades, no quatre parets qualsevol. Perquè si ens centrem en la música, hi ha infinitat d’espais que mai generen informació cultural. Molt poc del que passa en centres cívics, places de barri, espais autogestionats o pobles del voltant és ‘noticiable’ culturalment, mentre que tot el que succeeix en les sis o set sales comercials de la capital sempre és notícia.

L’estrany no és que informem dels grans esdeveniments i productes culturals, sinó que hàgim deixat de prestar atenció a tota la resta, que ja no ens interessin tots aquests altres moments que també ens defineixen culturalment com a societat: aquestes noces i enterraments, aquestes sobretaules en cases i bars, aquestes festes o reunions, populars o gremials, de joves o gent gran, en patis o places … i tantes altres trobades, tan naturals en altres civilitzacions, en què les cançons juguen un paper dinamitzador i cohesionador i on, sovint, la música circula amb més llibertat i adopta noves formes i usos, però que nosaltres hem degradat a la divisió de manifestacions subculturals per ser massa vulgars, quotidianes, transversals o faltes de normativa. Potser, també, per ser trobades en què la barrera entre el creador i el consumidor és tan difusa que ens obliguen a rebutjar la mateixa idea de cultura com a objecte capturable o envasable.

Si avui un extraterrestre pretengués fer-se una idea de quina cultura tenim en funció del que transmeten els nostres mitjans de comunicació deduiria que és una cosa que passa de portes endins, una cosa que per a què existeixi són necessàries quatre parets, una porta i una clau, una cosa que es produeix en llocs on s’entra i dels que es surt a unes hores tan concretes que solen formar aglomeracions, alguna cosa excepcional i no quotidiana, no una cosa que es practiqui en societat sinó una cosa que la societat consumeix en uns llocs molt determinats; una cosa que generen uns i consumeixen altres. Suposaria, en definitiva, que la cultura és a banda de la societat.

Cercar parets a la informació cultural és un passatemps addictiu i perillós. D’una banda, té alguna cosa de masoquista per a qualsevol persona interessada en la cultura, ja que cada vegada que t’enfrontes a un diari, un bloc radiofònic o un espai televisiu i detectes parets en absolutament totes les notícies assumeixes que, un dia més, els mitjans de comunicació han contribuït a tancar la cultura una mica més. I, de l’altra, la pròpia naturalesa del joc et dificulta concentrar-te en la informació que estàs rebent. Això últim no és greu ja que pots recuperar aquesta notícia en el següent mitjà que consultis. O en un altre. O l’endemà. I no trigaràs a veure l’assortiment entramat d’informacions culturals que teixeixen els mitjans com un saló de miralls que reflecteixen i multipliquen, una i altra vegada, les mateixes parets. Parets, miralls, parets, miralls, parets i més parets que eternitzen un claustrofòbic laberint en què costa molt trobar la sortida d’emergència.

Si vols comentar aquest text, fés-ho a l'article original, per favor.


Últims comentaris

  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.
  • Fausti: No ho descriguis tan bé, coi!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )