Skip to content


Collir flors en l’asfalt o una possibilitat de fuga

Escrit el 14/04/2013 per Aida Sánchez de Serdio a la categoria Educació, Intervencions al Fòrum.
Tags:

(Text i vídeo de la intervenció d’Aida Sánchez de Serdio al 12è Fòrum Indigestió)

Sóc professora a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Treballar en una institució com aquesta (que ja és una cosa estranya entre les altres facultats universitàries) significa viure en la contradicció permanent. Aquí m’agradaria parlar-vos d’algunes d’aquestes contradiccions en un moment en què les transformacions de la universitat han portat quasi al punt de ruptura el model d’universitat pública i relativament accessible que havíem conegut.

Abans vull dir, però, que no crec en una universitat pretèrita on realment importava el saber de manera idealista i desinteressada, i on la gent es trobava per celebrar la pura llibertat intel·lectual. No oblidem que la universitat és també la que sempre ha format els quadres tècnics i els professionals que ocupen llocs de relatiu poder (i dic relatiu perquè les elits de debò no es formen a les universitats públiques). També vull aclarir que no estic parlant de la universitat com un espai institucional (dolent) enfrontat a un suposat espai extern no institucional (bo): no hi ha dins i fora, no hi ha espais intactes ni purs.

si això no ens resulta sostenible, si ens posem literalment malaltes, si ens adonem que ens estem convertint en l’ornament que distreu de l’embrutiment real al que estem sotmeses, llavors l’única acció coherent és deixar de salvar les coses

Tot seguit voldria comentar tres dels molts aspectes en què la universitat està canviant i que marquen l’experiència contradictòria de què parlava:

La regulació dels processos d’ensenyament i aprenentatge o l’educació “estàndard”

Més enllà de l’establiment d’un pacte raonable i bàsic de relació entre professora i alumnat (pel que fa a objectius, continguts i avaluació), estem passant a una estandardització extrema segons la qual se suposa que cada estudiant ha d’extreure del procés d’aprenentatge els mateixos resultats i de la mateixa manera. Alhora s’intenta tecnificar aquest procés pedagògic en la creença que la mateixa seqüència didàctica dóna sempre els mateixos resultats.

La normalització del professorat o el professor “funció”

S’intenta que el professorat homogeneïtzi les formes d’ensenyar de manera que hipotèticament cada docent pugui ser intercanviable, substituïble per algú altre idèntic funcionalment. A més, l’activitat del professorat és regulada de manera cada cop més minuciosa i segons criteris cada cop més estrets. Ja no n’hi ha prou només amb fer recerca valuosa o la millor docència possible, sinó que aquestes s’han de traduir en els formats acadèmicament establerts. Així només es reconeixen projectes de recerca finançats per organismes públics o privats, o, pel que fa a la docència, només es valoren les avaluacions institucionals basades en criteris formals.

El coneixement propietari o el “tràfic” de crèdits

El coneixement és administrat en les dosis estandarditzades abans descrites només a aquells i aquelles que han pagat l’import corresponent. Degut a la definició tècnica del coneixement (el crèdit) i a la fragmentació i acceleració dels estudis, alumnat i professorat ens veiem atrapats en un tràfic de crèdits (diners i temps a canvi de qualificació acadèmica vàlida en el mercat laboral) sense gaire temps per valorar el significat personal i social de l’aprenentatge.

Evidentment, i afortunadament, res d’això succeeix segons està prescrit. Cada dia es produeixen desviacions voluntàries i involuntàries, o fins i tot inconscients, que creen anomalies (relatives) en la institució. Per aquestes esquerdes de l’asfalt s’escola de vegades la mirada mútua entre alumne i professora on perceps que aquest cop no estem traficant amb crèdits sinó interpel·lant-nos com a subjectes en el món, on el saber circula en totes direccions i no està taxat, on les preguntes i respostes afecten a la vida.

Si hagués de fer alguna proposta reconeixible com a tal, aquesta seria doble: per una banda, creem i aprofitem totes les esquerdes que puguem i tot el que s’hi escoli; són l’excés que la tecnocràcia no podrà acabar de controlar mai. També organitzem plegades la lluita per aquest espai que, tot i no ser perfecte, almenys era subvertible i mal·leable i, segons com, fins i tot vivible (en tot cas, millor que el que sembla que vindrà). Ja n’hi ha prou que el professorat universitari ens considerem uns intel·lectuals (en el pitjor sentit de subjectes inconscients de les condicions materials de la nostra feina), i ja és hora que ens reconeguem com a treballadores i treballadors, amb tot el que això implica.

Però, per altra banda, si això no ens resulta sostenible, si ens posem literalment malaltes, si ens adonem que ens estem convertint en l’ornament que distreu de l’embrutiment real al que estem sotmeses, llavors l’única acció coherent és deixar de salvar les coses, deixar d’esforçar-se perquè tot “surti bé”. Potser abandonar la universitat pot ser el major gest d’amor i coherència que li podem demostrar. I també un acte de respecte a una mateixa.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )