Skip to content


Fragments superficials sobre música i educació

En una entrevista al programa A Fondo de Joaquín Soler Serrano, Joan Ponç, un dels fundadors del Dau al Set i un dels artistes més representatius de les primeres avantguardes de la postguerra espanyola, explica que quan de petit, cada nit, anava al lavabo a netejar-se les orelles, la seva àvia se’l mirava i li deia que era una criatura deixada de la mà de Déu. Ell diu que li preguntava: Què és la mà de Déu? i, segons explica, la seva àvia mai li va respondre aquesta pregunta. El fet de no respondre-li, va portar-lo a entendre que hi ha preguntes que s’han de respondre des de dintre, diu. D’aquesta manera, Joan Ponç especula que hi ha “abuelitas” d’altres nens que els responen què és la mà de Déu i, llavors, els nens “queden amb les orelles brutes”.

L’Albert, l’Alba i el Borja. Foto de: Laura Santiago

Organitzo dos sopars, amb cinc persones en total, escollides només sota el criteri que siguin músics i que em siguin pròximes per tal de recollir veus i experiències que m’ajudin a redactar un article que escric per encàrrec. L’article, convenim, ha de parlar de vincles entre la producció artística, musical en concret, i l’educació en els tres àmbits que establim: el sistema educatiu, l’educació musical reglada i l’educació familiar i contextual. Partim de la idea que en un context de retallades, volem posicionar-nos al costat de l’educació i, fins i tot, reivindicar la figura del mestre com a imprescindible. El primer dia, sopem amb en Borja Rosal i l’Alba Blasi d’Extraperlo i amb l’Albert Aromir de Bedroom. El segon, amb en Jordi Lanuza d’Inspira i en Gerard Segura de Vàlius. Podrien haver-hi més sopars, més persones o preguntes més concretes, però així és com acaba anant: dues jornades amb un tema ampli i la voluntat que un ambient distès ens ajudi més que pas ens limiti.

ORELLES BRUTES

Jordi Lanuza, el guitarra, cantant i compositor del grup Inspira, acaba d’arribar als Tres Tombs, al costat del Mercat de Sant Antoni, on hem quedat també amb en Gerard Segura, cantant i guitarra de Vàlius i professor de català a la Súnion. És la segona de les trobades que ens han de portar a parlar sobre les relacions entre educació i art. En Jordi treu una cigarreta de la caixa de la qual ja gairebé no n’hi queda cap i sentencia amb ulls petits que a ell tot això li fa més aviat gràcia, que ja sap que Nativa no és justament això, però que li fa gràcia que el sector de la cultura a Barcelona hagi hagut d’esperar que li toquessin el crostó per començar a reivindicar alguna cosa, es refereix a l’augment de l’IVA, i diu que la cultura és només el resultat que es desprèn d’una bona sanitat i educació. Aviat ens recomana la pel·lícula de La Educación Prohibida. Es tracta d’una pel·lícula documental independent argentina estrenada l’agost de l’any passat. La pel·lícula pretén documentar experiències educatives no convencionals, com a sortida a un “sistema estancat” i en un discurs que defensa pràctiques vinculades a les idees d’una “pedagogia progressista”.

li fa gràcia que el sector de la cultura a Barcelona hagi hagut d’esperar que li toquessin el crostó per començar a reivindicar alguna cosa, es refereix a l’augment de l’IVA, i diu que la cultura és només el resultat que es desprèn d’una bona sanitat i educació

Quan el primer dia arriba l’Albert Aromir a la terrassa del mateix bar, on ja estem asseguts amb l’Alba i en Borja, els explico de què m’agradaria parlar i la direcció que m’agradaria que prengués l’article. L’Albert ho té molt clar, el sopar no anirà per on espero. Ell ve en representació de l’heterodòxia i, a més, diu buscant el suport de tots tres amb la mirada, creu que és aquesta heterodòxia el que caracteritza la majoria de les propostes dels músics que avui mouen el mercat de la música independent a Barcelona. Segons ell, es caracteritzen per renegar de l’acadèmia i argumenta que, de fet, és una característica que comparteixen amb els seus referents. Durant la resta de la vetllada, farà referències a la sensibilitat de cadascú, a l’habilitat i al talent. Sembla que, segons la seva opinió, hi ha qui té una predisposició especial per l’art i la resta en queda fora. No és una qüestió d’educació.

TRES TOMBS

L’Albert, que també és il·lustrador, ja dibuixava de ben petit. Rebia els aplaudiments de les persones del seu voltant, tant de la família com a l’àmbit de l’escola, però un dia va deixar de dibuixar. En un periple que el va portar durant la seva etapa d’educació obligatòria a passar per col·legis de llocs tan apartats com Olot, València i Barcelona, no va tornar a dibuixar fins anys més tard, després d’haver-se posat a estudiar una carrera que va acabar abandonant. Ell té clar que aquest és un dels problemes de l’educació, “es dóna per suposat que has de saber què vols fer i qui vols ser. I m’adono que això no se sap fins molt més tard”.

Em fa la impressió que crítiques globals al sistema o entelèquies sobre la direcció que hauria de prendre l’educació ens portaran a un debat poc fructífer, però la conversa de tots dos dies deriva cap aquí al més mínim descuit. La meva proposta per sortir-ne és una mirada retrospectiva. Insisteixo a furgar en els fonaments del passat per mirar de trobar-hi moments o persones que puguin representar aquests vincles entre educació i art. Durant els dos sopars, travessarem progressivament capes de memòria que, crec, acabaran per teixir una xarxa d’experiències amb noms i cognoms que abraçarà de ple el tema que ens incumbeix amb, almenys, algunes aportacions suggeridores.

El pivot que fa desembocar tota la resta s’estableix en les classes de música de primària. El primer dia, amb l’Albert, en Borja i l’Alba, en qüestió de ben poca estona sembla que tornem a trobar-nos en un carreró sense sortida, no és per aquí tampoc per on hauríem d’anar. L’assignatura de música, que s’imparteix durant tota l’etapa de l’educació obligatòria, no gaudeix de bona fama. No puc evitar pensar que si des del Govern volguessin eliminar-la, el més probable és que tots ens poséssim les mans al cap, però ara per ara sembla que els músics d’avui, si se’m permet la metonímia, no hi reconeixen cap vincle que els permeti relacionar- la, ni de manera tangencial, amb la seva activitat actual com a músics.

gerard2

El Jordi i el Gerard. Foto de: Laura Santiago

ESCOLA

L’Alba, que va anar a l’Escola Virolai i que feia música com a extraescolar, és, de tots tres, la que menys èmfasi posa en la crítica d’aquesta assignatura. No en reivindica la utilitat però, d’una banda, aclareix que, a diferència del que expliquen l’Albert i en Borja sobre les seves escoles, a la seva sí que es fomentava l’expressió i es repartien instruments diferents a cadascun dels alumnes. D’aquesta manera, fins i tot podien arribar a sentir la sensació de formar part d’un ‘tot’ en una cançó. De l’altra, en referència a un apunt de l’Albert, en el qual ha explicat que ell sentia que havia de dissimular la seva predisposició i facilitat per a la música per no sentir-se jutjat pels companys que podien aprofitar-ho per posar en dubte la seva masculinitat (acusar-lo de ‘marica’), ella comparteix el fet d’haver notat a les classes que la seva habilitat i coneixement sobre la matèria eren superiors a bona part dels altres, però això, per a ella, no suposava un problema.

Quan hi pensa, diu, sí que hi ha coses de l’escola que podria reivindicar i que podrien tenir un vincle amb la seva faceta com a músic: l’assignatura de filosofia, per exemple, en la qual, tot i tenir un professor fatxa, se’ls convidava a preguntar-se sobre la naturalesa de l’individu

En Borja havia anat a un col·legi de cures. Per a ell, el professor de música representa d’una manera icònica la imatge més aviat patètica, en el sentit tràgic, del perdedor. A classe se’n burlaven. Els professors de música acostumen a acumular molta frustració, diu, s’han trobat fent de professors i ho accepten, però no és pas el que voldrien fer. Amb l’imaginari que m’aporten sobre els col·legis conservadors pel·lícules com ‘El club dels poetes morts’, li demano amb ingenuïtat si no hi havia professors que fugissin dels esquemes que marcava el centre. En Borja respon rotundament que els que volien sortir-ne eren destituïts. Quan hi pensa, diu, sí que hi ha coses de l’escola que podria reivindicar i que podrien tenir un vincle amb la seva faceta com a músic: l’assignatura de filosofia, per exemple, en la qual, tot i tenir un professor fatxa, se’ls convidava a preguntar-se sobre la naturalesa de l’individu; o el valor de l’aposta del professor d’anglès per posar-los Robbie Williams cada vegada que en tenia l’oportunitat, en funció d’allò que en Borja qualifica com una obsessió personal. Denuncia, en canvi, que un professor pederasta, el qual l’escola va enviar a Sud-Amèrica quan va començar a haver-hi problemes amb els pares, pogués tornar de tant en tant, com si no hagués passat res, per explicar com li anava això de fer les Amèriques. Ell confessa que mai va adonar-se de la pederàstia del professor, però explica, per exemple, que quan aquest els posava exercicis, la litúrgia que establia a classe era que un dels companys sortia a la pissarra a fer-los, mentre que l’alumne a qui li tocaria després s’havia d’asseure a la seva falda a esperar el seu torn. La mare de l’Edy Pou de ZA!, amb el qual van estar parlant-ne, exercia de psicòloga a l’escola. Sense voluntat de voler treure’n conclusions, em sorprèn especialment que ZA!, Extraperlo i Vàlius es vinculin al mateix col·legi.

En Borja era company de classe d’en Gerard Segura, però quan vaig convocar-los ni tan sols sabia que es coneixien. La manera d’explicar-ho d’en Gerard, però, és ben diferent. De fet, parla en moltes més ocasions com a professor de Súnion que com a alumne del col·legi de cures. A part de la lectura d’Aloma de Mercè Rodoreda com a obligatòria a l’escola, explica que no va interessar-se per l’art fins molt més tard i que si ha de trobar un referent al col·legi aquest és, justament, en Borja i els altres. Volia ser com ells, diu. En parla en termes de popularitat, de flirteig amb les noies, de l’estatus que se’n desprenia. Davant d’en Jordi Lanuza, que té tan clar que per a ell la música és una teràpia, en Gerard explica que mai s’ho ha pres seriosament, per a ell la música és un joc que serveix per lligar, per passar-s’ho bé i per arribar a una eufòria col·lectiva.

FAMÍLIA

Per a en Jordi hi ha un concepte clau a l’hora de parlar d’educació: l’aprenentatge emocional. “No estem preparats per sentir. No estem preparats per encaixar els cops que rebem. Això no se’ns ensenya”, diu. Un dia, amb un amic, en Jordi va trobar una guitarra amb només quatre cordes. La van fer servir fins a explotar-ne totes les possibilitats. En la seva realitat –la seva mare va patir esquizofrènia i va ser ingressada a un centre quan ell era adolescent–, la música li va servir de ‘cova placenta’: un lloc on protegir-se, on amagar-se i explicar-se ell mateix. En referència a l’assignatura a l’escola, recorda que, a BUP, consistia en un repàs per la història de la música. No li interessava gens. Per a ell, el moment clau va ser el dia que va dir-li al seu pare que deixava COU. Volia dedicar-se a la música. Explica que el seu pare escoltava discos, però tenia una cultura musical per la qual ell no va sentir afinitat. Va ser el seu avi, el pare de la seva mare, qui va ensenyar-lo a escoltar, a fixar-se en allò que sentia i a viure-ho. La música disco italiana i la pel·lícula Cotton Club es van establir com a referents importants.

El referent d’en Gerard és una cinta de casset que tenia Albert Pla gravat a una cara i Leonard Cohen a l’altra. “Encara és allò el que persegueixo”, diu. La cinta, explica, sonava cada vegada que es dirigien a l’entrenament de bàsquet en el cotxe del seu pare.

El referent d’en Gerard és una cinta de casset que tenia Albert Pla gravat a una cara i Leonard Cohen a l’altra. “Encara és allò el que persegueixo”, diu. La cinta, explica, sonava cada vegada que es dirigien a l’entrenament de bàsquet en el cotxe del seu pare. Al cotxe amb ell, hi anaven el seu pare i l’entrenador de l’equip, tots dos treballadors de la banca. Recorda que no n’entenia les lletres, però que als grans, el seu pare i l’entrenador, Albert Pla els feia molta gràcia. Tot allò va conferir un valor especial a la cinta. L’altre referent, més relacionat amb les lletres, és la litúrgia familiar que s’establia al voltant dels mots encreuats. El seu pare acostumava a jugar-hi, però tota la família estava pendent de cada un dels encerts.

De discos, a casa l’Albert també n’hi havia, però no eren gent d’escoltar-ne. En Borja, que sembla donar-hi menys importància de la que hi donen en Gerard Segura i l’Alba Blasi quan parlen d’ell, fa referència al fet que el seu pare tocava la guitarra i n’hi ensenyava, però ni quan explica que escoltava els discos blau i vermell dels Beatles amb vuit anys, ni quan parla d’un referent decisiu en l’aprenentatge de la guitarra, parla de casa seva. Sí que posa l’accent, en canvi, en un professor de guitarra que va tenir quan ell ja era un adolescent de 14 anys. Ell el sabia motivar, diu.

EDUCACIÓ MUSICAL

A l’Alba, els seus pares la van voler apuntar a extraescolars. Ella va escollir fer música. De manera relativament arbitrària, es va trobar fent classes de piano i violoncel a la vegada, però la diferència entre unes i altres era abismal. A les classes de violoncel hi percebia la pressió que tradicionalment hem associat a la l’educació reglada clàssica, metòdica i estricta. Va arribar l’audició de l’escola i la va patir. No va fer-ho prou bé i encara recorda els xiulets de desaprovació. Les classes de piano, en canvi, si les va deixar és només perquè la seva professora va morir. Era una dona gran, comprensiva i atenta. Explica que li feia portar els cassets que l’Alba escoltava a casa i llavors, amb una sensibilitat admirable, li feia veure similituds entre allò i les línies melòdiques, per exemple, d’una peça de Bela Bartok. L’Alba va arribar a tenir clar que podia ser una bona intèrpret, però la idea de composar, quan uns amics van proposar-li de fer un grup, eren figues d’un altre paner.

En Jordi explica la seva arribada a l’Aula de Músics de Barcelona gairebé com una epifania. En parla en termes d’obertura d’una nova dimensió i l’atribueix a un canvi de jerarquia metodològica. Considera que si a l’escola es pretenia que l’alumne aprengués a llegir i escriure per tal d’obtenir unes eines amb les quals potser algun dia podria experimentar, a l’Aula, el pes es posava en l’experimentació i després s’aprenia a llegir i escriure. Amb 20 anys, fascinat per la idea de l’experimentació com a mètode d’aprenentatge i pel valor terapèutic de la música, va organitzar tallers al centre psiquiàtric on es trobava internada la seva mare i els resultats encara l’emocionen.

ELS ALUMNES ENSENYEN

En Borja també va posar-se a l’altra banda i va exercir de professor de guitarra. Explica que, quan ell va començar a tocar- la, els aspectes rítmics eren els que més li costaven. Així, davant dels seus alumnes, va decidir prioritzar la mà rítmica a la digitació a partir de diversos jocs. “Em vaig adonar que estava creant monstres”, diu. En David, un dels alumnes, era un nen gras, amb uns dits grassos i sense massa habilitat. L’esperit competitiu el va deixar enrere i va deixar d’assistir a les classes. Quan va arribar el dia de l’audició, ningú esperava que hi anés, però la seva mare va aparèixer per la porta del fons i va cridar en Borja de manera discreta. En David havia vingut i volia tocar. Un cop a l’escenari, explica que ho va fer tan malament com sempre, però en Borja es va posar aplaudir i els companys també.

A Súnion, en Gerard porta quatre grups de primer de batxillerat, dos de tercer d’ESO i un de segon. En tots els rols possibles que pot portar un professor, diu, sempre hi ha l’objectiu final de seduir l’alumnat: l’estricte, l’interessant, el metòdic, l’inspirat, etc. Per a ell, en Quique Ramos és un bon mestre, perquè allò que sap, ho sap transmetre amb un entusiasme contagiós.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Oriol Roca says

    Després de llegir el text del Gerard, i empès pel Jordi (Oliveras), he volgut compartir alguna experiència al voltant de la música i la educació.
    Llegint el text m’he sentit retratat en moltes de les coses que expliquen els diferents músics entrevistats, i he trobat molt acertada la història de l’àvia de Joan Ponç, a l’inici de l’article. Creuar-se amb una o vàries “abuelitas” coneixedores de “la veritat” pot tenir uns efectes devastadors sobre la persona, sobretot en els primers anys d’apropament a la música ja que pot privar-nos del joc, el descobriment, l’experimentació o la diversió… conceptes que, sota el meu punt de vista, haurien de romandre lligats per sempre a la música.

    Vaig decidir dedicar-me a la música força tard, als 21 anys. Però sense ser-ne massa conscient, durant molt de temps havia estat creant unes condicions que afavoririen el poder dedicar-m’hi. Està clar però que l’orígen d’aquesta vocació no va venir per una decisió raonada sinó, com en la majoria dels casos, va ser fruit d’un seguit d’estimuls rebuts inicialment dins l’entorn familiar: a casa sempre hi havia hagut guitarres (el meu pare segueix tocant la guitarra -als 63 anys- cada dimarts amb el seu grup de rock) i de petits eren una joguina més, després els reis ens van portar al meu germà i a mí germà el Casio PT-10, aquell blanc amb calculadora, més tard un altre teclat de color negre, que ja era polifònic! Doncs molt probablement l’entorn familiar (a casa sempre hi sonava música) va ser determinant com a primer impulsor d’aquesta vocació.
    També penso que l’educació musical rebuda a l’escola on vaig estudiar, l’Escola LYS, va ser prou bona. Tal i com explica l’Alba Blasi a l’entrevista, la música a la meva escola tenia un paper més que testimonial; la professora de música i l’escola en general, es prenien seriosament el tema de la música. i proba d’això és que uns quants alumnes sortits d’aquesta escola hem acabat dedicant-nos-hi professionalment.
    No va ser fins a 7è d’EGB que vaig començar a estudiar música més seriosament. Vaig escollir la bateria com a instrument, probablement enlluernat pel Bernat, un bon amic de l’institut del meu germà. Primer vaig començar fent classes particulars de bateria amb diversos professors. Penso que vaig tenir molta sort amb els primers professors, eren gent que es prenien seriosament l’ensenyament, vaig adquirir bons habits i van donar-me alguns bons consells. Quan vaig començar a estudiar, l’ensenyament de la música moderna no estava massa estructurat, i això em va servir justament per dissenyar jo mateix -i d’una manera intuitiva- el meu propi pla d’estudis. Tot i que la bateria era el què més m’agradava, vaig entendre que m’aniria bé saber llegir música, tocar altres instruments, tocar amb altra gent, estudiar harmonia… vaig fer-ho i vaig passar per diferents escoles de música de Barcelona (El Taller de Músics, l’Alois Hába, l’Escola Municipal Enric Granados, professors particulars…). Cada cert temps cambiava d’escola i de professors, feia classes de piano, d’harmonia moderna, de cant coral, de bateria, de combo. Això em va permetre en pocs anys passar per molts professors diferents. De tots ells en vaig treure coses bones, però sobretot vaig començar a valorar molt aquesta diversitat i vaig entendre que era bo canviar al cap d’un cert temps, que m’ajudava a desenvolupar un esperit crític, no creure massa en res, en cap metodologia en concret, en cap certesa absoluta . Aquesta idea m’ha acompanyat sempre i l’he practicada tant com he pogut.
    Quan vaig acabar COU encara no havia decidit dedicar-me a la música però ja portava forces anys estudiant i tocant en diversos grups. No sabia què fer en aquell punt però la innèrcia social i la habitual pressió familiar per estudiar una carrera va fer que entrés a estudiar Magisteri Musical a la UB. Vaig pensar que com que tenia alguna cosa a veure amb la música ja m’estaria bé. Però no va ser així. Després de tres anys d’anar passant els cursos de magisteri sense cap motivació, havia estat seguint paral.lelament el meu pla d’estudis alternatiu i em trobava en un moment delicat. Vaig tenir la gran sort d’haver estat estudiant aquells darrers tres anys amb qui considero el meu mestre, el Jo Krause, un músic alemany instal.lat a Barcelona des de mitjans dels anys 90. Va ser ell qui em va parlar per primera vegada de la possibilitat d’anar a estudiar fora del país. Ell havia marxat a estudiar al conservatori d’Amsterdam quan tenia 20 anys i sempre m’en parlava com una gran experiència personal i professional. Un dia en una classe em va animar a plantejar-m’ho. En aquell moment el Grau Superior de Música Moderna no es podia estudiar al nostre país.
    Un any després, als 21 anys vaig anar a estudiar al Royal Conservatory de l’Haya i m’hi vaig quedar 5 anys. Van ser uns anys fantàstics i que han condicionat absolutament la meva vida i la visió que tincs sobre la música i sobre moltes altres coses. Tot i que la música moderna s’ensenya als conservatoris d’Holanda des de finals dels anys 70, el conservatori no deixa de ser una institució rígida, tal i com el seu nom indica. No és un espai tan obert com seria desitjable. Crec que depen molt de l’actitud de l’alumne d’aprofitar tot allò de bo (que pot ser molt) que ofereix un entorn com el d’un conservatori, on centenars d’alumnes d’edat i inquietuds semblants es troben en principi per aprendre i compartir una mateixa cosa. Potser la possibilitat de trobar gent molt semblant i molt diferent a tú i crèixer plegats és de les coses més enriquidores d’haver estudiat al conservatori.
    Al mateix temps també hi ha els professors. Personalment no em puc queixar dels qui em van tocar a mí, però crec també que el fet d’haver-ne conegut molts d’altres abans d’anar a Holanda em va fer adoptar una actitud crítica que em va permetre seguir creixent des del que jo ja era quan vaig arribar a Holanda. Vull dir que -tornant a las “abuelitas” del prinicpi- els conservatoris són entorns on un nombre elevat de persones (sovint professors) creuen -per diversos motius- ser coneixedors de veritats absolutes. I tal i com explicava Joan Ponç amb la història de la seva àvia, molts estudiants corren el perill d’acabar amb les “orelles brutes”.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )