Skip to content


Una gestió més comunitària de la música

Resum de la jornada “Buscant un model de gestió més comunitari per la música” que va tenir lloc el 3 de Maig a Vila-Seca dins la FIM (Fira de Música al Carrer de Vila-Seca). Recollim els aùdios de la introducció i les intervencions inicials dels quatre convidats.

Introducció de la jornada (Jordi Oliveras). 11:19 minuts.

Intervenció de Dani Granados, entrevistat per Albert Bardolet. 10:18 minuts.

Intervenció de Lluís Nacenta, entrevistat per Dani Granados. 13:34 minuts.

Intervenció de Quimantú Segura, entrevistat per Lluís Nacenta. 11:45 minuts.

Intervenció d’Albert Bardolet, entrevistat per Quimantú Segura. 13:17 minuts.

Vídeo realitzat per #FIMTV, amb un resum del que ha estat la sessió.

També hi ha un reportatge al Canal Reus TV: http://canalreustv.xiptv.cat/10-comarques/capitol/buscant-nous-models-de-gestio

 

Introducció de la jornada (Jordi Oliveras). 11:19 minuts.

Hi ha un model de gestió de la música que comença a no funcionar, i coses que s’anuncien sobre el que podria ser nou a les que els hi falta evidències i pràctiques consolidades.

Hem assumit tota una sèrie de construccions a l’hora de parlar de música -els músics, els concerts, la indústria,…- que no són la música en si mateixa.

No cal buscar fora d’occident per trobar activitat musical fora del discurs industrial.

Si alguna crítica proposo al model industrial -que no tot són crítiques- és de quina manera ens ha anat fent veure la música com una activitat privada, una activitat que fan uns artistes només a partir del seu treball, que es concreta en cançons, que han de ser venudes, i que són escoltades per una gent com una cosa aliena.

La indústria ha introduït una manera de veure la música com quelcom privat que es compra i es ven, quan sospito que no és exactament així, i tots ens hi hem adaptat: els músics, els que l’escoltem,…

Hi ha molta empresa musical petita en el nostre entorn a qui si li preguntes diuen que són indústria, però que si mires els seus números, mires les seves pràctiques, hi ha moltes coses que fan que no s’expliquen des del punt de vista racional de l’empresa.

També des del sector públic s’assumeix aquest llenguatge, com la idea d’emergència, quan si no entenem l’activitat musical com una escala a la fama, tampoc té sentit. No som el primer esglaó, som una cosa que ja té sentit en si mateix.

Intervenció de Dani Granados, entrevistat per Albert Bardolet. 10:18 minuts.

La comunitat poden ser moltes coses diferents. Pot ser una comunitat de consumidors o pot ser una comunitat que es relacioni de forma horitzontal. Les dues coses poden ser comunitats però responen a models socials diferents.

Fer negoci no és el mateix que generar models de gestió musical, comunitaris, sostenibles, i que funcionin econòmicament. El tema és de quina manera es fa aquest negoci.

Com es pot revertir el procés? De dues maneres. Des de de baix, generant organitzacions que realment proposin un model alternatiu de gestió i difusió cultural, i des de dalt canviant les polítiques públiques. I des de baix pressionant per que canviïn.

El problema de la gestió pública és quan es projecten de manera que el que volen és recolzar les empreses que estan venent música, i no tant la producció d’aquest música, l’arrel de la producció cultural.

Les empreses discogràfiques no estan aprofundint en el nou context que permeten les noves tecnologies. La indústria discogràfica s’ha passat a l’àmbit digital sense eliminar elements en la cadena de valor.

M’agraden les discogràfiques perquè tenen la capacitat de generar comunitats creadores a l’entorn d’estils, a l’entorn de corrents.

Intervenció de Lluís Nacenta, entrevistat per Dani Granados. 13:34 minuts.

Estic una mica desil·lusionat respecte a la perspectiva que fins fa unes dècades teníem del mon de les arts plàstiques o de l’art contemporani en general com un mon de recerca, punter, en el que altres arts com la música i la literatura podien emmirallar-se i trobar espais de llibertat.

Perquè encara avui hi ha tants concerts que depenen del teu coneixement de l’àlbum? Són unes dependències que crec que són vicioses. Que no aporten res.

L’acadèmia és una cosa que té molts problemes per no anar deu anys pel darrera de la pràctica artística. Això no vol dir que no intenta fer-se. Curiosament, a vegades amb un canvi de nom n’hi ha prou.

“Això és molt interessant, però no és música”. Frase interessant d’intentar entendre. Si preguntes: i què és música? Gairebé mai se’t contesta.

Crec que ens hem de posar d’acord sobre què necessita ser protegit. El problema de la perspectiva del copyright és que en el fons és una perspectiva propietària, i tu només pots ser propietari d’una cosa, i això suposa que la música és una cosa. Potser es tracta de trencar aquesta perspectiva, i enlloc de respectar la propietat de les coses posar en valor el treball de les persones.

Intervenció de Quimantú Segura, entrevistat per Lluís Nacenta. 11:45 minuts.

Professionalització per mi vol dir molt poc. Si et surts de la definició senzilla que és que és algú que cobra pel que està fent, sigui quina sigui la qualitat d’aquesta cosa. Com a antropòleg m’interessa la figura de l’especialista. Hi ha una comunitat, un poblet, i hi ha algú, o dos o tres, i hi ha algú a qui es permet dedicar unes hores alliberat per a que es dediqui.

Nosaltres pensem molt en termes d’individu i pensem que moltes coses que pensem son originals, son individuals, i en realitat son col·lectives. Crec que fora d’europa (d’occident) està claríssim, tu et deus a la comunitat i tu ets més fort com més llaços tens amb la comunitat. L’especialista ha de retornar allò que la comunitat li ha donat.

El propi estat és l’únic que es pot permetre tenir uns individus avançats que investiguen. La cultura és un ecosistema en la qual si toques una coseta es desmunten totes les altres. Si vols fer una intervenció cultural molt ambiciosa has d’atacar tots els fronts.

Intervenció d’Albert Bardolet, entrevistat per Quimantú Segura. 13:17 minuts.

La música sempre ha tingut un element cohesionador, i m’agrada molt pensar que la música és un llenguatge universal. Per tant és un element principalíssim cohesionador.

Cohesió vol dir més interrelació, més conèixer un a l’altre. Estic segur que la música és un element cohesionador d’una família.
En la societat catalana la cultura ha jugat un paper determinant. Per exemple en el cas dels castellers o les corals.

Clar que hi ha conflicte, clar que hi ha classes socials, però a mi m’agrada que aquella mateixa música que escolten a Ibercàmera o Palau 100 si tu la poses a col.lectius desafavorits com presons i centres d’acolliment i causa el mateix efecte.

Des de l’administració hem d’intentar socialitzar la música. Són dues grans víes. Provocar que els nostres professionals treballin, i que allò que fan sigui útil a la societat actual.

És un problema que tinguem uns concerts de música contemporània als que no vagi gairebé ningú. Per a que això no passi hem de treballar perquè la societat coneguem més el llenguatge contemporani, i per a que els músics treballin per arribar més a la societat.

El gran problema de la gestió comunitària de la música seria que s’aportaria poc, es caminaria poc, perquè en les societats actuals, per ex. en la música clàssica, si no fos per la gent que mou i fa coses noves tots passarien a la música del segle XIX. És molt important que sapiguem valorar a la gent que aporta coses noves.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )