Skip to content

Carregant

Crisi, cultura, sector cultural i desobediència

Traducción al castellano de este texto

El passat divendres 10 de maig vaig participar a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que portava per títol “La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats”. Abans de la xerrada vaig publicar uns apunts al meu bloc buscant contrastos per a polir la intervenció. Ara, un cop passat l’esdeveniment, reelaboro una mica aquelles idees incorporant algunes coses sorgides de l’experiència.

Quin és el problema?

La preocupació que semblava recollir el títol de la taula és lògica, la qüestió de la davallada de recursos per la cultura en els darrers anys és un problema real que angoixa a molta gent (artistes, gestors, empresaris,…) i ens fa preguntar-nos per la sostenibilitat del que hi havia. Però alhora, tal com es presenta, sembla assumir un parell de supòsits enganyosos que convé atendre abans de buscar respostes:

Entendre la cultura com quelcom consensuat. Quan es parla de la sostenibilitat de LA cultura es dona per fet que la cultura és un bé o una activitat que tots entenem igual, i sobre el qual hi ha una visió compartida. En realitat crec que no tots pensem el mateix quan diem que ens preocupen la cultura i la seva sostenibilitat. I tampoc crec que tota l’activitat cultural es trobi en les mateixes dificultats materials per a desplegar-se.

La crisi d’allò públic com a fatalitat. L’altra qüestió que sembla acceptar el títol és que cal assumir el declivi dels recursos públics i buscar solucions en els privats. És un plantejament discutible i discutit, no podem considerar l’anomenada crisi com una mena de catàstrofe natural sense responsables i irreversible. Negar aquesta premisa ens convida a pensar en respostes diferents. També ens hem de preguntar si l’entorn privat lucratiu és realment la garantia de la cultura que volem preservar.

Ens trobem en crisi general, és cert. Una crisi que també afecta el model de gestió i potser de comprensió de la cultura. El que no és gens evident és que aquesta crisi afecti de la mateixa manera a tothom, ni que la solució favorable a tots els propòsits culturals estigui en els recursos privats. Enlloc d’acceptar la idea de la cultura com un únic bé comú en crisi, ens hauríem de preguntar quina és la cultura en crisi en l’actual procés (i quina l’afavorida). Enlloc d’acceptar la crisi com un procés que ens obliga a renunciar a recursos públics, pot ser convenient plantejar-nos el perquè de la crisi d’aquests, i potser actituds resistents a aquest procés d’expropiació.

Quina cultura?

Però per aclarir-nos millor potser aniria bé una breu reflexió sobre com mirem la cultura. Per a mi hi ha quelcom estrany quan parlem de “dret a la cultura” o quan diem coses semblants a “sense recursos no hi ha cultura”. Encara que quedi de mal dir -algú pensarà que és un argument perillós-, a mi em sembla que la cultura és quelcom consubstancial als homes i les dones, i per tant, del que no és possible privar-nos.

Encara que quedi de mal dir -algú pensarà que és un argument perillós-, a mi em sembla que la cultura és quelcom consubstancial als homes i les dones, i per tant, del que no és possible privar-nos.

Enlloc de fer referència a una hipotètica desaparició de la cultura, crec que quan diem que temem per la pèrdua de la cultura ens podem estar referint a dues coses diferents: una, al risc de que determinades opcions o expressions culturals es perdin; l’altra, a la por a que deixin d’existir determinats recursos i oficis relacionats amb el tema. No són motius a menystenir, ens pot preocupar, per posar exemples tòpics, que determinades expressions minoritàries no es perdin, podem pensar que el bagatge humanista s’ha de conservar i transmetre,… i també podem pensar que les estructures estatals, indústries, artistes i altres treballadors especialitzats en cultura són beneficiosos i cal protegir-los, o inclús ens pot preocupar la supervivència vital dels treballadors culturals, independentment de cap consideració teòrica, però en tots aquests casos milloraríem el debat si especifiquéssim què és el que volem preservar i parléssim de la seva necessitat, enlloc d’amagar-nos en declaracions globals i apocalíptiques, o en la defensa d’un sistema suposadament neutre que en el fons conté moltes contradiccions i actuacions contraposades.

Caldria revisar també com pensem el procés de producció cultural. Quan parlem de cultura ens acostumem a referir a un extens nombre d’actors: artistes, gestors públics i privats, indústries, persones,… i també a les seves relacions: es diuen coses semblants a “sense artistes no hi ha cultura”, “sense indústria no hi ha creadors”… Aquestes darreres expressions responen a un relat que posa en el centre de la diana cultural paraules com qualitat i producció de riquesa i ho orienta tot a l’entorn d’això. Es suposa que la indústria és el motor de la cultura. Es dona per fet que hi ha cultura perquè hi ha diners a obtenir. Que hi ha gestors que la fan possible gràcies al seu treball planificat. Que els creadors poden crear gràcies a la professionalització i expectativa econòmica. Que el “públic” és necessari perquè sinó no funciona tota aquesta maquinària, i fins i tot que cal que aquest estigui format per a que sigui millor consumidor, o, qui sap, artista del futur.

En la línia del que apuntava, pensant que la cultura és consubstancial a l’ésser humà, aquest relat és obscè. La cultura només té sentit en tant que material simbòlic que fem servir les persones, i acostuma a produir-se i prendre sentit en la nostra activitat quotidiana, quan estimem, quan ens sentim sols, quan pensem en la mort, quan ens preguntem pel mon, quan sentim dolor, quan toquem, olorem, mirem, escoltem, quan ens preguntem pels altres, quan treballem, quan pensem en el cosmos,… D’altra banda, inclús quan el nostre rol és d’espectadors de les expressions artístiques, i en la línia del que explica l’estètica de la percepció, només podem parlar de cultura quan una proposta s’encarna en una persona que està escoltant, veient, pensant, sentint,… fent seva una expressió, i en el sentit que aquesta persona ho rebi (i no quan capta “la interpretació correcta”, com pensen alguns).

Partint d’això, hauríem d’entendre els creadors com especialistes que treballen el magma cultural en un procés implícit de delegació social, i els gestors i estructures de gestió -públiques o privades- com a instruments al servei d’aquests processos, i no a la inversa.

Sostenir què?

Així doncs, quan ens preguntem per la crisi i sostenibilitat de la cultura, el que fem és preguntar-nos per la supervivència d’aquest mode concret de desenvolupar-la a l’anomenat mon occidental durant els darrers segles, i en particular en l’estat del benestar, i no per la cultura en general.

Per a mi identificar les actuacions de tot l’aparell cultural com un procés de captura -consentida o no- d’un saber i fer comuns no és banal

A algú li semblarà que aquesta volta reflexiva és innecessària. Hi ha qui ho resol dient que parlem de coses diferents i que la reflexió “teòrica” s’ha de situar en un lloc diferent de la “pràctica”, portant les propostes a un encotillat pla tècnic que només fa referència retòrica a la reflexió general per dramatitzar el tema, quan serveix per justificar els seus interessos. Hi ha també qui evita el conflicte dient que hi ha d’haver una mica de tot, per argumentar que la creació, la indústria i la dimensió comunitària de la cultura han de tenir cada una el seu espai, relegant el debat sobre les seves connexions a una mena d’assignatura pendent.

Per a mi identificar les actuacions de tot l’aparell cultural com un procés de captura -consentida o no- d’un saber i fer comuns no és banal, i ens convida a revisar les nostres relacions -les dels ciutadans- amb tot aquest model, no necessàriament per a destruir-lo o acceptar amb resignació la seva decadència, sinó per a pensar en la seva evolució en la direcció d’una major re-apropiació de la cultura, i no en direcció contrària.

Vist així, entendre que la supervivència del model cultural ha de venir de la transferència d’allò que fins ara s’ha sostingut amb recursos públics a la dependència d’uns recursos privats que habitualment es tendeixen a pensar com a “grans recursos privats” -és a dir indústria immobiliària, tecnològica, publicitària, turística,…-, és equivalent a fer un pas més en un procés de delegació que va començar quan l’estat ja mirava en una direcció ben diferent al benestar de les classes populars, i que conclouria en una major subordinació del sistema cultural al poder econòmic.

Les indústries creatives, la resposta oficial.

El discurs que defensa aquesta major integració de la cultura en el mercat és el de les indústries creatives. Amb els anys, ha anat configurant-se com a discurs “oficial” d’una generació de gestors culturals que sovint han estat presents tant en les administracions públiques com en algunes empreses culturals. Posa l’accent en la dimensió econòmica de la cultura com a suposada font de riquesa i com a model de desenvolupament urbà. Ve de lluny, però l’anomenada crisi està servint d’empenta definitiva per convertir-lo en hegemònic en la gestió pública, tant a nivell d’estat com als actuals governs de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, reemplaçant la mirada estatal clàssica.

Un dels principals teòrics i promotors d’aquest discurs, Richard Florida, ha publicat recentment algun text posant en dubte els avantatges econòmics, polítics i morals del seu propi model.

És un discurs que no s’adapta de la mateixa manera a tota mena d’expressions culturals -acompanya millor el mon audiovisual, la moda, el patrimoni turístic, el disseny i les noves tecnologies que altres àrees-, comporta implícitament el sotmetiment del contingut al discurs del poder econòmic, i respon a un model de desenvolupament de la societat -dòcil, centrat en el creixement,…- més que discutible.

També son clars els processos de captura de capital simbòlic. Determinades expressions provinents d’entorns socials poc acomodats podien, poden i podran trobar el seu espai d’expressió i desenvolupament econòmic si assumeixen la submissió als canals i paràmetres dels més poderosos. Això passa, per exemple, de forma creixent en totes les aliances entre la cultura pop i la publicitat, o també en la seva acomodació al poder polític.

Un dels principals teòrics i promotors d’aquest discurs, Richard Florida, ha publicat recentment algun text posant en dubte els avantatges econòmics, polítics i morals del seu propi model. Però aquest retractament no sembla afectar els nostres gestors -els vells i també alguns de joves-, que consideren avançat i renovador el plantejament, amb aquella pàtina -poc justificada amb resultats culturals i sovint, ni tant sols econòmics- de ser “pràctic i realista”.

D’alguna manera, el fet que des de les institucions públiques s’aposti per aquest model és paral·lel a tot el procés d’abandó de l’interès comú des de l’estat, en els darrers anys. Aquell estat en qui alguns van considerar delegada la gestió de bens comuns (no només la cultura, també la sanitat, l’educació, les infraestructures, l’aigua, el territori,…) s’ha anat aliant a uns interessos econòmics que no es corresponen amb els de bona part de la població ni amb el desenvolupament d’aquelles àrees de la vida social que no troben la seva millor expressió en la relació econòmica.

Una gestió més comunitària de la cultura.

És per això que, en un temps de màxima ambició des del poder econòmic, d’abandonament de l’esfera pública des de l’estat i de repolitització d’àmplies esferes de la societat, es parla de la gestió des de la ciutadania dels projectes culturals. Espais culturals gestionats per col·lectius ciutadans, activitats finançades a partir del mecenatge col·lectiu,… En aquest casos la viabilitat del negoci cultural no és el principal objectiu. Es pensa més en retornar les pràctiques culturals a un àmbit autònom, independent del control polític i del poder econòmic, que en el sosteniment d’un edifici cultural que és vist com aliè.

Aquests plantejaments no son nous, però ara prenen nou vigor. D’alguna manera és la recuperació de mirades que estaven molt vives fa trenta anys (per això alguns vells gestors els miren amb el menysteniment de qui creu trobar-se amb una fase ja superada), quan hi havia “tensió civil” sobre la gestió de la cultura. Plantejaments que majoritàriament es van deixar de banda en els processos de professionalització de la gestió de la cultura i de delegació en l’estat i el mercat.

És per això que, en un temps de màxima ambició des del poder econòmic, d’abandonament de l’esfera pública des de l’estat i de repolitització d’àmplies esferes de la societat, es parla de la gestió des de la ciutadania dels projectes culturals.

Jo crec que és la direcció en la que cal pensar i actuar, pel que té de donar espai a la cultura posant al centre la gent en general, i vinculant l’activitat dels “especialistes” a aquest centre. De fet, si atenem als discursos de molts gestors públics, artistes, i de la pròpia indústria cultural, tothom sembla lamentar de diferents maneres la manca d’implicació de la gent -uns en diuen públic, d’altres ciutadania,…- el qual potser és un clar símptoma de que la delegació no és prou acceptada.

Hi hauríem de pensar més enllà de la gestió d’espais, com ja s’està fent amb iniciatives d’editorials cooperatives, programació i edició musicals, a Internet i de tota mena. Ho hauríem de fer buscant els paràmetres que ens permetin diferenciar una economia social de la cultura, com la que busquem, de models empresarials convencionals.

Un horitzó i una manera de fer enlloc d’un model.

Pensar en aquesta direcció no té perquè ser equivalent a convertir-ho en un model a implantar. Els models poden servir per pensar i per definir direccions en les quals treballar, però si fins aquí ens hem mostrat desconfiats amb la tecnocràcia i l’estandardització de processos també caldrà fer-ho quan parlem d’aquesta aposta per models més comunitaris.

Com a model, la gestió comunitària també pot tenir alguns inconvenients: limitacions d’escala -algunes propostes, poden demanar un nivell de gestió més delegat-, es podrien generar greuges comparatius, com algú ja ha assenyalat, entre gent amb millor disponibilitat de temps i tranquil·litat econòmica i gent amb més dificultats, i tampoc és qüestió de renunciar a tot el coneixement i experiència acumulats per professionals de tota mena,…

És aquí on també pot tenir tenir sentit parlar dels recursos estatals, però gestionats amb perspectiva nova, més dependents del control ciutadà que dels macro-projectes econòmics. I probablement en unes altres condicions polítiques diferents a les actuals.

Així doncs, potser és preferible que s’entengui l’opció comunitària com una aposta per una manera de pensar la cultura i la seva gestió, abans que com una recepta a aplicar en tots els casos. La mateixa idea de desapropiar i retornar la cultura a l’entorn de la qual estem reflexionant ha de suposar una resistència a qualsevol recepta.

És aquí on també pot tenir tenir sentit parlar dels recursos estatals, però gestionats amb perspectiva nova, més dependents del control ciutadà que dels macro-projectes econòmics. I probablement en unes altres condicions polítiques diferents a les actuals.

Fa uns anys em van explicar com la concessió de llicències a sales de concert a no recordo quin país europeu -crec que Anglaterra- no responia a unes normes fixes, aplicades en tots els casos de la mateixa manera, sinó que responia a un pacte ad hoc per a cada cas, en el qual participaven totes les forces implicades (per ex. la propietat, els programadors, els sindicats d’artistes, els bombers, la policia, els veïns,…) per a definir el “contracte” que regiria aquest sala.

Extrapolant aquesta lògica, crec que hauríem de ser prudents amb totes les macro polítiques i tendències uniformitzadores i treballar en processos que realment vagin de baix a dalt, dels petits acords als macro-acords, per a definir les coses.

Desobeir i altres propostes finals.

Per acabar, recollint algunes qüestions exposades, resumeixo algunes idees en forma de propostes:

Desobeir. La crisi no és una crisi real de recursos sinó una crisi financera. Sabem prou bé que el principal problema és financer i prové de que s’estan esmerçant recursos públics per compensar el que, en la més benevolent de les interpretacions, són males pràctiques del sector bancari. Davant d’això hi ha propostes que reclamen la desobediència al deute. Més enllà del plantejament global, seria bo que penséssim des d’àmbits més específics com es transmet aquest desacord amb una crisi que no és nostra. Potser és qüestió de dir no a determinades accions i propostes, potser d’oposar-se a alguns pressupostos,… Al sector cultural tenim uns hàbits molt obedients, convindria posar-los en qüestió.

Invertir la piràmide. Partint de la mirada sobre el fet cultural que proposàvem, posant més atenció sobre el fet que ja som culturals, que la cultura no és quelcom que tenim pendent d’incorporar sinó part de la vida en societat, i posant al centre de les accions culturals la ciutadania, hi ha un munt de gestos habituals en gestió cultural a posar en quarantena. Descobrim-los.

Gestió comunitària i control dels recursos públics per part de la ciutadania. Ara més que mai, en temps de retallades, resulta necessària la transparència i l’accés públic a les decisions en cultura com en tots els àmbits.

El llenguatge també construeix futurs. Els de la cultura ho hauríem de tenir claríssim. Quan es parla de qualitat, innovació, emprenedoria, formació de públics i demés es dibuixa un futur que, des de la perspectiva d’aquest text, no ens sembla l’ideal per la cultura. Afrontar la crisi també suposa posar atenció a aquest llenguatge, i dibuixar futurs diferents.

En definitiva, he intentat respondre a la pregunta “Què fer davant la crisi?”, abordant-ho des d’una mirada crítica sobre el caràcter d’aquesta crisi, evitant la resposta cega que només plantejaria la recerca de recursos per mantenir el que ja es fa, i proposant actituds resistents als abordatges que estem rebent, i transformadores envers la pròpia cultura en una direcció més centrada en els bens comuns.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Ferran says

    Estic completament d’acord en que la cultura és consubstancial als grups humans, i per tant és impossible que desaparegui. En conseqüència no és res de l’altre món dir que la davallada de recursos (si ens referim a diners, equipaments, mitjans, professionals…), no farà desaparèixer LA cultura, i que allò que pot desaparèixer és algun dels seu aspectes o manifestacions, sobretot les objectuals o materials (.que més a més, no sempre són les més importants, culturalment parlant). Apuntes -i deixes penjada- la necessitat de poder escatir algun dia, qué és cultura i què no, o millor dit, què de tot allò que és cultural (o sigui produït per una comunitat) ho considerem cultura. Fa temps que posem en qüestió la visió clàssica d’equiparar cultura i arts, però tampoc ens atrevim a dir gran cosa més. Ara sembla que tothom (penso que el consens és un element clau en l’adquisició de la condició de “cultura” d’un fenomen) té clar que la gastronomia és cultura, i que la ciència pot tenir un lloc en LA cultura. Però potser hauriem de concretar més. o no?.
    Insinues que hi ha zones de la cultura a qui la crisi no afecta, m’agradaria molt que ho poguessis concretar, fora bo poder desemmascarar qui i com pot saltar-se la crisi, i si ho fan a costa d’algu.
    Subscric la idea que la sostenibilitat no és bona per ella mateixa, i que potser caldria una bona revisió del sistema cultural, abans de saber que cal i que no.
    La idea que cal transferir a la privada determinades iniciatives, i pitjor encara, determinades responsabilitats, penso que és perillos; però no perquè li adjudiqui a la iniciativa privada -fins i tot a la lucrativa- una maldat congènita, sinó per l’abandó que representa des de la misió públlica. No entenc com la gent aplaudeix l’aprimament de l’administració pública, sense veure que més enllà de l’estalvi, allò que realment es prepara és la necessitat del mercat.
    Ja sé que no hi estaràs d’acord, però penso que negar les indústries culturals, no va més enllà de negar la realitat, i no sé si fins i tot una necessitat. Hi ha moltes facetes de la cultura que necessiten processos de producció complexos, que mouen molts recursos i que potser es desenvolupin be en determinades dinàmiques “industrials”. Però aquest no és el problema; seria com dir que el problema és que hi hagi diners i bancs, i potser la clau està en el seu us i control, en el seu funcionament…
    La professionalització de la política -i els polítics- han allunyat la gent, i potser en la cultura ha passat el mateix. Però no m’acabo de creure el discurs de tots fem la cultura (si que em crec que tots som política i tots som cultura) i no hi ha diferencies entre qui fa poc i qui fa molt, qui hi dedica la vida i qui ho fa a estones… no sé perquè us molesta tant parlar de públics…
    En la desobediència i les propostes finals, no hi tinc res a dir.

    • Jordi Oliveras says

      Quantes coses, Ferran! Gràcies per comentar. Me’n quedo amb tres:

      1.- Quan dic que no tota la cultura es veu afectada de la mateixa manera, penso en el proper festival de Pedralbes, el Sónar que es celebrarà d’aquí pocs dies, o el Liceu, que, per moltes voltes que doni, no crec que tanqui. En definitiva, que de la mateixa manera que La Caixa segueix obtenint beneficis encara que estiguem en crisi, penso que aquells projectes que troben bona harmonia amb els que tenen diners -com a patrocinadors, com a clients,…- no tenen problemes. És prou evident, no?

      2.- Referent a això de les indústries, -i aprofitant per respondre a alguna reacció que he llegit per internet-, jo no les nego ni defenso la seva desaparició. Em sembla que no ho he escrit. Ni ho penso.

      El que discuteixo és l’hegemonia del “model de les indústries creatives”, que no és ben bé el mateix que el conjunt de la indústria, sinó tota una manera d’entendre el desenvolupament cultural que inclou posar samarretes a Colón, taquilles al Parc Güell, muntar Barcelona World, considerar prioritari que vinguin molts turistes als festivals,… etc. etc. En definitiva, posar tot allò que és creatiu, simbòlic, patrimoni cultural,… al servei d’un suposat desenvolupament econòmic. El que dic sobre aquest model -no sobre la indústria en global- és que no entenc que respongui a l’interès cultural general.

      També poso en qüestió la subordinació de les polítiques culturals a l’interès econòmic. No entenc, per exemple, que els drets sobre les obres clàssiques vagin perllongant la seva caducitat amb canvis de llei i “triquiñuelas” diverses, ni el control que es vol aplicar a la xarxa en favor de la indústria. Aquestes i moltes altres, són decisions que es prenen cada cop que hi ha un dilema per triar entre el bé comú i el poder econòmic acumulat en poques mans, tendint a optar pel segon. En cultura, com en altres àmbits de la vida, es tira preferentment a favor dels interessos de qui vol fer diners, i encara més de qui ja en té. Crec que hi ha un problema en el fet que tendim a negar la confrontació i posar en qüestió decisions que si que ens afecten. Ens neguem a mirar-ho i afrontar-ho com si així mantinguéssim la pau.

      Ara bé, tot això no té gaire a veure amb que part de la producció cultural es produeixi per mitjà de processos industrials, tècnicament complexos. És més una crítica a l’ambició econòmica desmesurada i a la subordinació de la cultura a aquesta dinàmica que al mode de producció en concret.

      De fet, jo tendeixo a pensar que hi ha un bon munt d’empreses culturals petites amb pràctiques interessants, en general lluny de ser gaire rendibles i de formar realment part del poder econòmic, que assumeixen erròniament uns discursos i interessos que estan més aprop de les grans corporacions i algunes màfies, que de la seva pròpia realitat. Em sembla que aquest sumatori entre el poder econòmic fort i tot un munt de satèl·lits que sense tenir-hi massa a veure es sumen a la seva ombra, forma part de les estratègies del poder real que així queda més dissimulat.

      3- Finalment, per a mi l’eix del debat no està en la relació entre l’estat i el poder econòmic sinó en la relació entre aquests i un desitjable empoderament civil, que és la única esperança i potser l’únic sentit de tot això que parlem (en tots els àmbits, i en cultura també). Crec que és prou evident com l’estat en el seu conjunt ha anat claudicant.

      No és el mateix parlar d’una gestió més comunitària de la cultura, com he fet, que dir “tots fem cultura”. El que defenso és un major protagonisme ciutadà en la gestió de la cultura a tots els nivells: gestió de centres, control dels que son gestionats per professionals, presència en les decisions polítiques,… Això ho teniem amb els ateneus, o amb el moviment associatiu quan era fort, i també ho tenim ara amb certs nivells d’activisme cultural a la xarxa,… no és tant estrany. Seria important tornar a revisar perquè i com es va desactivar tot allò, i entendre com “de aquellos polvos vienen estos lodos”.

      I una coseta més. Més que la idea de públic em molesta la idea de “crear públic”. Quan l’aparell cultural no troba ressò, el problema és que no està connectant amb la cultura realment existent, no que la gent estiguem aculturalitzats. Per tant, la solució no és convèncer de que la cultura és una cosa que no te i li fa falta (= crear públics) sinó treballar realment al seu servei, cosa que sovint té més a veure amb les relacions i les dependències mútues que amb els “continguts” culturals.

Continuant la discussió

  1. Glásnost | Zeitgeist linked to this post on 11/06/2013

    […] problemas. Aceptemos la complejidad de esos problemas y enfoquemos bien el análisis. Recientemente Jordi Oliveras reclamaba en una lúcida exposición, un reenfoque. Yo también lo […]

  2. Ciudad – I | eva caro linked to this post on 20/01/2014

    […] tesis en algún artículo. Desde aquí agradezco el acceso a dicha información a Jaron Rowan y Jordi Olivares en sendos artículos escritos para la revista […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )