Skip to content

Carregant

L’oportunitat d’un gos

Escrit el 26/07/2013 per admin a la categoria Art i compromís polític, Ho deixo anar, Música i societat.
Tags:

Article de David Carabén, en resposta a “El don de la oportunidad”

A risc de tornar a donar corda a la màquina que m’ha d’acabar convertint en el perfecte reaccionari filldeputa amb que sembla que hi ha gent que somia, si em permeteu, voldria respondre a l’article que va publicar fa poc la Lucia Lijtmaer a Nativa.

Pel que hi manifesta, crec que fa una mala interpretació (1) del que jo vaig dir a l’entrevista amb el Jordi Bianciotto. L’excuso totalment, perquè no és difícil fer-ne una mala interpretació. N’hi ha prou a quedar-se només amb el titular de l’entrevista i no llegir-se-la per provar d’entendre el context en què ho vaig dir. La gent ha respost al titular de l’article com si fos un tuit escrit per mi mateix que volgués sintetitzar el que jo penso sobre les relacions entre art i política. La raó per la qual ara escric això que esteu llegint és per dir que no és això el que jo penso sobre les relacions entre art i política. O no és exactament això.

Quan vaig dir que el fàcil seria cantar contra els bancs i els polítics ara mateix ho feia per acabar de descriure com s’han relacionat amb l’actualitat la colla d’artistes que m’han interessat sempre i que jo adaptava al concert de l’Off the Record. Són artistes a qui els ha anat bé no casar-se amb ningú. I malgrat els èxits que hagin pogut tenir, rarament han escrit mai una cançó explícita per casar-se amb el partit de més ençà o amb la nova causa justíssima de més enllà. Artistes que, en definitiva, no han fet allò que fan els mals polítics amb la política: cançons a cop d’enquesta.

També era la meva manera de respondre a la pregunta clàssica “Com és que encara escrius sobre l’amor “amb tot el que està passant”?” Doncs perquè de la crisi, de polítics i de bancs fillsdeputa, ja n’està parlant tothom. Als bars, a la feina, a la tele, als diaris. L’últim que espera sentir una persona que ve a un concert de Mishima, és que ara, “amb tot el que està passant”, nosaltres també ens apuntem al carro. Això és el que seria fàcil. A més de demagògic. I és clar, absurd i ridícul si tenim en compte que fa poc vaig participar en l’anunci d’un banc.

Escriure cançó compromesa amb l’actualitat que recullen els diaris és molt difícil. Requereix d’un talent que per ara no he descobert en mi. I no fotem, es tracta d’un talent molt rar i extraordinari. Per què apareix Fundación Robo si no és, precisament, perquè gairebé ningú escriu cançons amb l’objectiu de intervenir sobre l’aquí i l’ara del debat polític?

L’esquerra puríssima es va passar molts anys denunciant que Brassens no escrivís sobre la intervenció nord-americana en la guerra del Vietnam o sobre el maig del 68. Algú dubta del seu talent com a songwriter o del seu compromís envers les víctimes de qualsevol forma de convenció adopti la cara que adopti? Jo no. Randy Newman va protagonitzar un anunci de Ford i s’ha convertit en estrella internacional gràcies als Oscar que ha guanyat treballant al dictat de Píxar. Però també va escriure Political Science, la cançó més afinada i divertida sobre l’arrogància de l’imperialisme ianqui.

Quan algú ho fa bé, és l’hòstia. El cas és que la gent escrigui sobre el que li vingui de gust, que ja és prou difícil trobar la pròpia veu i encara més guanyar-s’hi la vida. I si algú creu que ara toca parlar d’això o d’allò altre, endavant, que agafi la guitarra i compongui l’himne més collonut del món.

Recordo posar l’exemple de Public Enemy com a bona cançó política en la conversa amb Bianciotto. Però ara també em ve a la memòria el fantàstic nou disc de Sènior i el cor brutal. El Landete ha tret un dels discos de l’any, sens dubte. Ple de soflames i de preses de partit, i escrit i cantat tant amb el fetge com amb el cor. Deu ser perquè l’estava parint d’aquesta manera, tan compromesa amb el moment, que, cap al novembre, va escriure un article a Rockdelux on exigia als músics que prenguéssim partit, que sortíssim de l’armari i intervinguéssim en els debats de l’actualitat sociopolítica a través de les nostres cançons. Em va fer molta gràcia la resposta a Twitter de David Beef, un altre músic extraordinari, a aquell estat d’opinió: “a mi no em surt dels collons posicionar-me políticament”.

Crec fermament que l’únic compromís que se li hauria d’exigir a un artista és el compromís amb la seva obra. És a dir, amb l’exercici de manipular la forma fins a trobar-li un sentit, estètic, moral, polític, vital, digue-m’ho tu, és igual. Perquè aquest compromís és molt més radical que qualsevol posicionament polític. Perquè aquest compromís és l’únic que permet descobrir-nos com no pensàvem que érem, descobrir que som animals plens de contradiccions, covards, obsedits, esquifits, grans, llestos, valents, loquaços… D’això te n’adones en escoltar la cançó previsible, ensucrada i carca, del cantautor que es passa el dia fent el revolucionari a les entrevistes. O quan veus la pel·lícula inquietant i realment pertorbadora del cineasta que t’han presentat com un pare de família avorrit, caspós i conservador.

El Ramon Faura, o Petit Ramon, escriu artícles amb el fetge i amb el cor a la revista Nativa, posicionant-se políticament un dia i l’altre també. És a dir, que compleix molt bé amb la prerrogativa de Sènior. Per això em va fer molta gràcia que el dia de Sant Jordi, d’entre tot el seu repertori, ple de cançons explícites en la qüestió política, els treballadors de Catalunya Ràdio en vaga, van triar Com un gos, una cançó de despit, de frustració romàntica, una cançó d’amor, en definitiva, per expressar la seva ràbia contra la retallada de les seves perspectives de futur.

No podia ser d’una altra manera en una vaga d’abril. L’himne dels socialistes francesos també va néixer com una cançó d’amor. Escrita cinc o sis anys abans de la Comuna de París, segurament la primera revolta d’inspiració marxista, avui se l’ha fet seva tothom a França. Es diu  Le temps des cerises. La vaig incloure al repertori del concert de l’Off the Record en la traducció que n’he fet al català. Per què? Perquè és una gran cançó!

 

(1) No m’ha sorprès tant que una persona que no conec de res em dediqui una interpretació tendenciosa del que vaig dir com que la mateixa persona, havent titulat l’article El don de la oportunidad, participés el darrer 8 de març en un debat que portava per títol “Amar en tiempos hipster” a la Casa Encendida de Caja Madrid. Però, és clar, l’amor hipster deu ser antialienació i Caja Madrid… No, Caja Madrid segueix sent Caja Madrid: la de l’escàndol de les preferents. La Lucía devia cobrar de Caja Madrid o ja de Bankia?


21 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Lucia Lijtmaer says

    1-Evidentment, vostè no m’ha de conèixer de res, soc periodista cultural, no una figura pública. M’afalaga que hagi buscat a google per informar-se sobre la meva feina. Treballo per a diaris i revistes, que són empreses privades, no calia anar tan lluny com per indagar que vaig presentar dues sessions d’un cicle audiovisual a La Casa Encendida, que sí, és un centre cultural de Caja Madrid. Visc de la meva feina i em paguen per escriure o divulgar sobre cultura, de tot tipus. Sobre “l’al.lienació” del que es va tractar, ah, si vol un dia discutim sobre Marcuse…de moment espero aplacar amb això la seva sorpresa.

    2- Parlant de sorpreses: veig que s’ha pres el meu article d’opinió com una “interpretació tendenciosa”. L’entrevista que cito no era meva, era de El Periodico. El titular que ells van extractar tampoc era meu. Per això aclaria que algú, quan fa una entrevista, ha de ser conscient de què està dient i a qui. De tota manera, veig per on venen les critiques, entec que van amb el meu sou per fer la meva feina. També va amb el seu sou lidiar amb les crítiques, per l’interés públic que desperten les seves declaracions. I clarifico: el seu sou com a artista, no com a imatge d’un banc. Que ara veig que a vostè, tant com a mi, li interessa la precisió.

    salutacions i felicitats per l’article.

  2. Lucia Lijtmaer says

    pd. (comentari escrit per al.lusions)

  3. pau says

    Posar la cara en un anunci del Banc Sabadell durant el 2012 no és posicionar-se políticament?
    Assabentar-se només d’allò que ens interessa ha estat una opció política majoritària fins fa ben poc i mira com estem.
    No hi ha justificació possible. Cadascú respòn pels seus actes.

  4. Víctor Lenore says

    Se me ocurren muchas cosas que decir. Me han salido dos folios del tirón. En vez de torturaros con ellos, me conformo con dos preguntas para Carabén. ¿Realmente crees comparable dar una charla en el centro cultural de un banco y aparecer en un anuncio de ese banco? ¿No te parece que deberías afrontar tu responsabilidad y escribir un texto sobre las razones que te impulsaron a participar en el anuncio del Sabadell? Sería más interesante que este intento de diluir el voltaje de tu decisión buscando presuntas y microscópicas incoherencias en el comportamiento de los demás. Si quieres entrar en el debate, empecemos por explicar lo que realmente importa, ¿no? Un saludo.

  5. DGA says

    Lo tiene fácil, solo tiene que apuntarse al carro de Loquillo:

    – ¿Cómo casas eso y tu actitud general con participar en una campaña del Banco Sabadell, siendo los bancos responsables del sufrimiento de muchas familias?

    – Cojonudamente. Hay que atracarlos.

    -…

    – Es participar en su juego.

    – Es entrar en su juego, sí. Yo me he llevado una pasta por eso. Hay muchas maneras de atracar un banco, no sólo con una pistola. Con ese dinero financié la gira del disco ‘Su nombre era el de todas las mujeres’, que no hubiera sido posible de otra manera.

    http://www.que.es/musica/201212182134-loquillo-entrevista-cont.html

  6. Lluís Nacenta says

    David Carabén, les excuses que poses són, en general, d’un to prou baix: o bé dones la culpa a un altre (al periodista que destaca un titular; potser és el primer cop que et fan una entrevista?) o dius allò de “jo no he estat l’únic” (excusa realment digne d’un pati d’escola) o intentes rebaixar la cosa amb allò de “ja m’agradaria fer-ho millor, però, pobre de mi, no en sé més”. Tot plegat, com deia, d’un to prou baix. No ho trobaria res de l’altra món: un altre músic inconsistent intel·lectualment i ètica (per descomptat és una llàstima, però vaja, per fer servir el teu mateix argument, la veritat és que n’hi ha molts), si no fos per la nota al peu que hi poses.

    Tal com jo ho veig, la nota al peu és el què et perd. De debò no saps distingir entre posar la teva cara de personatge públic a l’anunci d’un banc, i fer la pròpia feina, allò del qual un és un bon professional, a la fundació d’un banc, com va fer la Lucía Lijtmaer?

    Fer l’anunci d’un banc en els temps que corren és una indignitat inexcusable. I també ho és no saber estar a l’altura de les crítiques que et poden caure en la teva qualitat de persona pública.

    Salut,

  7. joan gener says

    Si no escric, m’ho faig a sobre (i tinc temps..).

    Carabén, t’ho faré en forma de pregunta per si vols explicar-te més.

    Ara!
    Ull!
    Si no podem interpretar, no és la meva cultura!

    – Poses exemples de “gent que no s’ha casat amb res” perquè tu, com a músic, consideres que has fet el mateix?

    – Estas segur que no hi ha ni una sola persona que espera que feu una cançó o deixeu anar una arenga a la mobilització social a un disc o un directe?

    – Quan dius que no et surt de dins, això de fer cançons de la situació o per sumar-te a alguna causa social, és perquè no t’afecta emocionalment o ho has intentat i no t’hi sents bé?

    – Vols dir que l’article que respons, qüestionava el teu “talent” o facilitat o treball per fer cançons pop d’amor? No vols dir que qüestionava una actitud de ceguesa, despreci o aïllament de l’artista respecte l’entorn?

    – Quan fas servir l’expressió “apuntar-se el carro”, pot ser que algú es pensi que banalitzes la injustícia i el dolor de la desigualtat i d’aquesta crisi?

    – Quan dius “el cantautor que fa el revolucionari a les entrevistes” i la “cançó previsible”, no vols dir que en realitat, trobes una tonteria posicionar-se políticament des de l’art?

    – Cadascú que faci i escrigui el que vulgui…doncs llavors, els crítics o els periodistes o el públic, pot qüestionar el que fa i el que no fa un artista?

    – Si només hem de jutjar l’obra, perquè fer entrevistes? I anuncis? Perquè no només apareixeu en els directes i res de promoció? A no, clar! els discos s’han de pagar! el músic ha de menjar!…per això n’hi ha que fan anuncis….ja ho diuen: per tots els mitjans!

    Salut

  8. Quimantú Segura says

    Hola a tothom,

    A veure, deixaré de banda el “i tu més” de la post data ja que crec que només fa que viciar el debat:

    En primer lloc agraïr-te David que hagis entrat al debat, no és gens fàcil defensar la teva postura. Estic molt d’acord amb tu en el fet objectiu que el panflet és un dels gèneres literaris més difícils de cultivar: costa molt escriure per a sacsejar les consciències adormides perquè un artesà del verb ha de ser trencador alhora que es veu obligat a fer-ho a partir de formes fossilitzades i llocs comuns, que sòn l’única manera d’arribar al gran públic adormit (públic entre el qual em compto a mí mateix, per això ho sé). El panflet és un gènere tan difícil que la majoria dels que ho intenten no se’n surten i són devorats pel cliché, per això té tan mala premsa com a gènere literari i musical -quants han volgut ser Public Enemy i s’han quedat pel camí? I aquest és el problema que tinc amb la teva resposta, de la qual infereixo que la cosa no és tant la dificultat del gènere, com tu dius, sinó el fet que situes la teva producció artística en el paradigma de l’art per l’art, la torre d’ivori etc; ho dic sobretot perquè en la teva resposta dius clarament que la responsabilitat de l’artista és amb el seu art, una posició força coneguda i amb implicacions conegudes també a bastament: barrejar-se amb el soroll (polític) del món és anar a “lo fàcil”, rebaixar-se i renunciar a l’exigència estètica de l’art amb majúscules. Crec que quan dius que no ets prou bo per dedicar-te a escriure sobre tot el que està passant estàs pecant de falsa modèstia guardiolana, crec que el que no dius explícitament però sí implícitament és que el teu talent és massa elevat com per a assumir cap altre compromís que no sigui el Gran Art que, és clar, es troba al marge del mal gust de fer una cançó sobre com ens roben. Crec que aquí és on la reflexió de la Lucía és del tot pertinent: si pots opinar sobre el gènere de fer cançons sobre com els bancs roben, també pots ser interpel.lat sobre la teva obra en relació a com els bancs roben i fins i tot ser preguntat sobre si penses que els bancs roben.
    Per últim una petita consideració: el compromís polític mai hauria de ser confós amb el compromís partidista, en aquest sentit la teva reflexió sobre Brassens (el compromís polític del qual està fora de dubte) crec que no aplica al cas.
    Et torno a agrair que participis d’aquest debat.

  9. david rodríguez a says

    Vaig veure l’anunci del BS fet pel Carabén i en un primer moment se’m va caure l’ànima als peus. No em va passar ni amb el Pou, ni amb la puta Ruscalleda, ni amb el Monzó. Ni tampoc amb el brasa del Ferran Adrià fent ara publi de Movistar (és a dir, tot de gent que segurament mou més pasta que el Carabén). Per què? Perquè la seva tasca cultural m’importa ben poc, molt menys que la de Mishima. És a dir, m’havia traït un dels meus… Després llegeixo por ahí que l’anunci del Sabadell, segurament permetrà que Mishima tiri fent discos i gires durant una temporada i, mira, ho trobo justificable. Sobretot quan a l’anunci el Carabén no diu o fa coses que no hagi fet o dit gratis abans i després de l’anunci.
    No he pogut llegir l’entrevista sencera de El Periódico. El titular és cridaner, ésclar, però vaja. La premsa tira molt per aquí, ¿no? Tots ho sabem i no és cap crítica al col·lectiu. En tot cas, dues coses que penso al fil de tot això:
    1) com a amant de la música, m’importa sobretot la cançó (Negu Gorriak molaven perquè feien bona música. Brams no molen perquè fan una merda. Esto es así, ¿no?). L’ideologia de tots dos de fons, me la repatea. Més la del de Berga perquè són molt dolents.
    2) veig a l’article de la Lucia i algunes respostes de per aquí una posició molt sobèrbia. Em fa gràcia que li demaneu al Carabén més compromís social. El músic no està per salvar el món. Vale, tampoc per fer-lo pitjor però no veig a la seva actitud (i menys a les cançons dels discos) res per a la condemna.

  10. Manel says

    No existeix, realment, l’Art. Només hi han artistes. E.H. Gombrich (1909-2001) ” La historia de l’ Art”.

    Els compromisos amb el món, amb la realitat, o la manca de compromisos amb tot plegat, són simplement una decissió de l’artista. No cal marejar la perdiu.

    • Quimantú Segura says

      Efectivament, no existeix l’Art, existeixen les tradicions estètiques amb les que l’artista entra en contacte i decideix o no incorporar a la seva producció. El que ha passat aquí, és que en David ha explicat en una entrevista perquè no incorpora la tradició del pamflet (o l’agitprop o la cançó protesta digues-li com vulguis) adduïnt com a motius: que ara sumar-se a aquest carro seria “lo fàcil”, que com a gènere ell no té prou talent, per coherència (per l’anunci del BS), però sobretot perquè un artista es deu a la seva obra i ell considera que el que toca és donar qualitat, que això és el més important. Doncs bé, ningú li ha demanat que ara es dediqui a la cançó protesta, senzillament se li ha demanat quins són els criteris pels quals els bancs queden al marge de la poètica i en canvi la imatge i el discurs personal de l’artista no queden al marge dels bancs. Aquests criteris, són els que no han acabat de ser explicats en la seva resposta, no crec que sigui un acte de sobèrbia aprofundir en el debat.

  11. Jaume Pla says

    Un artista no té cap deure social. Només faltaria.

  12. Jaume Pla says

    Com qualsevol altre ciutadà té uns deures socials, però cap deure afegit que vagi relacionat amb la seva professió.

    • Albert says

      No n’ha de tenir cap ni d’afegit ni de rebaixat.

  13. Jordi Garrigós says

    Jaume, podria arribar a estar d’acord amb això que els seus deures no vagin relacionats amb la seva professió, no ho compro, sobretot pels temps que vivim, però ho entenc. El que passa és que en David s’ha possicionat directament a un cantó de la metafòrica barricada. Perquè aquí n’hi ha dues, no ens enganyem.

    El que ha dit en David Rodríguez sobre que la pasta del BS servirà per a que Mishima segueixi girant i traien discos. Dues coses:

    1- No m’ho crec. Vaja, és que ni de conya.
    2- Si Mishima ha d’exisitir gràcies als diners dels centenars d’immobles expropiats amb families que s’han quedat al carrer….saps que? que se’n pot anar a la merda Mishima (i qualsevol altres grup vaja).

  14. víctor lenore says

    “La música no está para salvar el mundo, pero tampoco para hacerlo peor”. No coincido mucho con la postura que expone David Rodríguez, pero esta frase me parece un punto de encuentro. La duda: ¿ayudar a construir una imagen cool para un banco en plena estafa económica no es hacer del mundo un lugar peor?

  15. admin says

    Comentari del moderador: Encara que a vegades no ho sembli, tenim els nostres criteris a l’hora d’acceptar o refusar comentaris. Un d’ells és evitar les desqualificacions personals, i més quan estan escrites des de l’anonimat i amb correus falsos. En aquesta entrada s’ha fet complicat decidir donat el propi caràcter del text i hem flexibilitzat una mica el criteri. De tota manera, ja n’hem deixat sense aprovar uns quants perquè es sobrepassava el límit que ens ha semblat raonable.

    Per un debat obert sobre les idees exposades, seguim oberts a comentaris.

  16. Jordi Oliveras says

    A mi d’aquest debat el que més m’interessa és el que pot tenir de reflexió sobre la relació entre l’artista i el seu entorn.

    Sempre m’ha impressionat aquella història de quan el Dylan es va electrificar i alguna gent es va enfadar de forma furiosa (http://youtu.be/PCGPhzWWgco).

    Durant molt de temps m’ho mirava amb admiració per l’artista, per l’atreviment i la llibertat del seu gest.

    Però amb el temps, i sense descartar aquesta qüestió, em vaig fixar en un altre aspecte: per a que la gent s’ho prengués amb aquella passió, el cridés i s’emprenyés d’aquella manera, feia falta molta implicació amb l’artista, tenir un vincle molt fort que sentien traït. I també admirava aquest vincle.

    Quan hi pensava em deia que això s’havia perdut. Que la idea de la música / consum canalitzada per mitjans unidireccionals (radio, tv, enregistraments,…) havia reduït la relació amb l’artista a un compro / no compro. I en altres moments més optimistes pensava que no, que ni la relació mediàtica havia anul·lat aquests vincles en tots els casos.

    Doncs bé. Em sembla que aquest debat va d’això: de com enmig d’una relació que potser es podria veure només en termes de consum (compres-no compres, mires la tele-no la mires,…), afloren uns lligams més forts que es troben en conflicte. I crec que tant el grup com el seu entorn (crítics i no crítics, seguidors o simplement propers) estem implicats en el tema.

    I també aquestes dues visions de la relació de l’artista amb el seu entorn es troben en conflicte.

  17. David García Aristegui says

    Mientras tanto, en una galaxia muy lejana, PJ Harvey habla de Guantánamo http://www.theguardian.com/music/2013/aug/03/pj-harvey-shaker-aamer-song

    Además de Loquillo en “Los ojos vendados”; primera canción censurada de la democracia, ¿que otros músicos han denunciado la tortura en este país? todo el mundo mirando para otro lado.

    David.

  18. Manel Cano says

    A mi em sembla que el David Carabén ha fet el que molta gent (artistes i no artistes) hagués fet. Tant de bo, tothom tingués una ètica personal prou forta i uns valors ben arrelats, per rebutjar ofertes així.
    Però la realitat és que els valors capitalistes s´han instaurat al nostre ADN, (no sé si com un virus mortal; espero que no) apartant tots els altres que són més naturals en l´ésser humà.

    Així estem a inicis del segle XXI, ens agradi o no. I a les nostres mans està canviar-ho; al dia a dia.

    El debat de si l´artista ha de fer això o allò amb la seva obra o quan va a comprar el pa, em sembla una mica superflu, sent pragmàtic, clar. Això si, si m´he de mullar diré que un artista ha de fer el que vulgui. Una obra seva, serà el reflexe d´una part d´ell durant un determinat periode de temps. Res més.
    Suposo que una obra d´art pot ajudar a la humanitat però, depenent de l´artista i de l´època de la seva vida en que crea l´obra, no té perquè.

    Perdoneu el pragmatisme i seguiu debatent, si us plau.

    Gràcies.
    Manel Cano.

  19. David García Aristegui says

    Y bueno, algunos grupos sí que se implican en temas sociales, menos mal:

    http://www.soziedadalkoholika.com/html/paginas/castellano/home.html
    01 Junio 2012 CONCIERTO SOLIDARIO CON LOS TRABAJADORES DE LAMINACIONES ARREGUI

    SOZIEDAD ALKOHOLIKA + BETAGARRI
    SALA JIMMY JAZZ GASTEIZ
    Viernes 22 de junio

    La recaudación íntegra de la entrada más los beneficios de las consumiciones se destinarán a la bolsa de resistencia de los trabajadores de Laminaciones Arregui.

    Los trabajadores de Celsa Atlantic (Laminaciones Arregui) están en huelga indefinida debido a las pretensiones de la empresa de despedir a 91 de sus 352 trabajadores, recortar sus salarios y aumentar las jornadas de trabajo anuales. Aunque el último paso de la empresa ha sido el abrir un ERE de extinción para la totalidad de la plantilla.

    Por todo ello hay en marcha diferentes movilizaciones, entre ellas este concierto.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )