Skip to content


Un insult polit i pentinat

Escrit el 14/07/2013 per Olga Ábalos a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

No fa gaire el sr. Verkami, que ja és un més de la família, em va escriure un email:

“Hola Olga Abalos, Malas noticias. Te comprometiste con el proyecto Montserrat Roig. Calidoscopi violeta pero no ha logrado reunir suficiente apoyo para llevarse a cabo.

QUÉ PASA AHORA:

No haremos ningún cargo a tu tarjeta”

Vaja. Ja n’és d’important ja, que no em cobris res de la meva targeta però el “qué pasa ahora” em deixa amb una certa inquietud al cos. Després de varies setmanes intentant-ho la companya de micromecenatge que pretenia finançar un documental sobre l’escriptora i periodista Montserrat Roig (1946-1991) no ha aconseguit el seu objectiu d’arribar als 15.000€ necessaris. L’equip d’Acontrafilms, però, no tira la tovallola d’aconseguir-ho en una altra ocasió i fer aquest documental que pretén recuperar la vida de Roig ara que s’acompleixen més de 20 anys de la seva mort.

Qué pasa ahora. Qué pasa ahora.

Reviso l’extracte bancari. Cap càrrec. Tot correcte. Però com tinc aquesta inquietud li suggereixo alternatives a aquest “I ara què”. No seria millor dir “¿per què no llegeixes a Montserrat Roig?” O fins tot proposar una reflexió conjunta de perquè el micromecenatge no ha funcionat en aquest cas: per què no ha aconseguit suficients amics virtuals? Per què la massa social ha considerat que no era un projecte prou interessant? El missatge tan escuet i tan poc sentimental del sr. Verkami segur que no passaria desapercebut per l’escriptora que, m’aventuro a dir, li dedicaria alguna de les seves punyents columnes que va publicar a la premsa durant tres dècades recordant-li que a la vida, sobretot sobretot, s’ha de ser persona. O fins i tot, i ara m’aventuro una mica més, li faria una entrevista per preguntar-li coses com: “Sr. Verkami, expliqui’m, com ha aconseguit integrar-se en les nostres vides tan ràpidament? Què potser ha detectat una certa desesperació?” O “Sr. Verkami, quins records de la seva infància l’han marcat més?”, com li preguntava a Vicent Estellés en aquesta entrevista.  O “Què és el millor que li han ensenyat els seus pares?”, com interpel·lava a Ovidi Motllor en aquesta altra. Són preguntes massa poc intel·lectuals i massa privades que ja no estan de moda, bàsicament perquè ja no tenim temps per escoltar la resposta. Però que en resulten d’una estratègia encara necessària: forçar a que el personatge recuperi el seu estatus de persona. I de persona a persona tots ens entenem millor.

I… ¿qué pasa ahora?

Doncs que he recuperat dues de les darreres compilacions d’articles de l’escriptora, “Diari d’uns Anys” (Acontravent, 2011), que recull textos escrits durant els anys de la transició, i “Un pensament de sal, un pessic de pebre” (Edicions 62, 1993) – per a quan una reedició? -, que comprèn les darreres columnes diàries pel diari Avui entre el 1990 i el 1991, l’any de la seva mort.

Respecte a aquest primer volum, han passat 35 anys d’aquells primers articles però la lúcida mirada de Roig encara és inspiradora i la seva il·lusió per l’arribada de la democràcia, contagiosa. Amb la distància aquest entusiasme em resulta ara naif i el paeixo amb una certa tristor. Perquè la democràcia que ella tant anel·lava no ha estat ni de bon tros el remei a tots els mals d’aquest país. És més, n’ha portat de nous que una generació com la meva nascuda en democràcia moltes vegades no som capaços de detectar a temps. Rellegir a Roig d’alguna manera ajuda a ressituar-nos dintre de la voràgine informativa actual, a entendre d’on veníem i com s’entenia el món quan encara no hi havia ni internet, ni el periodisme es feia a base de tuits, ni la nostra memòria visual quedava fragmentada per tots els canals de la TDT. Convida a tornar a buscar l’essència de les coses i a mirar què tenim més a prop.

I el que tenia més a prop Roig era la seva Barcelona, la Barcelona pre olímpica, pre Fòrum, pre russos, la de les porteres de l’Eixample que tot ho veien, però també la Barcelona dels bars de tota la vida en perill d’extinció, la d’una ciutat en constant transformació per acomodar als turistes que tot ho invaeïxen, la lliuta constant per aconseguir escriure-hi i viure-hi en català. Us sona? Aquesta quotidianitat impregna les seves cròniques, que llegides amb la distància dels anys ens conviden a que deixem de mirar la pantalla de l’ordinador i per extensió tots els ginys que ens rodejen i que tornem a mirar on vivim. Veure el món a través dels peus, com solia dir, i a exerci-hi la crítica, entensa sempre com una conseqüència d’una passió.

Moltes dels textos també ens remeten a que no ens oblidem que cal seguir protestant davant de les injustícies. L’any 1977, la barcelonina publica a el Mundo Diario una columna d’opinió titulada “Un insult polit i pentinat” en què es solidaritzava amb el gest de l’escriptor Jordi Coca de retornar un taló de 860 pessetes – és a dir 5,17€ – a la revista Serra d’Or al·legant: “no accepto que el meu treball es pagui a preus tant indignes”. A Coca li havien encarregat un reportatge de 9.000 caracters i sis fotografies sobre el Festival de Cinema de Rennes i ell considerava que aquell no era el valor que havia de tenir. Roig elogiava el gest i el qualificava d’ “un dels primers actes públics de reivindicació laboral d’una professió que fins ara ha estat enaltida per tota mena de lirismes i rebaixada pels nostres empresaris, els que fan país amb animeta de botiguer”. I també deixa anar una altre petita perla: “la ‘normalització’ d’una cultura és dignificar el treball del qui produeix cultura, no subliminar-lo i després fer-lo morir de gana”. I què es produeix quan es produeix cultura? Segons Roig “la cultura és l’aire que hom respira” – això declarava en una entrevista el 1978 -, per tant produir cultura seria produir aire per seguir vivint. Qué pasa ahora? Doncs que seguirem respirant per viure, sr. Verkami, funcioni o no el micromecenatge.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )