Skip to content


El recorregut conjunt com a punt de partida

Escrit el 29/09/2013 per Lucia Lijtmaer a la categoria Una más y nos vamos.
Tags:
Hay una versión en castellano tan original como esta

Em diu algú que sembla bastant feliç que ha deixat d’anar a certs llocs perquè li recorden a èpoques molt concretes de la seva vida passada a Barcelona. Poc a poc, explica, ha anat retallant els seus llocs de passeig, fins que s’han convertit en eixos molt determinats. Abans això em feia gràcia.

Dels meus records barrejats:

L’Ateneu Popular de Vallcarca, aquella vegada que vam portar a aquella noia que va vomitar-ho tot. Els concerts a la Reina de Àfrica. Tocar la porta del Albricias fora d’hores. Una reunió al centre cívic del Coll, passat el pont, recordes? Deixa que segueixi, he de seguir, si ho recordem existeix, si recordem és que va passar. Saben aquests nois que els centres cívics havien estat focus de resistència? Calla, o segueix, però decideix-te. Caure a terra al parc de la Pegaso, mortes de riure, morts de riure, qui hi havia, t’en recordes, el planetari de la Barceloneta on algú es va penjar de l’aranya de vidre, el Punto Ciego a Ramón i Cajal, juren que darrere hi havia una noia que recitava a Vallejo i cantava amb acordi, com la russa d’aquell local del carrer Girona, la Rosa Blanca, era tan blanca la russa, acudit fàcil, no t’ho han explicat, això, tampoc?, la russa tenia secrets eterns, secrets que feien que se’t posès de punta el pèl del clatell. La biblioteca de quatre llibres al carrer Niça, a dalt, al Guinardó on canviàvem llibres per cigarrets, el Loco del Paralelo al Paral·lel que portava perruca i li arreglava els ventalls a les vedettes, Eddie magnífic en qualsevol punt de la Rambla, el mar que no feia olor de mar arribant a Sant Adrià, un portal al costat d’Herón City on se’t van trencar les mitges i algú va dir anem al Clot a escoltar els Chichos.

Record 1 (ordenat). Anys després.

R. i jo caminem de nit, amb l’asfalt mullat sota els nostres peus, després d’un concert al bar Pastís. El Pastís em recorda quan estudiava. No fa fred i ha deixat de ploure.  Li explico que quan volto per la zona de l’església del Pi, sempre em perdo. Penso que estic anant cap a les Rambles i en realitat camino cap a Via Laietana. R. riu de la meva desorientació d’ànec marejat. Fa olor de pluja.

Record 2 (també ordenat). Anys després, també.

M. i jo caminem, aquesta vegada de dia, per la zona de Pedralbes. Treballem en una redacció, i aquestes a vegades estan ubicades en llocs inhòspits. Migdia assolellat, tedi laboral. Al nostre voltant, botigues de llenceria cara, xarcuteries amb productes francesos, perruqueries per rosses. Fumem a poc a poc i voregem un parc infantil, enfangat. M. em diu : “Aquí hi ha un edifici que sembla de Londres, les teules són grises”. És curiós, a mi també m’ho havia semblat. Només l’edifici. Riem. “Si mires als costats, ja es veu que és un altre lloc, que estem al maleït Pedralbes”. I seguim mirant l’edifici, amb la vista retallada, per no veure a banda i banda.

***

Una vegada vaig escriure en un llibre: “es diu que ‘l’efecte bombolla’ es dóna quan no pots relacionar dos punts d’un mapa fora d’aquesta representació abstracta”.

Ara, passat el temps, se m’acut que tant de bo els espais -i em refereixo a la ciutat en si i aquells que l’habitem-, no fossin compartiments tan estancs. Que aquesta mirada tancada s’hagi convertit en bandera de la qual presumir (“jo no creuo la Gran Via”, “mai he trepitjat Sarrià”, “No conec Vallcarca”), m’apareix ara com un senyal tristíssima d’alguna cosa inhabitada.

El que no transitem no ho coneixem.

Ara que apareixen multitud de veus comunes que reivindiquen la proximitat en la solidaritat (també afectiva) penso si no serà el moment de trencar una llança també per la curiositat. Aquella sensació d’excitació i plaer davant allò desconegut, davant del que està per venir. Si una part del meu passat en aquesta ciutat -que era llibertària, rara i juganera- se m’apareix meravellosa és perquè la vaig transitar. La cultura, com tot, és recorregut. Quina alegria adonar-se que la pròpia nostàlgia no és curta. Tanta riquesa comuna compartida pel trànsit pot ser -ha de ser- un bon punt de partida.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )