Skip to content


Dormir per a resistir

Escrit el 16/10/2013 per Marina Garcés a la categoria el sol ho encén tot.
Tags:
Hay una traducción al castellano de este texto

És quan somio,
que omplo jo la meva ombra
(C.Riba, dedicat a J.V.Foix)

Hi ha dies llargs, de nits curtes, que acaben per semblar un somni. El cos formigueja, els ulls couen i les vivències s’entrellacen, pròximes i distants a l’hora… com en els somnis, dels quals mai no estem segurs d’haver sortit del tot. Fa dos dies, vaig veure una obra de teatre colpidora, Le voci di dentro, del dramaturg napolità Eduardo de Filippo. A fora, als carrers de Girona, havia arribat el fred de cop i plovia, com en un inesperat somni hivernal. Dins del teatre, dues famílies veïnes veien la seva vida convertida en un malson a causa d’un somni, confós amb la realitat, d’un dels seus protagonistes.

Si busqueu l’obra a la wikipedia, trobareu la trama, l’anàlisi dels personatges i fotografies que no us podeu perdre del seu autor, sabreu què va somniar el protagonista i quines conseqüències té aquest somni sobre els seus veïns. Podreu relacionar aquesta peça amb tota la tradició literària i filosòfica sobre les fronteres borroses entre el son i la vigília, el somni i la realitat. Però el que és més inquietant de Le voci di dentro és que aquest somni ve a posar en crisi la vida d’una comunitat de persones –familiars, veïns– que declaren insistentment no poder dormir. Un darrere l’altre, de bon matí, afirmen no haver dormit, no poder agafar el son, dormir cada cop menys i més malament. I expressen el desig del son com un luxe perdut, com un privilegi de pocs. Excepte un personatge lateral, a qui no afecta res del que passarà, i que afirma estar prou cansat a la nit com per dormir sense “fer ni un somni” (els italians tenen la bonica expressió “fare un sogno”, per dir somniar), la resta ja no descansen.

A la Itàlia sorgida de la segona guerra mundial, aquests personatges representen l’inici de la societat del malestar

A la Itàlia sorgida de la segona guerra mundial, aquests personatges representen l’inici de la societat del malestar. Una societat ensordida, on ningú ja no escolta ni acull ningú. Una societat de la sospita, on ningú no es refia de ningú. Una societat sense horitzons on només queda el present etern de la pobresa, per uns, i el temps amenaçador d’un benestar aconseguit vergonyosament, pels altres. “Morts, tot està ple de morts”, diu el protagonista, i el teatre esclata a riure, perquè els italians tenen la gràcia de fer comèdia sense perdre la profunditat ni la radicalitat. Tot està ple de morts que baten portes quan és fosc i de cucs que assetgen els pocs somnis que podrem arrencar a la nit. Ja no podrem dormir.

Aquesta dificultat per dormir, aquesta vetlla que no és la de les consciències despertes, sinó la d’un incansable malestar, és el nou recurs, l’última escletxa per on el capitalisme actual s’inflitra fins l’últim racó de les nostres vides. Almenys això és el que afirma Jonathan Crary en un dels seus darrers llibres, titulat 24/7 (Verso, 2013), és a dir, 24 hores, 7 dies a la setmana. Casualment, aquest llibre em va caure a les mans aquella mateixa nit gironina i l’he devorat en menys de 24 hores. Crary és contundent: el son era l’últim bastió que li quedava al capitalisme per colonitzar les nostres vides i incorporar cada un dels seus els racons, i cada un dels seus els moments, al temps continu de la producció, del consum i de la comunicació. Dormir és un obstacle perquè descansar és desconnectar, retirar-se és interrompre i ajornar l’exposició contínua a una mobilització sense repòs, a una visibilitat sense ombra i al flux continu de la interactivitat. Això està clar, i per això els aparells han aconseguit entrar des de fa temps a les nostres habitacions, primer les televisions, ara els dispositius mòbils que, amagats entre els llençols, ens recorden que el nostre son és només un simulacre i que, encara que no ho sembli, seguim allà, sempre a punt, disposats.

En el capitalisme actual no es pot no estar disponible

En el capitalisme actual no es pot no estar disponible. Per això, seguim sense poder dormir, però el malestar de l’Europa de la segona guerra mundial, encara inquietant i ple de morts, és ara la disponibilitat non stop, plana i superficial, del món global. La falta de son ha perdut perillositat i ha guanyat rendibilitat. Aprendre de nou a dormir seria, doncs, en primer lloc, un acte de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral de la vida per part del capitalisme actual: dormir per interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser i per perdre els contorns del jo, dormir, en definitiva, per sabotejar la màquina de produir benefici a partir no només del nostre treball, cada cop més escàs i innecessari, sinó del conjunt de la nostra activitat.

Però Crary va encara més enllà i ens dóna una altra explicació de la perillositat dels cossos que dormen per al sistema actual: “Dormir és una de les poques experiències que queden on, conscientment o no, ens abandonem a la cura dels altres. Per molt solitari i privat que pugui semblar algú que dorm, encara no està del tot separat de les trames del suport mutu i de la confiança, per molt fets malbé que puguin estar aquests vincles.” (p.125) Així, afegeix Crary, “en la despersonalització del son, el que dorm habita un món comú” (p.126). Per això els nens encara saben dormir, i observar el seu son transmet la pau de qui se sap en mans d’altres. La impossibilitat del son és, per tant, la impossibilitat d’un món comú on poder descansar i abandonar-se. Quan cadascú es juga sol la seva connexió amb el món, quan cadascú es juga sol el seu èxit i el seu fracàs, quan la vida és un joc d’oportunitats en què cadascú de nosaltres guanya o perd la partida de la seva vida contra els altres, no pot haver-hi repòs.

La impossibilitat del son és, per tant, la impossibilitat d’un món comú on poder descansar i abandonar-se

L’obra de De Filippo acaba amb el silenci de dos germans mirant-se llargament de fit a fit, un a cada banda de l’escenari, fins que un dels dos, el traïdor, s’estira (mort? adormit?) a la cadira. No hi ha hagut reparació ni reconciliació, l’obra no ofereix consol, però aquella figura en repòs és una estranya senyal: descansa, perquè malgrat la ferida i la traïció del vincle, el germà no l’ha abandonat, no ha deixat d’observar-lo, d’escoltar-lo i, podem imaginar, d’estimar-lo. Un món comú no és un món feliç, harmònic i reconciliat. És un món on el sofriment pot dormir dins nostre. On la por es pot ajeure també, com una ombra que ens embolcalla. Un món on els cossos que dormen no deixen d’estar separats però se saben, d’alguna manera, entrellaçats per una respiració que els acompassa.


3 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. helen says

    y ay que no vengan a robarnos sueños,
    ay que no nos enreden en la cama.
    Guardémonos la sombra
    a ver si desde nuestra oscuridad
    salimos y tanteamos las paredes,
    acechamos la luz para cazarla
    y de una vez por todas
    nos pertenece el sol de cada día.
    “Vamos saliendo”, Pablo Neruda

  2. corda says

    Gràcies pel text, Marina. M’ha fet pensar en els nostres llocs de descans, els llits.
    Fa uns mesos al final de la mani del dia de la dona treballadora, vaig veure, quan érem a la plaça, una pancarta que deia: “mulleres na cama, mulleres en loita” (dones en el llit, dones en lluita). Era una tarda de dissabte tan plujosa com fosca. Va ser una de les frases escrita sobre paper plastificat més maques que havia vist mai. Dones en el llit, dones en lluita. Un contrasentit. Les dones treballen, cuiden sempre alguna cosa, nens i avis, són les que, netejant les coses, organitzen el món. La pancarta deia que per a moltes el llit és l’espai de lluita. Les dones que eren a casa dins dels seus llits eren també a la plaça (o potser, hi havia un tros de plaça dins del llit, no sé). Necessitem descansar però el llit pot ser una mesa d’operacions, un gabinet de crisi on es dirimeixen els pensaments més profunds i dolorosos. Els llits són espais de lluita i descans. A vegades, el lloc on ens oblidem de dormir.

Continuant la discussió

  1. "Le voci di dentro" reflexiona sobre el malestar social | Apunts de Temporada linked to this post on 18/10/2013

    […] Aquest text de Marina Garcés està extret del bloc Nativa. […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )