Skip to content

Carregant

“Bona cultura”? no, gràcies

Escrit el 17/11/2013 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:
Traducción al castellano de este texto

Suposo que “cultura” és una col·lecció de pràctiques i també una col·lecció dels objectes que algunes d’aquestes pràctiques generen. Aquesta setmana, arran d’un debat sobre la cultura als mitjans públics Joan M. Minguet escrivia això: “Una de les coses que moltes persones no entenen és que una de les grans missions de la bona cultura, sobretot en èpoques de crisi material i espiritual com la nostra, és enfrontar-nos a la crisi, a les crisis, no fugir d’elles, ni entretenir-nos en el sentit més alienant del terme.”

En principi, res a objectar. Ningú amb dos dits de front pot oposar-se a una idea de cultura fonamentada en el pensament crític, és a dir, com a eina que tracta d’entendre el món que l’envolta i a no conformar-se amb discursos tancats i fàcils. Tanmateix, si ens detenim en termes com “bona cultura”, “missions” o “moltes persones no entenen”, sonen les alarmes: bon alemany, bon espanyol, bon català… bon cristià, bon soldat.  El terme traspua cert fanatisme, també certa innocència.

Per començar, i això és el que m’espanta, cultura en singular. Com si només n’hi hagués una. Bé, podríem entendre que utilitzada així, en singular, “cultura” apareix com aquella noció abstracta que acull totes les cultures, encara que aquestes “cultures” es contraposin i, en certa forma, s’anul·lin. Al cap i a la fi, aquella forma cultural que explica el món de qui viu a Pedralbes, juga al polo i vota al Fernández Díaz (disculpeu el tòpic) no pot ser la mateixa que la de qui fa castells, treballa com a bomber i simpatitza amb en Junqueras (una altra associació tòpica per la que demano disculpes de nou). De fet, la paraula “cultura” és prou ambigua i ampla, confusa, com per a què aquell que viu a Pedralbes pugui ser un àvid lector de Guy Debord i qui simpatitzi amb Joan Herrera col·leccioni pistoles automàtiques. Al capdavall, si la destral de sílex s’exposa en els museus com a cultura, també és lícit exposar una de les Mauser Banner que utilitzava la SS.

Destrals i dagues neolítiques trobades a Azay-Le-Ferron l’any 1930

Tanmateix, el possible valor genèric de “cultura”, un terme fictici en la mesura que inclou coses que es neguen entre elles, deixa de ser genèric quan el determinem amb l’adjectiu “bona”. Aleshores sí, la cultura deixa de ser un ens abstracte i esdevé instrucció moral. Ens retrobem amb el seu origen classista. La cultura com aquell repertori articulat de formes amb el que l’elit imposa un model de conducta a la resta d’habitants. Per exemple, la cultura palatina. És a través del que es pinta i balla a la cort, de la forma en què es parla i es menja a taula, de la forma en què es vesteix i calça al Palacio Real, a Versalles o al Hofburg vienès, que els bons espanyols, els bons francesos i els bons austríacs, accedeixen a un ordre moral de caràcter exemplar. Això, si tenen diners, i és clar. Si són pobres i no poden comprar-se unes sabates vermelles amb tacó espanyol o una gorgera de seda, si són camperols i anar vestits com el Grand maître de la maison du Roy o el Kammermeister resulta ineficaç a l’hora de plantar naps, aleshores, ai!, són incultes, vulgars i aliens a la “bona cultura”.

MAUSER BANNER

Pistola Mauser Banner, Parabellum 9mm, comercialitzada a Alemanya el 1939

És cert que la producció industrial va alterar la situació. Potser això explica que la destral de sílex (pobre bon salvatge) no ens ofengui i sí ho faci una parabellum 9mm (cobdiciós industrial que odia a l’altre); que una s’exposi als museus d’història i l’altre als de l’exèrcit. Amb la revolució industrial la cultura deixa de cuinar-se a les corts a foc lent i comença a fabricar-se en sèrie a les factories de Manchester. És des d’aquí que el discurs de la “bona cultura” deixa de ser un monopoli de les elits aristocràtiques per aparèixer, també, en boca d’aquells “revolucionaris” descontents amb la vulgarització introduïda per la màquina. A la component classista s’hi suma una component puritana.

En tot cas, abans i després de la revolució industrial, una situació paradoxal i significativa és que molts objectes que avui entenem com a “bona cultura”, en el seu dia no van gaudir d’aquest prestigi. Van néixer amb el ferm propòsit de dinamitar el concepte “bona cultura” introduint elements vulgars o frívols o moralment sospitosos o simplement pobres. Penso en la verge morta que pinta Caravaggio i que pren per a model el cadàver d’una prostituta ofegada en el Tíber. Penso també en la mítica exposició de l’Independent Group l’any 1956: This is Tomorrow; o en les pintures de Dubuffet o les “escultures” de Spoerri. La llista d’exemples és eterna. Tots ells, en el seu moment acusats da banals i vulgars. Tots ells, en principi, exclosos de la bona cultura fins que algú els va “desinfectar”, va extraure les bales del carregador i els va convertir en mercaderia cultural, en cultura bona i obedient.

Potser qui va “desinfectar” aquestes obres ho va fer de bona fe. Al capdavall, gracies a la seva “esterilització”, avui les podem veure als  museus. Però en tot cas i al marge de la seva voluntat, actuava com un agent del poder, això és desnaturalitzant l’objecte i desactivant la seva càrrega crítica. A diferència d’una sandàlia a la mà, una pistola sense bales dins d’una vitrina és també un objecte banal.

Reflections resonate the contents 1956

Reflections resonate the contents. Pavelló d’A+P Smithson a l’exposició
THIS IS TOMORROW (1956). Fotografia de Nigel Henderson.

SPOERRI

Daniel Spoerri, Kichkas Breakfast-I. 1960


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Txell Bonet says

    Interessant!

  2. Mon says

    Interessant. En tot cas, considero que una sandàlia no deixa de ser un objecte banal… I que em perdoni Sant Fernàndez!
    És cert que la integració a un cànon de “bona cultura”, fins i tot quan aquest cànon implica un moviment crític de la cultura sobre si mateixa, no deixa de ser una desactivació de la càrrega letal que molts actes comporten, més enllà de si acaben sent batejats com a cultura o no.
    El problema que li veig en aquest plantejament implícit que hi ha en l’article, és que sembla que llavors la cultura ha de raure fora del cànon… amb la qual cosa tornem a tenir un problema, conceptual, però amb conseqüències plenament efectives. El fet que des de la “bona cultura” no s’accepti el que jo faig, per exemple, implica que estic en el bon camí? Tampoc, em sembla, no? Tot i que ho continuaré fent amb independència de la valoració posterior externa i la canonització eventual (“la bona cultura”).

    • Ramon Faura says

      Mon, crec que entenc el que dius i m’interessa com li dones la volta. Pensant sobre la marxa: si banal és allò que no té cap interès, una sandàlia no és un objecte banal en la mesura que té un interès d’ús evident i que, a més, fora del peu, sostinguda en una mà, adquireix un interès, diguem-ne, semàntic.
      Deixant de banda la sandalia. Tens raó amb això de “fora el canon”, però també podries pensar que la pregunta a fer-se no és si una cosa està dins o fora del canon. Més enllà de actuar “amb independència” respecte la valoració del canon; preguntar-se quin suport ideològic conforma aquest canon. I preguntar-se, sobretot, si pronunciar-se “culturalment” (i sé que l’expressió té trampa) no és en realitat començar a conformar un nou canon des del qual valorar què és i que no és cultura des d’un nou espai ideològic,
      Al capdavall tot allò que anomenem “cultura” són coses que uns poders determinats (i evidentment no em limito només al poder de “l’estat”) han recuperat i presentat com a tal. És des d’aquí que crec interessant invertir la teva pregunta: ” Des de quina taula de valors, en nom de què, des de quina ideologia, vosté decideix que això és (o no és) cultura”. En altres paraules, la cultura no com un tot absolut, sinó com una afirmació (o negació) sostinguda des d’un lloc determinat i al servei d’un programa concret (lícit o ilícit). En fi… una abraçada

  3. Tomás Pariente says

    Entiendo que los significados son lo que es o no es banal. Todo conocimiento es cultura. A mi en estas discusiones en las que se fija una posición desde la buena cultura me hacen pensar en el criterio desde el que discriminamos. Discriminar es inevitable, o si se prefiere establecer diferencias. A mi me pasa como a Mon. ¿Cualquier estructura, cualquier narrativa que hace distinciones es indeseable? Entonces tampoco parece posible criticar nada. Prejucios aparte la cuestión es explicitar razones y que estas puedan ser discutidas; pero habrá que decidirse por algo, incluso ser intransigente.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )