Skip to content


Els talons d’agulla de Genís Segarra

Escrit el 29/11/2013 per Aida Sánchez de Serdio a la categoria En grau de temptativa.
Tags: .
Hay una traducción al castellano

Poso mans al teclat per escriure aquesta primera columna per a Nativa i, com vaig rumiant ja fa dies, penso que l’he de dedicar al mateix fet d’escriure una columna. Està clar que això té una mica de maniobra de dilació (la metaescriptura sempre va bé per donar-se marge), però la decisió també és fruit de la necessitat de repensar què és això d’escriure i en quines condicions ho faig. Diguem que no puc separar el que escric del quan, on i perquè ho faig. I això, que sembla una obvietat -i, dit així, segurament ho és-, per a mi en aquests moments té conseqüències importants.

Fins fa poc jo treballava a la universitat. Les circumstàncies en què la universitat i jo ens hem separat després d’una escalada de maltractaments ben segur que donarien per omplir una altra columna, però el que volia dir ara és que hi he treballat un temps prou llarg com perquè l’escriptura acadèmica hagi monopolitzat gairebé tota la meva producció de pensament escrit. L’actual campanya d’avaluació sistemàtica i continuada del professorat temporal, tan centrada en les publicacions en revistes d’”impacte” i editorials “científiques”, fa quasi impossible crear-se un espai mental diferent a l’acadèmic. I així m’he trobat tot aquest temps practicant, de millor o pitjor manera, el difícil art de combinar les rigideses d’aquests formats amb la necessitat de dir coses que em semblaven importants, i que alhora creia que podien tenir sentit per a les persones amb qui comparteixo espais de treball i discussió. Aquesta necessitat de sentit ha fet també que la meva producció acadèmica hagi estat relativament escassa o al menys no selvàtica. En tot cas, i aquí ve la cosa, en un context acadèmic el discurs circula per vies més o menys clares i establertes, ens agradin o no, i, per tant, també la interlocució, el reconeixement, la legitimitat…

I així m’he trobat tot aquest temps practicant, de millor o pitjor manera, el difícil art de combinar les rigideses d’aquests formats amb la necessitat de dir coses que em semblaven importants

En canvi, ara que em trobo amb la possibilitat, inquietant i emocionant alhora, d’escriure pràcticament sobre el que vulgui, adreçant-me a lectors que desconec, no puc evitar preguntar-me per la legitimitat d’aquesta relació. Què és el que em qualifica per distribuir generalment les meves simples ocurrències o reflexions profundes? I no vull dir que aquesta pregunta no ens l’haguéssim de fer també a la universitat, però en aquell context sol tenir una resposta més codificada per la posició que s’ocupa en l’estructura. En el cas d’una escriptura llançada al món en obert, he de suposar que la legitimitat prové de la vàlua de la pròpia mirada o de les idees que s’elaboren sobre aquest món. I jo em pregunto: de debò tinc tantes coses interessants a dir? Vull dir: sempre?

Per temporades tot el que passa al voltant de la cultura o de l’educació, que figura que són “els meus temes”, em sumeix en un estat de desconcert. Això no vol dir que no em mereixi una opinió (com deia aquell, les opinions són com els culs, tothom en té una), però trigo un temps a construir-me’n una interpretació que em sembli digna de compartir. En aquestes condicions, què puc produir que no sigui un assaig, una possibilitat, una temptativa? Per altra banda, bona part del meu pensament és producte del diàleg. No em refereixo només a la constatació que tot pensament és necessàriament col·lectiu, sinó a l’experiència més concreta i literal del descobriment i afinament de les pròpies idees en conversa o en polèmica. És per això que m’imagino les meves paraules sempre acompanyades del núvol d’acotacions que reconeixen la col·laboració d’amics i antagonistes en la seva creació (solució totalment impràctica en una columna d’opinió, més enllà de la inclusió elegant d’alguna cita). I malgrat tot, pel simple fet d’estar escrivint aixó ara mateix, accepto el repte de produir entre 4000 i 6000 caracters cada mes sobre alguna cosa que potencialment interessi a algú més que a mi mateixa, fer-ho amb responsabilitat i amb una veu, si no ferma, al menys sí creïble i que sigui capaç d’atrapar el lector en l’acord o de convidar-lo al debat. En tot cas, una veu que pugui ser identificada com a “meva” (?).

Escriure aquesta columna m’exigeix també a mi enfilar-me als talons d’agulla per evidenciar que això no és producte només d’una necessitat expressiva o d’una invitació

Tot això no pretén pas ser un exercici de falsa modèstia, ni una estratègia per rebaixar expectatives i no sortir tan mal parada del tràngol. Més aviat el que volia era començar aquesta col·laboració amb Nativa interrogant algunes de les implicacions que em sembla fonamental tenir en compte quan desplego un discurs en l’esfera pública. En una entrevista a Astrud, que no he sigut capaç de tornar a trobar i que espero no recordar de manera deformada (hi ha altres converses on ha dit coses semblants), Genís Segarra parlava del seu costum d’actuar amb talons d’agulla com una forma de desnaturalitzar l’actuació mateixa. Pujar a l’escenari és una performance, i trobar-nos-hi un munt de gent que ens escolta no és pas producte d’un encontre espontani, sinó de l’acurada producció de l’espectacle. Els talons d’agulla, inestables i precaris, l’obligaven a mantenir un continu estat d’incomoditat i d’estranyament davant d’aquesta situació. Escriure aquesta columna m’exigeix també a mi enfilar-me als talons d’agulla per evidenciar que això no és producte només d’una necessitat expressiva o d’una invitació, sinó de l’acceptació de prendre part en la performance que és la construcció d’una veu pública.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. yomemiconmigo says

    No sé perquè t’has d’enfilar a uns talons d’agulla per construir-te una veu pública. No sé perquè has d’evidenciar més l’evidència de que no es tracta d’un encontre espontani amb un públic que no coneixes. Precisament el que necessita l’esfera pública és una mica de sinceritat i una mica menys de maquillatge. Et diria que no et preocupis per si és una relació legitima o per si les teves reflexions poden interessar algú més que a tu mateixa, això ja es veurà. El tema més banal, el punt de cocció d’un bistec, pot tenir un gran interès; però si t’enfiles a uns talons molt alts i ets massa conscient de que has de dir alguna cosa intel·ligent segurament no diràs res diferent a tot el que diuen els altres. Deixat anar. Si us plau, no t’amaguis. Ja es prou inestable i precària la vida. Si algun dia no ens agrades, doncs tampoc passa res. Precisament per això aquí no t’hem d’avaluar.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )