Skip to content


On són els morts

Escrit el 20/11/2013 per Marina Garcés a la categoria el sol ho encén tot.
Tags:
Hay una traducción al castellano de este texto

Spinoza deia allò que les persones lliures no pensen en la mort. Deleuze se’n feia ressò. I jo m’ho havia cregut. Tot i que, gairebé com tothom, he sentit alguna vegada l’angoixa de la meva pròpia mort i, sobretot, l’abisme inconsolable davant la sola idea de la mort d’aquells qui estimo  (especialment, els fills), d’alguna manera em sé o em sento en l’estela de Spinoza i de Deleuze i de la seva aposta per una vida i un pensament lliures de l’ombra de la mort.

El que no se m’havia ocorregut pensar mai és que no és el mateix pensar en la mort que pensar en els morts; en allò que no sabem com serà, si és que és alguna cosa, que en aquells que ja han sigut, que ja han estat, entre nosaltres. Que els cossos morts tornen al cicle de la vida, sigui en la forma que sigui, és la lliçó del materialisme il·lustrat que molts de nosaltres, occidentals laics, hem interioritzat tan tranquil·lament. Ni reencarnació de les ànimes, ni judici final, ni cel ni infern. Que bé. Arbres, flors, energia còsmica i onades del mar. És allà on són els nostres morts. Per això ja no ens cal visitar els cementiris, ni sabem perquè mengem castanyes per Tots Sants, ni tenim altars domèstics, com els antics romans o encara molts orientals d’avui dia. Sabem que allà, en els seus símbols, no hi són. On són els morts, aleshores? No les partícules del seu cos, sinó ells. Han deixat de ser-hi, realment, entre nosaltres? La nostra tradició, en la seva vessant clàssica i també atea, ens dóna una resposta: estan en el record. És a dir, que viuen si algú els recorda i, oh cosa terrible, que deixen de ser-hi quan se n’esborra l’últim record, és a dir, quan al seu torn mor també la darrera persona que en guarda memòria. Per això els antics s’esforçaven en ser herois i viure així eternament en la posteritat, i per això nosaltres ens esforcem, més bé o més malament, en deixar un rastre d’afecte o d’estima, entre aquells que ens envolten. Per no morir del tot, i per no ser només arbres, flors, energia còsmica i onades del mar.

La nostra tradició, en la seva vessant clàssica i també atea, ens dóna una resposta: estan en el record

Fa un parell de setmanes vaig fer una escapada a Berlin. Hi havia viscut uns mesos l’any 95 i feia temps que tenia ganes de visitar el “nou” Berlin: la reconstrucció de les zones on hi havia hagut el mur, la unificació dels barris de l’Est i de l’Oest i la reconversió d’aquella ciutat temporalment fora de lloc en la capital d’Alemanya i, d’alguna manera, d’Europa. I sí, a Berlin hi ha molt de nou: edificis nous, habitants nous, vinguts en gran part de la riquesa també nova de l’Est, una nova vitalitat social i cultural i un marc polític europeu, igualment nou, que li dóna una també nova conjuntura. Entre tanta novetat, la breu escapada que vaig fer al nou Berlin va estar marcada inesperadament per l’impacte i les hores passades a tres espais, també nous, dedicats a la memòria dels morts: el Monument a l’Holocaust, el Museu Jueu i el Parc del Mur. No hi havia caigut: en el nou Berlin, a la ciutat de l’Europa del futur, si és que a Europa li queda algun futur, la presència més viva, més prometedora i més visitada, és la dels morts i els seus memorials. Per cert, en alemany memorial és “Denkmal”. En una estranya barreja fonètica d’alemany i català, sempre m’ha semblat que és una paraula que més que senyalar el record dels morts, ens vol recordar que pensar (denk-en) fa mal.

L’homenatge ètic i històric als morts de la guerra i de la violència política es vesteix, a Berlin, de firma arquitectònica internacional, d’avantguarda artística i d’atracció turística. Però qui hi passa unes hores necessàriament es troba empès més enllà de l’experiència cultural consumista d’haver visitat un Eisenman o un Liebeskind. La sensació és la d’haver trepitjat una ferida i de sortir-ne, estranyament, més acompanyats. A part dels grans memorials, a Berlin hi ha molts cementiris. No estan a les afores ni en grans espais amurallats. Són jardins entre les cases, petits o grans, o a la cantonada de qualsevol carrer, on hi descansen, tranquil·lament, unes quantes desenes o centenes de tombes que es veuen, com un paisatge qualsevol, des de les finestres i les cases dels vius. A Berlin vaig tenir la sensació, per primera vegada a la meva vida, que els morts, fins i tot aquells històricament dolorosos i intolerables, més que reparar o corregir el curs de la història amb la seva memòria, el que fan és oferir companyia als homes i dones lliures que no pensen ja en la mort. No crec que ens ensenyin res, però fan la vida més densa, més rica i més fonda.

I pensava, finalment, que si la memòria no corregeix, l’oblit no repara.

En tornar de Berlin em va arribar un llibre a les mans, insòlit i preciós, que porta per títol Tout sera oublié, tot serà oblidat, del pintor Pierre Marquès i l’escriptor Mathias Énard (Actes Sud, 2013). El llibre recull, amb inquietants dibuixos i un text breu i contingut, un viatge a Bòsnia que és un viatge a la desaparició de la destrucció. Un viatge al no-res. Un viatge que no persegueix les pistes de la memòria ni les de la reconstrucció i tornada a la normalitat d’un país irreversiblement ferit per la guerra, sinó el treball d’erosió i d’oblit que el temps, la gravetat, els materials i la vida mateixa imposen a les ferides del passat recent. És un viatge cap a la impossibilitat de rememorar, d’immortalitzar, de fixar en l’espai i el temps el rastre de l’horror. En els dibuixos d’aquest llibre l’horror és un llop, l’horror és un corb, l’horror és un violador o un franctirador. Són la traça de l’irreparable, perquè la mort és allò que passa, és a dir, que té lloc i s’esborra, sense poder ser curat.

Berlin, el nou Berlin, s’ha omplert de memorials, mentre que el llibre d’Enard i Marquès narra des dels Balcans la impossibilitat de tot memorial, de tot denkmal. Em preguntava si plantegen respostes contràries a un mateix problema sense solució. M’ho preguntava, a més, amb el rerefons dels 9.000 cossos del tifó de Filipines que simplement han desaparegut d’una ventada, o amb les discussions, de nou obertes, sobre les fosses comunes que a les cunetes de la península ibèrica encara no s’han pogut obrir. I pensava, finalment, que si la memòria no corregeix, l’oblit no repara. Una i l’altre només permeten seguir vivint una vida que acumula i desplaça el dolor d’estar vius, acompanyats de tants morts.


5 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Xavier Tort says

    Hi ha una altra mirada sobre la llibertat i la mort que consisteix en el contrari, ser capaç de mirar-la cara a cara d’una manera totalment integrada i desdramatitzada davant de qualsevol vivència, davant de tota situació com una presència continua, precisament per assolir una alliberadora relativització i desvirtualització de tot allò accessori cap a una major força i plenitud.

  2. Anna B. says

    Hola Marina, gràcies pel teu article.
    De totes maneres, no crec que Berlin sigui gaire bon exemple de recuperació de la memòria històrica, si més no, encara els queda un llarg camí… Del meu últim viatge a Berlín en recordo, amb estupefacció, com n’arriba a ser de present l’oblit, com un fantasma que vagareja per tota la ciutat (i ho fa precisament perquè és impossible oblidar).
    D’alguna manera, el rescat de la memòria s’ha centrat bàsicament a vetllar per les víctimes del nazisme, però no a deixar constància de l’horror que va ser aquest, tant en la seva estructura de poder com en la transformació que aquest va suscitar en tota una societat, i/o la banalitat del mal de la que H. Arendt parlava, o la mentida que tanta gent es va creure amb la por al cos i l’amenaça de la crisi i la conseqüent creació de monstres a qui culpar. És això el que s’ha d’explicar, amb tota la vergonya i dolor que això pugui suscitar a la societat alemanya, en aquest cas, perquè hem de ser conscients de com funciona el poder quan s’alia amb la por i l’ambició.

    Un d’aquests ‘oblits premeditats’ que més em va impressionar va ser el nou museu del cinema a Berlin, amb les corresponents sales espectaculars i ben el·laborades de cada un dels clàssics alemanys, i la ridícula sala dedicada a Leni Riefenstahl, la cineasta del Führer. Leni va revolucionar la tècnica al cinema i va retransmetre els Jocs Olímpics i el fascisme amb una espectacularitat que assusta, però a més, resulta un testimoni vital, per pamfletari i ideari d’una època, que s’ha de preservar. Doncs a la sala només hi havia la maqueta de l’estadi olímpic amb les càmeres que s’hi van utilitzar, i una tele molt petita amb algunes imatges en loop dels seus films, sense explicacions ni discurs de cap mena. Cosa que és una pena, perquè un material tant “privilegiat” hauria de poder dur a una reflexió pausada i/ o una presentació de la història més sensata, honesta, i sobretot, més necessària.
    L’altre, i en aquest cas històricament oposat, és la progressiva desaparició del mur de Berlín, que resulta també insultant. L’únic que en quedarà aviat seran uns pocs metres habilitats per al turisme i no per a la memòria, sinó per a la fotografia i la postal extravagant d’una fita històrica que sembla haver quedat reduïda en una anècdota plana i tonta.

    La impossibilitat de la memòria és aquí i allà per igual. A mi em sembla massa vegades que molts d’aquests memorials es fan per callar consciències, i no pas per despertar la memòria i el diàleg.
    Anna

  3. Jordi Girbén says

    Dius del Denkmal i penso que fa cosa d’un mes, tot enllestint un llibre per a nens, l’estava dibuixant amb els dos protagonistes al damunt… Després tot ha sigut assistir a la llarga agonia d’un home que m’estimo molt.
    De nou al Denkmal, t’explico que el meu record té la forma d’un vídeo gravat des del cim del bloc més alt, una escombrada de 360º. Que, posats a enregistrar, millor conservar-ho tot.
    Recordo bé què em va passar pel cap aquella tarda de tardor a la vora de l’extens monument: -Això, Jordi, és ni més ni menys que un tartera. Com una de les teves estimades tarteres pirinenques només que més endreçada… I ja em tens en acció, saltironant des dels blocs més baixos, amunt fins acabar creuant-lo en diagonal. Recordo la sensació de buit allà on ateny la màxima alçada, com les clivelles dels rasclers de Picos o de Larra. La sortida passava per continuar saltant els interespais foscos que separen les testes dels blocs. Vaig retrobar-me amb la terra ferma just davant d’una teutona uniformada i amb expressió sorruda -que ja és casualitat! Després de veure que jo, d’alemany, res de res -“verboten” apart-, em va dir en anglès que què m’havia cregut, que allò no podia ser, que estava prohibit apart de ser una temeritat.
    -És que enlloc he vist que ho estigués de prohibit. -No sembla que sigui necessari indicar-ho -em va respondre. Per avui no li tindré en compte però ni li passi pel cap repetir-ho. -Moltes gràcies per la seva comprensió… És que sóc molt explorador i molt poc turista. -Un explorador molt àgil, també li he de dir.

    Vesprejava i el cel berlinès es va començar a il·luminar. Arreu, gegantins reflectors antiaeris i bateries de làsers s’anaven encenent per a dansar damunt de la ciutat. Començava l’excepcional Nit de la Llum, quan tots paren al carrer, fascinats amunt i avall, mirant de tastar totes les propostes del lluminós festival. Realitat augmentada és contemplar les projeccions que emplenaven senceres les façanes dels palaus i de les cancelleries… Tanmateix, el record més consistent d’aquella celebració de l’efímer és la quantitat insòlita de gent traginant bones càmeres muntades en el preceptiu trespeus. Un avi amb una Leica de quan la guerra acompanyant al seu net amb una digital et fa recordar la superlativa tradició, òptica i mecànica, dels alemanys. Davant d’aquells enfilalls de trespeus plantats vaig pensar que ja que es tracta de fixar la memòria, i més quan es tracta de quelcom tan esmunyedís com la llum, millor que el record no surti mogut. I, també, ja que veníem del memorial, que algun lligam hi ha entre la mort i la llum.

  4. joe says

    Y,
    no saber,
    si agua,
    sol
    o arena;
    ola..

    Música
    o ser perdido:
    rumor atómico
    que nunca callará…

  5. Pierre says

    Marina,
    Moltes gracies per el teu article. Que rar se’m fa escriure el teu nom i parlar-te a la secunda persona.
    Mai ho oblidaré.
    p.m.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )