Skip to content


Pensar com volem viure la música ens empeny a la revolució

Unes hores abans de marxar cap a El Prat, li he comentat a un amic que treballa com a gestor cultural que anava a un taller amb el títol Com seria una gestió més comunitària de la música?. M’ha mirat molt estranyat i ha dit “I com seria?”. “No ho sabem exactament, ho estem investigant” se m’ha acudit respondre-li. Li comento que tenim una mena de grup de recerca informal (de bar, podríem dir), sense nom, amb membres fixes i d’altres de més esporàdics, on ens dediquem a pensar un model de gestió de la música basat en la noció de comunitat. Entre nosaltres ens referim al grup com a “lo nostre”. Ja veig que, a priori, no ens fem entendre gaire: la seva cara d’estranyesa no decau. Està clar que ens hi haurem d’esforçar.

Ens trobem a l’entrada del Cèntric, el Quimantú Segura, el Jordi Oliveras i jo. Som a El Prat de Llobregat. Comentem que el lloc és fastuós i li trobem algunes semblances. Mentrestant arriba la Marta Ardiaca, una de les persones que impulsa el cicle 4 raons, el marc on esdevindrà el taller. Ens comenta que són males dates i que hi ha una xerrada interessant al CCCB. Fa una ganyota. “Molta gent de El Prat a qui li interessava el tema no podrà venir”. Entrem a una de les sales de la biblioteca on tres nois ens esperen asseguts. Hem de refer el cercle de cadires que teníem preparat. Som pocs.

3 flaixos sobre el taller “Com seria una gestió més comunitària de la música?”

“Tenim clar d’on partim, però no tenim gens clar on anem. No tenim ni un model ni una proposta tancada”  Jordi

“En el contexto en el que estamos o te lo haces un poquito todo o no te comes una mierda porque no hay dinero para pagarlo”  Dídac

La tertúlia comença amb la Marta Ardiaca explicant el tarannà del 4 Raons: un festival que intenta modificar la relació entre els músics i el lloc on van a tocar. En comptes de que els músics enviïn un  rider, pactin un catxet, vinguin, toquin i marxin. La idea és que passin abans per El Prat, coneguin una zona en concret de la ciutat i que aquesta vivència la portin, d’una manera o altra, a l’escenari. Avui li tocarà el torn a Za!.

En Jordi Oliveras agafa el relleu. Ell ha ajudat a conceptualitzar i programar el cicle i és membre actiu del grup de recerca informal sense nom. Ja sabeu, “lo nostre”. Ens presenta al Quiman i a mi i fa cinc cèntims de la nostra recerca deixant clar que no som ni messies ni il·luminats, només “ens mengem al coco amb això de la gestió de la música”. Acaba proposant una estructura pel taller: el Quimantú farà una petita xerrada i després podem començar a discutir.

Abans de posar-nos-hi, demanem als assistents que ens diguin qui són. El primer és en Dídac, de nom artístic DICC. Fa música rap, és productor i organitza alguns esdeveniments a El Prat. Ens parla del projecte Potablaves, del qual ell ha estat un dels impulsors. Un disc de descàrrega gratuïta amb alguns dels rapers més significatius de la ciutat. “A raiz de eso el movimento hip hop de la ciudad se movió un poquito”. Després es presenta el Xavi, també és músic, porta 16 anys tocant en grups. “He vingut a veure què m’explicàveu”. Per últim, està l’Ángel, és músic i tècnic de so. En aquest punt, el Jordi intervé “Encara que sigueu tots músics, no penseu que això és una conversa de gremi”.

“El xiringuito funciona perquè la major part de la gent es creu l’expectativa de professionalització i d’indústria a la música” Quimantú

“Les relacions de reciprocitat trenquen la lògica del mercat” Quimantú

El Quimantú Segura és antropòleg de formació i a la seva xerrada explica la seva experiència a Guinea Equatorial, fent treball de camp i estudiant els joves subalterns que es dedicaven a fer hip hop. “Els xavals que feien música allà tenien molt pocs mitjans, anaven amb ordinadors molt atrotinats”. Tot i això, aquells joves tenien l’expectativa de ser estrelles de la música i fer carrera. Per ell, una expectativa totalment impossible. “Però per altra banda, després penses… i la gent que està tocant aquí i que pensa que poden tenir una carrera musical? És una minoria absoluta la gent que després s’hi pot dedicar professionalment”. És a dir, potser el miratge de professionalitat dels joves guineans no és tan diferent del que tenim aquí. El Quiman també comenta com ha funcionat l’estatus de músic a Guinea Equatorial segons el període polític: de l’amateurisme pur de l’època pre-colonial al “músic d’hotel” de la colonització espanyola, passant pel músic actual que funciona, en gran mesura, a través del mecenatge i que es dedica a elogiar al qui paga.

La xerrada del Quimantú finalitza quan explica el seu últim argument, que farà que es precipiti el debat. Des de la seva perspectiva, la indústria ha penetrat tant en les relacions humanes, també a la música, que hem oblidat les relacions de reciprocitat (desinteressades, sense càlcul de benefici, sense desconfiança) pròpies dels grups d’amics, per exemple. “Aquests tipus de relacions, a aquesta cosa difusa que li diem capitalisme li va molt malament”. En canvi, si músics i gestors ens guiem per una lògica mercantil, pràcticament no farem concerts perquè no surten els números, exposa. “A més, a la industria li interessa la compartimentació molt clara entre músic, gestor cultural i públic”. Però, com es pot comprovar si ho extrapolem a països poc industrialitzats com Guinea Equatorial, aquestes fronteres professionals són molt artificials. Just en aquest moment s’obre la porta. “Éste es otro de la pandilla” diu el Jordi. Acaba d’entrar el Lluís Nacenta.

“Has fet una feina i és normal que vulguis rebre una recompensa normalment econòmica”. Ángel

“Les relacions econòmiques ho travessen tot, però això no vol dir que haguem d’actuar des d’una lògica de mercat”  Marc

S’obre el debat. L’Ángel intervé. No veu clara la idea de les relacions de reciprocitat en l’àmbit musical, creu que si fas una feina has de tenir la teva recompensa econòmica. És molt difícil trobar una reciprocitat justa, diu. Entrem de cap en el tema dels calers. “Bé, és que a vegades els diners tenen una dimensió simbòlica. Si algú està venent moltes birres amb el teu concert, necessites que es reconegui el teu treball” puntualitza el Jordi.

Fa uns minuts ha entrat un quart assistent que prén la paraula. Ell, com a tècnic de so, per molt que s’impliqui en diferents iniciatives per motivació més que per calers,  ha de pagar “la cacharrería” (micros, taula de so etc), el material amb el qual treballa, diu. Sembla que ens encallem una mica en el trànsit de la teoria a les pràctica, així que m’atreveixo a apuntar una distinció: “Un concert no es pot abstraure de certes relacions econòmiques (pagar la cervesa, la llum, el tècnic etc), però això no vol dir que hagi d’estar marcat per la lògica industrial”. “Aquesta relacions de mercat el que busquen es trencar els llaços de la comunitat” completa el Quimantú.

En Dídac vol parlar. Segons ell, la democratització de les eines per fer música està fent trontollar el model industrial. “El modelo hay que cambiarlo, eso seguro”. Potser en els pròxims anys el grau de popularitat dels músics s’anirà igualant i no hi haurà estrelles tan grans com Michael Jackson, fet que li agrada i li desagrada al mateix temps. “Com és això?” pregunta el Jordi. “También mola que haya estrellas como Michael Jackson” respon.

Arrel d’això el Quiman vol fer una extrapolació i sortir per un moment del món de la música. “L’escola del Barça té 10.000 xavals. Aquests xavals estan convençudíssims que arribaran al primer equip. Però quants d’ells arribaran?”. L’engranatge funciona per una qüestió de fetitxisme diu. “Què passaria si no hi hagués tants diners al voltant del futbol?” Per tancar el seu argument proclama “la majoria de gent que jo coneixo si tinguèssin el llit i el jalar assegurat nomès farien música”. “I sense tenir-lo assegurat també” replica el Jordi. I continua “Jo crec que si en una cosa estem d’acord és que aquest somni mercantil és majoritàriament una fantasia. Amb l’exemple aquest dels xavals del Barça es veu claríssim. I a la música passa el mateix”.

Una conclusió oberta

Per finalitzar, fem un torn de conclusions. El Lluís, que ha arribat més tard, vol apuntar dos temes que més que concloure obren noves vies, pero ja no queda temps…

1/ S’ha d’anar amb compte amb els models alternatius. El “jo no vull cobrar” és simètric al “o em pagues tants diners o no toco”.

2/ El que hauriem de pensar és en un context on totes aquestes relacions econòmiques poguessin ser diferents, necessitem la Renta Bàsica per reequilibrar les nostres vides i posar al centre allò que és més important.

El Jordi diu “Avui he llegit una entrevista a la Carolina del Olmo on deia que ser mare i veure totes les limitacions que aquest sistema t’imposa et dóna ganes de fer la revolució. Amb la música ens hauria de passar el mateix”.

El proper 3 de Desembre hi haurà una altra sessió d’aquest taller. Més informació: http://lacapsa.org/agenda-la-capsa/ (a la part inferior)


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )