Skip to content


Les professions i la possibilitat de rebel·lió

Escrit el 01/12/2013 per Jordi Oliveras a la categoria Editorial.
Tags:
Hay una traducción al castellano

Fa uns dies han estat notícia el tancament del Canal 9 valencià i la reacció dels seus treballadors, apropiant-se de la programació i dient coses que mai no havien dit. Davant d’això, a les xarxes, medis i carrer, hi ha hagut reaccions de tota mena. D’una banda, exclamacions entusiastes per la “nova programació” en la que “per fi” es parlava amb llibertat. En altres casos he llegit gent molt crítica amb aquests professionals pel fet que la reacció es donés ara que se’ls hi acabava la feina quan fins ara han col·laborat en la manipulació política del PP sense fer visible cap contrarietat. Finalment, he trobat qui diu que és normal que les reaccions i actituds rebels es donin en aquestes situacions i no abans, i que no té sentit repartir carnets d’autenticitat.

Totes tres respostes semblen raonables, i no tinc prou coneixement –ni interès en fer-ho- per participar en el judici del que fan o han fet aquestes persones. La situació em fa pensar en el concepte d’aversió a la pèrdua que vaig descobrir al llibre Sociofobia, de César Rendueles, segons el qual estem disposats a pagar o cedir molt més per conservar el que tenim, encara que no ens convenci, que per adquirir alguna cosa nova. Vist així, aquests treballadors de Canal9 haurien cedit molt mentre comptaven amb la possibilitat de conservar el lloc de feina, i només quan han vist la pèrdua com a irreversible apareixen altres possibilitats d’actuació. De fet l’alienació del treball ja era això.

Però, més enllà de les reaccions i dependències lògiques inherents a la feina, el cas em remet a una qüestió a la que sovint dono voltes que és la de com la professionalitat es relaciona amb aquestes situacions. Hauríem d’esperar d’uns bons professionals, -en aquest cas professionals de la comunicació-, que aquesta reacció s’hagués donat abans de l’anunci de tancament o, pel contrari, la idea de professionalitat contribueix a mantenir aquestes situacions de conformitat?

Hauríem d’esperar d’uns bons professionals que aquesta reacció s’hagués donat abans de l’anunci de tancament o, pel contrari, la idea de professionalitat contribueix a mantenir aquestes situacions de conformitat?

Hi ha molta gent que suposa que si, que d’un bon professional és esperable una reacció. Defensen una idea noble de les professions i pensen que, com els periodistes de Good Night and Good Luck, el professional hauria de ser capaç de tensar les relacions amb el poder, des d’una mirada íntegra de la seva feina. Suposo que son, en bona lògica, els que pensen que la reacció a Canal 9 ha arribat tard.

Però jo he de confessar que tinc una mirada més fosca envers el paper de la nostra identificació amb la professió. Veig les professions no només com un constructe que des del coneixement o des de l’experiència ens permet dur a terme tasques sofisticades, i sovint beneficioses, al servei dels demés, sinó també com un espai que limita la nostra mirada global sobre les coses, i des d’on ens constituïm en petits empresaris de nosaltres mateixos, amb les servituds que això comporta. Fins i tot, un lloc des d’on també exercim el nostre poder sobre els demés, desposseint-los del seu saber, com deia Ivan Illich. Però no perdem el fil,…

Amb aquests elements, visió especialitzada de les coses i necessitat d’obtenir benefici pel nostre coneixement, quines possibilitats tenim de rebel·lar-nos? Doncs penso que sovint aquestes condicions ens porten a identificar i acotar les nostres rebel·lies en “la dignitat professional”. Assumim la dependència al servei de qui ens contracta, i ens guardem un raconet per preservar l’autoritat del nostre coneixement.

És des d’aquí que podem dir allò de “intento fer bé la meva feina, i no em fico en la resta, o “intento separar les meves idees de la meva feina”. Fins i tot afirmacions com “jo he vist barbaritats a la meva feina, però, es clar, no les puc dir,…” com si el silenci fos una qüestió de fidelitat professional i no de por. Des d’aquesta perspectiva resulta més probable que ens posem forts en nom de la professionalitat per a negar-nos a il·luminar un plató sense condicions tècniques, o a llegir una notícia mal redactada, que a qüestionar el marc global. La professió ens proporciona un llogarret al mon, on ètica –una ètica petitona- i benefici poden combinar-se.

Vist així, jo si que imagino la possibilitat de que hi hagi bons professionals a Canal 9, sense que la professió els portés a posar en qüestió res. La professionalitat no és una condició suficient per qüestionar el marc global, i si que ho pot ser per trobar un lloc confortable en aquest, per advers que sigui.

Però crec que per totes aquestes batalles calen impulsos que estan més enllà del compliment professional

Per superar aquesta petita presó professional es pot temptar, com ja està fent molta gent, sobre-passar el vincle entre el coneixement i el guany econòmic, per posar el coneixement al servei de les lluites comuns. Tinc al cap, per exemple, la participació d’advocats, economistes, professors universitaris, realitzadors de vídeo,… en algunes lluites socials.

També podem pensar en dinàmiques més orientades a compartir el coneixement que a capitalitzar-lo. O fins i tot podem pensar en una lluita des del propi espai professional que entengui el lloc de treball més enllà de la mirada especialitzada.

Però crec que per totes aquestes batalles calen impulsos que estan més enllà del compliment professional. Dissoldre les identitats professionals per entendre que el canvi social necessita una altra mirada.


10 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Bruno says

    L’autocensura per por a ser acomiadats, rebutjats, marginats, és el gran problema de la majoria de professionals, en aquest cas, dels mitjans de comunicació. No només de Canal 9. No només dels mitjans públics.

    • Jordi Oliveras says

      La por té molt a veure amb aquest article, sens dubte. En el fons dic que l’argumentari professional es fa servir per dissimular la por als de dalt i el domini sobre els de baix. Gràcies pel teu comentari des del coneixement concret, Bruno.

  2. Paola says

    Gràcies Jordi, per aquesta reflexió que molts i molts valencians portem temps pensant.
    Abraçades

  3. Lluis Nacenta says

    Em sembla molt interessant la idea de la pròpia professió com a lloc des del qual “exercim el nostre poder sobre els demés, desposseint-los del seu saber”. Per això em sembla bona idea renunciar a les qualificacions professionals que es defineixen a partir d’un “saber”. Dir que ets musicòleg, per exemple, com sovint diuen de mi. Em sembla més honest definir la pròpia professió no pel què un sap suposadament, sinó pel què un fa quotidianament. Si dius que ets professor, estàs dient que dediques els teus dies a donar classes (i això en principi no afirma res sobre el què saps o ignores). En canvi, si dius que ets antropòleg, químic, filòleg, historiador de l’art, etc., estàs dient el que “suposadament” saps, però no ens queda clar quina és la teva “feina”, la teva forma de passar les hores i de contribuir a l’interès comú. De fet aquestes etiquetes no són més que una forma de “marcar paquet” intel·lectual, una perfecta impostura. El mateix passa amb la figura de l’expert, de l’especialista, de l’autoritat acadèmica: generalment, tots aquests experts no són més que professors, articulistes, conferenciants, coses més modestes certament.

    Per cert que aquesta idea ens dóna la distinció perfecte entre el músic i el musicòleg. Al músicòleg se’l coneix pel què sap (és un expert en música); al músic, en canvi, pel què fa: fa música. Però de debò estem disposats a acceptar que el musicòleg “en sap més” de música que el músic?

    • Jordi Oliveras says

      Això que dius, Lluís, em fa pensar molt en Sennet, i tot el que explica, reivindicant la relació entre el fer i el pensar. En aquesta entrevista curta es resumeix força bé: http://www.lavanguardia.com/cultura/20091223/53850950334/richard-sennett-el-capitalismo-se-ha-hecho-hostil-a-la-vida.html

      ¿Por qué la relación entre la mano y la cabeza es básica?
      “Nuestra potencia mental se desarrolló a través de las manos, de la manipulación de cosas. Hoy pensamos en las actividades materiales como cosas estúpidas, percibimos nuestros cerebros como una maquinaria autosuficiente. Es erróneo. Hay un proceso abierto entre mejorar las capacidades físicas y el pensamiento, una relación estrecha entre la mano, la cabeza y el corazón. Pensamos un diseño y creemos que esa imagen mental puede proyectarse al mundo. Una política malísima: no aprendemos de la práctica.”

      I per cert, a la penúltima pregunta de l’entrevista també parla dels músics.

  4. Ferran Farré says

    Potser hauríem de començar per aclarir si tenir molt coneixement sobre una cosa és ser-professional, o un se’n torna a base d’aplicar aquest coneixement a quelcom concret. No sé massa bé si les professions són bones o dolentes, si construir-se identitats a bases de coneixement és un acte contra els altres. Però el teu article m’ha fet tomar a reviure un dilema que de fet m’acompanya des de que treballo a l’administració, i ja saps que fa molts anys!. Un dilema que es mou entre dos extrems: l’obediència deguda i la llibertat de consciència, però que té molts plecs i replecs, sobretot en la nostra feina, on hi ha poca ciència i molta ideologia (ja m’entens) i on “ser un bon professional” és una cosa molt difícil d’escatir, ja que va molt més enllà d’una aplicació de tècniques i coneixements, per molt que en els màsters i postgraus ho sembli.
    Plantejar-se la desobediència a una ordre, una consigna, una línia… no és una manera unilateral d’apropiació del poder? o de la veritat? Si les jerarquies han estat construïdes de forma legítima, la desobediència no esdevé un acte il·legítim?
    El reconeixement del dret a la consciència, és en certa mesura un reconeixement al dret a la ideologia, això vol dir que ens podem oposar a fer un determinat treball, és a dir a desenvolupar la nostra professió, quan entri en conflicte amb la nostra manera personal de pensar? Quan m’ho aplico a mi, penso que si, que hi tinc tot el dret; però quan veig que s’ho apliquen els que pensen el contrari que jo, ja no ho veig tant clar.

    • Jordi Oliveras says

      Gràcies per enriquir el que aportava, Ferran. El que dius em fa pensar en dues coses. La primera és que mai he entès que aquesta obediència inclogui el silenci. Vull dir, que potser puc entrar en el que dius des del punt de vista del bon funcionament de la organització, i acceptar que un lloc on cadascú entén la seva obligació a la seva manera té els seus problemes. Però, així, generalitzant, que l’obediència inclogui el silenci no ho entenc. Per què no es poden mostrar obertament, fins i tot públicament, dubtes i diferències, encara que sigui obeint al mateix temps en els actes? En aquest punt, jo veig principalment tot un procés de negació del debat en favor del sotmetiment. S’accepta la substitució de la pràctica democràtica per una suposada eficiència (sovint discutible fins i tot des d’aquest punt de vista). I l’explicació de perquè ho acceptem només la trobo en la por -sovint raonable- i altres motius aliens al bon funcionament de les organitzacions.

      I la segona cosa en la que penso és que aquí i ara (i potser fa molt de temps) ens estem trobant amb un munt de situacions de corrupció i injustícia palesa, molt difícils de qüestionar. En aquestes situacions l’argument de l’obediència crec que no té gaire sentit.

      Consti però que la intenció de l’article no és jutjar totes les actituds obedients, així en general, sinó dir que l’argumentari professional em sembla molt sovint una tapadora que disfressa amb explicacions deontològiques les relacions de poder.

  5. Aida Sánchez de Serdio says

    Gràcies per l’article, Jordi. Apunta a un tema no només de plena actualitat sinó, m’atreviria a dir, d’urgència. A més de compartir algunes coses que ja s’han dit en comentaris anteriors, penso que la fractura entre l’expertesa i el compromís en la mobilització dels professionals té també a veure amb la dissolució de la seva identitat com a treballadors. I ho dic com algú que ha estat moooolt de temps treballant a la universitat, que és com el “criadero” dels professionals. Satisfets amb la perícia tècnica o amb la sofisticació intel·lectual, ens hem oblidat que som treballadors. I no cal anar tan lluny: sovint els treballadors “de coll blanc” també s’obliden que comparteixen explotació amb els de “coll blau”. I quan parlo en aquests termes estic pensant, per exemple, en el clarivident llibre de Kracauer “Los empleados” (http://revistas.ucm.es/index.php/CRLA/article/viewFile/CRLA0909220184A/32236). La fantasia del privilegi ha impedit que es construeixin més solidaritats entre col·lectius subalterns, i s’ha buscat la complacència cap a dalt, és a dir, l’aprovació del grup al que s’aspìra o que controla les notres condicions de treball. I també fa que es tingui molta més por de perdre una situació que, repeteixo, és enganyosa. El que fem és treball. Treball llis i ras.

    • Pau says

      Seguint el fil de l’Aïda, m’interessaria molt la opinió d’un treballador/a de Mercadona. Poder ens sorprendria saber que es tracta del realitzador de video del que parla el Jordi, llavors el significat de professió ens canvia, no?

    • Jordi Oliveras says

      Gràcies a tu, Aida. Això dels treballadors de coll blanc que busquen la complaença dels de dalt a mi em fa pensar molt en el sector cultural-artístic, que, encara que no l’esmenti, es troba en el transfons de l’article. No puc deixar de veure’ns amb cert afany per funcionar com a bufons de la cort (algú que pot qüestionar una mica el poder amb brometes, però que en el fons l’entreté i depèn d’ell).



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )