Skip to content


Els temps de la política

Escrit el 08/01/2014 per Marina Garcés a la categoria el sol ho encén tot.
Tags:
Hay una traducción al castellano de este texto

Comença 2014 i ja tenim el calendari polític ple de cercles vermells: eleccions, consultes i més eleccions, que pauten el ritme i els desafiaments del nostre futur polític. Mentre penjo el calendari de l’any a la paret i preparo l’agenda del trimestre que comença, em pregunto quins són els temps de la vida col·lectiva, quins són els temps de la vertadera política.

Polític ho és el temps d’angoixa d’un desnonament; política ho és la incertesa d’un futur amb pocs recursos personals i col·lectius; política ho és la insistència de la gana, de la son i de la sed, cada dia i un darrera l’altre; política ho és l’eternitat congelada en què és capturat un reclús en un CIE o qualsevol entre les reixes d’una comissaria o d’una presó; polític ho és el temps pautat de l’escolarització i les seves defraudades expectatives. Polític ho és el no-temps de l’atur, el temps accelerat de la precarietat i el temps arrossegat de la vellesa encara explotada per la pobresa familiar. Polític ho és el temps consumit consumint idioteses i consumint la pròpia vida sense viure-la.

La interrupció del tempo de la vida sotmesa i la densa lentitud de la trobada en un intuït viure en comú, tenen el poder de traçar un horitzó…

Però polític ho és també el temps inesperat de la interrupció, de la irrupció, de la insurrecció i de la revolta. Política ho és la intensitat de la trobada col·lectiva, com polítics ho són també els temps del lent aprenentatge de la paraula compartida i de la pràctica insistent del poder juntes. Anem lents perquè anem lluny, havíem dit plantats a les places. La interrupció del tempo de la vida sotmesa i la densa lentitud de la trobada en un intuït viure en comú, tenen el poder de traçar un horitzó, d’apuntar un impensat i de ressituar les urgències, els bloquejos i les angoixes sota un altre ritme, sota un altre bategar, i per tant, sota una altra temporalitat. “El processos horitzontals que permeten a la multitud prendre decisions exigeixen autonomia temporal”. Això ho escriuen Negri i Hardt a Declaració. Això ho hem experimentat tots, en els moments en què aquesta autonomia temporal és conquerida i en els moments, també, en què aquesta autonomia temporal falta, fracassa o és reconduïda.

Si plantejo avui tot això, no és només perquè estiguem estrenant l’any, preparant agendes, penjant calendaris, i anunciant dates electorals, sinó perquè penso que en aquesta batalla per la temporalitat de la política s’hi juga avui gairebé tot el que podem perdre o guanyar. Una pregunta que semblarà ingènua, potser fins i tot idiota: per què si els que manen i desposseeixen la resta són tan pocs, i per què si som tants els qui compartim el desig d’una vida digna, per què, tot i així, seguim vivint tan malament? Per què som, d’alguna manera, “els que sempre perdem”? No és que siguem més dèbils ni més tontos, tot al contrari. Junts som més forts i molt més intel·ligents. La resposta és una altra: és que els temps sempre, o gairebé sempre, ens van en contra.

“Els processos horitzontals que permeten a la multitud prendre decisions”, reprenent la cita de Negri i Hardt, necessiten una dedicació que les nostres jornades laborals no accepten, una lentitud que la precarietat i les urgències de la vida quotidiana sabotegen, uns ritmes acompassats que les presses de la sobrevivència individual fan impossibles. Pels qui estem condemnats a viure guanyant-nos més bé o més malament la vida, és a dir, pel 99%, el temps de la política se’ns escorre, se’ns fa invivible, i només pot ser conquerit a contrapèl, contra la nostra pròpia vida. D’aquí la mania dels revolucionaris de disparar els rellotges, fer caure les campanes i reinventar els calendaris. D’aquí la insistència revolucionària en un “temps nou”. No es tractava només de fer història, com pretenen encara alguns, sinó de viure i de fer vivible una altra temporalitat en què la vertadera política sí que sigui possible. Si 2014 ens ha de portar novetats, que no siguin només cercles vermells en un calendari de despatx, sinó temps nous ritmats per la nostra capacitat de donar-nos, de trobar-nos, de parlar-nos, de consultar-nos, de reapropiar-nos de les nostres decisions i de les nostres vides… juntes.


5 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Ivo Sans Fingerhut says

    hi ha també una dimensió important en tot això que crec que té el seu pes i és la de la fe en el miracle. bersulconi és un miracle, perquè és un “guanyador”, “aznar”, etc, son essers semi-mítics que provoquen la fe d’una part de la populació; les esquerres, sobradament més amplies, ademés d’estar fracturades i subdividides, careixen d’aquests “miracles” en que creure. i ai de nosaltres si no ens adonem de l’importancia de la fe.

  2. corda says

    Gràcies per dir-ho, Marina. Sembla tan necessari com difícil pensar qualsevol mena de “detenció” del temps (o de sentit del món), avui que el temps detingut és una barreja entre el temps improductiu, el temps de l’atur, del descans, de la tristesa i la depressió. Fa un any, parlant amb un amic, em queixava de que no tenia temps per fer res. Ell em va dir que tothom pensa el mateix, que potser l’únic que podem fer és redistribuir el poc temps que tenim. No em va agradar gaire sentir això. Què vols que redistribueixi? Potser la batalla per la temporalitat és l’altre costat de la batalla per la construcció del nostre propi criteri d’importància, el mateix que ens fa decidir quines coses fem i quines preferim no fer. Decidir què fem amb el temps que tenim podria començar a moure el món si aquest temps fos compartit, si aconseguíssim pensar un temps diferent al nostre petit i angoixant temps privat. Potser només la necessitat ens faci redistribuir el temps, socialitzar-lo. Una cosa que encara no sé com pensar (ni si porta enlloc) és com pot ser que avui, amb la quantitat de gent a l’atur, el fet de tenir aquesta quantitat de temps de treball alliberat no fa de nosaltres ni tan sols una petita amenaça.

  3. pepeduran says

    Sí, ahí parece encontrarse la cuestión fundamental en relación a los deseos/posibilidades de transformaciones sociales, de la vida…
    ¿Cómo crear un tempo, un ritmo, una armonía, una canción (o canciones) en donde nos sintamos tod@s siendo parte de ello?
    Tarea dificultísima, histórica, de alargado tiempo, de larga trayectoria sin duda como corresponde a la inmensidad de un proyecto gigantesco cual es la construcción de un Tiempo Nuevo.
    Y es por ello y de ahí, esa sabia intuición colectiva del “vamos lent@s porque vamos lejos…” ; una especie de declaración fundamental (aún mejor,fundacional) sin la cual, cuando nos la saltamos a la torera, todo se rompe y se deshace y se saca de quicio (se sale del quicio de la puerta, recordando algo de Derrida..).
    Tal vez, las transformaciones sociales cual arte de crear y articular continuamente los tempos necesarios para poder crear las nuevas músicas,ritmos,melodías, canciones, textos…. Tal vez…

  4. Nacho says

    El sistema que alimentamos y nos manipula tiene en su ADN que su supervivencia depende del ritmo al que somete a sus siervos. Por eso nos aceleran vitalmente desde niños e intentan eliminar cualquier pausa. Nuestro compromiso como seres humanos nos demanda a buscar nuestro propio ritmo para descubrir que es compartido.

    • pepeduran says

      Muy bello lo que dices, Nacho.
      Ay, si uno pudiera recuperar aquellos ritmos ya (casi) perdidos de la niñez…
      Pudiera bien ser que en torno a ello se muevan toda la literatura, y poesía,artes, músicas….
      Y hasta incluso las buenas filosofías y políticas…



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )