Skip to content

Carregant

Imatge d’un grup de persones

Escrit el 10/01/2014 per Lluis Nacenta a la categoria Please, Mrs. Henry.
Tags: , , , .

Acabo d’escoltar Spectrum 7 (*) de James Tenney a Counterstream Radio, i m’ha fet pensar en la forma com els diferents instruments que toquen una peça es coordinen per fer-ho junts, com solem dir. Encara més, solem parlar de si van o no van junts, com si es tractés de desplaçar-se plegats cap a alguna banda.

El criteri habitual per dir si uns quants instruments van junts és el de l’afinació i la pulsació: han d’estar afinats igual i han de seguir la mateixa pulsació. No és aquesta la impressió que produeix Spectrum 7, i malgrat tot no crec que cap oient dubti que els instruments que hi intervenen estan tocant la mateixa peça, i ho estan fent junts. La paraula ha de voler dir, doncs, una altra cosa en aquest cas.

Si fem l’exercici de dur més enllà la imatge dels instruments anant junts –si em permeteu que abusi una mica del llenguatge– podríem dir que, segons el criteri habitual, que els instruments toquin junts vol dir que ho fan com un grup de persones que caminen en formació, marcant el mateix pas –o sigui que desfilen com ho fan els militars i els policies; i podríem dir, per contra, que, segons el criteri que aplica Tenney a Spectrum 7 –que coincideix amb el de moltes altres peces, prenc aquesta només a tall d’exemple– que els instruments toquin junts vol dir que ho fan com un grup de persones que simplement van plegades al mateix lloc: no mantenen una formació fixa, no marquen el pas, però queda clar que constitueixen un grup que es desplaça de forma solidària, que avança amb la mateixa velocitat (en tant que grup) i en la mateixa direcció.

Potser l’únic que s’aconsegueix és que la història no s’entengui, i que els amics acabin amb una mica de mal de cap; o potser aquesta és la forma més viva i més eficaç de donar a entendre una experiència compartida

La forma de desfilar dels militars i policies dóna a entendre la submissió absoluta de cadascun d’ells al cos que constitueixen. En el cas dels instruments que toquen junts, si bé no crec que es pugui parlar de submissió, es tracta almenys d’una relació de cadascun d’ells amb la peça –amb el cos que constitueixen– molt ben definida: cada instrument troba l’equilibri entre el que fa i el que deixa de fer, compleix al seu paper tot deixant lliure –en silenci– el marge que hauran d’ocupar els altres.

En el cas del grup de persones que van plegades a algun lloc, en canvi, la relació de cadascuna d’elles amb el grup és molt més complexa. Pot passar que interfereixin –que es creuin i s’entrebanquin– precisament perquè van totes al mateix lloc. Pot passar que els instruments se solapin –fent el so brut i l’articulació borrosa– precisament perquè toquen tots la mateixa peça. Això s’assembla al que passa quan la teva parella comença a explicar una bona anèctoda a un grup d’amics, i l’anècdota és tan bona que no pots estar callat, i la mig interromps, afegint-hi les paraules que, penses, faran més efecte, i al final acabeu explicant la història els dos a la vegada, no com un duo harmoniós, sino trepitjant-vos constantment.

Potser l’únic que s’aconsegueix és que la història no s’entengui, i que els amics acabin amb una mica de mal de cap; o potser aquesta és la forma més viva i més eficaç de donar a entendre una experiència compartida. Tocada així, una peça sona com si cada instrument l’hagués volgut explicar millor que els altres. En resulta una mena de multiplicació, de plec sobre ella mateixa, una mena de repetició simultània. Recordo com un cas extraordinari d’aquesta mena d’autorepetició, de plec musical, les dues veus amb què Bob Dylan es persegueix a si mateix cantant The boxer.

____

(*) No he sabut trobar Spectrum 7 a la xarxa, però aquí podeu descarregar les notes de l’àlbum que comprèn les 8 Spectrum Pieces, i a YouTube podeu escoltar Spectrum 3 i Spectrum 6.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

Continuant la discussió

  1. Imatge d’un grup de persones | 19 preguntes linked to this post on 13/01/2014

    […] (Versión en castellano. Publicat a Nativa.) […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Hara: Iru for precious friend!
  • Montserrat Iniesta: T’aplaudeixo amb les orelles, Ramon. Confio en una nova generació que comença a imaginar...
  • Masnel Gris: Molt necessari. Gràcies, necessitava un article com aquest. Em qüestiono molts dies coses com aquesta,...
  • carme rodriguez: Molt be, Ramón, molt interessant la revisió del concepte obrer, l’extensió del terme vers la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )