Skip to content


L’art de la precarietat i els models del treball domèstic

Ja feia mesos que em rodava pel cap el tema de l’organització col·lectiva de la gent que ens dediquem d’una manera o altra al treball cultural. Els debats mantinguts amb companyes i companys de la universitat i d’altres entorns laborals, m’han reafirmat en la convicció que certes posicions de precarietat en el sector cultural i acadèmic poden entendre’s millor, i podem imaginar formes de solidaritat i organització més efectives, si creem aliances i aprenem de l’experiència d’altres figures precàries com les treballadores domèstiques.

Aquesta és una idea que Precarias a la deriva havia començat a explorar i que ara seria el moment de desenvolupar amb més plenitud. Per això compateixo en aquesta columna algunes idees temptatives, tot confiant en les crítiques per afinar els arguments.

El treball cultural és difícil d’acotar en una sola definició ja que aglutina una multitud de posicions i tasques difícils d’equiparar: artistes, docents, gestors, periodistes, comissaris, directors de centres culturals, investigadors, assistents, becaris, personal d’atenció al públic, etc. Aquestes posicions, a més, poden estar marcades per la subordinació i la precarietat (això sí, unes més que altres) en veure’s subjectes a condicions de temporalitat, subordinació, inseguretat, flexibilitat imposada, explotació, desprestigi, infra-remuneració, etc. Aquesta diversitat de posicions i de condicions, juntament amb l’individualisme i la competitivitat històricament imperants al sector (i que les organitzacions col·lectives existents, tot i que representen una possibilitat de transformació, no arriben a contrarestar encara), dificulta l’auto-percepció com a subjecte polític col·lectiu.

podem imaginar formes de solidaritat i organització més efectives, si creem aliances i aprenem de l’experiència d’altres figures precàries com les treballadores domèstiques

Davant d’aquestes circumstàncies, on podríem trobar models o exemples per imaginar alternatives? En el que resta de columna voldria argumentar els motius pels quals penso que la referència al col·lectiu de les treballadores domèstiques pot contribuir a repensar no només els models organitzatius sinó també els models identitaris del nostre sector.

Però abans cal assenyalar algunes diferències, encara que semblin obvies, per no frivolitzar la comparació i per reconèixer les relatives distincions i privilegis. Per començar, tot i la diversitat de posicions dins del sector cultural esmentades abans, el prestigi social de què gaudeix aquest és molt major que el del treball domèstic. Allà on moltes treballadores domèstiques han d’afrontar la migració forçosa, en el món cultural trobem molt més sovint un nomadisme cosmopolita (tot i que molts ens plantegem cada cop més la migració com alternativa a l’atur i la precarietat). A diferència del treball domèstic, en el sector cultural predomina l’èmfasi en la idiosincràsia identitària o “identitat marca” com a forma de competir en un mercat volàtil, i com a conseqüència lògica d’això, es mistifiquen aspectes com la pròpia creativitat, originalitat, innovació, etc. Per altra banda, el treball cultural requereix una formació especialitzada, mentre que semblaria (només semblaria) que el treball domèstic el pot fer qualsevol. Finalment, hi ha aspectes de l’organització específica de la feina cultural que també ens distingeixen, com ara el treball automotivat, el treball per projectes, o la llibertat d’horaris (la qual, paradoxalment, sovint es tradueix en un horari intensiu que subsumeix la pràctica totalitat de la vida en el treball, aproximant així de nou el treball cultural al domèstic), etc.

Dit això, el treball domèstic i el cultural comparteixen altres característiques fonamentals. Per exemple, el fet de constituir un sector poc regulat, amb contractadors públics i privats que estableixen condicions diverses i no homogènies de treball, alhora que es constata la importància de les relacions i contactes personals a l’hora tant de trobar feina com de conservar-la. En algunes formes de treball cultural i domèstic es produeix un aïllament individual que dificulta el contacte i la comunicació amb la resta de col·legues. En d’altres casos el que es dóna és una subcontractació abusiva. Tots dos col·lectius tenen dificultats per gaudir de beneficis com baixes, pensions, atur, etc. A més, llevat del cas de les posicions més privilegiades en l’àmbit cultural, els sous de les figures subordinades o de servei són baixos, com succeeix en el treball domèstic, tot i que, com deia, aquest és minusvalorat de manera més general. També degut als baixos sous, són comunes la temporalitat del treball i la simultaneïtat de diverses feines.

Les problemàtiques que compartim podrien constituir-se en eixos d’un debat conjunt on explorar formes de qüestionar l’individualisme i la competitivitat

Un altre aspecte important és la feminització de la feina precària (que afecta tant homes com dones, però que no és gens indiferent al gènere) entesa com a una dualitat entre l’exigència d’infinita flexibilitat, empatia i entrega, i la desvaloració de tota aquesta feina precisament perquè reuneix les caraterístiques exigides. A això cal connectar-hi la dimensió de cura i de servei, així com la dimensió relacional afectiva que, en el cas de la cultura, es dóna precisament en les posicions més subordinades i precàries (educadores, mediadores, becàries, assistents, eventuals…), ocupades per dones en la majoria dels casos. Finalment, i ja en un pla organitzatiu, ens trobem igualment que no existeix una patronal davant la qual actuar en representació dels treballadors.

Les problemàtiques que compartim podrien constituir-se en eixos d’un debat conjunt on explorar formes de qüestionar l’individualisme i la competitivitat, així com per analitzar i combatre l’opressió experimentada com a col·lectiu, però també l’exercida dins del col·lectiu en relació amb la labor de cura, manteniment i reproducció. Això, és clar, exigiria assumir per la nostra banda que el treball cultural, tot i tenir característiques específiques, és essencialment treball. I estar disposats a ampliar els nostres models i marcs de referència més enllà d’aquells considerats intel·lectualment prestigiosos. Hauria de resultar inspirador per a nosaltres que les treballadores domèstiques hagin estat capaces d’organitzar-se de maneres efectives malgrat la rigidesa i inestabilitat de les seves condicions laborals. Aprenem-ne.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

Continuant la discussió

  1. Una vez casi llego a ser clase media. Pero al final no | Nativa linked to this post on 11/09/2014

    […] lejos que mi madre? ¿Más lejos respecto a qué? ¿No seremos, compañeras precarias, bastante parecidas a las trabajadoras del sector doméstico? Si es así se desvelan algunas certezas. La certeza de que la incorporación de las mujeres al […]

  2. ¿Es posible una economía feminista de la cultura? – Nativa linked to this post on 09/11/2014

    […] entre los feminismos, las economías sociales y la cultura. Ya se ha discutido en estas páginas, en un texto de Aída Sánchez, sobre el colectivo Sindihogar, como una posibilidad concreta de composición política de lxs […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )