Skip to content

Carregant

Sprezzatura socialista

Escrit el 09/02/2014 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

La posada en escena de Pere Navarro és peculiar. Sovint em pregunto, i parlo en clau purament subjectiva, per què la seva presència pot semblar hilarant. S’hi dóna una curiosa mescla, la solemnitat del poder i la realitat desobedient. Harod Lloyd seriós penjant de l’agulla d’un rellotge, Buster Keaton seriós dirigint una locomotora a cap lloc. Solemnitat i desobediència és una combinació que mai falta en tota opera còmica. Els de la meva generació recordareu l’etern gag dels Payasos de la tele fent de lampistes (nia na na na niaaa). Res funcionava.

L’altre dia va aparèixer publicada als diaris una fotografia especialment significativa: Pere Navarro, amb mànigues de camisa, arremangades, sense americana, recolzat indolentment sobre l’ampit de pedra d’una finestra reixada. L’expressió amb què ens mira és ambigua. D’una banda la solidesa del capatàs; de l’altra, l’ample somriure de la bonhomia. (fig.01).

01 Pere Navarro en una imatge de la agència EFE 2013

01 Pere Navarro en una imatge de la agència EFE 2013

02 François Clouet retrat de Pierre Quthe, 1562

02 François Clouet retrat de Pierre Quthe, 1562

És interessant la postura del braç i de la mà. Em va fer pensar en un quadre excepcional. El que François Clouet pinta l’any 1562 per retratar a Pierre Quthe, apotecari de la cort dels Valois. (fig.2). És una pintura estranya en el context de l’obra de Clouet. Els retrats de cortesans que fa Clouet són voluntàriament estereotipats. L’Historiador Henri Zerner, parla de la “invenció de la banalitat”. Clouet, conscient d’estar instaurant una tradició, s’adequa i construeix una norma. Per contra, el retrat que fa de l’apotecari escapa a l’estereotip que ell mateix està fixant. Participa dels codis del retrat palatí, però per subvertir-los. Al capdavall, Quthe no és membre de l’alta noblesa. Sí és però, bon amic del pintor. Per això, malgrat el baix rang dins la cort, Clouet el retrata com si fos un duc de Guise o un almirant Coligny, com si fos un gentilhome. La cortina que apareix al fons (de magnífic ras verd en aquest cas) acostuma a ser un element que sempre apareix quan es retrata al príncep. Però al marge de la cortina signe de poder, Clouet, sap que allò que transmet més dignitat és la postura del cos. La dignitat de l’apotecari es manifesta, sobretot, en la indolència amb què penja la seva mà esquerra, la del braç recolzat rere el llibre on apareixen les plantes i herbes que ens parlen del seu ofici.

La despreocupació, la manca de cura és un dels principals atributs del poder. Els italians parlen de Sprezzatura. No és casual que Castiglione, en el seu llibre Il Cortegiano (1528) assenyali la sprezzatura com aquell tret essencial del bon gentilhome [1].  En tot cas, tornant al retrat de Clouet, la despreocupada caiguda de mà de Pierre Quthe contrasta (i accentua) la serenitat amb què ens mira. El seu saber sòlid el transmet amb els ulls; la despreocupació de la mà és la de qui es sap sobirà del seu saber…

03 Obrera de xoc, Pyotr Kotov-1936

03 Obrera de xoc, Pyotr Kotov-1936

La fotografia de Pere Navarro, ma indolentment penjada, tracta (possiblement sense saber-ho) d’actualitzar la tradició iconogràfica de la sprezzatura. Simula una distinció. Un servidor públic es mostra amb la despreocupació de l’amo. En realitat la composició és arriscada. Tracta de conciliar dos tòpics visuals antinòmics. A la mà indolent i despreocupada del bon cortesà s’hi afegeix un segon estereotip: les mànigues arremangades del treballador. Penseu en els cartells i pintures del realisme socialista. En els altius i èpics obrers, sempre en parella, home i dona, que miren l’horitzó amb les mànigues arremangades. De vegades sostenen una clau anglesa o un martell  (figs.03 i 04).

04 realisme socialista polonès

04 realisme socialista polonès

Tractar de combinar aquests dos estereotips és complicat. En realitat les contradiccions del projecte socialista català no són d’ordre “nacionalista”. Això explica, sense voler, aquesta fotografia. La contradicció fonamental del socialisme català es dona entre els seus líders històrics (alta burgesia catalana), i les seves bases electorals (els treballadors, per entendre’ns, “d’origen espanyol”). La crisi del sobiranisme ha posat en evidència aquesta dualitat que no és identitària, sinó de classe. La fotografia lluny de resoldre la contradicció, la fa més visible.

Mànigues arremangades: Els obrers amb mànigues arremangades del realisme socialista tenen el tors triangular de qui munta i desmunta turbines; els braços venuts de fer girar la roda que obre la presa hidràulica, el múscul esternoclidomastoïdal ben marcat a causa de l’esforç titànic… res d’això trobem en les mànigues arremangades de Pere Navarro. La camisa blanca ens remet més al cos sedentari de l’oficinista que passa massa hores assegut, que a la del sofert treballador pilar productiu del país. Les americanes són especialment útils quan el teu cos ja no té 25 anys (per desgràcia sé de què parlo). La corba que dibuixa la corbata color bordeus sobre el fons blanc de la camisa, encara accentua més la forma d’un tors que sense remetre’ns a grans banquets aristocràtics, tampoc ens remet a l’esforç físic. De fet, l’error compositiu el trobem en la corbata. Els obrers èpics de mànigues arremangades  no porten corbata. És aquí on la foto trontolla i posa al descobert, l’atzucac socialista: [Mànigues arremangades + corbata + sense americana] remet a aquella imatge, ara també arquetípica, del white neck, sempre assegut, sigui a la Caixa, al Mc Donalds, o al sofà davant la televisió.

05 Bernard Madoff

05 Bernard Madoff

Una imatge al capdavall, que en el millor dels casos ens remetria a l’heterodòxia d’estafadors com Bernard Madoff, assidu també a retratar-se en mànigues de camisa en la pura tradició broker de Wall Street (figs.05 i 06). No és aquest el motiu de descrèdit electoral dels socialistes, haver-se passat ja fa lustres, a les files del liberalisme?

06 James J. Dunne III del Sandler O'Neill, un banc d'inversors

06 James J. Dunne III del Sandler O’Neill, un banc d’inversors

Però més enllà de l’atzucac socialista, allà on la fotografia veritablement erra i es fa hilarant és en el fútil intent d’assolir sprezzatura. Tot ve provocat per l’alçada de l’ampit . Compareu l’angle del braç de Pierre Quthe en el quadre de Clouet i l’angle del braç de Navarro (fig.07). L’ampit és massa alt. Obliga a Navarro a separar el braç del cos. Iconogràficament una separació només tolerable quan simètricament posem les mans a la cintura en senyal de triomf (ponerse en jarras, diuen en castellà). Quthe manté el braç enganxat al cos, Navarro no té més remei que separar el braç per adaptar-se a la mida d’un ampit que l’empetiteix. Si no obrís el braç, si el mantingués enganxat al cos, Navarro no es recolzaria sobre l’ampit, sinó que penjaria de l’ampit. Quthe, elegantment, passa l’avantbraç pel davant del cos; la mà “despreocupada” s’alinea sobre l’eix que marca el centre del rostre. Navarro no. Es troba davant de l’ampit i no rere l’ampit, el braç s’obre i l’avantbraç s’allunya. La composició es descontrola. Tot el reforç del rostre, aquell eix compositiu que al quadre de Clouet uneix rostre i mà despreocupada, recau en una corbata que malauradament no es manté recte (ja n’hem parlat) i que per tant no centra la composició. En el retrat de Quthe, l’eix vertical, a més d’unir el rostre a la mà despreocupada, queda reforçat pels ornaments, sí verticals i d’un color més clar, que divideixen el tors del model en tres; la verticalitat li atorga prestància. Allà on Quthe es mostra ben assentat i amo de si mateix, Navarro es un pur desbordar-se, superat per les circumstàncies.

07 Comparatives

07 Comparatives

Finalment, la pretesa sprezzatura de la mà de Navarro, en mostrar-se incòmodament assolida, transmet tot el contrari: afectació. Navarro preocupat per mostrar-se despreocupat.

Finalment, el fotògraf comet un darrer error que acaba de sentenciar el desastre. Quthe, com en qualsevol retrat de cort, ens mira de 3/4. Això fa que les ninetes es desplacin a l’extrem de l’ull i posin de relleu el blanc de l’escleròtica. Realça l’expressió serena. Transmet intel·ligència. Per contra, Pere Navarro ens mira totalment frontal. Es veu obligat, pel ressol, a aclucar els ulls. No veiem el blanc de l’ull. La mirada desapareix. Desapareix, per tant, la intel·ligència. Al capdavall l’ull és allò que mira i intel·ligeix. Allò que ens conecta amb l’ànima quan la imatge és muda.

08 Gilles de Jean-Antoine Watteau

08 Gilles de Jean-Antoine Watteau

L’art del retrat també disposa d’una llarga tradició de retrats frontals. Sempre o gairebé sempre vinculats a escenes còmiques. Penso, per exemple, en el meravellós Gilles de Watteau (fig.08). Aquest quadre fa riure, però també és inquietant. Fixeu-vos en el rostre de Gilles. No és massa diferent al de Navarro. El nas, sobretot. Les ninetes gairebé no deixen espai al blanc de l’ull. Una mirada astorada. Qui sap si estúpida. En tot cas terrible. És el retrat d’algú que no entén cap on gira el món. El Pierrot, també de blanc, ocupa el centre. S’ha instal·lat en un petit monticle. Vol atraure la nostra atenció, però només fa nosa. Obstrueix un horitzó que desconeixem i que, tanmateix, el trobem preferible a la seva beneiteria. De fet és ell qui ens el tapa. En tot cas, del Gilles de Watteau en parlarem un altre dia. L’obra s’ho mereix.

 



[1] “Y es huir cuanto sea posible del vicio que los latinos llaman afetación (…) Esta tacha es aquella que suele ser odiosa a todo el mundo, de la cual nos hemos de guardar con todas nuestras fuerzas, usando en toda cosa un cierto desprecio o descuido, con el cual se encubra el arte y se muestre que todo lo que se hace y se dice, se viene hecho sin fatiga y casi sin habello pensado (…) Veis luego cómo descubrir el arte y mostrar un cuidado demasiadamente atento en las cosas destruya toda la gracia.” (Baldassare Castiglione. El cortesano. Alianza editorial; Madrid, 2008. Págs.93-102 (Primer libro, capítulo V).

 

 


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. martagq says

    Meravellós article, moltes gràcies!

  2. M.Coll says

    Magnific el comentari. És tot un exercici del pensar el gest social, indicat per Brecht, amb una gran sutilesa i una envejable sprezzatura que solament es té quan el pensar es converteix en una forma de viure. (Creus que es masa evident que tenim un estret parentiu familiar? Clarament no. No tindria una despreocupacio semblant a la que mostres)



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )