Skip to content


Dignitas

Escrit el 03/04/2014 per Marina Garcés a la categoria el sol ho encén tot.
Tags:
Hay una traducción al castellano

Durant la primavera de 2011 la indignació va omplir les places de barris, pobles i ciutats de tota Espanya, com ho havia fet abans en altres indrets del Mediterrani i com ho continuaria fent després en altres ciutats del món. Des d’aleshores, no és només el sentiment emocional de la indignació sinó l’experiència de la dignitat en la lluita, en el suport mutu i en l’aprenentatge de la solidaritat, el que s’ha anat obrint pas entre nosaltres.

“Sembrarem dignitat”, prometia l’okupació d’un hort urbà poc després del 15M a Barcelona. “Et poden robar la veu, però no la dignitat”, “Benvinguda, dignitat”, “The spanish Revolution: qüestió de dignitat”, són algunes de les expressions d’aquest aixecament de la dignitat que ha desembocat, finalment, en les Marxes de la Dignitat que el 22 de març de 2014 han confluït des de tots els punts de la Península, a Madrid. Però, què posa en joc la revolta per la dignitat?

Desplaçant-se des de diferents contextos, vides i lluites igualment afectats per l’agressió, la humiliació i la despossesió, les marxes reprenien el gest que fa ara exactament 20 anys ens van ensenyar els zapatistes des de la selva lacandona mexicana: el gest de la “dignitat rebel” que transforma la víctima en potència col·lectiva, la ràbia en capacitat de construcció i l’anonimat en un nosaltres que desarticula els codis, les jerarquies i les desigualtats que imposa el poder. “No pedimos limosnas ni regalos, pedimos derecho a vivir con dignidad de seres humanos, con igualdad y justicia como nuestros padres y abuelos”, afirmava l’EZLN l’1 de març de 1994. El 22 de març de 2014, sense armes, sense selva i sense el testimoniatge de pares ni d’avis justament tractats, perquè aquí el maltracte i la injustícia són immemorials, les Marxes per la Dignitat entraven a Madrid sota la consigna “Pa, feina, sostre”.

Sota la paraula dignitat, en canvi, “Pa, feina i sostre” passen a indicar un mínim innegociable, un límit que de ser violat trenca tot consens i tota regla del joc i desencadena la revolta

En un altre context aquest lema hagués estat escoltat com una reivindicació, com una demanda. Sota la paraula dignitat, en canvi, “Pa, feina i sostre” passen a indicar un mínim innegociable, un límit que de ser violat trenca tot consens i tota regla del joc i desencadena la revolta. Podríem discutir la tríada, preguntar-nos perquè s’ha canviat la llibertat del lema original (Pan, trabajo, libertad) pel sostre, què vol dir feina avui, etc, però el que és important és que el que es reclama dignament no és un regal, ni una almoina: la dignitat no es concedeix, ni sota la lògica de la caritat ni sota la de la subvenció ni encara menys sota la de la línia de crèdit. No hi ha usuaris ni clients de la dignitat. Hi ha vides dignes que s’aixequen quan són violentades. Com diu un dels personatges més subversius de Diderot, El Nebot de Rameau, ”Cadascú té la seva dignitat; no m’importa oblidar la meva, però segons el meu arbitri, y no perquè un altre m’ho ordeni. Només perquè algú em digui: arrossega’t, jo m’arrossegaré? Els cucs avancen per terra, jo també. Si ens deixen en pau, tant ells com jo ens arrosseguem, però si ens trepitgen la cua ens aixequem.”

La Wikipedia en català defineix la dignitat de la manera següent: “és el dret innat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer la seva vàlua en tant que éssers humans.” La tradició del dret natural, la seva base cristiana i la seva formulació jurídica demanarien una reflexió que desbordaria aquest escrit, però hi ha en aquestes línies una afirmació que no podem passar per alt: la dignitat apel·la una manera de tractar i de ser tractats que interpel·la tots els éssers humans perquè en la seva justícia (o en el seu ajust, en el seu encert) s’hi juga la vàlua de la vida humana. Per tant: en la manera com ens tractem els uns als altres, cada un de nosaltres, arrisquem el sentit i el valor de tota la humanitat. Això que pot semblar tan abstracte apunta dues idees interessants: la primera és que, tot i que sigui viscuda individualment, la dignitat és una virtut col·lectiva. Encarnant-se en la irreductibilitat de cada vida humana, interpel·la a l’hora totes les altres. Com escrivia A. Camus a L’home rebel, “la indignitat d’un sol home és una pesta col·lectiva”. La segona cosa que diu és que la dignitat no és un valor entre d’altres, sinó la relació mateixa amb el valor de la vida humana, sempre per definir i per defensar.

Com escrivia A. Camus a L’home rebel, “la indignitat d’un sol home és una pesta col·lectiva”

L’ésser humà és aquella bèstia estranya que té la peculiaritat de poder sentir que la seva vida no és vida. La indignitat és patida com a no vida (“això no és vida!”, recull el llenguatge quotidià) i la dignitat pot ser defensada amb el cost de la pròpia vida. A mitjans del s.XVI, un jove de Burdeus, Étienne de la Boétie, constatava consternat la indignitat dels seus conciutadans i dels habitants d’altres Estats europeus naixents: “Oh bon Déu, ¿què pot ser això? ¿Com direm que s’anomena? ¿Quina dissort és aquesta? Quin vici, o més aviat quin dissortat vici, veure un infinit nombre de persones que no obeeixen sinó que serveixen, que no són governades sinó tiranitzades, que no posseeixen béns, ni parents, ni dones, ni fills, ni tan sols la pròpia vida! (…) Així doncs, ¿quin vici monstruós és aquest que ni tan sols mereix el títol de covardia, que no troba cap nom prou vil, que la natura repudia haver fet i la llengua refusa anomenar?” I afegia més endavant de El discurs de la servitud voluntària: “¿Això és viure feliçment? ¿En diem viure d’això? ¿Hi ha alguna cosa al món menys suportable, no dic ja per una home valent, per a algú ben nascut, sinó simplement per a qui estigui dotat de sentit comú o almenys d’aspecte humà?” És amb aquesta pregunta, ¿en diem viure d’això?, que es trenca la cadena de la servitud, i aquesta pregunta, com diu molt bé La Boétie, està a la mà de qualsevol i ens concerneix a tots. Aquesta pregunta no neix d’un ideal ni d’un horitzó emancipatori ni d’una projecció de futur. Neix d’alguna cosa més inquietant i més poderosa: el fet que el valor de la nostra vida no està determinat ni per la vida mateixa. Que ni Déu, ni el sobirà, ni la naturalesa no han pogut taxar les nostres vides per nosaltres.

La dignitat, així, no és una actitud ètica de virtuosisme i respectabilitat enfront de la brutícia del món: és un combat polític, una guerra pel valor

Això és el que va explicar molt bé un altre jove del Renaixement, uns anys abans que La Boétie. Des d’Itàlia, Pico della Mirandola va escriure un breu tractat que és conegut com El discurs de la dignitat de l’home. Se’l presenta com el text fundacional de l’humanisme europeu. I ho és, però en un sentit que no sempre s’acostuma a escoltar i a recollir. El que diu Pico, rellegint el Gènesi des de la Florència del s.XV, és que l’home és la criatura que no té forma, ni naturalesa ni lloc propis en l’ordre de la Creació. Déu va fer totes les criatures i va esgotar els motlles, però li faltava alguna cosa: un interlocutor de la seva obra. Va fer l’home, de-forme i des-ubicat, però li va donar un privilegi: haver-se de fer a sí mateix, haver-se de dibuixar el rostre cada vegada, lliurement. L’home és així l’ésser que no té un valor predeterminat – pot ser el millor, pot ser el pitjor – sinó que se l’ha de donar a sí mateix a través de la seva pròpia acció. “Oh, Adam, no t’he donat ni un lloc determinat, ni un aspecte propi, ni una prerrogativa peculiar, per tal que posseeixis el lloc, l’aspecte i la prerrogativa que conscientment escullis i que d’acord amb la teva intenció obtinguis i conservis (…) No t’he fet ni celestial ni terrenal, ni mortal ni immortal, amb el fi que tu, com a àrbitre i sobirà artífex de tu mateix, t’informis i et plasmis en l’obra que prefereixis. Podràs degenerar en els éssers inferiors que són les bèsties, podràs regenerar-te, segons el teu ànim, en les realitats superiors que són divines. (…) Qui no admirarà aquest camaleó nostre?”. La dignitat de l’home és, precisament, no tenir dignitas, no tenir rang, no estar encaixat a l’ordre de la creació i les seves jerarquies i haver-se d’alçar.

El que avui estem vivint és de nou aquest alçament: és l’alçament d’un exèrcit sense galons, d’una tropa informe i deforme que no està disposada que el valor de la seva vida li vingui taxat. Ni índexs borsaris, ni índexs hipotecaris, ni xifres de creixement econòmic, ni nacionalitats de primera, ni identitats reconegudes… No hi ha altre valor que el que junts donem a les nostres vides. La dignitat, així, no és una actitud ètica de virtuosisme i respectabilitat enfront de la brutícia del món: és un combat polític, una guerra pel valor en què ens hi va, com deia La Boétie, no només la vida biològica o la sobrevivència, sinó la vida vivible dins d’aquest món. La revolta de la dignitat és, així, l’expressió avui de l’anticapitalisme més radical: el que es nega a deixar fer de les nostres vides recursos d’explotació i de valorització del capital. “No som mercaderies en mans de polítics i de banquers”… No es podia dir millor, i així va tornar a començar tot aquella primavera de 2011…

 

* Aquest escrit és fruit de la conversa que vaig mantenir amb en Jordi Solé i Blanc, l’Ivan Miró, la Itziar González i en José García Molina a les III Jornades d’Educació Social de la UOC.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. José García Molina says

    Hola Marina. La verdad es que fue un placer encontraros en estas jornadas.. Y creo que, más allá del tomo amistoso de las conversaciones y debates, hubo algunos asuntos bien interesantes sobre la mesa… Espero que tengamos otros foros y ocasiones para seguir avanzado en estas cuestiones en las que nos va la vida (digna).
    Un abrazo.
    PD: No sé por qué me has rebautizado añadiendo Antonio a mi nombre.. El auténtico es José García Molina..

    • admin says

      Hemos corregido el error en el nombre, José. Disculpa.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.
  • Fausti: No ho descriguis tan bé, coi!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )