Skip to content

Carregant

David Fernández: “La pregunta no és per què la gent es revolta sinó per què no ho fa”

La idea d’entrevistar el David Fernández, periodista, cooperativista, i actual diputat per la CUP al Parlament de Catalunya, prové de la curiositat per la seva relació amb la cultura. Veient-lo en el seu paper públic, sembla haver-hi molta consciència cultural en els seus actes. També havíem d’aprofitar per parlar de les relacions entre política i cultura.

Va costar trobar el dia, però finalment, el 24 de desembre (està clar que la foto no és d’aquell dia), ens vam trobar per xerrar en una terrassa. Comencem per la dimensió escènica del seu treball al Parlament, i després anem ampliant el focus de la conversa, fins arribar a especular junts sobre alguns temes.

David Fernández

D’on et ve l’ús freqüent de les cites quan parles al Parlament?

Espero que em vingui de llegir. O potser també és inseguretat; la cita al final és un argument d’autoritat. En periodisme hi ha una dita que diu que el 97% de les coses i les reflexions ja les ha escrit algú en algun moment de la humanitat. I que ho ha dit molt millor, segur. I com a reconeixement, perquè el que ja ha estat dit ja ha estat dit. També, espero, per certa passió per la cultura. Ens passava escrivint a La Directa, sempre em deien: “hòstia, cites molt!”. I sí, cites per això, per què a vegades la gent ja ho ha escrit i sintetitzat molt millor abans. Al final comunicar és sintetitzar.

També hi veig cert gust per la prosòdia en els teus discursos.

Sí! No vinc pas de la política convencional. Això ha estat un accident de fa un any. Estava  tranquil·lament al periodisme alternatiu i al cooperativisme financer i per tant aquest món se’ns fa una mica estrany, sempre ha estat un terreny hostil, un territori advers. Per tant els codis propis, no pas meus sinó dels moviments, són diferents. I reflecteixen també altres pòsits culturals.

Cites per això, per què a vegades la gent ja ho ha escrit i sintetitzat molt millor abans. Al final comunicar és sintetitzar

(Sortim del bar on érem, i continuem a la terrassa)

En el fons la culpa és de ma mare. La meva mare sempre em tirava llibres pel cap. Amablement. Això sí, amb bon criteri de selecció. Em passava autors russos o Sthendal i Freire era una constant,… Sempre ho dic, eh? Amb tretze anys no ho veia tant clar, però ara amb perspectiva, ho agraeixo.

Més enllà d’aquesta part més teva, aparentment quan actueu al Parlament teniu molt de sentit de l’escenificació, del simbòlic.

Mmmmh. Va ser arribar i entrar en un laboratori des de zero, amb la fulla en blanc, i només hi havia una primera cosa clara, que era que hi arribàvem amb un estigma. Tothom ens ho va reconèixer després. Pensaven que en les formes seriem absolutament devastadors, que seríem molt punkis. Que ho som eh? Som punkis de base, afortunadament. Però confonien el que això significa. Però com va dir un periodista gracienc, demostren que no sabien res de 25 anys de moviments socials a peu de carrer. En tot cas, la intenció ha estat donar-li seriositat a la cosa. Si el compromís era “anem a portar un tros de carrer allà dins”, calia màxima seriositat, rigor, contundència i consistència en els arguments, i solidesa en el desplegament d’un discurs col·lectiu.

I després hi ha altres coses més simbòliques, estripar una sentència, la sandàlia… El dia de Caixa Penedès va ser un dia molt improvisat. Sobre la marxa, intentes capgirar el silenci, que se’ls giri en contra, i surt la metàfora de l’omertà i de la màfia. Allò de Rato és una barreja de nerviosisme, impotència davant la seva impunitat,… i no és fàcil estar allà… surt en el moment perquè penses en les persones a les que et deus i intentes estar a la seva alçada. Mitja hora abans, quan ho repensàvem enmig de la sessió, el nostre record com a joves d’aleshores era la guerra de l’Irak, era el Rato especulatiu del 96. Un gàngster amb tots els papers de l’auca. Com a legislador, va obrir la bombolla financera, com a ministre també va ficar-nos en una guerra il·legal, amb conseqüències allí, a l’Irak, i aquí, amb l’11M, per suposat. Després com a director de l’FMI és dels màxims responsables de la finançarització de la crisi. I finalment a Bànkia i també Telefònica. És a dir, tot el que significa el discurs de les elits, de l’1%, de la màfia com estadi superior del capitalisme…

És veritat, el símbol el que fa és escardar aquesta lògica de la litúrgia parlamentària que al final és una pura representació formal d’una democràcia també formal

I aquí sí que òbviament saps que la sandàlia té un significat. En aquest àrab de reminisciència àrab: símbol del menyspreu al poder del poder. Era trencar també la seva placidesa, la seva normalitat, treure’l del seu somni de que mai els passarà res enlloc. I també esquerdar aquest fair play parlamentari, en el que a vegades pots tenir davant un criminal de guerra i tot segueixen sent bones formes. La mala educació hagués estat, en aquest sentit, la formalitat.

Per a mi una cosa sorprenent és que més enllà dels arguments aquests gestos tenen molt de sentit. D’alguna manera també revelen que el Parlament és un teatre on tot està pre-formatat, i al final el gest té un cert poder trencador.

Intentem trencar la nostra falsa normalitat i la seva falsa normalitat. El primer gest simbòlic amb Rato: vam ser els únics que no li vam donar la ma. No li donis la mà a la crueltat del poder. I el primer que l’home va dir va ser “jo no sé per què estic aquí”. Enfotent-se de tot. És veritat, el símbol el que fa és escardar aquesta lògica de la litúrgia parlamentària que al final és una pura representació formal d’una democràcia també formal. Hi ha una càrrega simbòlica: els que no som res contra els que ho són tot. Enmig, la sandàlia. Ara, tot plegat, és un autèntic teatre de cartró-pedra, on tots els rols estan pre-definits. I tot el que passarà ja està previst. És dins i fora, eh?. La gent representa papers. Hipòcrita societat performant de les aparences. Quan surts fora, que no hi ha càmera, tot canvia per a ells: l’agressivitat a l’hemicicle és sobtada proximitat quan s’apaguen els focus de l’espectacle. Nosaltres intentem ser igual dins i fora, i penso que ho som. No som duals. El que hi ha és el que es veu: dins o fora. I, tanmateix, és complicat entrar a màtrix, que és la millor definició que hem trobat fins ara. Més encara en un context on el poder polític no té poder, només intenta simular-ho.

Aquesta consciència del simbòlic ve d’abans? És col·lectiva? Ve dels moviments socials?

El que coneixem com a guerrilla de la comunicació als moviments alternatius és intentar buscar imatges a vegades espectaculars, a vegades colpidores, a vegades disruptives

És col·lectiva, sense dubtes. El que coneixem com a guerrilla de la comunicació als moviments alternatius és intentar buscar imatges a vegades espectaculars, a vegades colpidores, a vegades disruptives. Va ser així quan els d’Itoiz es despullen en la cimera mundial de l’aigua. O quan s’assalta el Fòrum via mar amb les pateres. O quan la Giraldilla de Sevilla. O quan es va inaugurar el Fòrum que també vam desplegar un mural okupa. Aquesta és una de les accions més silenciades que hi ha hagut mai, però va ser una acció espectacular: ens vam disfressar tots de voluntaris del fòrum i quan es feia la inauguració a l’estadi olímpic la gent tenia cartolines i va fer un mural amb el logo okupa de 500 metres quadrats. I és clar la cara del Clos, al davant, amb tots els focus il·luminant un mural okupa era del tot espectacular. Imaginació (contra el poder) i desobediència a parts iguals.

Captura de pantalla 2014-05-09 a la(s) 11.00.15Hi ha fotos d’això?

Hi ha una foto mal definida. L’únic mitjà que ho va reconèixer és La Vanguardia. Premsa de l’Ajuntament va trucar i va dir “ni una foto”. Però ni una foto. Després ens vam despenjar a l’escenari quan estava cantant Ojos de Brujo i La 2 va acabar tallant l’emissió. Mil accions al repertori fins la recent tarta contra la TAV. Això forma part de l’inventari de les lluites dels moviments alternatius. La teoria de l’escletxa.

Enmig d’això, alguna cosa us fa por?

Tot poder fa por, o l’hauria de fer. Però més que por, hi ha el pes de la responsabilitat, penses sempre en la gent que tens al darrera. Una lògica inversa a la de la representació. S’entendrà el missatge? No s’entendrà? Hi ha un risc que és el sobre-abús de la gestualitat? Que al final la sandàlia tapi el discurs? Sense sandàlia no hi hauria notícia, això rai. Però la por que tenim més desplegada és la por a l’assimilació, integració, bufonització. Que al final siguem la consciència crítica del parlament. “Què bé tenir aquests del cau-esplai que ens recorden que hi ha pobres, que hi ha presos, que hi ha immigrants segrestats als CIES”. I això entra en un règim d’integració, cooptació, que ho assimila.

El poder té una capacitat d’absorbir i trencar tota la part antagònica, disruptiva que ens motiva… Això no sé si estem en condicions d’avaluar-ho encara. Penso que sovint es juga aquest paper de la mirada paternal. Aquests nois ja creixeran. Bé, jo ja en tinc gairebé 40, en tinc 39, no sóc el jove de l’assemblea de joves de Gràcia de fa 20 anys, ni el Quim tampoc, ni la Isabel. Però aquest risc sí que el veig. I és quotidià. Aquí dins les contradiccions van que volen. I a la que et despistes…

En una xerrada al CCCB et vaig sentir a dir que amb el que està caient, si no hi ha reacció, si no hi ha revolta, la única resposta està en la cultura.

La pregunta no és per què la gent es revolta sinó per què no ho fa. On neix l’obediència cega, el cap cot i la submissió

És una cosa que repetim bastant sovint. Que al final la crisi profunda el que reflecteix és, sobretot, una crisi de valors, cultural i ètica. I que la clau de volta està aquí. La pregunta no és per què la gent es revolta sinó per què no ho fa. On neix l’obediència cega, el cap cot i la submissió. La pregunta no és per què la gent es revolta sinó per què no ho fa I aquesta maldestra consciència de reverència al poder, com si sempre ho fés bé. Aquesta pleitesia. Per nosaltres la gran batalla és cultural. L’autoria és de l’Ivan Miró:  la gran batalla és refer el vincle social comunitari, a nivell quotidià. Tot sistema de poder genera els seus dogmes culturals, és clar. Una cultura televisada. L’individualisme absurd. La radicalitat egoista. Ho vull tot i ara mateix. I el “tot si val”. Electors, consumidors, espectadors. Societat de l’espectacle. L’anòmia irracional, ja no hi ha ni bé ni mal, no hi ha valors, jo faig el que em dona la gana en funció d’un criteri gairebé animal, d’instint primitiu, de narcisisme estravagant.

M’agrada molt, primera cita! -riem- el Thomas Bernhard, que escrivia “qui pensa només es pot llevar amb nàusees”. Amb ganes de vomitar i marejat -afegeix-. Per què veus l’horror quotidià i no entens la inèrcia. I això entronca molt, segona cita, amb la banalitat del mal. Amb com convivim quotidianament amb l’horror. Podem sentir parlar de cinc-cents immigrants a Lampedusa, podem escoltar que a l’estret de Gibraltar hi ha vint mil cadàvers en els últims quinze anys, o que s’ha mort un altre pres al cies… No passa res. I la clau de volta cultural per mi és aquesta, d’on neix el consentiment quotidià, la inèrcia. Per mi és un dubte eh? D’on neix, com es reprodueix diàriament…

Penso que potser és difícil revoltar-te amb el que no veus. Però no ho entenc quan passa aprop.

Però en el fons és la mateixa lògica. Estar davant la tele i veure un documental, imaginem-nos un documental interessant sobre qualsevol injustícia, i canviar de canal, per què no vols sentir coses lletges, és el mateix que quan tanques la porta al veí del davant. Que saps que està passant alguna cosa, digues-li fam, digues-li desnonament. És la mateixa inèrcia de desídia. Tot sistema s’assenta sobre la ignorància, la por i els interessos creats. Avui, podem aduir qualsevol cosa menys ignorància: coneixem abastament l’abast del frau…

Al final la vida quotidiana és l’únic territori alliberat del que realment disposem per demostrar si hi ha una altra forma d’entendre les relacions socials i d’entendre la vida en comú

Però és veritat, no? La màxima desídia està aquí. Amb l’altermundisme va quedar clar lo de la glocalització. Tu tens una visió de que el mon s’ha fet petit i està farcit d’injustícies, però al final l’únic lloc real per a canviar-ho, és la teva vida quotidiana, és el lloc on estàs al mon. No hi ha més futur per canviar que el present. Després pots ser més solidari o no, però el lloc de batalla, també de batalla cultural, és la teva vida quotidiana, i al final és l’únic territori alliberat del que realment disposem per demostrar si hi ha una altra forma d’entendre les relacions socials i d’entendre la vida en comú o la vida política col·lectiva. És l’aquí i l’ara. La prioritat avui no és dir. És fer.

Una altra cosa que vas dir aquell dia és “la sanitat pública l’hem de defensar, l’educació l’hem de defensar, i la cultura,… sobre això hi ha molts debats, però va, també”, com si no ho veiessis clar.

Cultura i estat no poden casar de cap manera. I cultura i govern encara menys. Mai. La perspectiva de que l’estat sigui subministrador de cultura em sembla molt poc edificant. L’estat pot ser facilitador de cultura, pot fer moltes biblioteques, o pot donar suport a sectors culturals, però no pot exercir-ne el control. A mi em sembla antitètic des d’un punt de vista de cultura lliure. La part de creació, de pensament, ha de ser el més autònoma possible, i l’únic que es pot demanar a l’estat és que no molesti.

Amb aquesta definició també s’identificarien els que estan manant, que et diran “per això estem promovent el mercat, així no som dirigistes.”

Sí… A veure com ho solucionem això… Quan pensem en facilitador penso en l’Ateneu de Nou Barris. Penso en una cultura no dirigida, no catedralícia. Aquí cada conseller arriba i fa la seva! Penso en el foment de la cultura. Per a mi això és imprescindible. Però sense cap lògica de control, de teledirigir, de monitoritzar què es pot produir i què no es pot produir. A més la cultura és el que posa en escac les societats en crisi. Al final les creacions i els debats culturals son els que diuen que aniràs per aquí o aniràs cap allà. Ho veia delicat per això.

Si a l’estat li podem demanar que protegeixi iniciatives com Som Energia crec que també en cultura li podem demanar que ens protegeixi del mercat

Precisament el que ha fet el mercat-estat ha estat mercantilitzar la cultura. Una indústria cultural que fabrica cultura que ha de ser consumida de forma massiva. Productes de tercera pell que diu Ramón Fernández Durán, quan analitza la cultura televisada, les TIC, la recreació virtual, el mutant digital, que ho trinxa tot. I també les xarxes socials, eh? L’assaig d’en Ramón, que és molt petitó, és molt devastador.

El que està fomentant l’estat son les grans indústries de la cultura, és a dir els grans mercats que hi fan negoci. I això, igual que quan parlem de les indústries energètiques diem no a Endesa i sí a Som Energia, que és energia cooperativa redistribuïda, de propietat col·lectiva i d’arrel local. Amb la cultura penso que passa el mateix. Si a l’estat li podem demanar que protegeixi iniciatives com Som Energia crec que també en cultura li podem demanar que ens protegeixi del mercat.

Aquesta és la tesi que ara emprem molt. Quan parlem de matrius de futur -matrius, per què no ens atrevim a parlar de models- diem: si, hi haurà tres potes, com a mínim en trànsit. En un país o en un mon en trànsit, demanaríem de l’estat que protegís determinats drets que només pot tenir l’estat, en règim de monopoli, que és salut, que és educació, que és pensions. Però tot lo altre, també, desestatalitzar. I desmercantilitzar.

Allò públic no té per què ser estatal. Això és una cosa que vam aprendre a La Torna. La primera vegada que a La Torna va venir l’Ajuntament, el 95, i ens van dir “això que és?”, li vam dir: això és un centre públic no-estatal. Com? Si, és un espai públic-social, autogestionat, pensat per tothom, per què tothom en faci usdefruit i pugui desenvolupar les seves inquietuds, socials, polítiques, culturals, però no és propietat de l’estat, és propietat social. I això també s’ha de demanar en l’àmbit de cultura. I el cooperativisme també ho demana. A Coop 57 quan ens venia la Generalitat i deia “què podem fer per vosaltres”, li deiem “no fer gaire”. Fins i tot en un esquema liberal clàssic -estat, mercat, societat com a actors claus- avui només hi ha estat i hi ha mercat. La societat ha perdut. Entre l’espassa del mercat i la paret de l’estat, queda la cultura autònoma, la cultura popular i la cultura en xarxa.

Allò públic no té per què ser estatal. Això és una cosa que vam aprendre a La Torna

Nosaltres estem per, ara que això està al 0,5%, desplegar-ho fins el 30 o el 40%. I a més controlar els de l’estat, per què a tot estat li has de marcar els peus, i sobretot aturar els del mercat. Això és el que nosaltres entenem per empoderament social, la xarxa en col·lectiu, la dinamització comunitària. Això és capacitat de poder, poder basat en Holloway, eh?, és a dir en la segona accepció: capacitat de fer, capacitat d’incidir, capacitat de crear i això és el que hem de desplegar en la propera dècada.

Si la trobem, la dècada…

Sí. Si abans no,…

Una hipòtesi a confirmar. Parlant de cultura en un sentit més restringit, pensant en les arts, penso que potser hi ha una relació adversa o de conflicte dels moviments socials amb el mon de la cultura. T’ho sembla?

Sí. A mi m’ho sembla. Em sembla que en altres moment socials i polítics hi ha hagut molta més connexió. S’han creat uns laboratoris contraculturals i circuits alternatius, per dir-ho així, molt interessants al meu parer, però d’incidència molt limitada. Eren el nostre gueto. Parlo de fa vint anys, eh? Després ha crescut un desplegament polític més autònom on, sovint, el pes de la cultura ha vingut fallant. Potser se’n salva el cooperativisme, perquè cooperació és, fonamenalment, valors, és a dir, cultura. Però no deixa de ser curiós que estiguem dient que la crisi fonamental és cultural i en canvi no sigui la primera pedra de toc i l’eix central de l’actuació. No sé si anava per aquí la pregunta,…

Sí. Jo crec que també per l’altra banda el mon de la cultura oficial, estructurada com a bufó de la cort, s’ha guanyat a pols la distància.

No deixa de ser curiós que estiguem dient que la crisi fonamental és cultural i en canvi no sigui la primera pedra de toc i l’eix central de l’actuació

Sí, aquí anava. Hi hem viscut d’esquenes, però també per realitats polítiques concretes. Aquest país, amb diferents nivells, intensitats i extensions sempre ha tingut dissidències crítiques, moviments socials urbans de ruptura, la insubmissió, la okupació… Però hi ha hagut una cultura… el terme és preciós, el de cultura bufó, és exacte, una cultura apèndix del poder. I la cultura sense capacitat crítica és reverència. És el que se li pot requerir a la cultura, que sigui crítica amb la realitat realment existent, que sigui incisiva, que et contradigui i interpel·li, que et faci pensar, que et faci reflexionar, que abordi la condició humana capaç del terrible i del sublim… això s’ha perdut molt. Hem anat a la cultura de l’entreteniment.

També passa amb el periodisme. Ha passat d’informar, analitzar, fer reflexionar, a estar orientat al consum i l’entreteniment. Però en termes culturals penso també que el sector cultural ha fallat, tampoc ha estat a l’alçada del moment. També hi ha crisi, bombolla i fallida cultural.

I també, per dir-ho així, ha viscut de l’especulació. A mi m’interessa poc el Teatre Nacional de Catalunya, com a gran catedral, o els grans museus. O ara que volem fer l’Heritage. La política cultural de Mascarell és correlativa a la indústria turística. Com que és l’únic sector que funciona econòmicament, posem tota l’estructura cultural que teníem al servei del diner que vindrà de fora. Dramàtic.

Però penso que en general… fent memòria l’únic que recordo és el No a la guerra i honroses excepcions. Quan el 90% de la societat ja estava en contra de la guerra. Si penses en cultura crítica, i busques “qui la fa”, “qui ens ha fet pensar” surt un Rubianes que pots recordar amb carinyo… Ha fallat molt el sentit que tenia la cultura com a element de dissidència, d’incidència, també de resistència cultural, d’aixopluc, de recer, que s’ha anat esvaint…

Ha fallat molt el sentit que tenia la cultura com a element de dissidència, d’incidència, també de resistència cultural, d’aixopluc, de recer, que s’ha anat esvaint…

Clar que també tot està farcit de la cultura de la transició. Finalment tot sistema de poder recrea la pròpia història, els propis mites… i la seva pròpia cultura institucional, amb iconografia oficial i representants formals. El nou règim de la transició va fer una cultura vedet-te, les seves icones. Vam aprendre molt d’aquesta transmutació cultural coneixent l’Ovidi. Fa “De manars i garrotades”, es desmarca dels consensos i desapareix de l’escena cultural.

Per a mi també surt rebent el sentit polisèmic, la possibilitat de dir coses sense tancar, de la cultura. Em remet a finals dels setanta, quan a mi em semblava que la gent més activa en partits d’esquerra, excepte els anarquistes, tenia una relació estranya amb la cultura, una relació molt pamfletària en la que la cultura només interessava quan donava missatges molt concrets. Tot el que era “burgès” era menystingut, quan qualsevol proposta cultural és polisèmica i la pots agafar per molts llocs.

Penso que la cultura és una barricada, no? Però cultura tancada és també oxímoron. La cultura per definició és oberta, és porosa i és permeable. S’empelta del cada dia. Tampoc vinc, ni molt menys, del món cultural. Però sempre he buscat la cultura que qüestionava, que et feia pensar, que et feia reflexionar. Però si critiquem l’estat que teledirigeix, monopolitza la cultura, també les esquerres han establert cultura bufó. La base de qualsevol pensament crític és qüestionar-ho tot. No pots negar el debat. I a vegades en això l’esquerra ha fallat, té les seves veritats sagrades i els enemics absoluts, i això fa mal al pensament dialèctic o lliure.

A banda, la cultura llibertària que, el Xavier Díez ho diu molt bé, és el fet diferencial català, en termes històrico-polítics, ens ajuda molt. Aquí hi ha una tradició cooperativa, ateneística, que ajuda moltíssim a trinxar el poder, i a partir d’aquí anar a construir una alternativa més justa. Però jo penso que la temptació del control sobre el món de la cultura és permanent, des del punt de vista del poder.

La base de qualsevol pensament crític és qüestionar-ho tot. No pots negar el debat. I a vegades en això l’esquerra ha fallat

En canvi, l’experiència de les darreres dues dècades dels ateneus, de les cases ocupades, dels mitjans contra-informatius (ara que tothom diu que fa periodisme crític…) han estat precursores i antídots. Quan esculls, tries; quan et col·loques, disloques; quan et desplaces, t’ubiques,… Tot acte ens descobreix, deia Mountaigne. Sempre hi ha càrrega político-cultural: quan un ateneu tria representar Pedro y el capitán, de Benedetti, ja s’està posicionant. Clar, al davant tens la cultura-mercat, barreja de pa, circ i futbol i recreació insípida: ara tothom reivindica, aquests dies, Camús. Tothom.

En fí, no ho sé: tota cultura t’explica una època i unes relacions de poder. I aquí està en debat quina relació estableixen els poders amb la cultura. Avui és jeràrquica. Jo sóc el poder, tu ets la cultura. Obeeix. Jo sóc la ma que et dona de menjar. I penso que anem coixos. Hi ha contraforts desobedients clar, i no pocs, de Traficantes de Sueños o La Ciutat Invisible, que són imprescindibles. Però estem en les beceroles. Penses, en 30 anys què s’ha fet? Hem resistit des de les nostres pasteres precàries. Amb molt d’orgull, això rai.

Aquí el que penso, i entrem més en conversa que en entrevista, que hem de desplaçar l’atenció dels objectes culturals a les relacions culturals. A l’entorn de Camus o de qualsevol objecte cultural ens podem relacionar de moltes maneres. I hem de posar més el focus en quines relacions culturals construïm que en quins son els nostres objectes i quins no. I aquí és on podem identificar quina mena de cultura ens interessa i quina no.

Absolutament a favor del que dius. Contra el fetitxisme de la mercaderia, anem a dir… El poder –i l’abús de poder– no és res més que una relació desigual. I allò important, per tant, són les relacions que s’estableixen i els vincles que ens entrelliguen, i aquí si que cal anar cap a una pràctica social emancipadora, trencar les jerarquies i les verticalitats, i establir dinàmiques d’horitzontalitat, teranyines de nodes i xarxes. Que per alguna cosa combatem Màtrix i som anònims.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. ignasi says

    Sóc analfabet cultural així que m’he perdut part de l’entrevista perquè he fet una lectura massa literal. Però del que he entès he quedat fascinat de la profunditat del missatge d’en David tant proper a les meves idees i als meus sentiments. Gràcies als dos per l’entrevista! Molt bona feina.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )