Skip to content

Carregant

Goodfellas: l’artista com a delator

Escrit el 11/05/2014 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:
Hi ha una traducció al castellà

Goodfellas (Scorsese, 1990), a més de moltes més coses, és una reflexió sobre el fet de narrar. Pot passar per alt i no és estrany: la història és trepidant; el ritme és nerviós; el desplegament visual de l’ethos mafiós-cavalleresc és fascinant i també atractiu; el tractament de la violència (molt més el·líptic del que un recorda) esdevé un veritable tractat sobre la voluntat de poder, el codi d’honor i la irracionalitat, també sobre el rancor.

En definitiva, els fets que es narren i la prodigiosa manera d’escenificar-los poden fer-nos passar pe alt que Goodfellas és, sobretot, un experiment narratiu.

És des d’aquí que tots aquells elements que composen “l’estil Scorsese” prenen un sentit especial: el ritme, els llargs plans seqüència mostrant-nos un ampli ventall de personatges, la precisió a l’hora de mostrar les bambolines de la història (cuines, magatzems, frigorífics, interiors domèstics); la quotidianitat precària com a contrapunt a l’èpica cavalleresca; les imatges congelades; els diàlegs trivials… i, sobretot, la cèlebre veu en off que ens va explicant la història.

Cal no oblidar que abans de Goodfellas no havíem vist massa vegades un capo mafiós tallant l’all en làmines fines i vestit en batí; ni un assassí menjant espaguetis amb la seva mare mentre el renya per no venir mai a veure-la. Cal no oblidar que abans, la violència tampoc s’havia mostrat massa vegades des de la seva dimensió no espectacular; una violència maldestre, sorda, precària… perruques que es cauen, cops de puny poc coreogràfics al pur estil Ruiz-Mateos, al pur estil Jesús Gil, camises que es surten del pantaló… violència mostrada com a esforç, com a treball. Els deixebles de Scorsese (Tarantino, Ritchie, Newell…) ho han convertit en bellesa, però en el seu moment era lletgisme pur. Un lletgisme que Scorsese ja havia explorat a Mean Streets (1973) o, en un altre registre, a King of the Comedy (1983).

És però l’estructura de la narració allò que ens dóna pistes: l’ús de la veu en off no és només un recurs estilístic ni una mera referència a la tradició del gènere negre. Si bé la història comença als anys cinquanta amb la infantesa-adolescència de Henry Hill (Ray Liotta), la pel·lícula arrenca l’any 1970: Henry Hill, Jimmy Conway (Robert de Niro) i Tommy de Vito (Joe Pesci) en cotxe, han d’enterrar el cos d’un capó mafiós que ells mateixos han assassinat, Billy Batts (Frank Vincent). Després, la narració, a través d’un flashback llarguíssim, ens fa retrocedir als anys cinquanta i no serà fins a mitja pel·lícula (la peli dura dues hores i mitja!) que veurem l’assassinat, mesquí, roí,  també hilarant, de Billy Batts, un intocable.

Hi ha doncs una implicació moral del narrador amb la història que explica, que és la seva. Al capdavall, la veu en off no és la d’un narrador convencional

L’assassinat de Billy Batts marca l’inici de la caiguda del protagonista, que també és el narrador principal. Així, el narrador obre la seva història en un punt d’inflexió molt concret: inici d’una caiguda, la seva, de la qual no en té cap culpa. Són els seus amics, Jimmy i Tommy, els que han matat al capo. No ell, que els ajuda a fer desaparèixer el mort per “fidelitat” (un altre terme cavalleresc).

Hi ha doncs una implicació moral del narrador amb la història que explica, que és la seva. Al capdavall, la veu en off no és la d’un narrador convencional. De fet, el narrador no ens ho explica a nosaltres, està parlant amb un tribunal. Assistim a la declaració sota jurament de Henry Hill acollit pel programa federal de protecció de testimonis. Henry Hill està traint als seus per salvar la pell. La narració que fa dues hores que escoltem i mirem és en realitat una delació. Un document i en cap cas una ficció.

el narrador delator

Això s’entén perfectament quan la veu en off del narrador s’alterna amb una veu en off femenina. És la veu de Karen Hill (Lorraine Bracco), la seva esposa, que també s’ha acollit al programa de protecció de testimonis i també declara davant l’FBI (tot això la pel·lícula ens ho acaba mostrant, el matrimoni negociant amb el FBI). I tot això s’entén, sobretot, al final de la pel·lícula, quan veiem a Henry Hill, assegut a l’estrada, declarant davant el tribunal. És aleshores que confirmem que ell és la veu en off que fa dues hores que escoltem. Just aleshores deixa de dirigir-se al tribunal; s’aixeca de la cadira i es dirigeix a nosaltres, als espectadors. El personatge trenca el conveni de la ficció i ens interpel·la. Un personatge parlant amb l’espectador torna a ser un recurs especialment explotat després d’aquesta pel·lícula (Haneke, per exemple, o Winterbottom); aquí però, adquireix un sentit molt especial. Marca el fi de la declaració del delator davant del jurat; i marca per tant, el fi de la història.

El sil·logisme és evident i terrible: assignar un sentit a les coses passa per trair-les

Així, la història acaba quan podem veure el narrador narrant. Quan el temps de la ficció i el temps d’allo real es solapen. Quan la veu que crèiem omniscient pren cos. Quan la veu en off es fa visible i creua el llindar de la ficció. Allò que ve després, una mena d’epíleg, ja és post-història. La delació ja s’ha acabat. L’èpica esdevé elegia. Ja res té sentit. El narrador s’ha convertit en el que som nosaltres, el tribunal, en un ciutadà anònim i gris que ha de fer cua a la farmàcia. Si la pel·lícula arrencava amb música de Frank Sinatra, ara conclou amb Sid Vicious versionant el My way (No future). Fora de la narració res té sentit. La vida mateixa només té sentit en la mesura que algú la narra i li dóna forma (l’artista) i la veritable tragèdia rau en el fet que tota narració, en la mesura que exposa i publica una intimitat (el capó en batí tallant l’all molt fi, Karen Hill amagant-se un revòlver a les calcetes) és en realitat una traïció. El sil·logisme és evident i terrible: assignar un sentit a les coses passa per trair-les.

La precarietat domèstica que ens mostra Scorsese, més enllà d’un tret d’estil, més enllà del seu gust pel “lletgisme” i més enllà dels seus deixebles, reforça la idea que, a través del narrador, assistim a un món privat al qual no hi teníem dret. Un món privat que el delator traeix fent-lo públic. Converteix en visible allò que tots tenim però mai no hem vist. No és això l’art?


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Natxo says

    Buenísimo!

Continuant la discussió

  1. “Uno de los nuestros”. Scorcese, 1990 | Arquitectura i Cinema linked to this post on 20/05/2014

    […] enllaç al comentari […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )