Skip to content


Ens arrencarem el somriure al saló de plens?

Escrit el 29/06/2014 per Marina Garcés a la categoria el sol ho encén tot.
Tags:
Hi ha una traducció al castellà

Fa pocs dies vaig ser a Madrid, participant a les jornades que acompanyen l’exposició i celebració del 40 aniversari de la fundació de la revista Ajoblanco. Visitar l’exposició, sobretot la sala dedicada a la primera etapa, arrenca un somriure: un somriure davant la gosadia política, estètica, cultural, corporal, afectiva i econòmica d’una època i d’una gent que en el llindar de la transició van atrevir-se a voler-ho tot altre cop.

Van voler canviar la vida de dalt a baix, van auto-organitzar-se a les fàbriques, a les escoles, als barris i a les presons, van trencar amb famílies repressores i amb morals culpabilitzadores, van intentar reflotar la CNT, van crear la música que els seus cossos volien ballar, els afectes que els seus cossos volien respirar i van retrobar les llengües que els seus versos i cançons volien tornar a entonar.

Davant d’una expressió tan gran i tan transversal de creativitat i d’autonomia, que va creuar el país de punta a punta, el somriure pot ser còmplice, nostàlgic o condescendent

Davant d’una expressió tan gran i tan transversal de creativitat i d’autonomia, que va creuar el país de punta a punta, el somriure pot ser còmplice, nostàlgic o condescendent. Còmplice, des de la continuïtat discontínua d’experiències que abans o després han reprès el mateix gest radical de transformació de la vida. Nostàlgic, des de l’experiència de la derrota que històricament ha acompanyat aquest i altres moments d’obertura i d’ampli desafiament. I condescendent des d’aquelles posicions que sempre vénen a cloure aquests períodes i a declarar-los com a molt bonics, però llastrats d’inoperància i d’ingenuïtat, incapaços d’assumir els vertaders reptes de la vida política i d’involucrar-se en la gestió i transformació de la vida col·lectiva de manera realista. Però, tal com va plantejar Pablo Carmona en el debat que vam mantenir a CC Conde Duque el 12 de juny a la tarda, ¿aquests moments de transformació radical van ser derrotats per ingenus o són declarats ingenus perquè van ser derrotats?

És una pregunta històrica però també actual, perquè ens tornem a trobar en un punt d’inflexió en què aquesta partició entre el moment ingenu de la politització de la vida i el moment realista de la política institucional s’insinua altra vegada. No només s’insinua, sinó que és un dels principals perills que tenim davant, quan hi ha qui comença a veure les experiències i les lluites nascudes entorn del 15M com la ingenuïtat que ara cal superar per poder fer un salt endavant i fer efectiu el trànsit “del carrer a les urnes”. El problema d’aquests plantejaments no és que proposin la necessitat de desplegar altres esferes i altres praxis polítiques, que segurament són necessàries en aquest moment, sinó que puguin caure en la polarització entre un abans i un després, entre la fase immadura i la seva evolució, entre l’amateurisme i la professionalització, entre el somni i la realitat, entre el desig i les possibilitats, entre l’experimentació i les solucions, entre la inoperància i l’efectivitat, entre els desafiaments i els resultats. Un cop s’obre aquesta disjunció que separa i oposa la ingenuïtat i la maduresa polítiques, són totes dues bandes, són totes dues posicions les que hauran perdut. El “somiadors” fàcilment cauran en el lament, en la nostàlgia i el romanticisme respecte els moments d’intensitat i d’autenticitat i en el retret de traïció cap als altres. Els altres, els “realistes”, quedaran atrapats en els estrets marges de la seva racionalitat política instrumental i, en alguns casos, en els perillosos efectes de la mala consciència.

És una pregunta històrica però també actual, perquè ens tornem a trobar en un punt d’inflexió en què aquesta partició entre el moment ingenu de la politització de la vida i el moment realista de la política institucional s’insinua altra vegada

Coneixem la doble derrota que comporta aquesta història, perquè és la de la Transició espanyola i perquè és també la que ha travessat, esqueixant-los i neutralitzant-los, altres moments històrics com la Comuna de Paris, com el 1937 a Barcelona, o com el període 1968-1977 a diversos països. La pregunta que vaig afegir a la de Pablo Carmona va ser, per tant: com fer, actualment, per no repetir la mateixa història, per no caure a les mateixa trampes i per no repetir una derrota coneguda? No sabem encara quines seran les derrotes i les victòries dels temps presents, però hauríem d’aspirar, almenys, a no repetir les derrotes que ja coneixem.

La derrota no és que determinats somnis no s’arribin a realitzar, sinó que quedin dissociats i oposats al domini del que és possible i realitzable des de les maquinàries polítiques existents. En el nostre cas, el sistema de partits i les seves institucions. El possible, despullat de desig, és una presó i la seva gestió, tecnocràcia policial que s’ocupa de determinar el que és pensable i el que no, el que és realitzable i el que és pura inoperància. Aquesta demarcació és la victòria del poder, sigui del color que sigui: l’eficàcia queda reduïda a l’execució de procediments, el llenguatge, al domini d’un codi dins d’uns marcs de comprensió preestablerts i la racionalitat operativa, aquella que s’atreveix a pensar el que vol fer i a fer el que vol pensar, queda transformada en mera racionalitat instrumental que calcula costos i beneficis, fins i mitjans. Desitjar no és fer volar coloms o somiar truites, com recull el nostre llenguatge popular. O potser sí que d’alguna manera té a veure amb això. El desig és polític quan obre la possibilitat de relacionar-se col·lectivament amb dues coses: en primer lloc, amb el valor d’allò que es vol per si mateix. Per exemple: la dignitat, que no es calcula ni es negocia, sinó que és el punt de partida de tota política possible. I en segon lloc, el desig és allò que ens permet relacionar-nos amb el que no té forma, perquè no és mai encara del tot, perquè existeix sense haver-se realitzat encara, perquè insisteix sense haver-se emmarcat o codificat, perquè exigeix, finalment, inventar respostes que no tenim a situacions que no les esperen. En quina mesura pot fer això un partit polític? O en què s’ha de convertir un partit polític per mantenir viva aquesta tensió indomable entre el que té forma i el que no en té?

La derrota no és que determinats somnis no s’arribin a realitzar, sinó que quedin dissociats i oposats al domini del que és possible i realitzable des de les maquinàries polítiques existents

El somriure és polític quan és l’expressió d’aquestes dues dimensions del desig: de l’alegria davant del valor de les nostres vides quan lluiten, creen i cooperen juntes i, també, és l’expressió inquietant d’allò que resta inacabat, indefinible, invisible als ulls del poder i de les seves categories. Aquest somriure alegre i desafiant és el que els fa tremolar. Ens arrencarem el somriure quan arribem al saló de plens? Tingués el número d’escons que tingués qualsevol dels partits que consideréssim d’alguna manera “nostres”, aquesta seria la nostra derrota.

Fa 20 anys, quan uns quants ingenus armats van alçar-se amb fusells, paraules i passamuntanyes a la selva lacandona de mèxic, vam començar a aprendre i a comprendre una idea tan risible, per molts, com allò de “prendre el món sense prendre el poder”. Des de les presons del possible, des de la tirania policial del poder, aquesta idea és ridícula, marginal i romàntica. A nosaltres, aleshores, joves envellits pel pensament únic i el cinisme global, ens va despertar el somriure.  A mi em sembla, ara que un dels seus rostres emmascarats ha decidit acomiadar el seu personatge per transmutar-se en un altre, que aquesta idea no era un ideal per a romàntics sinó un avís i una exigència per als nostres desitjos de transformació efectiva de la societat. Prendre el món sense prendre el poder. O podríem dir: prendre el món, ja sigui a la selva o al saló de plens, sense aprendre els codis del poder, sense esdevenir presos (i presoners) del poder. Quina altra política més efectiva i operativa podríem imaginar?


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )