Skip to content


Reconstruint Can Vies

Escrit el 04/06/2014 per Helena Ojeda a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

Sovint penso com la vida són mil vides. Anar tancant etapes, que diuen. I de cadascuna, roman allò que pel que sigui perdura. Hi ha un fil conductor que et situa en el funambulisme de fer-te gran, quan et cal pensar qui ets o quina de les teves identitats encara manté el cap alt.

Ha florit la grua cremada que fa tres dies destruïa, freda, una part inesborrable de la nostra vida.

Mentre enmig d’una cadena humana de solidaritat infinita m’emocionava pedra a pedra, traslladant la runa a aquells qui sembren la misèria, no podia evitar evocar records i anar reconstruint, per dins, la memòria, la meva, una ínfima part de les múltiples memòries i de la col·lectiva.

Can Vies era, primer, l’espai veí de la llar d’una part molt estimada de la meva família, a l’altre costat de les vies. Crec recordar que el primer cop que hi vaig entrar, ara farà uns disset anys, va ser amb la meva cosina, tres anys més jove que jo, que hi anava amb companys i companyes d’escola, del barri de tota la vida.

Hi ha una intuïció que no sé si per sortosa herència educativa he acostumat a tenir present, i és que  aprendre passa per experimentar i viure la incultura compartida, per superar la por al que ens és desconegut i travessar els llindars que no són fronteres si no les alcem nosaltres mateixes.

Som centenars, pedra a pedra i mentrestant, en cert desordre, pensaments encadenats.

PassióIrevolta

Font: La Bruxa núm 107, maig 2007

Trobo companyes i companys i recordo com en certa ocasió vaig travessar el mur de la timidesa i la inseguretat i vaig sumar-me a la creació d’un petit col·lectiu al que vam acordar anomenar Construint. I les jornades “Passió i Revolta”, sobre el cicle de protestes dels anys 60-70. Jo, de tot això, en sabia més aviat res i vaig posar el meu granet de sorra a cometre, entre tots els encerts, algun que altre epicfail. No hi entraré, per vergonyeta. Barna bullia al crit de Som milions i el planeta no és vostre, contra una Europa del capital que avui encara guanya. Tenia poc més de vint anys i anava veient, vivint, compartint i comprenent que aprendre és sempre gerundi.

Unes quantes pedres més i un petó i un pessic a la boca de l’estómac de les estones amb las niñas de Sants, les nenes de Gràcia i l’àmplia família, i La Karraca i La Mala Herba; de vida personal i ben política, construint relacions afectives, de suport mutu i confiança que avui, després de moltes etapes, perduren.

Més gentada solidària i més memòria de moments de vida al barri d’una forana. Ara, al pàrquing de la plaça de Sants. Festes Majors Alternatives. Torn de barra. Unes birres. Riures. De fons, els Pirat’s. Guerra entre barris germans i els assalts a les barres. Algun d’ells, per cert, un poc anat de mare, a la Màlaga, celebrant un dels aniversaris de Can Vies. Un altre somriure.

Prenc la següent pedra, la passo i alguns flaixos. D’assemblees, de saber Can Vies com un espai més de trobada. O punt de partida. Com l’estiu de dos mil sis, que ens va costar a unes quantes un segrest massiu a La Verneda i tres dies la tornada.

Quanta vida enderrocada, bastards. Cridem Can Vies és i serà un espai alliberat.

Arriben pedres de moltes mides. I abraçades, i amigues i amics, i un petó, i un altre. I doncs la ment a l’Hamsa o al dojo de karate improvisat al Tajo, i com aleshores em va xocar la demanda que no vinguessin homes. I de com ho vaig comprendre fent, desaprenent per aprehendre, intercanviant tècnica per consciència, amb moltes dones, imprescindibles totes.

Diuen que ja arriba la darrera pedra. La cadena humana, viva i encesa. I el record de lluites, despropòsits, suport mutu i moltes primaveres. Una d’elles, la més bella, començava, ara fa tot just vuit anys, ballant a la capella. La que avui no hi és, perquè una excavadora l’ha tirat a terra. Passa la pedra, Helena.

Recorro el fil i em reconec en una identitat col·lectiva. I sé que som moltes, diferents, insegures i contradictòries. I sé també, perquè ho visc cada dia, que sabem gestionar els nostres barris, les nostres vides i els nostres espais, i que tenim diferents formes i ritmes de fer-ho. I, que si no, les seguirem inventant.

És per primaveres com la de Sants que vull construir sempre en gerundi i en primera persona del plural, que és el que ara sóc i faig, I demà, almenys això intueixo, seguiré reconstruint Can Vies. Les mil Can Vies que ens situen, que travessen i travessaran les nostres vides.

Salut (i Harmonia),


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. yasho says

    fantàstic text! gràcies Helena!



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )