Skip to content


Treball de museu

Escrit el 16/07/2014 per Aida Sánchez de Serdio a la categoria En grau de temptativa.
Tags: , .

“Fabra i Coats fa museu” és una exposició que recull objectes, documents i testimonis relacionats amb el treball a la fàbrica de filatures Fabra i Coats, tancada el 2005. Ens parla d’un món del treball desaparegut, que va conèixer la generació anterior però que per a nosaltres és només un record.

Podem visitar-la amb actitud nostàlgica, però el sentiment és sobre tot el d’una elegia política, un funeral tant dels drets dels treballadors com de les grans empreses paternalistes.

Vista de la zona central de l'exposició "Fabra i Coats fa museu". Espai Josep Bota. Juny 2014

Vista de la zona central de l’exposició “Fabra i Coats fa museu”. Espai Josep Bota. Juny 2014

Fabra i Coats fa museu” és un exercici de patrimonialització de la història del treball a la ciutat de Barcelona, que en part procura recuperar les formes de vida obreres, i treballadores en general, per a la narrativa d’una ciutat darrerament massa representada des del punt de vista de l’arquitectura d’autor, l’entreteniment i el turisme. Dit en altres termes, és un intent de recuperar la Barcelona del sector secundari com a contrabalanç de la Barcelona terciaritzada que ha esdevingut la “marca Barcelona” al menys del dels Jocs Olímpics de 1992.

Que l’exposició es faci a les antigues naus de la fàbrica de la Fabra i Coats al barri de Sant Andreu em porta records d’intents anteriors d’ubicar museus del treball o fabrils en antigues seus industrials. Penso en el Museu Històricosocial de la Maquinista i Macosa, o en el museu del treball que mai es va materialitzar a Can Ricart. Museus del treball just allà on el treball ha desaparegut. Per irreverent que em semblés a mi mateixa, durant la meva visita a l’exposició no podia deixar de pensar en la sàtira del museu del treball que apareixia regularment a Polònia per presentar com a fenòmens prehistòrics o de ciència ficció coses com el permís de maternitat, les vacances pagades o la seguretat social.

Detall de l'exposició "Fabra i Coats fa museu". Espai Josep Bota. Juny 2014

Detall de l’exposició “Fabra i Coats fa museu”. Espai Josep Bota. Juny 2014

També vaig pensar immediatament en els meus pares, els quals, ara a la vuitantena, havien tingut una experiència laboral molt semblant a la que relataven els testimonis recollits en les entrevistes amb antics treballadors i treballadores de la Fabra i Coats. Els meus pares són de la generació nascuda encara durant la Guerra Civil, que no va tenir estudis superiors perquè no hi havia diners a casa, i que es va incorporar al treball al voltant dels 15 o 16 anys. Aviat van entrar a treballar en una de les grans empreses de Barcelona, els Laboratoris del Dr. Andreu, coneguts, entre altres coses, per les famoses pastilles per a la tos.

Tots dos van ser allò que s’anomena treballadors de coll blanc, és a dir treballadors d’oficina, subalterns, modestos i ja proletaritzats en el seu cas però, tot i així, amb més estatus que no pas els de fàbrica, o de coll blau. Allà es van conèixer i d’allà va sortir forçosament la meva mare per casar-se, a causa d’una regulació de curta durada que obligava les dones a deixar de treballar quan es casaven, abandonant l’empresa amb una mena d’indemnització que anomenaven dot. Les companyes de feina li van adornar el ram de núvia amb les tires laterals del paper perforat d’oficina. Només va tornar a treballar remuneradament molts anys després, quan els quatre fills que van tenir ja vam ser grans.

Fotografia de grup dels treballadors d'administració i de magatzem dels Laboratoris del Dr. Andreu. 1956

Fotografia de grup dels treballadors d’administració i de magatzem dels Laboratoris del Dr. Andreu. 1956

El meu pare va tenir una trajectòria quasi clàssica dins de l’empresa: va entrar com a oficinista ras i, poc a poc, va ascendir posicions a l’empresa fins arribar a tenir algun càrrec intermedi de certa responsabilitat. Un home fet a ell mateix que, com alguns dels treballadors de la Fabra i Coats, devia identificar-se amb l’empresa com es feia llavors, quan se’n deia “la casa”. D’aquells anys recordo l’economat del Dr. Andreu a prop de la plaça Virrei Amat, les paneres de nadal que ens enviaven a casa els proveïdors, o les festes de Reis on tots els fills petits dels treballadors rebíem un regal i es feia un piscolabis. El meu pare, que des de jove havia estudiat pintura, feia cada any un decorat diferent per a la festa.

L’idil·li es va acabar de manera també quasi clàssica: l’empresa, amb el seu model familiar, no va poder sobreviure l’embat de la multinacionalització de la indústria farmacèutica i va acabar negociant la venda a Roche. Això va suposar una lluita in extremis dels treballadors per unes condicions d’acomiadament el més dignes possible. I així, amb prou feines a les portes de la jubilació, el meu pare va ser acomiadat pels pèls i va marxar amb una indemnització i un rellotge de cadena commemorant els seus 45 anys de treball a “la casa”.

Ens enfrontem a un món del treball desregulat i a l’obligació de fer-nos empresaris de nosaltres mateixos

En menys de quatre dècades hem vist l’esfondrament d’aquest model de treball. Els pares i avis, esfereïts, veuen com els seus fill i nets perden la feina, i de vegades també la casa, o, si les coses van bé, com passen de tenir una feina estable a encadenar feines provisionals i precàries. Ni el meu pare ni la meva mare han mostrat mai gaire ressentiment ni actitud crítica envers el que va suposar la seva sortida de l’empresa. En canvi, veuen amb desconcert i preocupació com nosaltres “no podem descansar mai”, i com allò que semblava estable deixa de ser-ho a la primera de canvi.

Nosaltres ens enfrontem a un món del treball desregulat i a l’obligació de fer-nos empresaris de nosaltres mateixos, forçats a operar dins de l’hegemonia de la figura de l’emprenedor (que, donades les condicions econòmiques actuals, acaba sent l’autònom de tota la vida sobre el qual cau ara la responsabilitat de recuperar tota una crisi sistèmica), per molt que la qüestionem. Així, Barcelona Activa ofereix a les persones en situació d’atur tota mena de cursos orientats a augmentar la seva ocupabilitat: reorientació del currículum, auto-ocupació, habilitats de negociació, imatge personal, empatia, coaching, xarxes socials…  El meu pare només va arribar a conèixer els cursos de tècniques de venda i d’anglès, i allò del Cómo ganar amigos e influir en las personas. Tot un pioner en aquell moment.

Monument al treballador autònom a Madrid

Monument al treballador autònom a Madrid

I llavors rellegeixo l’inici del text que introdueix l’exposició “Fabra i Coats fa museu”, disponible també en el llibret de mà:

“El factor humà –l’esforç diari, el saber fer, la iniciativa emprenedora- ha estat el motor de la continuïtat fabril de Barcelona, des de la manufactura de teles d’indianes del XVIII, fonament de la indústria tèxtil mecanitzada del segle XIX, fins a les noves formes i tècniques industrials del segle XXI, quan el turisme i els serveis han pres una forta volada”.

I em pregunto si aquesta “mirada de conjunt sobre la història de la Barcelona treballadora i emprenedora” pot construir-se sense fer alhora una crítica del treball com a concepte vertebrador de l’exposició. Els treballadors de la Fabra i Coats, o els del Dr. Andreu, o els de tantes altres empreses paternalistes de mitjans del segle XX, van experimentar els beneficis d’una relativa seguretat laboral i dels serveis socials, sempre amb l’objectiu d’obtenir una docilitat i identificació amb l’empresa que neutralitzessin el conflicte laboral i polític. Així també es naturalitzava l’estratificació de classes en establir una cadena de “benefacció” de dalt a baix i de servitud de baix a dalt.

Caldria anar més lluny i qüestionar el treball com a única forma imaginable de vida.

Això s’apunta amb prou claredat en alguns moments de l’exposició. Però penso que una exposició amb aquesta voluntat de “propiciar una aproximació al paper de la ciutat en la vertebració econòmica i social de Catalunya” no pot deixar la discussió en aquest punt de reconeixement del treball i els treballadors (tot i que és important, com ja he dit al principi). Quan ja al maig del 68 la treballadora de la fàbrica de piles Wonder es negava a retornar a la fàbrica després de la vaga, com recull el film de Jacques Willemont, podem ara simplement celebrar l’esperit emprenedor de Catalunya? No caldria anar més lluny i qüestionar el treball com a única forma imaginable de vida? Si bé per a molts de nosaltres és una necessitat ben real, això no treu que tot i així calgui una crítica del concepte que ha fonamentat el capitalisme i que ha estat també la base d’aquesta idea-trampa de l’honor treballador.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Lluc Mayol says

    Gràcies Aida.
    Més que interessant.
    No he pogut deixar de pensar en aquest recurs que es va presentar des de l’Associació Nau21 el 2006 en relació al cas Can Ricart que has esmentat i que te força connexions amb el que expliques: http://nau21.net/media/print/0609_nau21_al.legat_al_patrimoni_es.pdf
    És interessant saber també que al front del projecte del Museu del Treball que havia de situar-se a Can Ricart hi havia la mateixa persona que dirigeix el projecte expositiu protagonista del teu article.

    I també crec que per a molts motius no hem de treure l’ull de llocs tan significatius com aquest per entendre l’allau de derrotes que hem heretat i hem hagut de viure.
    Entre les que hem hagut de viure, cada vegada que parlem de Fabra i Coats no puc estar-me tampoc de recordar l’estafa a la que varem estar sotmeses, de forma descarada, des d’hàbils moviments de portes giratòries en que una corporació privada, participada directament de polítics molts significatius del moment, va comprar el recinte per 31 milions d’euros i, en menys de dos anys, el venia a l’ajuntament per 49 milions.
    http://www.memoriaveinal.org/fabra_coats-sant_andreu.php

  2. Aida Sánchez de Serdio says

    Hola Lluc! Gràcies pels teus comentaris. Està clar que la dimensió urbanística i immobiliària també és molt important en aquest processos de transformació d’espais de treball fabril.

    Pel que fa al cas de Can Ricart, que tenia tota l’estona present mentre escrivia la columna, segurament ja coneixes la tesi doctoral d’Isaac Marrero, “La fábrica del conflicto”, però poso igualment l’enllaç per si algú li interessa: http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/722/IMG_TESI.pdf;jsessionid=94D8B00DB9F19C41F52B9E596E6C68CB.tdx2?sequence=1

    També em resulta preocupant com la cultura és tantes vegades la coartada d’aquests processos de reificació i d’especulació. D’alguna manera, em fa còmplice a mi també…

    En fi, que gràcies :-)



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )