Skip to content

Carregant

El menyspreu miserable

Escrit el 14/09/2014 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Sense un projecte de futur no té cap sentit articular cap mirada sobre el passat, fer història. Contràriament al que molta gent pensa, la història mai parla sobre el passat. En tot cas, el revisa per poder llegir el present d’una altra manera; per poder llegir-lo amb més llibertat, al marge dels dogmes a través dels quals mirem sense ni tant sols detectar-los. De fet, aquesta és la principal utilitat de mirar el passat: detectar els dogmes, també les bestieses, a través de les quals ara mirem i pensem. No ens en lliurem, i és clar, però al menys sabem què ens condiciona. I qui. De fet, més enllà de les molècules, només som, cadascun de nosaltres, un grapat d’històries. Som el que hem fet, no el que farem.

Ara més que mai i sense cap voluntat d’afegir-me al linxament (d’altra banda, sembla que merescut), hi ha certs documents que val la pena revisar. Les misèries polítiques dels darrers mesos em van fer pensar en un episodi de Jordi Pujol, gairebé tant mític com els cèlebres fets del Palau. De fet, molt més transcendent. Jordi Pujol renyant a uns veïns de Santa Coloma.

La història oficial, tal com la recordàvem, és que el president va tenir la valentia de baixar del cotxe i encarar-se amb els seus agressors. Recordem el vídeo. Els retreu la seva violència. S’enfronta tot sol a la turba agressiva d’analfabets immigrants que han gosat tirar un roc contra la comitiva oficial. Insistim: S’hi encara tot sol. Fa callar al de la seva esquerra, li diu que encara no és el seu torn de paraula, que parlarà després, quan li correspongui, que abans ha de parlar ell. O és que no té dret el president de la generalitat ha expressar la seva opinió davant d’un atac tant barroer com aquest? La notícia va córrer com la pólvora, especialment per TV3, i és clar. Entre partit i partit del Barça no van para de posar-lo. El roc del veí de santa Coloma es va convertir en un carreu més per a l’elaborada construcció hagiogràfica d’un president que basava la seva autoritat, no tant en les idees (més aviat esquemàtiques), sinó en la seva pròpia figura, exemple moral per a tots, far de l’oasi català en el fangar ibèric.

Per començar, el senyor que suposadament tira el roc (les imatges no mostren l’agressió), no té l’oportunitat de dir la seva. Bé, la diu com pot, a batzegades. El president el fa callar

Tota vida que es pretengui moralment exemplar es fonamenta sobre la idea de valor. El mite moral de Jordi Pujol arrenca, dèiem, amb els valerosos fets del Palau. I aquí, a Santa Coloma, els quilos de més i l’acomodament a la trona presidencial no semblen haver afectat al caràcter valerós del líder català. Surt del cotxe i s’enfronta, ell, tot sol, als xarnegos. Fins aquí la versió oficial.

Però ara que tots sabem que hi ha un altre Jordi Pujol, revisitem el vídeo i com per art de màgia, el significat canvia. Les mateixes imatges, exactament les mateixes imatges, volen dir una altra cosa diametralment oposada al que deien tot just fa tres mesos.

Per començar, el senyor que suposadament tira el roc (les imatges no mostren l’agressió), no té l’oportunitat de dir la seva. Bé, la diu com pot, a batzegades. El president el fa callar (i qui és ell per fer callar a ningú? O és que no té dret un ciutadà ha expressar la seva opinió davant d’un acte que acaba de cometre?). El president li diu que després li correspondrà parlar. És mentida, clar. Quan acaba el seu sermó puja al cotxe i marxa. Sense dir adéu. En cap moment li interessa saber per què el xarnego li ha tirat un roc. No li interessa per què no el considera un igual. El renya com qui renya a un gos, sense esperar cap mena de resposta argumentada per part del gos (faltaria!). Al cap i a la fi, amb un gos no es dialoga. Ni tant sols se’l renya (no té parla). Tant sols es desplega un signe: el de l’autoritat. Mireu com el president obre els braços. El que diu dóna igual. És missatge fàctic. La coacció corporal. Una falsa ira. Al gos se li refrega el morro contra la cagada i, si cal, se li dóna un cop. Les paraules només tenen un sentit sònic, podries renyar el teu gos citant versos de Quevedo. L’important són els decibels i la prosòdia, els braços. El president no baixa a dialogar. Sorprenentment no li preocupa saber per què hi ha gent que li tira rocs. No baixa a renyar perquè això implicaria considerar l’existència de l’altre. Escenifica un sol missatge, exactament el mateix missatge que escenifica George Bush amb els peus sobre la taula o Muamar el Gadafi assegut al tro.

Atura a l’intransigent veí, sense ni tant sols mirar-lo. És un gos. No només no se li atorga el dret a rèplica que se li havia promès. Se l’aparta d’una empenta. Sense dret a ser mirat

Però el president, a més de valent és culte. Parla idiomes. És metge. Parla l’alemany perfecte, diuen, exactament igual que el Pep Guardiola. Així, que no només s’hi encara, s’hi dirigeix amb la seva llengua, la llengua, ai, que també és la llengua del poder que asfixia i roba a Catalunya. En tot cas, el valerós president no té cap problema amb passar al castellà i renyar als colons espanyols. Però, més que parlar, dèiem, els crida. Al capdavall això diferència les dues llengües. El castellà cal ser cridat; si no, no és castellà. I més quan els interlocutors, pèrfids aliats, colons cobdiciosos, peons sinistres de l’opressor espanyol, són gent de poques llums. Així que es dirigeix a ells en els seus propis termes. Com un explorador britànic del segle XIX en plena Àfrica tropical dirigint-se a un grup de Massais. Gesticula per fer-se entendre. Crida. Apel·la a la mímica i a tot allò simiesc que reforci la transmissió d’un missatge que la formació miserable dels interpel·lats no sembla comprendre. El castellà és un idioma que s’ha de parlar a crits. Un idioma que sense la ganyota simiesca i la sacsejada de braços no és prou eloqüent.

Però allò veritablement interessant arriba al minut 1:16. El vídeo està trucat, però el so no enganya. El veí de Santa Coloma diu “Oiga, ahora me toca a mi”. Vol respondre i és clar. Al capdavall no es un schnauzer que s’acaba de pixar en el passadís de la residència oficial. Però al president li importa un rave el que digui. Ja ha parlat i, sobretot, les càmeres ja han fixat per a la posteritat el seu particular sermó de la muntanya. El president torna al cotxe i és aleshores, només aleshores, que apareix el braç que tot ho explica. El braç sord de la força física on tot poder conclou. En aquest cas, el d’un dels seus guardaespatlles. Atura a l’intransigent veí, sense ni tant sols mirar-lo. És un gos. No només no se li atorga el dret a rèplica que se li havia promès. Se l’aparta d’una empenta. Sense dret a ser mirat. És aquesta empenta la que com una bombolla blindada d’acer transparent (i no sé què vol dir bombolla blindada d’acer transparent) explica el valor del president. La clau del simulacre.

A diferència del president, la pobresa d’aquestes persones no és una opció estètica (…) la pobresa d’aquestes persones només és la confirmació d’un mal govern.

Com en tants d’altres casos (per exemple, Jesús Gil donant cops de puny a Fidalgo y Canela des de la seguretat que li garanteixen els seus goril·les) el president es mostra audaç perquè no està sol. La seva rauxa justiciera queda en un trist simulacre mediàtic. Pur seny cobdiciós. Com els peixos que algú penjava de la canya de Franco. La versió nostrada i rebotida del president Putin cabalcant a tors nu rere el rastre del tigre.

De tota la farsa que suposa aquest episodi només un cosa es manté veritable, ampliada pel pas del temps: l’insà menyspreu (contingut, autoritari, sord, calculador) amb què es dirigeix a unes persones que considera d’una altra raça. I no per l’idioma que parlen, sinó per la misèria en què viuen. A diferència del president, la pobresa d’aquestes persones no és una opció estètica, no tracta d’il·lustrar cap model ètic de contenció petitburgesa, no representa un jansenisme mal entès i jibaritzat, reclòs al rebost, rebullit… la pobresa d’aquestes persones només és la confirmació d’un mal govern.

La màxima de La Rochefocauld cau com una llosa. Sovint perdonem a qui ens ha fet mal, però no podem perdonar mai a qui li hem fet mal nosaltres.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. ignasi says

    sí!

  2. josep M. Rovira says

    Una persona que va a la presó per cantar una sardana o es un idiota o viu en un pais on els que governen son més idiotes que ell
    Una persona que nega encàrrecs a arquitectes per no tenir el carnet de Convergència o es un idiota o té una filla arquitecte
    Una persona que diu que l’edifici de la banca catalana es massa modern es realment un idiota

  3. is says

    Molt bo ramon

Continuant la discussió

  1. El menosprecio miserable (Cat) linked to this post on 15/09/2014

    […] El menosprecio miserable (Cat) […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )