Skip to content


Sobre com evitar perdre el domini de les nostres creences i accions

Escrit el 19/10/2014 per Mercè Coll a la categoria Intervencions al Fòrum.
Tags: .

Voldria advertir que no donaré cap solució. No m’agrada instruir ni mentir. Potser tampoc podré explicar el relat, amb el que tracto de donar una possible resposta al títol.

Malgrat tot, començo amb una declaració de bona fe, de confiança i fidelitat a la pròpia paraula. Aquesta és la virtut que m’agradaria poder reconèixer com a pròpia, com fa Montaigne a l’inici dels Assaigs, i voldria presentar-la com imprescindible i necessària per poder actuar lliurement amb honestedat.

La política sembla estar molt lluny d’aquesta aspiració, tal i com podem constatar dia a dia amb un temor creixent, davant les conseqüències que tenen els actes dels seus protagonistes. La comicitat, que podien provocar en un moment donat, ha estat substituïda per la indignació, i ara és un estupor el que paralitza els nostre ànims i que, com Medusa, ens deixa petrificats, immòbils.

No és l’estupor que inquieta o meravella, aquell que està a l’origen de la filosofia, sinó el que atura el pensament al no poder donar crèdit a les paraules, que alguns s’atreveixen a dir amb la seguretat que dona la ignorància.

No solament hem deixat de creure en el que diuen, sinó que resulta terriblement inquietant la falta de límit de la seva estupidesa.

És terrible descobrir la mala fe dels seus actes, però encara és pitjor constatar la impermeabilitat de les seves paraules que, a força de repetir-les com una lletania, amenacen amb anul·lar la capacitat de pensar de qui les escolta.

Crec que una de les causes d’aquesta situació és la sacralització de la política i un bon exemple el tenim en el llenguatge que usualment s’utilitza en els discursos polítics. Les paraules no són buides, com sembla aparentment, sinó que estan massa plenes. No és que no diguin res, sinó que diuen massa; tenen un significat ple que obtura el sentit. No ofereixen cap escletxa per on poder introduir una opinió o argument. Son impenetrables i per tant resistents a tota alteració. Per aquest motiu el sentit no hi és, no te cabuda.

Per retornar la política al domini de la intel·ligència humana ha d’haver-hi una profanació, una restitució del que ha estat donat als deus, al domini de la transcendència, en el que els valors i les veritats resulten inqüestionables.

La paraula ha de retorna al seu domini propi, el de la subtilitat del sentit, el del balbuceig i la mitja veu; s’ha de poder intervenir en la paraula, modular el seu sentit i tenir en compte que, com deia Montaigne, la paraula és meitat de qui parla i meitat de qui escolta. No hi ha cap domini més enllà de l’acte de llenguatge que suposa el dir i el escoltar.

Ningú millor que Kafka ha sabut orientar aquesta profanació de las paraula utilitzant el propi relat sagrat, el mite. La seva lectura del mite de Prometeu és un bella paràbola de cóm recuperar la paraula al profanar la seva veritat.

Kafka relata quatre llegendes de Prometeu, precedides d’una concisa explicació que, ens posa sobre avís del final de la història:

la leyenda intenta explicar lo inexplicable; dado que parte de un fundamento de verdad, ha de acabar de nuevo en lo inexplicable[1]

Amb el pas del temps es va oblidar la traïció de Prometeu i finalment tots es van cansar d’aquesta història, els déus, les àguiles i el mateix heroi. Va quedar inexplicable la roca del Caucas.

El sentit no s’esgota ni es tanca, queda allò inexplicable, la roca que ens força abruptament al comentari i a la interpretació.

Utilitzant les paraules de Barthes dirigides a Antonioni com homenatge, formulo un possible comentari sobre la història de Kafka, que és també un elogi del seu art de l’escriptura. La saviesa de l’artista, ens diu Barthes, és la capacitat de discernir amb agudesa el sentit de la veritat, i afegeix:

su arte consiste en dejar siempre abierta y un poco indecisa, por escrúpulo, la vía del sentido. Con ello cumple usted muy precisamente con la tarea del artista que nuestro tiempo necesita: ni dogmático ni insignificante.[2]  

Kafka restitueix el mite oferint la ironia com a sacrifici regulador, ironia que vol dir distanciament respecte a tot significat unívoc (la subtilesa de la que parla Barthes), a tota transcendència que anul·li la seva convencionalitat i per tant la seva mobilitat. La via del sentit queda, per escrúpol, indecisa.

La paraula retorna al domini propi de l’ésser humà quan escapa als condicionants del sentit o, dit d’una altra manera, quan es preserva el seu espai de llibertat, obrint el sentit a una activitat interpretativa interminable.

[1] P. 632 del volum III de les obres completes publicades sota la direcció de Jordi Llovet a Galaxia Gutenberg. Cículo de lectores, 2003.

[2] El text de Roland Barthes “Querido Antonioni…” va ser publicat en 1980 a Cahiers du Cinéma, y ha estat editat en castellà a Roland Barthes, La Torre Eiffel. Textos sobre la imagen, Barcelona, Paidós, 2001.

IMG_1849

 

Intervenció de Mercè Coll al 13è Fòrum Indigestió. Foto: Carles Llàcer

______________________________

Més informació sobre el fòrum:


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )