Skip to content

Carregant

El poder en codi binari

Escrit el 16/11/2014 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Cada vegada que les estructures socials, productives o de poder han forçat el llenguatge a “substanciar-se” en un nou entorn tecnològic, el món s’ha ensorrat. Va ser així amb l’aparició de l’escriptura, després amb la impremta i ara amb el nou entorn digital. És curiós. Assistim a una paradoxa: el poder promou l’aparició d’una nova tecnologia a través de la qual poder actuar amb major impunitat, i aquesta, al menys al principi, acaba posant de manifest aquells aspectes menys legítims de l’exercici de poder que els nous temps ja no toleren.

Des de Henry VIII a Henri IV, passant per Ivan el Terrible o Juli II, els prínceps sempre han matat animals, dormit amb putes, violat cortesanes i apallissat súbdits. Això és ser príncep. Són sobirans i el seu comportament es basa, precisament, en “poder” fer aquestes coses. I si bé, aquest ethos ancien régime funciona quan se’l pinta amb oli sobre tela, la cosa es transforma en obscena quan qui ho retrata és un smart phone o una càmera de butxaca. Allò que a la pinacoteca fa bonic (Saló dels retrats reials), a la xarxa fa angúnia.

Més enllà de les representacions simbòliques del poder, l’aparició de la impremta és un bon exemple del que tractem de dir. Si la intenció inicial de l’església era augmentar el negoci de les bules papals a partir d’un nou mitjà com la impressió, la conseqüència més important va ser la possibilitat d’una Bíblia per a cadascú, és a dir, el protestantisme. Així, la impremta, lluny d’afermar el paper de l’església, va fer evident que aquella intermediació dels capellans entre Déu i el creient, ja no era necessària. La nova tecnologia va significar l’aparició del pastor protestant, una figura que ja no intermediava, sinó que acompanyava o conduïa.

(Llarg parèntesi: No és una situació molt semblant a la de les discogràfiques en relació a la transformació digital del mercat musical? Les noves tecnologies comporten sempre una profunda reordenació de les estructures laborals i gairebé sempre són els agents intermediaris els primers afectats. La invenció del fonògraf va arruïnar als editors de partitures (ells mediaven entre el públic i l’autor quan l’única manera d’escolta Chopin fora d’un recital, era tocar-lo a casa). I la invenció del mp3 ha arruïnat després a les indústries fonogràfiques que van arruïnar als editors de partitures).

Tornant a la representació simbòlica del poder, també és això el que ara passa amb la corrupció. Gràcies a la velocitat digital amb que circula i s’accedeix a la informació, podem saber, gairebé en streaming, què passa en una cacera reial, com (pretesament) Rodrigo Rato va de putes cada migdia o quines són les maniobres infames del clan dels Pujol per obstruir l’acció judicial. Encara més, i aquí és on tot trontolla de forma impredictible, és en l’elaboració de l’imaginari simbòlic del poder, on la velocitat digital redueix a l’inversemblant qualsevol intent de construir una imatge respectable i exemplar del príncep.

Gràcies a les fotografies i audiovisuals que, al marge de la premsa, algú pot pujar a internet quan “la cosa està passant”, podem conèixer de prop els ulls cobdiciosos d’Emilio Botin. I també cadascun dels porus, cadascuna de les irregularitats cutànies del president. Assistim des de la cadira de casa, a través de youtube o qualsevol altre mitjà en xarxa, a la profunda confusió del discurs del trampós, gràcies a la prosòdia vacil·lant, a la vibració dels ulls… el llenguatge corporal i l’entonació, el fil del veu, ens informa de veritats que el discurs imprès no revelava. Totes les trampes, totes les incongruències, la por i la mentida del príncep són més visibles quan el llenguatge ja no passa pel tipus, sinó pel bit.

Abans la gent sabia quin aspecte tenia el seu sobirà a través de les monedes amb la seva efígie. Els més afortunats, potser entraven a la cort i veien algun retrat a partir del qual fer-se una idea de “com era el monarca”. És cosa sabuda que Carlos V no va existir, és un invent de Tiziano, com tampoc va existir Felipe IV, que és un invent de Velázquez. Tanmateix, les tablets i els iphones no són tant llagoters quan es tracta de representar al príncep. O no ho són si no estan a la butxaca del Marhuenda de torn, clar.

Tot això ho penso veien la fotografia de l’abraçada entre David Fernández i Artur Mas. Reconec que amb aquestes coses sóc molt Little Italy: només és lícit abraçar un delinqüent quan aquest és el teu germà o el teu pare. I lamentablement, això és el que transmet aquesta fotografia. El fill pròdig. Finalment, “tot era un afer dins de la mateixa família”, podrien pensar alguns. Poc abans, havia aparegut una altra fotografia: Artur Mas i David Fernández, en un apart; al costat d’una escala. El pare amonestant i el fill amb el cap cot. Com si comentessin les notes de juny. És curiós que Mas, més vell, controli la velocitat digital de la imatge, molt més que Fernández que ha crescut ja dins del nou entorn tecnològic. Estic convençut que des del punt de vista d’Artur Mas (no del de la resta que hem anat a votar) aquest era el principal objectiu del 9N, poder fer-se una foto com aquesta. Aparèixer abraçat per l’únic adversari net que té al parlament. Una abraçada com aquesta semblaria redimir tots els Liechtensteins, totes les Andorres i Suïsses, les seus embargades, els ulls rebentats amb boles de goma, els retalls-espoli de la sanitat…

Tots hem donat la mà a qui no tocava. Tots hem fet el passerell en un moment d’eufòria deixant-nos abraçar per qui no tocava. Vull creure que és això. Vull creure que una patinada com aquesta és fruit, precisament, de la innocència, d’oblidar que aquell que tens al davant, no farà mai res sense haver calculat abans quin serà el seu benefici personal.


3 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Amós says

    Potser, en el moment que ja hem après a “toquetejar” aquest dispositius digitals continuem funcionant amb paradigmes antics, en els quals la imatge, el sons i el text tenien origens, identitats i prestigi. Tots els elements estaven subjectes al valor del temps i a les dificultats tècniques per poder-se manifestar: els llibres, els diaris, la radio, la tele, la fotografia… eren cars i limitats. Ara menys.

    Això em porta a pensar que potser hi ha una nova manera de valorar les coses i que la nostra mirada ha canviat per sempre més. Una imatge, un text, una cançó, una pel·lícula ja no són ni seran mai lo que eren.

  2. Rebecca says

    Grande Ramon!

  3. Josep says

    Ramon, el text és molt bo. La relació entre tecnologia i cultura, apassionant. I la d’aquesta amb l’estructura, també (inclosa la infraestructura econòmica). Però podem dir, igualment, que són la cultura i la societat les que construeixen la tecnologia que necessiten. I en defineixen els usos. A l’època medieval es van inventar i difondre tecnologies per aprofitar l’energia de l’aigua i de l’aire. Però en lloc de dedicar-les a produir més, com haurien fet sota l’ègida de l’esperit del capitalisme, van afanyar-se a fer més festa, més vacança.

    Qui decidixes els usos són els condicionants culturals. L’eternitzada imatge de Fernàndez i Mas, que durarà fins que ens n’oblidem molt aviat, colgada sota infinitat d’altres imatges, ja va ser vista el 2010 quan ambdós es donaven la mà i celebraren el Fair Play de la política catalana. O al voltant de les manifestacions de l’onze de Setembre o, sense tanta abraçada, però amb molta transcendència, quan tots els partits pel “dret a decidir” van formar, amb Mas, en la compareixença davant de la canallesca.

    L’exhibició desacomplexada d’intimitat emocional de Mas i Fernàndez el dia de la Consulta amaga les baixes passions de la colla d’alts càrrecs del govern que veuen amenaçada la seva posició si immediatament es convoquen eleccions. I faran el que sigui per posposar-les o impedir-les fins el final de la legislatura. Alts càrrecs que cobren alts salaris, amb els impostos que paguem entre tots. La forma de censura contemporània és la informació. No hi ha millor manera d’amagar que ensenyant. I això passa profusament a la xarxa.
    No us entren ganes de portar, si poguéssiu, els diners a Andorra o Suïssa?



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )