Skip to content

Carregant

Sobre la música com oblit

Escrit el 25/01/2015 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Arriba un moment en què ja no et preguntes pel teu talent. Si en tens o si no en tens. Tant és. A qui li importa? No t’interessa mesurar la qualitat d’allò que produeixes, sinó saber en quina mesura allò que fas et transforma. Tant és què en treu el mercat del teu producte; es tracta de saber què en treus tu. Des d’aquí s’entén que el perfeccionisme, quan és veritable, no respongui a la preocupació per l’acabat professional, sinó a una pulsió interna molt difícil de determinar. L’obcecació per l’acabat professional és la pulsió de l’esclau per mantenir lluents les sabates de l’amo. Al capdavall, professional és aquell que sap cobrar per fer les coses, estiguin ben o mal fetes. Floriano, per posar un exemple, és un professional de la política; Cercas, per posar un altre exemple, és un professional de la literatura.

Fas música (i aquí que cadascú posi la seva activitat fascinant) perquè has de fer música… perquè ets fer música. Fer-la seriosament (que no solemnement) no pot dependre de la seva recepció, encara menys del valor que l’agència de qualitat atorga als teus acabats. Depèn de no se sap què. Potser del peu amb què et lleves; de la incapacitat de trobar sentit a un món sense sons; de la música que escoltes com allò que et defineix com a organisme.

Un no fa música de la mateixa manera quan té quinze anys que quan en té quaranta. No parlo del tipus de música. Parlo de la manera en què la música et transforma. Als quinze anys fas la música tal i com tu entens que només pot ser la música. La música aleshores és una mena d’emblema. Una divisa que t’atorga una identitat, que al capdavall és allò que busca una persona de quinze anys. Ara crec que ja no és així, però quan jo era jovenet, la gent es dividia en funció d’allò que escoltava (heavys, punks, siniestros, rockers, mods). Aleshores, parlo de finals dels 80, el pijo era aquell que no estava adherit a cap música determinada.

Tanmateix, et fas gran i la cosa canvia. Ja no fas la música que creus que s’ha de fer, sinó que fas l’única música que pots fer. No és una qüestió tècnica, és una qüestió existencial. Cada so assumeix una càrrega moral al marge de la seva adscripció estilística. Fas acords amb els que has sopat, anat de festa, estimat, dormit, ballat, plorat… la resta és impostura. Vull dir, per posar un exemple personal, un acord amb novena augmentada forma part de la meva manera de ser; el sèptima major, en canvi, les poques vegades que l’incloc, apareix sempre com un convidat de diumenge. Evidentment, les coses canvien. Començant per tu mateix. I així, aquell acord que al principi et semblava tant formalet i acadèmic, el sol menor sexta, per exemple, finalment resulta ser un paio la mar de franc i amb un sentit de l’humor molt fi. Acaba formant part de tu.

Però la diferència entre fer música als quinze i fer-la als quaranta no acaba aquí. Especialment en un entorn com el nostre (pel que fa a la música, absolutament precari), allò que veritablement és diferent als quinze anys és que fas música sense saber res de tot allò que estàs deixant de fer per fer música. De gran saps, i per força ho transmets amb cada nota, que mentre toques, estàs deixant d’anar a aquell sopar, estàs deixant de posar una rentadora, estàs deixant de preparar una classe, d’omplir la declaració de l’Iva o d’anar a buscar el teu fill a l’escola. La profunditat dels grans músics rau aquí. Son House als anys seixanta, algú que després de molts anys sense tocar, torna a fer música. Fa música i sap perfectament que està deixant de treure al carrer els cubells de les escombraries de l’hotel on treballa. La música adquireix una dimensió especialment transcendent. Concilia l’inconciliable; allò tràgic terrenal (el treball, la vellesa, les imposicions, el desgast) amb allò espiritual (la llibertat d’execució de qui canta com si fos lliure). No és això aquella jovialitat grega tal com la definia Nietzsche?

En realitat, allò que et diferencia dels quinze anys és la consciència de temps. Totes las bufetades que has anat rebent al llarg dels anys, insisteixen en dir-te una sola cosa: noi, el temps s’acaba. Les condicions materials de l’existència t’obliguen a pensar econòmicament. És espantós! Aprens a fer música, vulguis o no, sabent tot allò que deixes de fer per fer-la… o, espera… potser no… potser no és cert tot això que he dit… potser aprens a fer música oblidant tot allò que deixes de fer, oblidant allò que ets, aplaçant la mort.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Jesús Villanueva says

    Parece que nos sobran artistas, no tantos como parados, aunque algunos digan que aquí no sobra nadie;que es necesario seguir tropezando y dejando caer cosas en cada tropiezo, para que otros, luego vengan a recoger, acumular y comenzar a ganar dinero con tanto tropiezo ajeno. Enhorabuena Ramón Faura por el estupendo artículo que suscribo al 80%. Un saludo desde los años.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )