Skip to content


Ocupar els teatres. Ser els protagonistes

Escrit el 24/03/2015 per Mireia Mora a la categoria Re-Visions.
Tags:

Fa uns quants anys que treballo en el sector teatral. I ja m’he acostumat al fet que una gran part del meu entorn (i quan dic entorn em refereixo òbviament a la gent que conec i que és un públic potencial, no als qui ens hi dediquem) s’hi senti aliena, estrangera. No cal dir que això em preocupa, és clar, però l’engranatge del dia a dia fa que t’hi acostumis.

L’interès per accedir a la producció de les sales teatrals de la ciutat és més aviat escàs i sovint participar de la performance que suposa desplaçar-te fins al teatre, assistir a l’obra i, finalment, posar-te a aplaudir, esdevé una mena d’acte distanciat, per no dir exòtic.

El teatre, excepte en comptades ocasions, s’ha convertit en un ecosistema estanc, amb un circuit propi, amb un públic propi (malauradament finit i definit), molt poc permeable a allò que succeeix més enllà dels seus vestíbuls.

Hem viscut produint i reproduint una vegada i una altra els grans textos de la dramatúrgia universal -imprescindibles i meravellosos-, però que veuen escapçada la seva missió si no contribueixen a despertar inquietuds, si no afavoreixen l’aproximació a les noves expressions contemporànies.

Tanmateix, quan parlem d’assaltar la institució mai no parlem d’assaltar-la des de l’esfera cultural, perquè la sabem venuda

Paral·lelament, però, hem alimentat micro-atmosferes que parlaven d’aquells detalls petits que tant agraden als Manel i als Mishima. Teatre pop que explica retalls de realitat: uns més interessants, d’altres summament avorrits, però, en qualsevol cas, majoritàriament desconnectats de la construcció de la ciutat i de la realitat del món actual. Parlem de la duresa de les condicions a les quals ens evoca el capitalisme, que condiciona implacablement totes les manifestacions culturals.

Però la impermeabilitat també té un final. És a punt de complir-se el quart aniversari del 15M. D’ocupar l’espai públic com la meva generació mai no havia experimentat. De reinventar el cos de valors socials i polítics que guiés la nostra praxis. De sentir la urgència de recuperar aquelles institucions que ens són pròpies però que ens han estat injustament sostretes. Tanmateix, quan parlem d’assaltar la institució mai no parlem d’assaltar-la des de l’esfera cultural, perquè la sabem venuda.

Però dèiem que tot té un final i ara comencem a dibuixar horitzons.

El passat dijous 12 de març va estrenar-se al Teatre Tantarantana l’espectacle Camargate, que posa en escena la conversa mantinguda entre Sánchez Camacho i Maria Victòria Àlvarez a la Camarga.

Camargate (C) Nico Aguerre

Camargate (C) Nico Aguerre

L’espectacle és auster. El seu esquelet se sosté en el compromís amb la veritat i en la construcció sòlida d’uns personatges que són demencials, precisament, perquè no són una caricatura d’ells mateixos.

El relat no és una invenció. És una transcripció (literal) d’allò que succeeix en els restaurants. Dels passadissos del Parlament. Dels viatges a Andorra dels Pujol. Dels vincles entre els poderosos, gastin les sigles partidistes que gastin. Dels salts de llit dels uns amb els altres, per a la qual cosa «l’idioma no és tan important».

I sorgeix el misteri. Quan el teatre recupera la seva funció natural: fer-nos pensar, enrabiar-nos, riure. Denunciar veritats amb un format impecable. Ni tan sols no cal inventar-se res. Les paraules reals són les que ens mostren la perversitat del relat, directe i autèntic.

I sorgeix el misteri. Quan el teatre recupera la seva funció natural: fer-nos pensar, enrabiar-nos, riure

El passat mes de desembre, el Teatre Lliure programava Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas. L’espectacle dirigit per Alberto San Juan és una dramatúrgia a partir de la declaració de Bárcenas a l’Audiència Nacional en relació amb el cas del finançament irregular del Partit Popular.

Tots dos casos em semblen un exemple d’aplicació pràctica en el sector teatral d’aquest cos de nous valors socials i polítics dels quals parlàvem més amunt. Aquest no és l’únic llenguatge que ens pot ser útil a l’hora de vehicular resistències des de la cultura, però resulta molt efectiu.

Ens vam sacsejar i vam sacsejar el món, la ciutat, per no tornar mai més al punt inicial. I també volem sacsejar el teatre. Volem aplicar aquesta nova dimensió a la proposta cultural. Volem els escenaris i les platees plenes de persones que desitgin desvetllar realitats.

Ocupar els teatres. Ser protagonistes.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )