Skip to content


Quan la marea granate t’agafa als quaranta

Escrit el 08/03/2015 per Aida Sánchez de Serdio a la categoria Educació, En grau de temptativa.
Tags: , .

En una intervenció ja cèlebre del 2012, deia la Secretaria General de Inmigración y Emigración Marina del Corral que la joventut marxava d’Espanya per “esperit aventurer” i no tant per la falta de feina, la precarietat laboral o l’absència de perspectives de futur. La qüestió és que aquest esperit aventurer no deu ser exclusiu de la joventut perquè sembla que a alguns ens arrossega a emigrar ben entrats a la quarantena.

Ja fa temps que es parla de la fuga de cervells en forma d’emigració de treballadors qualificats, recercadors o professors. Hem vist gestos de protesta quan científics que han de marxar a buscar-se la vida a l’estranger són alhora paradoxica, i cínicament, premiats pels seus mèrits en el país que els bandeja. Col·lectius com Juventud sin Futuro o Marea Granate denuncien de manera ben clara la situació d’injustícia social que ha portat a molta gent a marxar, i no precisament per amor de l’aventura.

Tot i així, la situació és més complexa del que els titulars gruixuts subratllen, com indica l’estudi realitzat el 2013 pel grup de treball de periodisme de dades del Medialab-Prado, i resulta que la manera en què llegim les dades, o millor dit, com decidim quines són les dades rellevants, afecta enormement la lectura sobre quanta gent està marxant, qui són i on van. En tot cas, sembla que la franja d’edat dels 35 als 54 anys ha crescut darrerament, la qual cosa semblaria indicar un carácter més laboral de la emigració. Així que hem d’ampliar el nostre imaginari sobre la fuga de cervells i començar a incloure gent una mica més granadeta que busca feina de tot tipus.

Hem d’ampliar el nostre imaginari sobre la fuga de cervells i començar a incloure gent una mica més granadeta que busca feina de tot tipus.

I aquí ve el tema. Fa cinc mesos que vaig emigrar. Em fa cosa dir-ho així perquè no puc evitar comparar el meu civilitzat viatge personal cap a Suècia amb les escenes de l’arribada de Vito Andolini al Nova York de primers de segle XX a The Godfather 2. Ni vaig haver de fer cues inacabables asseguda sobre muntanyes de farcells amb desconeguts, ni em van posar en quarantena a cap illa. Això de viure a primers del segle XXI i tenir passaport de la UE (sobre tot això darrer) és el que té, que et fa les coses més fàcils que a d’altres.

Però el cert és que he hagut de marxar del meu país perquè no tenia feina. La carrera acadèmica per la que havia treballat durant 15 anys va acabar en un carreró sense sortida. Després d’estar un any a l’atur em vaig donar d’alta d’autònoma, però els petits encàrrecs que anava arreplegant, per bé que interessants, no bastaven per mantenir-nos a mi i al meu company, també a l’atur des de feia temps. I els estalvis reunits en els anys més o menys bons a la universitat estaven a punt de desaparèixer.

Llavors, quan t’avisen que estan buscant personal a una universitat a 300 kilòmetres del cercle polar àrtic, no t’ho penses ni un minut. Bé, un minut sí que t’ho penses, però un cop passats els 60 segons, envies el currículum i el cor se t’omple d’esperit aventurer malgrat els incipients cabells blancs i les arrugues d’expressió. L’orquestra toca a tot drap John Williams (Indiana Jones, Star Wars o Superman, podeu escollir) mentre enfiles cap a l’aeroport i deixes darrera teu company, família, amics i vida en general.

Hem acabat sent exemples de la crisi de la noció convencional del que ha de ser el curs d’una la vida de classe mitjana.

I així és com he anat a parar a una facultat d’arquitectura on el nombre de professorat espanyol és inversemblant: 7 de 21. Per darrera de l’anglès, el català és la llengua més parlada del departament, molt per davant del suec. Com és lògic, les situacions dels qui hem vingut són molt diferents: des de gent que encara no ha fet els 30 i que ve amb ganes de formar-se, fins a gent amb carrera acadèmica que s’ha desplaçat amb tota la família.

Jo estic en algun lloc entremig. Si he pogut marxar tan fàcilment és perquè la meva vida anterior, en part per les condicions i en part per elecció, no m’havia portat a cap de les coses que havíem suposat que eren la normalitat (propietats, deutes, fills). No, no vam ser classe mitjana pels pèls, com deia Elena Fraj fa poc aquí mateix. I així hem acabat sent exemples de la crisi de la noció convencional del que ha de ser el curs d’una la vida de classe mitjana. Que ja ho volíem questionar, ja, però potser no d’aquesta manera.

L’altre dia una alumna mostrava una foto de la seva habitació per explicar les condicions de vida dels estudiants, marcades per la mobilitat i l’austeritat material. No vaig poder evitar riure sota nas: menys el matalàs al terra (per sort, tinc llit), la meva habitació és clavada: el pis compartit, les parets pelades, les maletes amuntegades en un racó, els llibres a terra… Com si estigués d’Erasmus, vaja, però amb els incipients cabells blancs i les arrugues d’expressió que dèiem.

Signes d'esperit aventurer: maletes i biblioteca en l'exili

Signes d’esperit aventurer: maletes i biblioteca en l’exili

Clar que la meva situació és diferent de la d’un estudiant. Com ho és d’una emigració laboral més dura. No he emigrat a la precarietat, a buscar-me la vida, sinó que he arribat amb un contracte signat i amb una xarxa de relacions ja mig feta. Al cap i a la fi, la universitat continua sent un lloc de prestigi i relativa seguretat, on les exclusions són més subtils.

I què fem amb els afectes? Podré reconstruir una vida vivible aquí? Com puc cuidar a la gent que he deixat a casa?

Per altra banda, quan la marea granate se t’emporta a la quarantena et trobes en un tombant difícil. Podré establir un vincle prou estret amb el context, condició imprescindible per fer la meva feina? Hi ha temes (entre els que incloc l’educació) que tenen gent, lloc, temps i idioma concrets, i que necessiten una cura i una presència amb les que el cosmopolitisme de l’elit acadèmica, que va i ve seguint projectes de recerca i contractes, s’hi adiu poc.

I què fem amb els afectes? Podré reconstruir una vida vivible aquí? Com puc cuidar a la gent que he deixat a casa? Per altra banda, si hagués marxat més jove encara em podria plantejar tornar, però posem que em quedo aquí una temporada: què faig? Torno al meu país als cinquanta? Torno per jubilar-me? O ja no torno? Em veig en una llar d’avis sueca?

No tenir ni idea de quin futur m’espera de repent em fa sentir molt jove. Però no ho diré gaire fort no fos cas que al secretari general de torn se li acudeixi dir que la gent de mitjana edat emigra per viure noves emocions i sentir-se jove de cor.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Pruden Panadès says

    Aida, has fet diana: el secret “més ben guardat” és la Universitat. S’han ventilat turbulències monacals abans
    que universitàries. Fins ben aviat!



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )