Skip to content

Carregant

Sinònims

Escrit el 13/03/2015 per Marta Vallejo a la categoria Postals de Yakaar.
Tags:

Traducció de Sinónimos, realitzada per Esther Saborido.

Això només és por del cor, però no és perillós per al cor.

Amos Tutuola . El bevedor de vi de palma

 

pànic: adj. es diu de la por extrema o del terror produït per l’amenaça d’un perill imminent, i que sovint és col·lectiu i contagiós.

És diumenge laborable i surto del curro a les 17.30 h i la llum és d’aquelles que afilen l’ombra del gotelé de les parets. I en la meva boira de dilluns desplaçat, els ulls es distreuen pels murs i per les restes del matí per terra. Unes peles de taronja mig podrides, uns papers trepitjats, una flor de guix dibuixada en una porta. I trec la càmera i clic: foto cursi de flors pintades. Un senyor alt amb bigoti d’home gras em mira i li somric. Acostuma a ser millor somriure. Segueixo caminant i aquesta llum aguda ressalta el mostrari de colors pintat a la façana d’una tenda de pintures. I trec la càmera i clic: foto cursi de pantons despintats.

L’home gras amb bigoti em segueix mirant i li torno a somriure. Em pregunta per la càmera i li ensenyo la foto que acabo de fer. Ha vist quins colors més bonics? Sí, bé, els colors, però i l’altra foto? Clar, i tant, deixi’m que li ensenyi, una flor pintada amb guix, no li sembla tendre? Quina flor ni quines hòsties. Has fet una foto de la porta de la instal·lació elèctrica. Vol dir? A mi m’ha semblat una flor. Miri, vingui amb mi, no veu la flor a sobre la reixeta? Això és la instal·lació elèctrica de la comissaria i ja em diràs tu que estàs tramant. No, miri, no s’alteri, potser vostè hi veu un atemptat en potència, però cregui’m, senyor, a mi el que m’interessa és el dibuix de guix.

Que vingui la policia! Aquesta estrangera està fent fotos rares, els diu el senyor del bigoti als curiosos que s’acosten a xafardejar la nostra combinació curiosa de gras i guiri. Hi ha terroristes pertot arreu i estem sota amenaça. Fer fotos així és perillós, em diu el ciutadà responsable mentre s’acosta un noi uniformat a desfer aquest embolic.

Els papers, senyoreta. Sí, miri, és que hi ha una flor dibuixada en aquella porta i pel que sembla hi ha un generador elèctric al darrere de la porta però jo no ho sabia. Els papers, he dit. I ens n’anem al cuartelillo, jo, amb el desengany de la meva foto cursi, i el ciutadà del mostatxo, orgullós d’haver previngut l’atac fantasma. Jo, putejada per la tarda de preguntes idiotes que ens espera. Ell, convençut que el terror és allà a fora, espiant darrere una porta empastifada.

Degi Hariespant: m. efecte d’una amenaça o demostració amb què s’infunda por.

Conversa circular a la sala VIP de la comissaria. Butaques de tapisseria fosca que fa boles, cortines rotundes amb sanefes daurades, estores bigarrades, taula de cap que mana molt. El cap mana tant que a la seva taula enorme amb un joc d’escrivania dels xinos només hi ha una pila mínima de papers. El pèntium quatre de treballar és al costat, a l’escriptori d’adolescent on un oficial tecleja coses. A saber què i per a qui.

Mentre desxifren el missatge del que i el qui, ens porten a passar la tarda a la sala d’espera dels no gaire sospitosos encara. El ciutadà honrat i jo mateixa i una amiga que ha arribat a temps per traduir l’escena a la discapacitada lingüística en què m’he convertit a l’entrar a la comissaria. Poli bo i poli amable, asseguts a l’altre costat d‘una taula més petita, ens ofereixen te o nescafè. I esperem que comprovin la qualitat de les meves fotos i la veracitat de les meves dades asseguts en unes butaquetes pretensioses d’escai. Les cortines aquest cop són grises i sense floritures.

Poc sospitosa però molt avorrida. Deduïm que això va de passar l’estona perquè no ens han registrat ni ens han pres el telèfon, ens prenen la tarda i potser una capa fina d’inconsciència. M’agafa per jugar a ser Mandela conciliador i entaulo conversa amb el ciutadà delator. Sembla que refresca i miri vostè quina manera més tonta de perdre el temps. No té ningú que l’esperi ni res millor a fer el diumenge? Per cert, no ens hem presentat, em dic Marta i m’agrada fer fotos d’aquesta ciutat seva tan bonica. Bonica? Però si hi ha escombraries pertot arreu, a més és molt perillosa, les coses estan molt complicades amb tants terroristes. No ens podem fiar de ningú, ni de vostè, ni de les aparences.

I al final, res, tres hores de visita a la zona noble de la comissaria. Un toc d’atenció de part de l’autoritat. Una trucada dels senyors invisibles que processen les meves dades a la capital. En aquest lloc subterrani on tot el que som i el que fem s’organitza en un rebost de dades per cuinar conspiracions quan calgui.

Sortim per la porta gran de la comissaria degudament protegida amb torres de vigilància de castell de playmòbil. Avisem la constel·lació d’amics i coneguts que estan alerta de les tres hores que hem passat amb els servidors de la llei. Afectes que s’han preocupat sense exagerar, però preocupant-se, perquè no sabem dir a partir d’on les coses són preocupants.

alarma: f. mecanisme que, per diversos procediments, té la funció d’avisar d’alguna cosa.

Seiem en un cafè i metre els explico als amics la meva proesa de guiri cebolleta, les nostres rialletes nervioses acaricien aquesta pell exfoliada per una tarda de lladres i serenos. Però tot bé, no n’hi ha per a tant. I enumerem tots els indicis que fan que això sigui l’anècdota que és: la butaca entapissada, el nescafè, el bigoti patètic, el poli bo sense poli dolent.

Em pregunta l’E si el poli amable era pèl-roig. Doncs sí. I baixet. Doncs també. Doncs el teu poli bo és el meu poli dolent, diu. I m’explica els detalls del so d’una pistola apuntant-la al cap, d’interrogatoris llargs, del seu calabós sense entapissar i de la seva presó sense mantes. I amb el que fumem, la xixa es difumina la interfície pèl-roja entre la cortesia i el coratge. Entre l’espant i l’ensurt. Entre el que sabem i el que ens imaginem, el que preveiem i el que decidim ignorar.

Col·leccionar el relat de les raons de la por dels altres s’ha convertit en la meva tècnica per fonamentar aquest atreviment de llunàtica. I de camí cap a casa, s’activa la base de dades de les històries per no dormir explicades a cada moment. I la distància entre els dolents i jo ara és pèl-roja i baixeta. És la trucada d’un senyor invisible que els confirma que sóc qui dic ser i em recomana portar-me bé.

L’H em pregunta si tinc por. I li dic que no. Li pregunto si ell té por. I em diu que no. Arquegem les celles pensant que, bé, una mica sí. Però no, és mentida. Perquè la paraula no és por. Perquè encara que s’hi assembli, hem de buscar sinònims i reservar la por per a quan sigui l’última paraula possible. Perquè les gradacions són crucials per convèncer-se que si bé tot pot anar millor, encara queda una tirada fins que la por sigui l’únic nom del que ens passi.

astorament: m. gran admiració.

En K em pregunta què m’espanta i li dic que m’espanta estar sola. Aquesta por la compartim, em diu. També amb tu, segur, perquè fa temps que saps que ens volen en soledat i que en comú ens trobem per fer-ho més suportable. Li explico a en K que m’està costant escriure sobre això, perquè no sé com fer-ho amb honestedat, sense exageracions. Perquè costa omplir el buit entre el meu ensurt, el seu terror i la vostra aprensió.

Em diu que escrigui sola, per a mi. I li dic que la meva dificultat radica precisament en la necessitat d’escriure això amb algú que em llegeixi, perquè el pou dels sinònims de la por no té fons i, sense agafadors, acolloneix. Si escric sola corro el risc de ser portaveu de l’anècdota.

Així que això ho penso en companyia, ho construeixo a partir de nosaltres. A partir de la companyia que esmorteeix el cop, transforma les certeses en conspiracions còmiques, es beu la nit amb tu per dormir amb llum de dia, equilibra això teu amb el pes d’allò seu. La companyia que t’obliga a relativitzar i a acostumar-t’hi, que pinta amb tu a l’escala de grisos.

La companyia que t’abraça i et fa responsable dels sinònims.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )