Skip to content

Carregant

Sobre la mentida i la puresa

Escrit el 01/03/2015 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

M’ha sorprès el to exaltat d’un text a Internet denunciant la “falsedat fantasiosa” del barri gòtic. Qualsevol persona mínimament interessada en l’arquitectura de Barcelona sap que la façana de la catedral és de finals del XIX, que el Pont del Bisbe forma part de la restauració feta al primer terç del XX. Al capdavall, els noms i els projectes dels arquitectes que al segle XIX i XX van construir el barri gòtic no és material classificat. Estan a l’abast de tothom. N’hi ha prou amb anar a una biblioteca o a l’arxiu municipal. N’hi ha prou amb consultar la wikipedia.

El text a internet, com aclareix l’autor, es basa en la tesi doctoral d’una altra persona, llegida el 2010: El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca, d’Agustín Cocola. No he tingut temps de llegir-la sencera. Em fa l’efecte que explica coses més importants que les ressenyades per l’article a internet. Paradoxalment, tot i que la tesi tracta d’explicar un cas de manipulació històrica del passat, hi ha passatges on el text acaba usant les categories històriques que pretén denunciar. Així, quan repassa el cas francès com a precedent del que serà el cas català, insisteix en parlar de la revolució francesa com a categoria històrica. A la pàgina 28 diu: “La revolución Francesa, eliminando la estructura feudal, creó el Estado Moderno”. Com si l’Estat modern (que tampoc s’ens acaba d’explicar què és) fos un minipimer que algú s’inventa en ple atac d’Eureka. En tot cas, el desmantellament de l’estat feudal es produeix molt abans. I el seu principal artífex és la corona a qui la resistència nobiliària fa nosa.

CHARLES GARNIER, EXPO UN 1889 - TALLER CERÀMIC GREC

Charles Garnier, Expo 1889 – Taller ceràmic grec

Poques línies més avall, el text continua donant proves de la seva fe cega en categories històriques inventades a la França del XIX. I no em deixa de sorprendre que les mateixes fal·làcies que l’autor atribueix a l’arquitectura del barri gòtic (amb raó), passin a ser les certeses sobre les que el mateix autor construeix el seu discurs. Així, Cocola ens parla d’una llengua francesa escrita a París… des de l’Edat Mitjana!! Com si les llengües nasquessin tot d’una, amb un diccionari i una gramàtica sota el braç (la llengua com a entitat fixa i immòbil també és una categoria històrica, fal·laç, que cap lingüista defensaria). Unes línies més avall, l’autor ens assegura que és la burgesia per a qui té més sentit unificar el territori sota una sola llengua. Un altra fal·làcia del XIX. S’ignora així, entre moltes altres coses, el cèlebre edicte de Villers-Cotterets de 1539, signat per un Valois, François I; i el que encara és més greu, passa per alt tota la política cultural de Richelieu (cardenal i aristòcrata), fonamentada en la llengua, per unificar França, acabar amb la resistència feudal i eliminar el protestantisme dintre.

Però deixant de banda casos concrets, més enllà de la tesi de Cocola i més enllà del barri gòtic, allò que veritablement sorprèn és que encara avui es parli d’arquitectura en termes de fals i veritable. Pensar que els edificis neogòtics del XIX són falsos, passa per creure que ha existit un gòtic verdader. Cosa absurda. Al capdavall, a part de Robert Smith i Peter Murphy no conec cap gòtic amb consciència de ser gòtic. Hi ha un petit llibre de Francisco Rico (El sueño del humanismo de Petrarca a Erasmo) molt interessant, on s’expliquen els inicis de la construcció històrica d’allò que anomenem “Gòtic”. Parla del projecte ideològic de Lorenzo Valla i, abans, de Petrarca. Els gòtics, i és clar, són els francesos, que s’han apoderat del Papat. En definitiva, el gòtic és un invent, una fal·làcia afortunada que els Renaixentistes convertiran en categoria històrica.

CHARLES GARNIER, EXPO UN 1889 -CASA PERSA

Charles Garnier, Expo 1889 – Casa persa

En realitat però, no cal esperar al XIX per assistir a l’aparició del neogòtic. A París, s’acaba de construir l’any 1637 (quan Velázquez comença a pintar “El bufón Calabacillas”, quan Poussin pinta “Et in Arcadia ego”) l’esglèsia de Saint-Eustache. Gòtic pur o també una fal·làcia per haver-se construït en ple segle “barroc”? Construir en estil gòtic és inventar-se el gòtic, en la mesura que cal determinar abans quins son els trets que el defineixen. Cosa que no es preguntaven els constructors de Chartres i Reims. També ells van començar a construir sobre unes preexistències que entenien com a inservibles. Tant “fals” es construir un neogòtic com escriure un llibre que es tituli “Arquitectura Gòtica”.

Cada generació opera des d’una determinada mirada cap al passat. De vegades per recrear-lo, de vegades per oposar-s’hi. Fins i tot quan creu fer-ho des de la pura tabula rasa. I aquesta mirada, i és clar, sempre és una ficció. Potser la veritable diferència entre allò que passa al XIX i allò que passa al XVII o al XVIII és que les tècniques constructives ja són unes altres. Els materials industrials i la seriació permeten construir d’una altra manera. Certa sensació d’omnipotència tècnica provoca que els arquitectes es preguntin per l’aspecte que han de presentar les noves possibilitats tecnològiques. Alguns trien el “gòtic”, d’altres el “grec”. Això irritarà als fonamentalistes moderns dels anys 20. En part tenen raó. La construcció de Saint-Eustache “gòtic” en ple “barroc” es fa amb una tecnologia no massa diferent a la del segle XII. Per contra, el Pont del Bisbe es construeix quan ja fa dècades que es construeix amb acer i formigó. Però també, i aquí venen els meus dubtes, quan ja fa dècades que la possibilitat de reproduir qualsevol cosa ha abolit la antinòmia còpia/original.

CHARLES GARNIER, EXPO UN 1889 -CASA ROMANA I DE L'EDAT MITJA

Charles Garnier, Expo 1889 – Casa romana i de l’edat mitjana

La tesi de Cocola cita les crítiques del GATEPAC a Rubió i companyia. Els moderns dels 20 i 30, reclamen franquesa a l’arquitectura. Com si l’arquitectura moderna no impliqués també una bona dosi de retòrica representativa. Com si en arquitectura fos possible un grau zero de la retòrica. Com si la joieria Roca o a l’antituberculós estiguessin desproveïts de tota pulsió formal. Exigeixen “coherència” entre l’aspecte de l’arquitectura i la tecnologia que li dóna forma. Encara no saben que l’essència de la tecnologia no és moral, ni tant sols visual. Que precisament allò que defineix la tecnologia es no tenir forma reconeixible, que com Zeus, pot adoptar qualsevol aspecte; que tant pot fer-se servir per construir un camp d’extermini com un hospital; per ensenyar o no ensenyar l’estructura; que la tecnologia no és un instrument, sinó un entorn, i que, per tant, pot assumir l’aparença que el poder disposi. El Pont del bisbe és tant fals com la Casa Farnsworth de Mies. O potser menys. Al capdavall el Pont del Bisbe és un pont, mentre que la casa Farnsworth no és una casa, encara que ens agradi més que el pont del Joan Rubió.

Puc entendre l’antipatia que Cocola sent per l’operació ideològica de la burgesia catalana de finals del XIX, principis del XX. Ara més que mai, però, amb habitatges buits en mans dels bancs, gent sense casa, encara amb la ressaca de la bombolla immobiliària, amb urbanitzacions fantasmes a mig fer i una proliferació inaudita de palaus de congressos sense estrenar, ara més que mai, l’arquitectura ha de saber operar des del palimpsest, la reconstrucció, el pedaç i l’afegit. Acceptar també la seva dimensió retòrica.

Acusar una arquitectura de falsa, és pensar que n’hi ha una altra de pura. I jo la veritat, quan algú em parla de puresa, busco la porta més propera.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Jordi Girbén says

    Uix, quin ull de poll! No hi ha com passejar per Carcassona, o per la “moreneta” del Puy-en-Velay, o pel Palau de Westminster, per entendre el nostre Barri Neogòtic. Potser ara no se’ls recordi, però cal atendre el temari de la reacció medievalista que proposaren Viollet-le-Duc i John Ruskin. I, ¿què no és palimpsest? Un d’enorme era la primera seu del Centre Excursionista de Catalunya, ja al palau gòtic de Paradís 10, en un altell a la part superior de les columnes del temple d’August! Poca broma, amb aquell espai monopolitzat per la intrusió dels capitells, si pensem en la gent que el freqüentava: mestres del gai saber com Collell i Verdaguer, dramaturgs com Guimerà o Rusiñol, per no dir de tots els arquitectes que bastirien el modernisme. Si hem de posar-hi música, diria que la viola de roda del Marc Egea li escau del tot.

  2. Jan says

    La façana de la Catedral no és ni neogòtica ni és falsa, és gòtica. Gòtic “pur”. L’estil d’un edifici sempre té com a punt de partida el projecte (i el projectista) que l’ha concebut, no qui l’ha complertat o quan s’ha acabat. Exemple pràctic: la Sagrada Família. La SF no és contemporània, no és moderna ni postmoderna: és modernista. És un projecte concebut als anys 10s i 20s. Tant li fa que encara s’estigui acabant ara, quan el modernisme ja sembla tant llunyà.
    La façana de la catedral és gòtic del XV. És un projecte de 1408. El projectista, Charles Gauter, va haver de guardar la traça en un calaix. Tant li fa que triguessin pràcticament 500 anys a trobar els calers per a poder materialitzar el projecte. Tant li fa que el Pavelló Alemany de Mies fos reconstruït el 1986: no és un projecte postmodern, és un pavelló racionalista. Una cosa és el pas del temps, el temps històric, i una altra és un estil arquitectònic. I els estils són recuperables i reproduïbles en qualsevol moment de la Història. Qualsevol arquitecte pot fer arquitectura brunelleschiana avui dia, 550 anys després que Brunelleschi morís. Francesc Folguera va fer arquitectura brunelleschiana a S’Agaró als anys 1940s, i se’n va sortir prou bé. Una altra cosa és com justifiques a la memòria del teu projecte perquè se t’ha ocorregut recòrrer a un estil enterrat en el temps. Però això és perfectament salvable si tens prou retòrica enganya-babaus.

    El pont de Rubió no és neogòtic. És gòtic flamíger del segle XX. Al segle XVI, fora ja del “temps gòtic”, Tomàs Barça feia gòtic flamíger a la façana de Santa Maria de Palamós. Ningú anomena “neogòtica” aquella església. I és quasi bé contemporània de Palladio, temporalment ja lluny de la Capella de Sant Jordi, paradigma del gòtic flamíger català i just al costat del pont d’en Rubió.

    Dir que un barri (o parell de barris contigus) que té una catedral amb un cor de Michael Lochner (i una Santa Maria del Mar de Berenguer de Montagut, un Saló del Tinell de Guillem Carbonell, una Capella de Santa Àgueda de Bertran Riquer i Jaume del Rei, una Llotja de Pere Arvei, façanes d’Arnau Bargués i Marc Safont, un claustre catedralici a on hi va treballar una bèstia parda (i ben gòtica) com Guillem Sagrera, una perla com el Saló de Cent de Pere Llobet, etc.) no és un Barri Gòtic és summament grotesc. O extremadament ignorant.

    Ah, i l’edifici que sintetitza tot el gòtic català del XIV, Santa Maria del Mar, també fou una “operació” de la burgesia catalana del moment. La del Carrer Montcada concretament. I ho va ser fins que a aquesta se li van acabar els quartos i li va tocar al propi rei posar-ne. I aquest fet no contradiu la parla que diu que Santa Maria del Mar era la catedral del poble, la Seu dels mariners. Hi ha diners de l’Artur Mas i de l’Isidre Fainé i el Josep Oliu de l’època als murs de la catedral dels bastaixos. Sense burgesia no hi ha progrés arquitectònic—mai n’hi ha hagut. No s’hauria pogut fer la Casa Farnsworth sense la burgesia, sense una metgessa adinerada. I que no hi pugui viure ni Lord Peter Palumbo és irrellevant, la Farnsworth és un prototip, un projecte per a explicar-li al món com es pot parlar un nou llenguatge arquitectònic i aplicar-lo i millorar-lo en d’altres projectes.. El preu a pagar (la inhabitabilitat) és perfectament pagable: només és un coi de parcel·la inundable al mig del bosc. Un preu prou barat per a aital recompensa.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )