Skip to content

Carregant

Universitat morta

Escrit el 21/04/2015 per Aida Sánchez de Serdio a la categoria Educació, En grau de temptativa.
Tags: , .
Text traduït al castellà

Aquests darrers mesos he rebut notícies tristes de la universitat. No es tracta de noves reformes privatitzadores, retallades, o degradacions de l’ambient acadèmic i intel·lectual, tot i que en són un efecte directe. Són històries personals que parlen de l’estat de tota una institució, de tot tot un sistema moribund que mata les persones que l’habiten.

Una antiga companya de departament, professora titular, va marxar de la universitat perquè el clima de pressió i de falta de perspectives li resultava insuportable. Dos altres amics, professors associats i doctors tots dos, persones excel·lents que vaig tenir la sort de conèixer durant les mobilitzacions de 2011 a 2013, em comenten que volen abandonar la universitat per motius similars, als quals s’afegeix l’eterna precarietat que de vegades frega directament amb la pobresa econòmica. Un altre company de lluita i responsable sindical és objecte de vigilància i de denuncia per part de la seva pròpia universitat.

Aquestes “baixes” m’han fet reviure intensament els darrers anys a la universitat i actualitzar el balanç que ja vaig fer llavors, però que ara puc formular amb més serenitat gràcies al temps transcorregut. És una reflexió que es refereix en aquest cas al professorat i al que fa o deixa de fer en circumstàncies extraordinàries (que sembla que s’han acaban convertint en ordinàries a base de reiterar-se i presentar-se com inevitables).

Reclamar que havíem fet els deures no era només una altra forma de dir que mereixem un privilegi?

Per començar pel col·lectiu al que jo mateixa pertanyia, recordo perfectament com el professorat que veia tancar-se-li les portes de la consolidació laboral a la cara repetia i reclamava una i altra vegada que havia “fet els deures”. Sí, teníem totes les acreditacions, totes les estades a l’estranger, totes les publicacions, totes les recerques. Havíem fet les deures i ara no ens donaven el premi. Cada cop que els sentia dir això se’m trencava el cor i em desesperava: què importava haver fet els deures o no? Reclamar que havíem fet els deures no era només una altra forma de dir que mereixíem un privilegi? Com havíem arribat a aquest grau de docilitat, de dependència, de falta de solidaritat? Perquè no érem capaços de pensar més enllà de l’interès corporatiu i adonar-nos que compartíem precarietat amb el professorat no acreditat, temporal, a temps parcial…? I quan les arbitràries i insuficients places es van repartir no va quedar ni tan sols el lligam corporatiu: tothom va córrer a arreplegar el que va caure. Vaig marxar de la universitat veient la desbandada general amb una tristor difícil d’expressar amb paraules.

Érem producte d’un procés de disciplinació que té com a finalitat produir un subjecte acadèmic obedient

Vaig entrendre que érem producte d’un llarguíssim procés de disciplinació que té com a finalitat justament produir un subjecte acadèmic obedient: ens havien acostumat a aprovar examens, omplir formularis, preparar curriculums estandaritzats, concursar infinitament, superar avaluacions, redactar projectes de recerca ajustats a les convocatòries, dissenyar plans docents segons els apartats obligatoris, sotmetre a d’altres a les mateixes disciplines a les que havíem estat sotmesos nosaltres (això darrer, fonamental per convertir-nos en un engranatge més de la reproducció)… Fallar en alguna d’aquestes proves constants pot suposar perdre els minsos privilegis que el sistema ens fa creure que són el nostre premi. Així som emmotllats curosament en una cultura de la por i de l’individualisme. Quina mena de voluntat o quina experiència il·luminadora cal per mantenir l’esperit crític i la dignitat en aquestes condicions?

Ni tan sols haver passat per la mateixa situació garanteix la solidaritat. Recordo que un cop vaig fer una presentació en unes jornades en la que em referia a la situació de degradació deliberada de la universitat pública i la precarització del professorat que això comportava. Un catedràtic, ja a les portes de la jubilació, i suposadament “col·lega” de la meva area de coneixement, em va respondre al final de la seva pròpia intervenció dient que ell havia estat “penene” i que també havia passat moments difícils, naturalitzant l’explotació com si fos una fase que tots haguéssim de passar. Per què la seva experiència li feia veure la nostra lluita com irrellevant enlloc de fer-lo solidaritzar-se amb la generació més jove?

Per què els docents consolidats, amb contractes permanents i quasi intocables, no s’organitzen ni es mobilitzen?

Sí, em pregunto, per què -llevat d’excepcions que mai no agrairem prou- els docents consolidats, amb contractes permanents i quasi intocables, no s’organitzen ni es mobilitzen per aturar les reformes que pateix la universitat (Pla Bolònia, retallades, ara la reducció dels graus…)? I per què, en aquell moment, no van mostrar cap senyal de suport amb els companys amb els que treballaven cada dia i que estaven a punt d’anar al carrer? Per què vam rebre compassió en el millor dels casos, enlloc de solidaritat? Per què els responsables acadèmics no es van negar a aplicar els acomiadaments dels seus companys i companyes dimitint dels seus càrrecs, per exemple? I, encara més dolorós, per què -de nou, llevat d’excepcions-, quan vam marxar, la majoria dels nostres suposats companys, amb els que havíem treballat des de feia tant de temps, no ens van demostrar que això els importava, ni s’han posat després en contacte per saber què ha sigut de nosaltres?

És aquesta degradació de la consciència, de la solidaritat i de la humanitat el que em fa témer que estem en una universitat morta

Més enllà de les polítiques que destrueixen de manera molt conscient la universitat pública, és aquesta degradació de la consciència, de la solidaritat i de la més mínima humanitat el que em fa témer que estem en una universitat morta. L’estructura acadèmica autoritària tradicional, actualitzada i refinada a través de les reformes neoliberals, està aconseguint el seu objectiu com a tecnologia de producció de subjectes dòcils. Què lluny queda aquella idea de la universitat com a nucli de revolta, crítica i imaginació d’un futur diferent.

Ara bé, ningú està lliure de perill, així que només espero que si mai em torno una docent acomodada incapaç de mirar a la cara a la violència institucional, d’aixecar la veu davant de la injustícia, o de mostrar solidaritat, algú m’escrigui un article com aquest, o pitjor, per fer-me saber en què m’he convertit.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Don Destroyer says

    https://youtu.be/WqBi4DnU5Os

  2. carmen says

    Potser…

    Potser el pitjor d’aquest sistema neoliberal és que individualitza les responsabilitats i ens fa veure com a responsables ( culpables??) els qui potser, com tu, també són víctimes. Potser no t’han acompanyat perquè (tot i que et semblin intocables) no han pogut, no han sabut com fer-ho, no els han deixat o, fins i tot tu mateixa, no els hi has permès perquè no t’agradava la seva manera de fer-ho o et semblava compassió.

    Això de posar-se primer la mascareta d’oxigen abans d’ajudar als altres no es egoisme, és supervivència. La supervivència és un pas anterior a la solidaritat. Quan la solidaritat passa pel davant de la supervivència es diu martiri… que està molt bé.

    De ben cert que jo desconec els fets que tu tens al cap i al cor, però hi ha alguna cosa que em diu que si individualitzem les responsabilitats, exculpem el sistema i els veritables responsables, i arrodonim el sistema de disciplinació executant-lo nosaltres mateixos.

  3. Jordi Lafon says

    Interessant i decebedora història Aida. Vaig tenir el privilegi de ser el teu alumne en dues assignatures i ho recordo com una de les experiències més fructíferes del meu pas per la facultat. Sap molt greu saber que docents tant amatents i preparats passin per unes situacions laborals (i personals) tan precàries. És molt estrany, sinó sospitós, que saben com és de gran la Universitat no hi hagi un comitè d’empresa eficaç per defensar els drets i condicions laborals dels docents d’una universitat que cada vegada s’assembla més a una indústria noucentista. Pel que sembla no es pot confiar en les reaccions d’empatia individuals, sinó en la nostra capacitat d’organitzar sistemes justos de respecte i convivència per aprendre a ser solidaris. Això és educació de primària, no? Riure per no plorar…

  4. Lucía Aguilar says

    Aída, que buenos artículos! Sabía que un día volvería a saber de ti por tu trabajo porque siempre has sido muy brillante y ahora, un artículo de Rebelion que te cita me ha traído hasta aquí. Están destrozando la universidad, igual que hicieron primero con los colegios y luego con los institutos. Y como hacen con la sanidad. Un abrazo muy fuerte y felicidades!



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Hara: Iru for precious friend!
  • Montserrat Iniesta: T’aplaudeixo amb les orelles, Ramon. Confio en una nova generació que comença a imaginar...
  • Masnel Gris: Molt necessari. Gràcies, necessitava un article com aquest. Em qüestiono molts dies coses com aquesta,...
  • carme rodriguez: Molt be, Ramón, molt interessant la revisió del concepte obrer, l’extensió del terme vers la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )