Skip to content

Carregant

La poesia

Escrit el 10/05/2015 per Marta Vallejo a la categoria Postals de Yakaar.
Tags:

Traducció de Lo poético, realitzada per Esther Saborido.

Escriuré des de la ignorància. Parlaré de vides on no arribo. Així que el que ve ara és gairebé un exercici de ficció.

Lo-poético

Fotograma de Roma città aperta de Roberto Rossellini (1945)

Per anar de casa meva a la feina tinc dues possibilitats òbvies: el carrer del tramvia i el passeig marítim. Si jo fos d’una altra manera, una mica més d’improvisar o sobretot una mica més de llevar-me d’hora, hi hauria tants camins com carrerons. Però sóc de posar-me quatre alarmes i d’arribar tard al curro, així que la decisió a les 8.45 h es debat entre el mar i el tramvia.

Fa un mes que hi ha obres i les voreres del passeig estan plenes de forats molt poc aptes per a la meditació en bicicleta. I des de llavors vaig pel carrer del tramvia que passa pel costat de les facultats, l’estació central, la plaça major, els hotels antics, la plaça comercial i la porta del darrere dels jutjats. A l’altura dels jutjats, el carrer és ample i està gairebé sempre tallat amb tanques rudimentàries que de vegades gestiona un policia i de vegades autogestionen els vianants.

A una banda, els jutjats; a l’altra, els cafès i la comissaria. A una banda, una fila de gent que s’espera; a l’altra, els furgons aparcats. De vegades plens de sospitosos, de vegades esperant els condemnats. I l’asfalt, solcat pels rails d’un tramvia antic, que circula de tard en tard imposant la seva lentitud a l’autoritat de l’autoritat. Per aquí passo jo cada matí, amb la bici i amb les meves lleganyes i la meva cara d’ho petaré tot perquè sóc dona i pedalejo. Un pensament positiu idiota, carn de bofetada d’una realitat que és alguna cosa més que un videojoc d’esquivar vianants. De vegades hi ha tants furgons en doble fila que cal fer mitja volta. De vegades hi ha tanta gent al voltant dels furgons que cal baixar de la bici i caminar.

De vegades una dona vestida de negre passa pel meu costat, corrent perquè s’ha adonat que a l’altre extrem del carrer arriben els camions dels detinguts. Corre entre les vies i entre els policies i està molt prima i s’obre camí entre la gentada i crida un nom i allarga el braç cap a les escletxes molt altes d’un camió blau. Això encara no és ficció. Això és un matí de dimarts.

La ficció comença quan processo la imatge i aquesta dona que no conec s’assembla a l’Anna Magnani i aquest carrer d’Alexandria es despinta en blanc i negre. Aquesta dona s’enganxa a la meva retina i penso que la seva carrera és d’una bellesa aclaparadora. Aquesta bellesa s’enquista en el meu trajecte i es d’un esnobisme insuportable. La deshumanització també és això, incrustar la bellesa en la pena ordinària. La dona de negre pot ser una germana, una parella, una camarada, una filla, una amiga, una advocada. Pot ser de gairebé qualsevol barri i l’home que està tancat pot ser un delinqüent comú. Hi ha tantes coses que són delicte…

En la distància de l’estrany i de l’estranger, la Roma ocupada dels quaranta em queda molt més lluny que Alexandria al dematí. I malgrat tot, els meus ulls digereixen la dona que m’ha fregat trasplantant-la en una pel·lícula antiga. Circulant entre el merder dels que tenen algú pres, aquesta porció de realitat només l’entenc quan recorro a la ficció. Agafo en préstec la mirada de Rossellini perquè el xaval uniformat que fa guàrdia al meu costat s’assembli a l’autoritat que m’imagino. Perquè està mig adormit com jo i els seus gestos són tan vulgars com el poder que ordena.

Poetitzar pot ser un mecanisme de desafecció.

L’altre dia quan vaig arribar al curro el meu pare em va enviar un poema per whatsapp. Jo no ho sabia, però el meu pare escrivia poemes. Era jove i vivia a Roma, no per estudiar sinó per exiliar-se. M’imagino Barcelona abans que ell se n’anés i la seva detenció que m’han explicat s’assembla a les que m’expliquen els advocats que fan guàrdia als jutjats. Ubico la seva cara d’abans entre els detinguts suats que baixen del camió blau cada matí, i quan llegeixo les sentències als diaris egipcis parafrasejo l’argot ranci del contuberni judeomasònic. Per entendre el meu pare de vint-i-tants anys, els meus referents viatgen fins al 2015, són egipcis i s’assemblen a una pel·lícula italiana dels quaranta.

El meu pare escrivia poemes, no m’ha explicat per què. Però decideixo que fent-ho omplia el mateix buit que va des de la porta del darrere dels jutjats fins a l’horitzó. I la seva poesia segueix l’estela de la falda d’una dona vestida de negre:

Lo-poético2

Es preciso que un día, algunos, por lo menos
puedan lavarse la cara al despertar de esta noche
sin que les queden demasiadas huellas
de la costumbre de sufrir.

Carles Vallejo Calderón


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )