Skip to content


La política cultural d’una cultura que molesta

Escrit el 09/07/2015 per Aida Sánchez de Serdio a la categoria En grau de temptativa.
Tags:

Coincidint amb els recents canvis de govern a diversos municipis, entre ells Barcelona i Madrid, s’han produit debats al voltant de membres dels equips d’aquests governs -com ara Guillermo Zapata o Águeda Bañón- que tenen a veure amb la seva activitat prèvia o en paral·lel a la seva participació en la política institucional. És el que pot passar quan els ara polítics són agents actius del propi sector i no només professionals de la política.

Un polític professional es cuidaria molt de dir o fer res políticament incorrecte. Bé, això en un cas ideal, perquè ja sabem que hi ha una llarga llista de polítics que han dit veritables bestieses a les xarxes socials (bestieses que, a més, subscriuen de debò) i s’han quedat tan amples i, el que és pitjor, els seus partits i electorats també. Però, com es deia fa poc aquí mateix, els nous polítics no són polítics professionals sinó que provenen dels moviments, de l’activisme, de la pràctica i la crítica cultural. I han fet i han dit moltes coses compromeses.

La seva competència es justifica per la seva experiència en els àmbits en els que han de treballar

Zapata és guionista i escriptor, activista cultural, i va mantenir una discussió sobre els límits de l’humor intercanviant acudits cruels per Twitter. Això li va costar no ocupar el càrrec de regidor de cultura, encara que continua sent membre de l’equip municipal de Madrid. Àgueda Bañón treballa en l’àmbit de les xarxes socials, ha estat webmàster de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) i va formar part del col·lectiu Girlswholikeporno amb el qual va fer performances sobre sexualitat i post-porno. Aquest darrer fet, i la circulació d’una sèrie de fotografies on apareix en actitud d’orinar o en roba interior al carrer, han donat lloc a una polèmica i un seguit de desqualificacions en mitjans i xarxes socials no només de Bañón com a cap de comunicació de l’Ajuntament, sinó del govern municipal al complet.

Permeteu-me que obviï la discussió dels interessos que hi ha darrere de l’impuls d’aquestes polèmiques -tot un tema a discutir- i imagini (repeteixo, imagini) un desacord de bona fe. Evidentment, i per diferents motius en cada cas, hi ha a qui li pot desagradar el que han fet, hi ha qui ho pot trobar un error, hi ha qui pot creure que els desqualifica per a la seva tasca. Personalment no crec que els desqualifiqui. La seva competència es justifica per la seva experiència en els àmbits en els que han de treballar ara com a càrrecs polítics o tècnics. En qualsevol cas, com a persones que assumeixen una posició que no han ocupat mai abans, hauran de demostrar què poden fer i què poden transformar a partir d’ara.

La seva pràctica cultural molesta de debò, no com quan només es parla de crítica per neutralizar-la

Però el que m’interessa destacar és un fet més general, i és que es tracta de gent que no només han fet alguna cosa enlloc de res, que s’han posicionat sobre continguts i no s’han limitat a gestionar des de la buidor de sentit de la tecnocràcia. El que passa és que el que han fet va en un determinat sentit de la cultura. La seva pràctica cultural molesta. Molesta de debò, no com quan només es parla de crítica per neutralizar-la en l’acció, o com quan es pretén que una posició crítica no estigui de cap banda. Oxímorons d’un país on la cultura ha estat considerada tant de temps el lloc on no ha de passar res i on no s’ha de molestar a ningú.

Per tant, del que parlen situacions com aquestes és d’un canvi de paradigma cultural. O, millor dit, de la nova visibilitat que ha adquirit un paradigma cultural ja existent, i de gran potència crítica, però que es desplegava en altres llocs que no pas els il·luminats pels focus de la política cultural governamental. No és que no hi tingués cap relació, és clar, però era una relació difícil, marcada per la denúncia de la relació de les institucions públiques amb la cultura crítica, o que, simplement, no es deixa reduir a una cosa ideològicament amable o econòmicament sinèrgica amb els poders establerts. Trobem diversos exemples de com aquesta relació tortuosa sembla reproduir-se de manera generalitzada y en diferents contextos: en l’extinció del festival Zemos98, que ho van explicar amb gran lucidesa en la seva carta de comiat; o en el cas, més marcat per la política, de les vicissitud del rodatge i circulació de Ciutat morta.

En aquest context, reclamar una major responsabilitat pública per la cultura és fonamental

En un país on la politització sectària de la cultura està tan establerta que aspira a passar per la normalitat, la creació d’una cultura independent, crítica i coherent amb els qüestionaments contemporanis sobre les formes de producció col·lectives, en xarxa i en obert sembla irreconciliable amb el finançament públic de la cultura. Un finançament des de ja fa temps esbiaixat cap a la producció de benefici econòmic o de certa identitat nacional normalitzada, a curt termini, i amb condicions de sol·licitud demencials. En aquest context, reclamar una major responsabilitat pública per la cultura és fonamental. De la mateixa manera que el món de la cultura ha de demanar-se per la seva responsabilitat social, cosa que va molt més enllà de l’accés, sinó que afecta a les formes en què reconeix una major diversitat de productors i produccions culturals, al valor quotidià i col·lectiu de les seves pràctiques, a la justícia de les relacions que estableix amb els seus treballadors, a la sostenibilitat social de les seves formes de fer, etc.

Bé, doncs ara tenim a les institucions tot un seguit de persones vinculades amb aquestes posicions, tot i que amb perfils i trajectòries diversos. I això és una novetat. I si som capaços de mirar més enllà dels aspectes cridaners dels casos de Zapata i Bañón, potser podrem veure que hi ha documents base de cultura que cal prendre’s seriosament. En una conjuntura de pactes com la que es produeix en ambdós consistoris caldrà veure com es modifiquen o reconstrueixen els programes inicials un cop formats i en marxa els equips de govern. Ara comença el desafiament de la política de govern (un joc gens fàcil), i aquí és on hauríem de valorar les accions de les persones que han assumit els nous càrrecs, més enllà de tuits i fotografies. Però preparem-nos, perquè em temo que continuarem veient més situcions d’aquesta mena.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Montserrat Iniesta Gonzàlez says

    …d’una cultura que molesta (sobretot) gent de Cultura que fa manifestos perquè s’han quedat sense la joia de la corona. Parlo dels popes del Cercle de Cultura i els sectors culturocràtics que han crescut i s’han acomodat a l’ombra d’una admistració pública gerencialista i neoliberal.

  2. Josep says

    Si fos així, me’n alegraria pels company@s Zapata i Bañon.
    No és cert que hi hagi persones naturalment predisposades a ser corrompudes. No és una qüestió biològica ni psicològica. Es tracta d’un element estructural. És el poder qui corromp.
    Si aquests companys de Madrid fossin foragitats efectivament i haguessin de tornar a la seva activitat de base, el post-porno i els mals acudits els haurien salvat respectivament d’una més que probable degeneració, associada indefectiblement a l’exercici del poder i als membres del sotogoverno (sovint més papistes que el papa).
    Crítics en el poder? Es tracta d’un oxímoron. Em recorda aquell germà corrupte d’Alfonso Guerra que es lamentava que a la gent d’esquerres no els deixéssim fer-se milionaris en igualtat de condicions que als de dretes.
    La cultura crítica conseqüent només pot ser contraria al poder i a la dominació, i no una de les seves alternatives.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.
  • Fausti: No ho descriguis tan bé, coi!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )