Skip to content

Carregant

Zeitgeist 1982 (proto-sexe, lluita de classes i píxels sonors)

Escrit el 01/09/2015 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

A l’estiu de 1982 (o era 1983?) el concepte Zeitgeist va prendre una especial visibilitat i va fer-ho a través del so. De sobte, el món de l’oci, em refereixo a les màquines dels salons recreatius, sonava exactament igual al so de les llistes d’èxits. Alguna cosa semblant a aquesta he pensat aquest matí mentre escoltava el Dare dels Human League. Aquest disc, que si no fos per un so aflautat que reapareix de tant en tant invocant l’esperit més embafador del “Chiquitita dime por qué”, seria un disc magistral [prefereixo el posterior Hysteria (1984) o l’anterior Travelogue (1981)], conté sons que et transporten directament i sense cap parada al gloriós estiu de 1982 (o era 1983?). Els estius a casa de l’àvia. Capbussada Proustiana.

Abans d’esdevenir subjectes morals, abans de la irrupció del vodka i el sexe, de les discoteques (gloriós Sibius a cala Canyelles!), el centre del món era just al costat del Club Nàutic de Lloret de Mar, a la Riera (encara no coberta): La Bolera, un establiment a cel obert on hi entraves baixant unes escales. A l’esquerra, les pistes de les bitlles; a la dreta, després d’una llarga barra d’obra, les màquines. Futbolins, per suposat; contra la paret, les màquines electròniques. Al principi, només hi havia pinballs i màquines analògiques. Els Cascos Azules estaven de moda. En una d’aquestes màquines, un jeep de plàstic connectat mecànicament a un volant esquivava bombes. La caixa amb un pessebre bèl·lic a l’interior feia pampallugues quan et disparaven. L’escenari vibrava precàriament. Els soldadets de plàstic que hi havia dins eren igual que els de casa.

Que el Zeitgeist dels vuitanta tenia el seu centre de gravetat en els jocs electrònics no és una ocurrència meva

Poc després va arribar la revolució electrònica. El primer joc va ser l’Space Invaders. A la Bolera no el tenien. Havíem d’anar fins el Magic Park. Fora de la jurisdicció del Nàutic, se suposava que era un lloc més perillós. Hi venen droga, se’ns repetia una vegada i una altra quan encara no sabíem què era la droga. El perill real eren els quinquis. Nosaltres érem els pijos. Més d’un cop la cosa va acabar a bufetades. Afortunadament, érem amics dels gitanos instal·lats a l’hotel Nilo. Amb ells jugàvem a futbol. En tot cas, l’Space Invaders mereixia qualsevol risc. Màgia pura. El genial disseny de Tomohiro Nishikado va convertir la plataforma Arcade en el millor negoci dels anys vuitanta. Space Invaders era un himne al píxel quan ningú sabia que era un píxel. Uns marcians baixaven poc a poc sobre una freqüència greu que podria formar part del Radioactivity dels Kraftwerk. La imatge ultra pixelada, em recordava els jerseis de llana amb cérvols i sanefes, groc sobre negre, que la meva àvia em feia per a la processó de Setmana Santa. Nishikado s’havia inspirat en els aliens de la versió cinematogràfica de The War of the Worlds de 1953. Haver utilitzat figures humanes, per Nishikado, hagués sigut, immoral. Més enllà dels efectes especials de so (els dispars), la música, per primera vegada, interactuava amb el jugador. Que el Zeitgeist dels vuitanta tenia el seu centre de gravetat en els jocs electrònics no és una ocurrència meva. L’any 1978 (el disseny de l’Space Invaders és de 1977, primera edició, 1978), la Yellow Magic Orchestra va utilitzar els sons del joc per al seu àlbum Computer Game.

Haver utilitzat figures humanes, per Nishikado, hagués sigut, immoral

Després de l’Space Invaders va arribar el veritable deliri lumínico-acústic: el Galaxian, el Defender i el Moon Cresta. El Defender (Arcade 1980), que va durar poc, era espectacular. Estètica molt freda. Cap textura. Només línies de color blau o verd fluorescent. Estètica làser. No era realista. Era diagramàtic. El clímax l’aportava el botó HIPERESPACIO: quan t’estaven a punt de matar, el premies i desapareixies de la pantalla. Fora de camp misteriós del que tots abusàvem. El Moon Cresta (Arcade, 1980), en canvi, ens va enganxar pels seus comentaris en castellà. La màquina comentava el teu joc abans de passar de pantalla (“Muy bien, macho”; “O.K, tío”). Tenia un punt psicodèlic, fins i tot metabolista. Disparaves contra unes amebes histèriques, que es movien en fals bucle, i que es reproduïen per mitosi. A la Bolera tampoc el tenien. Calia anar a un pub, no recordo el nom, prop del cine Moderno. Hi anàvem aviat, a les sis, abans que s’omplís d’alemanys borratxos. Sempre punxaven el Lady Madonna dels Beatles.

Poc després arribaria el Pac-Man (Arcade 1980), que tampoc el tenien a la Bolera. Havíem de colar-nos a l’hotel Rosamar, a l’altre punta del poble, tocant la Caleta. Hi havia un recorregut que si te l’aprenies, no fallava: pantalles i pantalles. El soroll del tros de pizza groc menjant-se punts, era un so viciós que enganxava, com de goma. Quan els fantasmes, Pinky, Blinky, Inky i Clyde, es posaven blaus i te’ls podies menjar, sonava un oscil·lador, que anys més tard he detectat en algunes gravacions de Cabaret Voltaire i Gary Numan.

He deixat pel final la veritable estrella, el joc amb el que més flipàvem. El Galaxian (Namco, 1979) era una clara rèplica al Space Invaders. Molt més àgil pel que fa als moviments i amb uns colors molt més electrònics. La imatge continuava sent pixelada, però ens semblava molt més sofisticada. A més, el fons negre amb estrelles, li donava un punt molt més actual que et feia pensar en Star Wars. I el so, i és clar: els arpegis apocalíptics de les naus liles baixant en elaborades coreografies sinusoïdals mentre et cosien a trets, apareixen a la cançó que tanca l’album Dare dels Human League, hit irrefutable, “Don’t you want me, baby”. Els trets de la nau del jugador, era un so molt similar, per no dir exactament igual, al de la percussió, ja mítica, del “Tainted Love” versió Soft Cell: una caixa samplejada amb el decay a tope, el pitch una mica pujat i els aguts lleugerament retallats. La nau del jugador, a més, tenia la mateixa forma que el nostre polo preferit, el Cola-Jet. Zeitgeist pur.

Us deia que La Bolera era el lloc. Aquí es produïa la comunió absoluta entre so, image i desig, sota la mirada benèvola del senyor Miguel, l’amo. Era aquí on, mentre jugàvem al Galaxian vaig escoltar per primera vegada el “Da Da Da” del grup alemany Trio. Era aquí on el Zeitgeist 1981 (o era el 1982?) esdevenia una epifania.

¡A ver! Will McBride i  Helga Fleischhauer-HardtA l’altra banda de les bardisses que delimitaven l’espai de les màquines, hi havia però, el món analògic: les bitlles. A mida que vam créixer, l’interès va saltar a l’altra banda, i vam acabar abandonant l’electrònica. Això va ser just abans d’esdevenir subjectes morals. Jugar a bitlles era més car. Ens deixàvem convidar per Les Estrangeres. Suposo que ens deurien veure com inofensius nens bufons, nadius innocents recent sortits d’una espanya negra, àvids de l’abundància europea. Les Estrangeres eren pures cornucòpies. Amb 11 anys, quan la copulació era una cosa que només coneixíem pels manuals d’educació sexual, quan els llibres d’educació sexual encara no els havíem reciclat en literatura porno (Gloriós ¡A Ver!), als 11 anys, jugant a bolos amb Les Estrangeres, abans de saber qui era Robert Crumb, vaig començar a desenvolupar el fetitxisme Bigness del gran mestre de l’Underground. Estrangeres de llargues melenes rosses, samarretes ultra-ajustades amb números esportius, shorts texans, cames jòniques sota vibrants cuixes contrareformistes; afectuoses, hiper-modernes, expressant-se en codis indesxifrables. Ens van convertir en mims professionals. Mirada trista, partida gratis. En la mida que imberbes inofensius, ens permetien seure sobre els seus genolls per apuntar els punts de cada tirada. Tinc la imatge del paper gravada al neocòrtex, no m’atrevia a mirar res més. After Sun, bitlles contra el ciment, Da Da Da.

En General, les més simpàtiques eren les alemanyes i les holandeses. El mite de les sueques pertany als seixanta. LesHumanoides del Abismo angleses van venir després, amb els primers vodkes amb llimona, quan vaig aprendre a dir Do you like The Jam? It’s my favourite band; This is the modern world. En tot cas, el so de les bitlles petant contra el ciment i l’olor d’After Sun, són dues percepcions que encara ara sóc incapaç de separar. La fascinació proto-sexual augmentava pel fet que el look de les estrangeres ens recordava al de les excitants noies de les pelis de terror que anàvem a mirar d’estranquis al Cine Moderno: Tiburon, Piraña, Humanoides del Abismo, Cumpleaños mortal, Carrie, Curso 1984, Les estrangeres jugant a bitlles mentre sonava el “Da Da Da”, sobre el fons pixelat de les màquines, va ser la nostra primera pre-figuració del desig sexual, la nostra arcadia perduda (Arcade no pot ser un nom casual). Esdeveniment pur, objet a lacanià, fantasia no travessada: Walkiries rialleres corrent sobre el ciment amb una bola negre més gran que el meu cap.

A més de les màquines i Les Estrangeres, La Bolera també va esdevenir un lloc etern per raons, diguem-ne, polítiques. Cal parlar d’El Enano, un dels treballadors de la Bolera. A diferència del Magic Park, la Bolera no estava mecanitzada. A cada pista hi havia un home recollint les bitlles. Quan els clients llençaven, es protegien amagant-se rere les guies metàl·liques per on després retornaven la gran bola negre. Es penjaven de l’estructura per no tocar de peus a terra, allà petava la bola. A la paret, hi havia una espècie de matalàs de goma negre que amortiguava el xoc de les bitlles. També feia de boomerang mortal. Un cop de bitlla al cap no era cap broma.

El Enano era molt baixet, però no tenia faccions ni proporcions de nan. De fet, s’assemblava bastant al Burt Lancaster. Cosa que ens el feia mes familiar (en aquella època, a La Clave no paraven de posar El Tren, una pel·lícula on Burt Lancaster tracta d’impedir que els nazis escapin cap a Alemanya amb un tren ple d’obres d’art del Louvre). Potser per això, i per ser de la nostra talla, li vam agafar més confiança que a la resta de treballadors. Era afable. Ens guinyava l’ull quan ens deixàvem convidar per les estrangeres (Aprovecha ahora, que cuando te salga el pelo, se lo habrás de pedir de rodillas).

El tren (1964), de John Frankenheimer

Una cosa que no vam saber fins a finals d’estiu és que El Enano era epilèptic. Un vespre, una de les bitlles va petar-li contra el cap. Va tenir una crisi. Cap de nosaltres ho havia vist mai. Tenia una força considerable. Va començar a donar cops i a cridar. La resta de treballadors, amb prou feines podia immobilitzar-lo. Contra el terra, rere els futbolins. Cinc homes forts i cepats, suant per reduir-lo. Samarretes imperi. Treia escuma per la boca. Li van posar un pal a la boca, com a les pel·lícules. Als meus amics i a mi, ens van demanar que omplíssim una galleda amb aigua per anar-li mullant el front amb un drap. Ho vam fer. Al final, el senyor Miguel, ens va fer marxar. A la tarda següent, El Enano ens va agrair l’ajuda. Ens va convidar al futbolí. Li vam agafar més afecte encara.

Només un nen o un cretí poden demanar-li menjar a una persona que treballa deu hores al dia, set dies a la setmana, recollint bitlles, mentre la seva àvia l’espera per sopar al Club Nàutic.

Un matí que feia núvol i plovisquejava, enlloc d’anar a la platja me’n vaig anar sol a la Bolera. Els treballadors dinaven aviat, me’ls vaig trobar a tots asseguts al voltant d’una taula desmuntable, entre els futbolins i les màquines electròniques. Eh, Rubio, vente pacá, em va dir El Enano. Potser pel clima de camaraderia que em va semblar viure, vaig gosar demanar-li un parell de patates. El Enano em va mirar i mentre mastegava em va dir que el día que trabajes como yo y ganes lo que yo, comerás de mi plato. Evidentment no em va donar cap patata. Amb 11 o 12 anys, vaig encaixar la seva resposta com una excentricitat més d’El Enano. Vaig recordar amb exactitud les seves paraules durant molts anys, sense entendre el seu significat. Després, poc a poc, van anar desplegant un sentit que encara avui m’orienta. Em vaig situar a mi, d’on venia, a quin món pertanyia, a quin món pertanyia ell. Les paraules d’El Enano no van sonar a retret ni a ressentiment. Només un nen o un cretí poden demanar-li menjar a una persona que treballa deu hores al dia, set dies a la setmana, recollint bitlles, mentre la seva àvia l’espera per sopar al Club Nàutic.

Aquell any o el següent, els socialistes, liderats per Felipe González, van guanyar les eleccions. Poc després, entràvem a Europa. Gent formada a Deusto o a Yale, els Almunia, els Serra, s’erigien en portaveus de la classe obrera, simulant que tenien dret a menjar del mateix plat.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. arnau says

    Aquell mateix estiu casi vaig néixer a la mateixa platja de Cala Canyelles… 33 anys després hi continuo estiuejant i he viscut la caiguda, auge, reforma del Nàutic, depressió del Sibius, Bolera, Magic Park de totes les maquinetes, consoles posterirors i gamberrades similars… redescobert l’electrònica dels primers 80 i els estils i guiris que m’han pertocat generacionalment. M’encanta que el retrat interclassial i de context europeu se situi a la Costa Brava i Lloret en particular.

    • Ramon Faura says

      Disfruta Cala Canyelles!! (ara ja fa anys que no hi vaig)



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )