Skip to content

Carregant

Koitton Club: fruit del barri i espai de conreu

Escrit el 08/11/2015 per Nando Cruz a la categoria Activistes, Gestió cultural comunitària, Música i societat.
Tags:

Des que l’any 96 va tancar el Communiqué, Sants no havia tingut una sala de concerts. Per aquesta raó, tres amics del barri van decidir muntar el Koitton Club. Ells mateixos van créixer anant de concerts a cases okupades com la Hamsa i Can Vies, i a equipaments públics com La Bàscula de la Zona Franca. Envoltats per un teixit veïnal que ha fomentat molt el cooperativisme, el Koitton va néixer el 2012 com una cooperativa. El dissabte 14 de novembre celebren el seu tercer aniversari entre amics i veïns amb un dinar popular. Val molt la pena que ens expliquin el camí que han fet per arribar fins aquí.

La Núria Alcober, el Pep Rius i el Bernat Serrat van néixer al barri de Sants. La Núria i el Pep són de família de Sants de tota la vida i van estudiar a l’escola Barrufet, una cooperativa de mestres. “L’escola progre i d’esquerres dels anys 70”, diu la Núria. La mare del Pep era mestra de L’Esquirol, una escola bressol de La Bordeta que també va començar com una cooperativa. El Bernat és de família basca, de Lekeitio, i va estudiar a l’escola pública. Quan va entrar a l’Institut Coromines de La Bordeta va conèixer el Pep.

La Núria i el Pep van muntar La Mandrágora, un grup de dinamització musical integrat per gent propera al Col.lectiu de Joves Comunistes (CJC) que programava concerts als centres cívics del barri. Van organitzar un cicle d’acústics a les Cotxeres de Sants i algun festival. També van participar en la primera festa contra el feixisme i el racisme que es va organitzar el 1994 a les Cotxeres el 12 de l’octubre en què nazis i franquistes celebraven el Dia de la Hispanitat a la plaça dels Països Catalans de Sants.

Envoltats per un teixit veïnal que ha fomentat molt el cooperativisme, el Koitton va néixer el 2012 com una cooperativa

Per la seva banda, el Bernat, aprenent d’il.lustrador, feia la seva guerra a través de Koito Doñana, un fanzine impulsat per un col.lectiu de joves que, amb el temps, també funcionaria com discjòqueis. Mentre l’indie agafava embranzida a Barcelona, el hardcore i el punk petaven fort a Sants amb grups com Rabia Positiva, Innocents, Penguin Village, Sants Estació… També el moviment okupa va agafar força als 90 des de La Garnatxa, la Hamsa i Can Vies. “Amb el Pep i el Bernat ens coneixíem de Sants. Ens trobàvem a tots els mogollons: a les manis, a tot arreu”, recorda la Núria. I quan el 1995 es van muntar les primeres Festes Alternatives de Sants (aleshores se’n deia encara festa jove) hi eren tots tres entre els deu o dotze joves que formaven el nucli dur de l’organització i programació de les activitats.

La dinamització cultural de Sants l’han fet les cases okupades

L’any 1996 va tancar la sala Communiqué del carrer Hostafrancs. “Jo hi havia anat a veure grups del barri: els Akústic, els Desconcert…”, recorda el Pep. La Núria també hi havia anat a veure els Australian Blonde i altres grups de Sants com els Alta Tensió. A principi dels anys 90, però, tots eren massa jovenets i sovintejaven més La Bàscula, l’equipament municipal de la Zona Franca. Finalment, la Núria es va dedicar a la dinamització cultural des d’espais públics com el Boca Nord del Carmel i el Casal de Joves de Sant Just Desvern. El Pep va treballar aquí i allà i va formar el grup de Raydibaum, a més de tocar amb la Companyia Elèctrica Dharma. I el Bernat va treballar molts anys a la Creu Roja formant gent per a rescats.

No sé fins a quin punt Sants necessita l’administració

La Núria i el Pep coincideixen en el fet què, durant els anys 90 i fins i tot els 2000, la funció de dinamització cultural del barri no la va fer l’ajuntament, sinó els moviments socials. “Les Cotxeres de Sants és un equipament demanat pels veïns, com l’Ateneu de Nou Barris. Diuen que als anys 80 va funcionar bé, però jo pràcticament no ho vaig viure i ara funciona amb una gestió cívica que fa vomitar: amb els seus ‘enchufes’, les seves ‘viejas glorias’… No hi ha una programació musical estable! Tenen un auditori, que sona com el cul perquè té parets de vidre i sostres alts“, lamenta la Núria abans de concloure que “Sants és un barri on l’administració ha delegat la seva responsabilitat. Qui ha dinamitzat el barri han estat entitats privades com el Communiqué i els moviments socials i d’autogestió. No sé fins a quin punt Sants necessita l’administració”, apunta la Núria.

Foto: http://www.lacol.coop

Foto: http://www.lacol.coop

Des que va tancar el Communiqué no hi ha hagut cap espai a Sants que programés música en viu amb regularitat. “Quan jo tenia 25 o 30 anys, o te n’anaves a La Bàscula, que va tenir el seu moment gloriós, o a la Hamsa”, recorda la Núria. És a dir, a centres cívics o a cases ocupades. “A la Hamsa tocaven grups que després han sigut famosos com Dusminguet o Jarabe de Palo. Anaves a les okupes a veure els concerts! Jo he passat milions de nits a la Hamsa! Ho tenies a prop de casa i et trobaves a tothom. Era un espai del barri”, resumeix. Durant una època, la Núria va estudiar joieria i com que a l’últim pis de la Hamsa hi havia un taller de joieria, ella hi anava a fer les seves pràctiques. “La Ciutat Invisible també va néixer a la Hamsa com un arxiu de moviments socials i ha acabat sent una llibreria. I a Can Vies estava ‘La Burxa‘, el diari més llegit del barri”, afegeix.

La Ciutat Invisible, La Col, Coop 57…

Després d’uns anys treballant al Boca Nord, la Núria va decidir tornar al barri. Sempre havia pensat que Sants tenia un buit molt gran pel que feia a l’oferta musical. El Pep també ho pensava. I amb l’herència de l’àvia de la Núria, uns diners que van posar els pares del Pep i la indemnització que va cobrar el Bernat per un acomiadament improcedent, s’hi van tirar de cap. “Encara no havíem trobat local ni decidit el nom de la sala, però ja sabíem que ens volíem constituir com una cooperativa. Creiem en el treball horitzontal, creiem en el treball en equip, creiem en això de ser el teu propi amo. Si vens del món de l’associacionisme i estàs acostumat a prendre decisions conjuntament tot surt bastant espontàniament. Som cooperativa perquè vivim en un entorn que ho afavoreix”, raona la Núria.

Elba Mansilla de La Ciutat Invisible, Ernest Garriga de Lacol i Núria Alcober del Koitton Club

Elba Mansilla de La Ciutat Invisible, Ernest Garriga de Lacol i Núria Alcober del Koitton Club

Com que ningú neix sabent com es crea una cooperativa, van anar a preguntar als experts del barri: La Ciutat Invisible, al carrer Riego, a sis cantonades del Koitton. “Amb els temps s’han convertit en uns experts en cooperativisme. L’Hernán (Córdoba) és qui porta la gestió de la llibreria i assessora altres cooperatives que es volen constituir i ell ens va fer de tutor. Com que treballava al matí a La Ciutat, ens feia anar a les vuit! I allà estàvem tots tres, amb la llibreteta, prenent apunts, mig adormits”, recorda.

Al local on avui es troba el Koitton Club, al carrer Rossend Arús, hi havia abans el segell discogràfic i estudi de gravació El Ventilador. També havia estat el local d’assaig de Los Manolos i, tot i que costa de creure, la sonorització era horrible. Per tal d’aconseguir els permisos per fer concerts es van haver d’embolicar en una obra de 120.000 euros als quals no podien arribar ni amb les seves aportacions particulars ni amb les dels socis. L’esperit cooperatiu s’estendria també al finançament del projecte i una trentena de socis col.laboradors que van aportar 250 euros a fons perdut.

Sumant tots els diners acumulats no n’hi havia prou per fer front a les obres. Els calia un préstec i, de nou, van trobar la solució al barri, a set cantonades: al carrer Premià. Allà hi ha la cooperativa de serveis financers ètics i solidaris Coop 57. “Quan vam presentar el nostre projecte hi estava currant el David Fernández. Havies de passar una auditoria social, després una auditoria econòmica de viabilitat i finalment et deien si et donaven el crèdit o no. Uns quants delegats estudien del projecte: economistes, sociòlegs… Però, és clar, a Coop 57 ens coneixien de coincidir a molts llocs. Un altre cop vam aprofitar la xarxa”, diu la Núria. I els van concedir un crèdit 40.000 euros. “L’any que ve haurem acabat de pagar”, celebra.

“Som cooperativa perquè vivim en un entorn que ho afavoreix”, raona la Núria

“Tampoc vam haver d’anar massa lluny per altres coses”, segueix la Núria. “Un cop havíem llogat el local, vam anar a La Col, un grup de llicenciats en arquitectura que havien acabat la carrera i es van trobar amb la crisi del totxo. Tenien 26 anys, s’havien muntat un despatxet a la plaça Osca i els vam proposar que fessin la reforma. Va ser el seu primer projecte, amb tot el que això suposa. Nosaltres érem uns novatos i ells també. Vam haver de refer el pressupost cinquanta mil cops!”, recorda. Avui La Col és una reputada cooperativa d’arquitectes. Entre els seus projectes més destacables hi ha la rehabilitació de Can Batlló i la cooperativa d’habitatges La Borda.

Al 12è Fòrum d’Indigestió, la Núria va oferir la microxerrada titulada Construint a pams on va explicar que el Koitton Club va ser concebut com un “espai cultural autogestionat mitjançant un model cooperatiu i molt relacionat amb el territori, on la feina prèvia seria la que després donaria els fruits. Volíem treballar la cultura tenint en compte tots els agents que hi ha al barri”, deia. I posava un exemple: “Els arquitectes coneixen un realitzador que coneix uns músics que coneixen un discjòquei… i del que en principi només era un tio que ens estava fent uns plànols en va sortir un cicle de música negra”. Tres anys després, es referma en aquella voluntat. “No tenia sentit fer les coses de cap altra manera. Des del principi era primordial crear xarxa. No volíem ser una sala allà al mig del barri muntant les nostres històries. No volíem ser un Apolo en el sentit d’estar desconnectats de l’entorn”.

Quatre hores oberts i quinze dies tancats

El Koitton Club va obrir oficialment el 7 de setembre de 2012, però el local ja havia estat presentat en societat a la festa major de Sants de l’agost. D’una banda, els arquitectes de La Col havien fet una exposició de fotos per mostrar les obres de reforma. D’altra banda, el Cercaquintos, una mena de cercavila que organitzen les Festes Alternatives el primer dia de les festes de Sants, havia marcat una parada al Koitton per promocionar el local entre el veïnat. “Encara estàvem amb la barra d’obra, sense pintar, sense aire condicionat i teníem cubells d’aigua amb gel per refredar les birres. Així i tot vam recollir 200 euros que ens van semblar meravellosos”, recorden.

El dia de la inauguració, tothom al barri coneixia ja el Koitton. A més, ja havien escrit un article a La Burxa. Les festes de Sants ja quedaven enrere i per endavant quedava tot un curs. Aquell 7 de setembre era com el dia de retrobament del barri. El programa d’actes al Koitton era un concert del grup de funk Santo Machango i un altre dels Raydibaum del Pep Rius. El local té un aforament de 90 persones, però allà dins n’hi van entrar dues-centes. Al carrer potser n’hi havia quatre-centes més. “El carrer estava totalment taponat de gent fins a la plaça. I cap a les dotze van entrar tres guàrdies urbans uniformats. ‘¿Quién es el responsable?’. Ens van fer desallotjar el bar i ens vam quedar tancats allà dins. Ens van fer treure papers i papers. Ens van omplir de multes roses i grogues: per superar l’aforament, per col.lapsar el carrer… El bar va durar obert quatre hores”.

Des del principi era primordial crear xarxa. No volíem ser una sala allà al mig del barri muntant les nostres històries.

La Núria recorda aquella nit perfectament. Era el dia més esperat! “Aquella mateixa nit el Bernat es va llegir tota la lletra petita i va calcular que ens queien unes multes inassumibles. I estàvem pelats! Vam començar a fer trucades de xarxa: a l’Hernán, a l’Ivan Miró de La Ciutat Invisible… Demanàvem si algú ens podia acompanyar al districte. Al final vam anar nosaltres tres, però quan vam arribar la responsable de via pública ens va dir: ‘He rebut moltes trucades’. Els havien trucat de Can Batlló, de La Ciutat Invisible, de l’Associació de Veïns… Tot aquest paraigua va saltar per dir a l’ajuntament: ‘No els machaqueu’. I al final tot es va arreglar: van agafar la multa més petita i ens van fer pagar la fracció obligatòria més petita de la multa petita. Vam pagar cent euros de multa”. Aquesta reacció instantània en defensa de l’únic bar de concerts de Sants també la podríem considerar un bon exemple per explicar com els moviments socials han vetllat per la cultura: dinamitzant-la i fins i tot protegint-la de les autoritats.

Foto: http://www.lacol.coop/

Foto: http://www.lacol.coop/

El Koitton Club va tornar a obrir quinze dies després. Però el març van patir un nou ensurt. Aquest cop va ser Endesa, que tot i haver rebut trucades i visites dels propietaris del bar perquè els instal.lessin el nou comptador, s’hi va acostar quan feia exactament sis mesos menys un dia que havien rebut la primera petició oficial de subministrament i els van tallar la llum. Per no anar a judici i perdre’l, el Koitton va pagar vuit mil euros. La xarxa de socis va tornar a ser providencial: “Un ens en va deixar 500, un altre 250, un altre mil… Com que havíem gastat molt IVA en les obres, al cap d’un mes i mig ens va arribar una devolució molt bona i vam tornar la pasta a tots. Vam fer ‘la festa del Bárcenas’ i anàvem repartint sobres”, riu la Núria.

Sobreviure a Sants, sobreviure a Barcelona

Qualsevol que treballi o conegui gent que treballa en una sala de concerts haurà sentit parlar de la sensació de viure sempre a un pam de la il.legalitat. I en el primer any d’existència, el Koitton van tenir més de deu inspeccions. Una d’elles, durant les festes de Sants de 2013: “Van entrar set secretes. Al carrer hi havia una furgoneta, una moto de la Guàrdia Urbana i un urbà a la porta”, recompta la Núria. Aquest cop els va caure una sanció i diversos advertiments lleus. “Un dels advertiments era que havíem d’identificar els lavabos per gèneres. Els vaig dir que som de la política de ‘qui primer arriba primer pixa’, que així estava explicat al projecte arquitectònic i que el projecte ja estava aprovat. Un altre ‘toque’ era perquè se’ns havia fos el pilot de la llum d’emergència. No la llum d’emergència, sinó el pilot! I la sanció greu era que cobràvem entrada pels concerts. Ens acusaven d’això basant-se en l’article C-19 de la llei d’espectacles. El Bernat va comprovar que aquest article diu que no es permet la revenda, cosa que nosaltres no fèiem. Però per treure’ns aquesta sanció vam haver de fer tres recursos”.

La Guàrdia Urbana es va aficionar tant a fer-los inspeccions, que els del Koitton van pensar el pitjor. “Teníem paranoia persecutòria”, reconeix el Pep. “I la vam resoldre anant a parlar directament amb el regidor del districte (Jordi Martí). Li vam dir que necessitàvem saber si ens volien tancar. I ens va dir que no”. “Llavors, quan li vam preguntar perquè ens venia la Guàrdia Urbana cada dos per tres es va girar cap al gestor del districte i li va preguntar: ‘Com que hi va la Urbana cada dos per tres?'”, afegeix la Núria. “La cara de sorpresa que feia el regidor era majúscula. No era tant que no fóssim ben vistos pel districte com que la Guàrdia Urbana es va excedir una barbaritat amb aquest local”, conclou el Pep. I remata: “Des d’aquella reunió amb el Jordi Martí, no hem tingut més inspeccions; cosa que també és irregular… Toquem fusta perquè segueixi així molts anys”.

La Guàrdia Urbana es va aficionar tant a fer-los inspeccions, que els del Koitton van pensar el pitjor

Tothom a Sants creia que el Koitton mai aconseguiria una llicència de bar musical que els permetés fer concerts. Però el fet que no tots els barris de Barcelona tinguin un pla d’usos que prohibeix l’obertura de bars (i Sants no en té) els va permetre, com a mínim, poder-ne fer sempre que tinguessin un impacte acústic reduït. “La normativa és tan estricta que crec que és l’única llicència de bar musical que s’ha donat a Barcelona en vint anys. I en deu anys, segur!”, calcula. “El Koitton va ser el primer bar musical que va aconseguir una llicència nova del barri: complint la normativa d’aïllament sonor, limitador de volum, lavabos, seguretat… Quan va obrir el Koitton, a Sants no existia cap normativa que determinés que no es podia obrir una sala com la nostra”, aclareix la Núria. Aquesta falta de normativa, l’absència d’una prohibició explícita que sí existeix a Gràcia, Ciutat Vella, Sant Martí i altres districtes, és el que ha permès néixer el Koitton.

El Koitton Club no és només una excepció: és ben bé un miracle en una ciutat frontalment posicionada contra la música en viu. Però, és clar, quan parlem de música en viu, complir tots els requeriments municipals i tenir tots els papers en regla tampoc és garantia de poder treballar amb llibertat. “Per culpa d’aquesta llei tenim unes portes que fan que el bar sembli un búnquer. Si poguéssim tenir una vidriera que donés al carrer, entraria més gent i no donaria la sensació de lloc tancat“, lamenta el Pep. A Barcelona, un bar de concerts no pot ser un establiment orgullós d’oferir un servei a la gent del barri: ha de ser un antro discret, gairebé furtiu i amagat. Un cop va obrir el Koitton, hi ha hagut altres intents a La Hormigonera i al Mama Café d’organitzar concerts a Sants, però al cap de quatre dies tenien la Urbana a la porta demanant-los mil i un papers i van acabar tancant.

A Barcelona, un bar de concerts no pot ser un establiment orgullós d’oferir un servei a la gent del barri: ha de ser un antro discret, gairebé furtiu i amagat

“Pel que fa a normatives a Barcelona, hem viscut la pitjor època”, assegura el Pep. “I nosaltres mateixos hem anat redirigint la programació. Podem fer poca cosa per la llicència que tenim, però fins i tot fem menys del que podríem fer perquè a la que ens vam liar a fer concerts de hip-hop és quan vam tenir més marrons“. I aquí ja no parlem d’una qüestió de volum de la música. “El públic que venia era gent de l’extraradi amb pocs recursos, joves acostumats a una altra manera de funcionar. I ja no és pel negoci, sinó perquè arriba la Urbana i et xapa. Per a nosaltres no seria problema tenir al carrer trenta tios fent botellón, però els veïns truquen queixant-se de què hi ha soroll al carrer i no els pots dir que no tenen raó”.

El Koitton, com l’Heliogàbal i qualsevol altra sala que es resisteixi a ser expulsada a una zona deshabitada de l’extraradi de la ciutat, viu amb la constant pressió d’unes ordenances cíviques que els obliguen a limitar-se a fer programacions acústicament i socialment no conflictives. Si vols dinamitzar el barri, has de fer música suau, renunciar a estils massa sorollosos i fins i tot renunciar a ser punt de trobada de públics que puguin generar conflicte. Per concretar aquest darrer punt caldria definir què és conflicte, però el Pep va més enllà: “Qui crea el conflicte? Una ciutadania acostumada a una cultura del silenci o uns xavals que no tenen recursos per pagar una birra de dos euros aquí dins, se la compren a la botiga per 50 cèntims i que necessiten els seus espais per expressar-se? Si la normativa fos més flexible i es pogués fer botellón, nosaltres no tindríem cap problema. Per tant, el problema no és l’estil musical. El que s’ha d’adaptar és la normativa”.

El contingut l’hem de posar tots.

El Koitton és un miracle, un exemple de perseverança, un model de negoci musical cooperatiu i, també, un patiment. “Ens vam gastar cent-i-pico mil euros en obres per poder fer música en viu i aquest és un dels motius pels quals no cobrem des de fa mesos o cobrem sis mesos l’any. Ens podem omplir la boca amb la cultura, però la veritat és que malvivim i tots tenim dues feines. El Koitton és un patiment econòmic”, reconeix el Pep, afegint un pessic de realitat en aquests dies de celebració pel camí avançat.

“M’agrada pensar que cobrim el forat que va deixar fa quinze o vint anys el Communiqué quan va tancar. I tant de bó haguèssim pogut arribar a ser el Communiqué! Allà es feia rock!”. El Pep diu “allà es feia rock” com si digués “allà es feien orgies”; com si parlés d’una època de llibertinatge, d’uns temps en què la música elèctrica, encara no havia estat expulsada dels barris de Barcelona. “La llàstima és no poder programar concerts amb bateria perquè hi ha un limitador de volum i la normativa no ens deixa, però locals de cent persones n’hi hauria d’haver un a cada barri com a mínim. I el de Sants som nosaltres. Quan vam obrir el Koitton volíem dir: la música torna a Sants”. “I la música ha tornat!”, reivindica la Núria.

El Koitton ha intentat programar tota mena de música, però sempre en format acústic; és a dir, tota la música que l’ordenança cívica ha considerat acceptable dins un barri

El Koitton ha intentat programar tota mena de música, però sempre en format acústic; és a dir, tota la música que l’ordenança cívica ha considerat acceptable dins un barri. “El Koitton no té una línia estilística clara, però perquè l’espai té un punt impersonal estilísticament parlant. I és així perquè això no és ben bé un bar. Gairebé és una sala polivalent d’un centre cívic… una mica més modernet. No som una casa okupa perquè paguem un lloguer… i molt alt! Però tenim una filosofia semblant”, compara el Pep. “Podríem dir que, pel que fa a la música, fem les funcions del centre cívic que no tenim al barri des que les Cotxeres van caure en desús mental”.

La Núria ho explica amb unes altres paraules, però coincideix en el diagnòstic: “Aquí practico bastant l’abecé de la dinamització cultural. Serveixo copes perquè és el mitjà, però l’objectiu del Koitton és el mateix que el d’un Boca Nord: ser un espai de dinamització cultural. Has de facilitar que hi hagi iniciatives, caçar històries i fer connexions entre la gent del voltant perquè es produeixin coses. La sala és una caixa i el contingut l’hi hem de posar tots. I com més enxarxat estiguis, més fàcil serà que la gent se senti a casa seva i qualsevol li pugui donar una utilitat”, proposa.

Podríem dir que, pel que fa a la música, fem les funcions del centre cívic que no tenim al barri des que les Cotxeres van caure en desús mental

Com no podia ser d’una altra manera, tot allò que s’hi pot consumir al Koitton també diu molt de la personalitat d’aquesta cooperativa. “El vermut que servim és de la Bodega Salvat del carrer Sagunt. Tenim un sortidor de Tro Ales, una cervesa artesana feta al barri, i anem canviant les dues aixetes per oferir totes les varietats d’aquest petit productor. També tenim cervesa La Calavera, de Ripoll, la Fort, de l’Hospitalet, la Popaire, de Blanes, i de la Barcelona Beer Company. I aviat tindrem una que es diu La Bordeta que es fabrica a Can Batlló”, anuncia la Núria, abans d’afegir que també venen “samarretes i pancartes de diferents lluites veïnals com Can Vies”. Tot va lligat, així que mentre tries una cervesa o una altra, també pots comprar La Directa o La Marea, mitjans alternatius dels quals són distribuïdors oficials a Sants, i posar-te al dia de l’actualitat del barri llegint La Burxa.

Després de tres anys de funcionament, el Koitton Club és i no és un bar de concerts. Serà allò que la gent vulgui que sigui. Podrà transformar-se en la seu d’unes jornades matinals del col.lectiu Colòmbia en Pau o acollir tertúlies polítiques de tarda organitzades pel mitjà de comunicació digital Crític. S’hi muntarà algun Discofòrum més o fins i tot unes classes de salsa. I si fins ara hi ha actuat gent arrelada a Sants com la Dharma, Marc Espectre, Lo Petit Comitè, Bolson, L’Abdominable Gallina Nauseabunda, Pirat’s Sound Sistema, At Versaris i la Núria Graham, de ben segur que hi seguiran desfilant grups del barri com La Màlaga o els Morena, mentre la majoria de discjòqueis residents seran veïns. “Als barris de tradició com Sants la gent s’acaba trobant i aquest és un dels pocs espais on connectar-se. Som petits i estem molt arrelats a l’entorn. Som fruit del barri”, remata el Pep.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )