Skip to content


Visca el públic sobirà!

Escrit el 03/11/2015 per Xavier Cervantes García a la categoria Les harmonies de Cervantes.
Tags:

Som públic i parlem del públic. Som i parlem de nosaltres mateixos com si ens miréssim des de fora. Altres ens miren, ens analitzen i ens dediquen complexes teories redemptores. Alguns van més enllà i, segurament amb bona voluntat transformadora, assenyalen el camí que hauríem de seguir com a espectadors per alliberar-nos de la màquina alienant que ens ha segrestat l’enteniment.

També n’hi ha que tenen una visió més profunda i que arriben a conclusions incòmodes. Va ser Rancière qui va fer trontollar unes quantes coses a El espectador emancipado: l’espectador, diu el filòsof francès, té una capacitat activa d’interpretació. Sí, sembla una obvietat, però l’afirmació és una bufetada a tots els creadors que han assumit que ells són educadors de masses ignorants, i alhora, i això ja és una lectura personal, un toc d’atenció per als creadors que confien en la no ignorància de l’espectador per encriptar el seu propòsit i una advertència a tots els teòrics que interpreten la suposada passivitat del públic com a complicitat amb el sistema; el silenci de milers d’espectadors davant la marxa fúnebre de Siegfried pot ser més eloqüent que el més cridaner dels públics.

Diuen que hi ha coses que es curen viatjant; per a d’altres només cal anar a un concert de Miguel Bosé o de Maná. També és poden llegir coses de fa un segle i mig per entendre com d’estúpids hem sigut, som i serem. Per exemple:

“El primer són els que han entès l’obra, integrants del grup menys nombrós, la porció intel·ligent. Lo segon grupo és impenetrable com la matèria: va al teatre per recurs i perquè hi veu anar els demés. No arriba més enllà. I, finalment, el tercer grup és el de la gent de bona fe, que tot ho troba bé”.

Això ho va escriure el crític Bonaventura Gatell a la revista Un Tros de Paper l’any 1866, i forma part d’una crítica a l’òpera Don Giovanni de Mozart representada al Liceu (així ho recull Cesc Avilés Pàmies al molt recomanable llibre Barcelona melòmana, editat per Angle Editorial). Gatell dividia el públic en tres categories, si fa no fa les mateixes que segueixen vigents al segle XXI. Pensem en el públic d’un concert: els que coneixen totes les cançons, els que hi van perquè hi va algun amic (l’acte social independentment del que passa a l’escenari) i els que hi van perquè sí, perquè segurament coneixen el grup però per als quals el més important és anar a un concert. L’error de Gatell, com el de tants altres, no va ser retratar una realitat possible, sinó pensar en el públic com una massa que es pot dividir en tres categories impermeables i situar l’espectador per sota de l’obra o de l’artista. I l’error dels creadors sovint ha sigut el mateix. “Qué público más tonto tengo” i “sou el públic més meravellós” són les dues cares de la mateixa falsa moneda, la que considera la interpretació en directe de l’obra com un element aïllat que preserva el seu valor independentment del públic, ja sigui tonto o meravellós.

Sí, sembla una obvietat, però l’afirmació és una bufetada a tots els creadors que han assumit que ells són educadors de masses ignorants

Un espectacle en directe sense espectadors no és res. Per tant, i perdó novament per l’obvietat, el públic és imprescindible. Potser per això veure un concert a la televisió és una experiència tan frustrant, perquè és incompleta. I per això mateix un concert en què tot el que es projecta des de l’escenari és infame pot esdevenir una experiència potent quan hi intervé el públic. Va passar fa uns mesos en una actuació de Maná al Palau Sant Jordi. El grup mexicà estava entrant en una deriva autocomplaent insuportable. Allò no s’aguantava per enlloc, fins que el públic va decidir capgirar la situació i situar-se per sobre del grup. Va ser tan senzill com aprofitar que la banda atacava un dels seus hits per desposseir-la. El públic, emancipat de la maldestra tirania del grup, va cantar la cançó sencera. Ja no calia que Maná estiguessin dalt de l’escenari. Els espectadors els estaven dient que sí, que aquella cançó havia sigut del grup, però que ara era d’ells. Un concert lamentable es va convertir en tot el contrari.

El mateix va passar en una actuació de Miguel Bosé també al Palau Sant Jordi. Bosé, a diferència d’altres estrelles de la seva lliga, encara té prou dignitat per cantar en directe sense playback. El problema és que ni té veu ni afina, i durant el concert es va dedicar a malmetre bona part del seu cançoner. Novament va ser el públic qui va agafar les regnes, i milers de veus van rescatar una nit que semblava condemnada al fracàs. Era el públic emancipant-se. Podia haver escridassat Bosé per desafinar, però va pensar que era millor salvar aquelles cançons intervenint activament en el concert.

El cor dels esclaus de l’òpera Nabucco de Verdi, el memorable Va, pensiero, és un dels grans exemples d’emancipació de l’espectador. Nabucco va tenir un impacte molt gran en el Risorgimento italià, i segurament Verdi va considerar la possibilitat que els cors de Va, pensiero i Immenso Jehova generarien una lògica de causa-efecte. Efectivament, és el que va passar: cada vegada que es representava l’òpera, el públic s’afegia al cor per cantar el que ja s’havia convertit en un himne d’emancipació.

És a dir, en qualsevol cas, era la reacció del públic, fos quina fos, la que omplia de significat el que passava al fossat de l’orquestra i dalt de l’escenari.

Però la cosa no va quedar allà, i això sí que Verdi no podia preveure-ho. El 12 de març del 2011, al Teatre de l’Òpera de Roma, 169 anys després de l’estrena de Nabucco a Milà, el cor dels esclaus va provocar un d’aquells moments que hagués volgut viure en directe. Al final del cor, el director Riccardo Muti, després que un espectador cridés “Viva Italia!”, es va dirigir al públic i va fer un discurs contra els polítics que havien dut Itàlia a morir d’austeritat. No era una proclama patriòtica, sinó una crida a la dignitat. Tot seguit, Muti va demanar el públic que acompanyés el cor a Va, pensiero. Estava reconeixent que el públic tenia la capacitat activa d’interpretar, perquè tenia dues opcions: callar desautoritzant Muti o cantar. Va decidir cantar. Escoltar aquest moment, amb els espectadors empoderats, val per tota l’òpera de Verdi (d’altra banda, meravellosa). No obstant això, si el públic hagués decidit callar, hauria sigut igualment poderós, en tant que acte de desobediència a Muti i de connivència amb la classe política. És a dir, en qualsevol cas, era la reacció del públic, fos quina fos, la que omplia de significat el que passava al fossat de l’orquestra i dalt de l’escenari. Públic sobirà, vaja.

Per cert, fa poc els treballadors del Liceu també van cantar Va, pensiero davant del teatre per reclamar el pagament dels diners que els deu l’empresa. És el poder simbòlic de la música. (Ara que hi penso, per què la nova política no fa servir Va, pensiero als mítings?)

 

https://www.youtube.com/watch?v=gaXE0v0bJoE

 

 


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

Continuant la discussió

  1. Podcast de Ràdio Nativa (17/11/2015) – Nativa linked to this post on 20/11/2015

    […] – Visca el públic sobirà! […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )