Skip to content


Els públics que tenen cul

Escrit el 17/12/2015 per Aida Sánchez de Serdio a la categoria En grau de temptativa.
Tags: , .

Continuo donant voltes a la relació que s’estableix entre les institucions artístiques i els seus públics. Aquest cop em pregunto per aquell residu de públic que queda un cop deduïts els experts, els afeccionats a l’art, o els implicats en processos pedagògics i col·laboratius. És a dir el públic massa, sense rostre però, sens dubte, amb cul.

A Contradecirse una misma [1], Carmen Mörsch descriu com al segle XIX la junta directiva de la National Gallery de Londres debatia com gestionar la multitud que accedia a les seves sales a refugiar-se de la pluja, a alletar criatures, i d’altres activitats impròpies, posant en risc, semblava, la integritat de les obres d’art. Cal entendre que multitud aquí no fa referència només a un gran nombre de visitants sinó a uns visitants que, amb la seva presència física (que desplega tota una semàntica social i cultural antagònica a la del museu), desestabilitzen els fonaments mateixos d’una institució que promou una relació reverencial i patrimonial amb l’art.

Els museus i centres d’art sempre han desitjat un visitant-ull

Reconeguem-ho: diguin el que diguin, els museus i centres d’art sempre han desitjat un visitant-ull, o millor (i més immaterial encara) un espectador-intel·lecte. El nucli dur del discurs i la disposició espacial de la institució, que es manifesta sobre tot en les sales d’exposicions (el currículum ocult, vaja), s’adreça al públic en aquesta qualitat d’ull-intel·lecte. El cos cal deixar-lo al guarda-roba, al restaurant, als lavabos… Quan entrem a les sales hem d’estar segures que entrem ben netes de cos i ànima.

Herbert Bayer, "Fonaments del disseny d'exposicions", 1937

Herbert Bayer, “Fonaments del disseny d’exposicions”, 1937

Però malgrat tots els intents de despoblar de cossos les sales, la multitud continua traginant pels espais expositius (això si tot va bé, és a dir si el museu té el nombre de visitants que li calen per justificar la seva existència). És un públic indubtablement físic, “amb cul”, no només amb ull i ment. Un públic que ocupa un espai, desgasta les coses, fa sonar les alarmes, fa fotos, parla, pregunta on és la sortida, necessita seure, menjar i anar al vàter, que es fa petons a les sales, s’ajup al costat d’una criatura per explicar-li coses, riu, llegeix (i es cansa de llegir) les cartel·les, comparteix opinions, aventura interpretacions (que sigui cos-cul no vol dir que no sigui també ull-intel·lecte, però li confereix una densitat especial).

Aquest és un públic anònim, no articulat ni en segments, ni en grups, i quasi ni en identitats (de vegades nosaltres som aquest públic i de vegades no). És el públic que les enquestes i estudis intenten infructuosament sondejar. És el públic a qui cal “explicar les coses”, que “ha d’entendre” això o allò, a qui cal “apropar a l’art”. Però alhora és un públic fonamentalment in-interpel·lable, en el sentit que totes les formes que té la institució artística d’adreçar-s’hi (textos de sala, audioguies, guies) sempre erren el tir, com planteja Elizabeth Ellsworth quan afirma que les formes de direccionalitat tant fílmiques com pedagògiques sempre s’adrecen a un subjecte que no és el que pressuposen ni és allà on suposen [2].

Aquest públic no és ni tan sols un contrapúblic com el defineix Michael Warner [3], perquè tot i que altera la norma del espais que transita i no s’adiu a la racionalitat imperant, tampoc no té consciència del seu estatus de subordinació, no posa en circulació un contra-discurs, no proposa una forma de vida alternativa…

Aquest públic indigerible és el gran Altre del museu

El públic-massa és el gran “fora” dels discurs institucional. En el cas dels grans museus o institucions culturals és força evident que els públics tenen aquesta posició paradoxal que abans apuntava de ser alhora una necessitat i un interlocutor aliè a la direccionalitat discursiva de la institució. Però fins i tot en propostes que prenen la pedagogia o la col·laboració com a eix fonamental podem veure operar el fantasma del públic bàrbar. Això es va evidenciar en la jornada “El museo es una escuela“, a “Ni arte ni educación” de Matadero, quan durant el debat es van descriure els efectes del públic que accedia a l’exposició fora de les activacions pedagògiques previstes: material trepitjat, elements expositius trencats… És a dir que, de nou, els públics que no formen part dels modes i les xarxes relacionals pròpies, corren el risc d’esdevenir cossos aliens, multitud (per petits que siguin en nombre) com la que inquietava la National Gallery fa dos-cents anys.

(Vull agrair a Oriol Fontdevila el fet d’haver-me parlat i fet arribar la imatge de l’espectador-ull de Bayer. I també vull agrair a una persona propera, que segurament no voldria ser identificada, la noció de “públics amb cul”).

Notes:

[1] Alejandro Cevallos i Anahi Macaroff (eds.), Contradecirse una misma. Museos y mediación educativa crítica. Quito: Fundación Museos de la Ciudad, 2015

[2] Elisabeth Ellsworth, Posiciones  en la enseñanza. Diferencia, pedagogía y el poder de la direccionalidad. Madrid: Akal, 2005

[3] Michael Warner, Contrapúblicos. Barcelona: MACBA i UAB, 2008


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Montse Vives says

    Tot el que dius té sentit, encara que no li veig el sentit últim. El tema final. Els públics tenen cul, com tenen mans, ulls i a vegades fins i tot cervell. Que pot ser fas una crítica al públic o directament a la institució? Analitzem, si hi ha un contenidor i aquest presenta “coses” per a ser vistes, s’obre el contenidor i s’omple de gent o no. El fet que hi hagi grups d’escolars o de jubilats/es interessats en passar el temps, pot ser que a ningú se li activi res veient el que hi ha al contenidor, o sí. El museu com un lloc pedagògic? Tan com ho és un supermercat. Com un aparador, com caminar per un carrer i veure la cara de la gent. Sóc guia dinamitzadora de les Pinakotheken de Munic i vaig fundar Experimentem amb l’ART a Barcelona. Escollim on volem passar el temps o on volem que el passin els nostres alumnes. Que l’art ajuda a pensar?, acompanya en el pensament i torno a dir, com caminar per un carrer i veure la cara de la gent.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )