Skip to content

Carregant

L’aplaudiment

Escrit el 28/02/2016 per Marta Vallejo a la categoria Postals de Yakaar.
Tags:
Traducció del text de Marta Vallejo, feta per Esther Saborido

El que l’home contempla en l’espectacle és l’activitat
que li ha estat sostreta, és la seva pròpia essència, convertida en
quelcom aliè, que va contra ell, organitzadora d’un món col·lectiu
la realitat del qual és la d’aquesta despossessió.

Jacques Rancière. L’espectador emancipat

 

Carrer Abu Qir, set de la tarda, carretera de sis carrils. Un home dret a sobre la fila de totxos que separa els cotxes que van dels cotxes que vénen. Ha deixat un parell de bosses de plàstic a terra i s’ha arremangat una mica les mànigues del jersei. Fixa la mirada cap a un punt relativament indeterminat a l’altra banda del carrer i aplaudeix. Clap clap clap clap clap.

Uns tres minuts d’aplaudiment. Pausa. Estirament del braç dret, estirament del braç esquerre, fa rodar les espatlles i torna a aplaudir. Clap clap clap clap. A l’esquerra la facultat d’enginyeria, a la dreta un hospital, a ambdues bandes cotxes camionetes motos vianants policia de trànsit bicicletes. I un home dret que aplaudeix seguint un ritme que només ell coneix, metrònom llunàtic.

L’escena es repeteix pràcticament cada dia, pràcticament al mateix lloc, pràcticament a la mateixa hora.

Gairebé tots l’han vist alguna vegada, fins i tot els que creuen no haver-lo vist quan se’ls pregunta recorden vagament el seu perfil d’aplaudidor panxut. I un cop preguntats, gairebé tots tenen una història diferent per justificar les seves ovacions escrostonades. L’home que aplaudeix és un interrogant obert enmig de la ciutat. Com les coples d’abans, uns diuen que li van matar el fill universitari. D’altres que el van fer fora del seu lloc de funcionari a l’hospital. Que si és dels islamistes. Que si dels socialistes. Que si dels generals. Que si està boig. Que si no ho està. Què li queda per celebrar a un senyor de mitjana edat al país de la incertesa? On es fa desaparèixer la gent de vint en vint i es maten els dolents de mil en mil.

Per què cony aplaudeix l’home que aplaudeix? La pregunta es desfà al forat dels seus palmells. Clap clap clap clap.

 

Mentre prenem birres amb l’A li parlo dels aplaudiments a Abu Qir i de com m’alegra la tarda veure’l donant la nota enmig del trànsit. L’A es posa en guàrdia i se li ericen les celles. M’explica que quan en Bouazizi es va cremar a la plaça pública el 2010 va haver-hi qui va dedicar temps i lletres a teoritzar sobre la seva immolació en termes de performance. Senyores i senyors hem descobert l’art total en temps de dictadura, amb notes a peu de pàgina i primaveres àrabs. Es col·loca bé les ulleres i em pregunta que a mi què em sembla, ¿performance o què? Faig un glop de birra per guanyar temps. Doncs no ho sé, a mi em sembla un home picant de mans. Però potser hauríem d’anar més sovint a veure com ho fa.

En aquesta ciutat hi ha poetes a la presó. Pel·lícules censurades. Galeries clausurades per ordres de dalt. Editors encausats. Periodistes desapareguts. Estudiants torturats. Anònims a les cunetes. Cada vegada que pensem a fer alguna cosa que doni forma al que ens passa anticipem el balanç de riscos i comptabilitzem interrogatoris com a costos de producció. Quasi mai ens passa, però passa. I cada vegada fem menys i cada vegada passa més. En canvi, un senyor amb les seves raons es planta al mig del carrer a ovacionar aquest buit i ningú no li diu res.

Torno del súper cap a casa, baixo de la bici i escolto l’home que aplaudeix. Em fixo en els seus gestos, braços cansats, ritme constant. Quan el tinc de cara aplaudint el miro als ulls i no s’immuta. M’ha vist, però tant li fa. I miro els cotxes que passen, que no el miren però el veuen. Ni metàfora ni performance ni bogeria. ¿Llavors, què?, em pregunta l’A. Doncs jo què sé. Un parèntesi. I l’aplaudeixo.

Clap clap clap clap.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )